Fer un favor

Fa temps vaig llegir una frase sobre el fet de fer un favor que em va quedar gravada a la ment. El que no recordo és ni on la vaig llegir ni qui l’havia dit o a qui se li atribuïa. La frase en qüestió venia a dir que mai no s’ha de fer un favor, ni tan sols a una amistat. No cal dir que es tracta d’una frase si més no una mica agosarada, la qual intentaré analitzar a continuació.

De primeres, la frase pot resultar estranya, atès que, en principi, sempre resulta agradable poder fer un favor a una persona que el necessita, potser encara més si es tracta d’una amistat.

Potser la frase es referia a fer un favor a alguna classe de persones. Si era així, potser tenia raó. Perquè, malauradament, existeixen persones que més que dir que no se’ls ha de fer favors, caldria dir que potser no se’ls mereixen.

De cas aïllat a costum

La frase potser volia dir que si fas un favor a certes persones, aquestes potser s’ho agafaran com un costum, més que com un cas aïllat, que és el que era en un principi. I, a partir d’aquell moment, sempre que aquella persona ho vulgui o ho necessiti, tindràs l’obligació de fer-li un favor.

En aquest apartat existeixen dos grups de persones:

  1. El primer grup està format per persones que et demanaran el favor de la manera més freda possible, sense donar-te ni les gràcies, atès que, com he comentat, és la teva obligació. És com si des d’aquell maleït instant en què li vas fer el primer favor, aquella persona hagués obtingut un dret que li dona permís per demanar-te favors, com i quan vulgui.
  2. El segon grup de persones et demanarà el favor igualment, però, si més no, ho farà amb certa educació i gratitud. Et dirà frases com: “Aquella vegada em vas ajudar molt”, “tu ho saps fer molt bé”, “no sé què faria sense tu”, “és que en tu hi puc confiar”… Al cap i a la fi, li acabes fent el mateix favor que a les persones del primer grup, però, si més no, t’ho agraeixen.

El costum de demanar

Existeixen alguns grups de persones als qui pot resultar perillós, per dir-ho d’alguna manera, fer-los favors. Per exemple, existeix la típica persona que va pel món demanant un favor, en forma de diners, encara que sovint en quantitats petites, a gairebé tothom qui es creua en el seu camí. Són persones a qui tothom coneix i està al corrent d’aquest costum. El que succeeix és que ja t’ha demanat en alguna ocasió i tu no li has volgut deixar diners; però un dia, potser perquè t’ha fet llàstima, tal vegada perquè només t’ha demanat una petita quantitat, potser perquè… No saps ben bé per quina raó, però li acabes deixant aquella petita quantitat. Conclusió: Ja has begut oli. N’hi ha prou amb fer-ho una vegada, una única vegada, per passar a formar part del petit nucli de persones que ja sap que li poden deixar diners. I una vegada has passat a formar part d’aquell club resulta molt difícil sortir-ne. N’hi ha prou de fer-ho una sola vegada per veure’t “obligat”, a partir d’aquell moment, a fer-ho de tant en tant, quan aquella persona vulgui, perquè ja t’ha atrapat a la seva xarxa de víctimes consumades. I perquè li continuïs donant, sovint emprarà alguna tècnica, des d’intentar trobar un tema en comú que us agradi a tots dos del qual poder parlar, fins a dir-te que te’ls tornarà ben aviat… Perquè caldria tenir present que quan he comentat que li “deixes” diners, en realitat em referia al fet que li “dones” diners; perquè ja pots tenir per ben segur que aquells diners, pocs o molts, els que siguin, ja els has vist prou. La fal·làcia que te’ls tornarà te la pots creure o no, això ja forma part de la innocència de cada persona.

I existeix una qüestió que sempre m’he preguntat, i és que no sé si aquestes persones realment necessiten els diners o si es tracta d’un costum que no poden deixar de fer, com si es tractés d’una addicció.

Saber demanar un favor

Al contrari de les persones que formen part dels grups esmentats anteriorment, existeixen persones a les quals els costa molt demanar un favor. De vegades és per vergonya, en algunes ocasions és per falta de confiança, de vegades perquè es pensen que només les persones febles demanen favors, potser és perquè no volen reconèixer que necessiten ajuda… Aquestes persones haurien d’aprendre d’aquelles. Les anteriors podrien donar classes de com fer-ho i aquestes tindrien l’oportunitat d’aprendre de veritables persones expertes.

