La saviesa popular afirma que la paciència té un límit, però, on es troba aquest límit? I quan el límit se sobrepassa, què succeeix?
Per definir la paciència trobem tres accepcions principals:
- Virtut o qualitat de saber suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs.
- Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball.
- Virtut cristiana oposada a la ira.
Al món, com succeeix en molts altres aspectes quotidians, hi ha persones que tenen molta paciència, d’altres que en tenen poca, algunes que en tenen molt poca…
El fet que una persona tingui més o menys paciència deu tenir a veure amb un grup de factors entre els quals, només a tall d’exemple, es podrien citar el caràcter, la sensibilitat, l’experiència, situacions viscudes en el passat… Aquestes qüestions, barrejades, poden modelar la nostra personalitat i, per tant, poden fixar un límit a la nostra paciència.
Tothom coneix persones que tenen molta paciència, que fins i tot considerem que en tenen massa, és a dir, que aguanten massa ofenses. I a l’altre extrem, també tothom coneix persones que tenen poca paciència, que no aguanten ni la menor ofensa. Però en aquesta publicació no voldria iniciar un debat sobre què És millor, tenir paciència o no tenir-ne. Suposo que cadascú tindrà la seva pròpia opinió.
En aquesta publicació em vull referir al límit de la paciència i a allò que està relacionat amb aquest límit. Per tant, em refereixo a la primera accepció de les tres plantejades a l’inici. I, sobretot, em referiré a les ofenses. Encara que en lloc d’ofenses també poden ser menyspreus, insults, vexacions, greuges, injúries… Totes aquestes paraules estan relacionades amb el límit de la paciència.
Tant si es té molta paciència com si se’n té poca, el fet que fa que es vagi arribant al límit depèn del nombre d’ofenses rebudes. Aquelles persones que en tenen poca, arribaran aviat al límit, quan hagin rebut poques ofenses. I a l’altre extrem, les persones que en tenen molta aguantaran un gran nombre d’ofenses abans d’arribar al “seu” límit.
Sigui com sigui la persona, és indubtable la relació existent entre el límit de la paciència i el nombre d’ofenses. Es podria dir que la paciència és inversament proporcional al nombre d’ofenses rebudes.
Per intentar visualitzar més bé aquesta situació podem imaginar un got buit, que vindria a ser la capacitat que tenim d’aguantar ofenses. Qui tingui més paciència tindrà un got més gran i qui en tingui menys tindrà un got més petit. Doncs cada ofensa podria ser com una gota que va omplint el got. Més a poc a poc o més de pressa, depèn de cada persona, el got es va omplint d’ofenses, insults, injúries…, fins que el got es vessa. En aquell moment, s’ha arribat al límit de la nostra paciència. I aleshores, que succeeix? Això també dependrà de cada persona. Hi haurà qui es queixarà de manera ostensible i qui només es queixarà una mica. Però en els dos casos s’haurà sobrepassat el límit de la paciència.
En aquest punt, m’agradaria fixar l’atenció en el punt de vista de la persona que t’ha anat ofenent fins a fer-te arribar al límit de la teva paciència. Què pensarà aquesta persona en aquest moment? En la majoria dels casos, la persona no s’haurà adonat de l’elevat nombre d’ofenses que t’ha fet. I quan tu li recrimines, després d’haver suportat cent ofenses o menyspreus, et pregunta, tota estranyada: Per això t’has enfadat? I tu li hauries de respondre: “Per això i per les noranta-nou ofenses anteriors”. Perquè l’altra persona només té present, com a molt, la darrera ofensa. Però tu has omplert el teu got amb aquella i les noranta-nou injúries anteriors. Amb noranta-nou no hauria passat res, no hauries gosat a queixar-te. Però la que ha fet cent ha provocat el vessament del got, has arribat al límit de la teva paciència. Sembla estrany que les dues persones visquin aquest procés des de punts de vista tan diferents, però, malauradament, acostuma a ser així.
Un altre aspecte a destacar és que les persones que acostumen a ofendre tot sovint, sense ser-ne conscients, acostumen a ser les persones que tenen el límit de la paciència més baix. Sembla un contrasentit, perquè si té la capacitat d’ofendre sense pensar que sigui res greu, també hauria de ser capaç d’aguantar, atès que per a aquesta persona les ofenses no són grans. Però no, a més a més d’ofendre sovint, també se senten ofeses de seguida.
També m’agradaria comentar un aspecte que em resulta força misteriós i que està relacionat amb les persones que tenen el costum d’ofendre (menysprear, insultar, injuriar…) tot sovint. Es tracta del comportament de les persones que l’envolten. Si una persona ofèn tot sovint, el més normal seria que les seves amistats li comentessin, atès que segurament elles són les persones que han rebut més ofenses. Doncs no, res més lluny de la realitat. Si ho comentes amb aquestes persones, et diuen, referint-se a la persona que ofèn: “És que ella és així”. I jo em pregunto, què significa això de “és que és així”? Significa, potser, que hi té dret? Que posseeix una butlla papal que li permet ofendre sense pagar cap conseqüència? Què ha fet aquesta persona per ser mereixedora de tal benefici? Normalment, això significa que aquesta persona sovint ofèn, però que no té la menor intenció de canviar. Ja li està bé ser així, i més si té el consentiment explícit de les persones del seu voltant, que la defensen dient allò de “és que és així”.
Però, que succeeix si tu, que ets una persona que no acostumes a ofendre, tens un mal dia i dius una paraula més alta que l’altra? Doncs que les mateixes persones que defensen la persona que ofèn se’t llencen a sobre, com si es tractessin de hienes famolenques que fa dies que esperen la seva pressa. I a ningú se li ocorre defensar-te, dient allò de “és que és així”. Però la veritat és que no és d’estranyar que no et defensin perquè, en realitat, no es pot dir de tu que “ets així”, perquè està clar que tu “no ets així”. Per això, no ho poden dir, perquè estarien faltant a la veritat. Així que només poden optar per l’opció d’atacar-te. En aquest cas, es podria emprar el refrany “perquè han vist mossegar un gos, ja tothom li diu rabiós”, que significa que perquè has fet una vegada una cosa, ja et tracten com si ho fessis sempre. En canvi, a la persona que ho fa sovint se li perdona “perquè és així”.
Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.
“La lectura, com l’amor, és la pedra ideal per afinar l’ànima”.
Paul Desalmand (1937-2016), escriptor francès.
Totalment d’acord amb les teves reflexions. També crec que, depenent de la persona, disposem d’un got més gran o més petit, perquè com molt bé expliques, amb les persones que “són així” potser ens anem acostumant a les seves ofenses i el got el fem més gran….i en canvi amb aquelles que no acostumen a faltar-te el got és de xupito…
Millor que no diguin mai de tu: “és que ets així”!
Per actuar amb justícia i equitat, potser tots els gots haurien de tenir la mateixa mida. Encara que, per a bé o per a mal, la realitat és diferent a la teoria. Gràcies pel comentari.