La resta de persones

Val a dir que no totes les persones que ens trobarem que ens demanin un favor formaran part d’algun dels grups comentats. Existeixen persones que només demanen un favor quan el necessiten realment. I també existeixen persones que si els deixes diners te’ls tornen. Potser aquestes persones són la norma i els grups comentats anteriorment són l’excepció; si més no, m’agradaria creure que és així.

Conclusió

Seria bo que el fet que existeixin persones, en coneguem poques o moltes, que formen part dels grups comentats, no ens fes perdre la il·lusió de fer un favor a una persona que el necessita, sempre que estigui dins les nostres possibilitats, siguin econòmiques, físiques o mentals.


I tu, què en penses?

Coneixes persones com les descrites a la publicació?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Una biblioteca no és un conjunt de llibres llegits, sinó una companyia, un refugi i un projecte de vida”.

Arturo Pérez-Reverte (nascut el 1951). Escriptor i periodista espanyol.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).

Tenir sort

Algunes definicions de sort són les següents:

1. Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona.

2. Bon o mal èxit escaigut a una cosa.

3. Atzar al qual hom confia la decisió d’alguna cosa.

4. Resultat positiu d’un succés poc probable.

5. És el que succeeix més enllà del control d’una persona.

Alguns sinònims de sort són: Fortuna, atzar, casualitat, destí, estrella…

D’una manera més col·loquial, podríem dir que tenir sort és que les coses surtin bé. Quan una persona es diu que ha tingut bona sort en una tasca, significa que li ha anat bé. Per contra, quan es diu que una persona ha tingut mala sort en una tasca, significa que ha sortit malament. Així, la sort pot ser bona o ser dolenta, en funció del que succeeixi.

Que una persona hagi tingut sort en una qüestió no vol dir que tingui sort sempre. Pot ser que tingui sort en alguna o algunes circumstàncies i no en la resta. I a l’inrevés, que una persona no tingui sort en alguna o algunes situacions, no vol dir que sempre li surti tot malament. Però de vegades coneixem persones a qui gairebé tot els surt bé (considerades persones afortunades) i altres persones a les quals gairebé tot els surt malament (considerades persones malastrugues).

Hi ha qui afirma que la sort se la busca o se la fa cadascú, el que ve a dir que si t’hi esforces existeixen més probabilitats que aquella tasca et surti bé, és a dir, que tinguis bona sort en aquella circumstància.

Visió subjectiva de la sort

Però, com succeeix en tantes situacions de la vida quotidiana, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que existeixen molts matisos. També respecte a la sort. Allò que per a una persona pot suposar haver tingut molta sort, una altra persona ho pot considerar només una mica de sort, o fins i tot un fet normal. Per exemple, hi haurà qui si li toca la loteria, encara que sigui una quantitat no gaire gran, pensarà que ha tingut sort. En canvi, una altra persona pensarà que allò no és sort perquè només haurà guanyat una mica i la persona no s’ha fet rica.

Visió objectiva de la sort

Per intentar mesurar si una circumstància ha estat sort o simplement ha estat un resultat normal, entraria en joc la quarta definició esmentada abans (resultat positiu d’un succés poc probable). Perquè una aproximació racionalista a la sort inclou l’aplicació de les lleis de la probabilitat. És a dir, que potser, si volem basar-nos en qüestions científiques, hauríem de calcular la probabilitat que aquell succés tingui lloc. I si la probabilitat era baixa o molt baixa i, així i tot, aquell succés ha tingut lloc, significarà que hi ha hagut sort. Però primer de tot ens hauríem de posar d’acord en fixar alguns paràmetres, com, per exemple, a partir de quin nombre es considera baixa una probabilitat.

La sort i el destí

La sort no existeix només en els jocs d’atzar, sinó que pot aparèixer (o no) en múltiples circumstàncies de la vida. Per exemple, trobar una parella amb la qui tinguis molta afinitat pot ser considerat com haver tingut sort. En aquesta i altres circumstàncies hi ha qui pot relacionar la sort amb el destí. I aquí es barregen les dues qüestions. Hi haurà qui dirà que és sort, altres diran que ha estat el destí qui ha unit aquelles dues persones.

Recerca de la sort

La sort la vol tothom, la busca tothom. Per aquesta raó, des de temps immemorials les persones han intentat, mitjançant moltes i diverses formes, atraure la sort. Hi ha qui la busca cada setmana jugant a algun dels nombrosos jocs d’atzar que existeixen. Perquè sempre resulta agradable tenir sort.

Algunes altres formes conegudes són les següents:

1. Buscant un trèvol de quatre fulles.

2. Portant a sobre una pota de conill.

3. Penjant una ferradura sobre la porta.

4. Duent sempre a sobre algun amulet, és a dir, un objecte que aquella persona considera (sense cap base científica) que li proporciona sort.

5. Tornant a posar-se els mateixos mitjons (o una altra peça de roba) que portava posats un dia en què va considerar que havia tingut sort.

La sort a la història

Desconec quan va aparèixer a la civilització el concepte de sort. Potser va ser quan un homínid primitiu es va veure involucrat en un incident perillós del qual en va sortir il·lès. Havia tingut sort.

Existeixen una sèrie de creences espirituals sobre la sort. Encara que varien molt, la majoria coincideix a pensar que es pot influir en la sort amb medis espirituals, és a dir, realitzant certs rituals o evitant certes situacions.

Algunes cultures i religions posen l’èmfasi en l’habilitat de les persones per atraure la sort per mitjà de rituals. En canvi, les religions jueva, cristiana i musulmana creuen més en la voluntat d’un ésser suprem que en la sort com a principal influència en els successos futurs.

La sort a la psicologia

En psicologia s’anomena sort a totes aquelles coses que no podem predir, explicar o controlar.

La sort és una creença de l’ésser humà i com a creença, des del punt de vista psicològic, no existiria la bona o la mala sort. Diem que hem tingut bona sort quan hem obtingut el resultat desitjat i mala sort quan no ha estat així.

Conclusió

El concepte de sort està molt present a la nostra cultura. Són frases utilitzades molt sovint les següents: Quina sort que has tingut. Que tinguis molta sort. Has vist quina sort té aquella persona?

I la recerca de la sort, cadascú amb els mitjans de què disposi, continuarà tenint lloc pels segles dels segles.


I tu, què opines?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Un llibre tancat és només un bloc de paper”.

Walter Benjamin (1892-1940). Filòsof i crític literari alemany.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).

Fracassar

El primer que ens hauríem de preguntar és què significa “fracassar”. I en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobem dues accepcions en què “fracassar” és definit com a “no tenir èxit”. La diferència entre les dues accepcions radica en el fet que la primera es refereix a l’absència d’èxit d’una persona i la segona accepció fa referència a no tenir èxit en un projecte.

Personalment, aquesta definició em provoca més dubtes que certeses. Significa això que si no s’ha tingut èxit s’és, directament, irreversiblement, una persona fracassada? No existeix un punt mitjà entre l’èxit i el fracàs? Si el fracàs és l’absència d’èxit, l’èxit és l’absència de fracàs? Es pot dir que s’ha fracassat si no s’ha intentat?

Fracassar com a sentiment subjectiu

Respecte a la primera accepció, la referida a les persones, soc de l’opinió que en molts casos no es pot parlar d’èxit o fracàs, sinó d’una situació intermèdia, perquè una persona que no ha tingut un èxit flagrant no significa pas que hagi fracassat. A més, qui és capaç de fixar sempre què és un èxit o un fracàs?

Em sembla que en moltes circumstàncies de la vida el fet de tenir èxit o de fracassar tindrà un caire personal, és a dir, que cada persona ho viurà d’una manera diferent. Amb això vull dir que el que per a una persona pot ser un fracàs rotund, per a una altra no ho pot ser.

Respecte a la segona accepció, la referida a una acció o un projecte, en algunes situacions és possible aquesta dicotomia estricta, és a dir, o una cosa o l’altra. Per exemple, en un examen o has aprovat o has suspès, si prenem com a mesura de l’èxit el fet d’aprovar i el fracàs com el fet de suspendre. Per això, en alguns casos, quan s’ha intentat alguna acció i no ha sortit bé, és a dir, que no ha estat una acció exitosa, potser sí que es pot dir que s’ha fracassat. Però no em sembla que sempre sigui així. No penso que sempre, en totes i cadascuna de les circumstàncies que es poden viure, es pugui diferenciar d’una manera tan dràstica entre èxit i fracàs. No em sembla que sigui tan fàcil. Més aviat, en la majoria de casos, resultarà més o menys difícil poder afirmar, de manera categòrica, que s’ha assolit l’èxit o, d’altra banda, s’ha fracassat.

Fracassar és una paraula molt negativa, que fa sentir qüestions adverses. Ningú vol fracassar. El nostre desig és sempre tenir èxit, encara que no sempre s’aconsegueixi.

El fracàs com a procés

Sovint ens fixem en el resultat final de les nostres accions, sense prendre en consideració altres variables que poden resultar fonamentals per al nostre aprenentatge. Pot ser que, en aquell moment, sentim que hem fracassat, però aquell potser només ha estat un petit obstacle que no hem pogut vèncer en aquell moment; potser es tractaria d’una batalla perduda. Però tot el que hem après en aquesta batalla, ben segur que en el futur ens servirà per poder guanyar la guerra. Les estratègies triades i les decisions preses ens ajudaran en el futur.

El fracàs sembla necessari en el procés d’aprenentatge, perquè resulta molt complicat guanyar la guerra tot just començar. Sovint necessitarem aprendre abans de poder vèncer.

Tal com va dir Burrhus Frederic Skinner, psicòleg i filòsof nord-americà, “un fracàs no és sempre un error; pot ser simplement el millor que es podia fer en aquelles circumstàncies. El veritable error és deixar d’intentar-ho”. Aquesta frase inclou dos consells molt importants. El primer consell és que no sempre s’estarà en disposició d’obtenir l’èxit, i menys al principi. Encara que no es cregui en el destí, sinó en el lliure albir dels éssers humans, el que és innegable és que les circumstàncies que envolten una persona poden influir, en certa manera, en la seva capacitat per assolir l’èxit. Això no obstant, no significa que estigui abocat a un fracàs segur. Potser només significa que ho tindrà més difícil, que s’hi haurà d’esforçar més. Però si ho intenta amb totes les seves forces, tindrà alguna opció d’aconseguir-ho. El segon consell és sobre el fet d’intentar-ho. La por al fracàs sovint ens duu a no intentar-ho. I el que és segur és que si no s’intenta, no s’aconseguirà. Per això, el primer pas per a l’èxit és intentar-ho, encara que sigui a la nostra manera i amb els mitjans de què disposem. Però intentar-ho pot significar haver de sortir de la nostra zona de confort. I això no sempre és fàcil.

Hi ha persones que abans de començar a intentar-ho volen tenir totes les circumstàncies sota control. Potser no s’adonen que mai no es pot tenir el control de tot, d’absolutament tot. Això és impossible. Només podem controlar una part del que ens pot succeir, però, encara que no ens agradi gaire, sempre quedarà un espai per a la incertesa.

El fet d’intentar-ho és el que va conformant la nostra persona. Som la unió dels fracassos i dels èxits, els quals, units als nostres aprenentatges, van formant la nostra persona.

Conclusió

No intentar-ho significa no experimentar, no fracassar, però també no aprendre. Seria desitjable intentar veure el fet de fracassar com una oportunitat d’anar aprenent, de créixer. I hauríem de prendre’ns el fracàs com un pas previ. És a dir, que com més vegades fracassem pot significar que més a prop estem de l’èxit, atès que a cada fracàs anem aprenent qüestions que, tard o d’hora, ens ajudaran a assolir l’èxit. Només és qüestió de temps i d’aprenentatge.


I tu, què opines?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Els llibres són una incomparable màgia portàtil”.

Stephen King (nascut el 1947). Escriptor nord-americà.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te (és gratis) a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).

Enveja

La paraula enveja prové del llatí “invidere”, composta per “in”, que significa “cap dins” i “videre”, que significa  “veure”, “mirar”. Per tant, l’enveja seria mirar cap a dins, però amb mala mirada, amb hostilitat.

Altres definicions d’enveja podrien ser les següents:

– Sentiment de tristesa o enuig que experimenta una persona que no té o desitjaria tenir alguna cosa que una altra persona posseeix.

– Passió malsana que afecta més a la persona que la viu que a la persona que la desperta.

– Sentiment o estat mental en el qual existeix dolor o desgràcia per no posseir allò que té una altra persona, sigui béns, qualitats superiors o una altra classe de coses tangibles o intangibles.

En la mitologia grega, Eris era la deessa de la discòrdia i representació de l’enveja. Era filla de la venjança i de la gelosia, és a dir, era la fusió de Némesis i Ptono.

El filòsof grec Aristòtil va definir l’enveja com el dolor davant la visió de la bona fortuna d’una altra persona, provocat per aquells que tenen allò que nosaltres hauríem de tenir.

Bertrand Arthur William Russell, filòsof, matemàtic i escriptor britànic (guanyador del Premi Nobel de Literatura), va dir que l’enveja era una de les causes més potents de la infelicitat.

Jacques Lacan, psiquiatre i psicoanalista francès, deia que l’enveja no es tracta de desitjar l’objecte que una altra persona té, allò que l’altra persona és, sinó que l’enveja es dirigeix al gaudi que li suposem a l’altra persona per tenir aquell objecte i no a allò que sabem racionalment.

En l’actualitat, s’intensifica la simptomatologia relacionada amb l’enveja promoguda per imatges de gaudi i de plaer a les xarxes socials.

L’enveja és constitutiva del desenvolupament del psiquisme humà i s’ha d’encausar a processos d’integració i unificació de la nostra personalitat.

El que està clar, és que l’enveja és un sentiment, no és un diagnòstic, no és una malaltia. Es pot debatre si és una patologia, o fins a quin punt és una patologia.

És important destacar que és l’únic sentiment que no acaba amb la mort de la persona envejada. Se la segueix envejant fins i tot després de morta.

L’enveja és com un cuc que et rosega, que et va rosegant per dins durant part de la teva vida i, en un moment donat, pot ser que no puguis resistir-ho més i perdis el control de la teva conducta.

Per detectar l’enveja en nosaltres mateixos, ens podem fer les següents preguntes:

Desitjo tenir els béns materials, intel·lectuals o físics d’altres persones?

Distrec els meus pensaments en comparacions sobre allò que tenen altres persones?

Alguna vegada he desitjat que altres persones no tinguin els béns que tenen perquè jo no els tinc?

Classes d’enveja

Segons algunes persones expertes, podríem distingir dues classes d’enveja, l’enveja maliciosa i l’enveja benigna o enveja sana.

Enveja maliciosa. És una emoció desagradable que fa que es vulgui enderrocar l’altra persona.

Enveja benigna o sana. Encara que continua essent una emoció negativa, en el sentit que resulta desagradable, podria proporcionar emulació, motivació de millora, pensaments positius sobre l’altra persona i admiració. Aquesta classe d’enveja implicaria el reconeixement que altres persones són millors i faria que la persona aspirés a ser igual de bona. Cal dir que moltes persones expertes afirmen que l’enveja sana en realitat no existeix i que no és altra cosa que admiració.

L’enveja en el Cristianisme

L’enveja és considerada per l’Església catòlica com un pecat capital perquè genera altres pecats. El terme capital no es refereix a la magnitud del pecat, sinó al fet que dona origen a molts altres pecats i trenca l’amor al pròxim que proclamava Jesús.

El seixanta-quatrè Sant Pare de l’Església catòlica, Sant Gregori Magne, va ser qui va seleccionar els set pecats capitals. La supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la mandra són les set passions de l’ànima que la tradició eclesiàstica ha fixat com a “pecats capitals”. En contraposició a aquests set pecats capitals, existeixen les set virtuts, cadascuna confrontada a un pecat capital i que, en ordre, serien la humilitat (en contraposició a la supèrbia), la generositat (en contraposició a l’avarícia), la castedat, la paciència, la temprança, la caritat i la diligència.

La caritat, en oposició a l’enveja, consisteix a desitjar sempre bé a l’altra persona. I aquest desig o recerca del bé de l’altre pot arribar, fins i tot, a heroic quan es procura el bé de l’altra persona, abans o per damunt del bé propi.

La Bíblia inclou un succés fruit de l’enveja. El primer cas d’enveja que podem trobar a la Bíblia, el trobem al Gènesi. Es tracta de l’enveja que va sentir un germà sobre l’altre germà, és a dir, la història de Caín i Abel. I aquesta enveja que sentia Caín sobre Abel era tan gran que el va dur a cometre el primer homicidi de la història, segons la Bíblia.

Curació de l’enveja

Sabem que moltes malalties tenen curació. Si són físiques, amb medicaments; si són psicològiques, amb medicaments i/o psicoanàlisi. Però si l’enveja no és una malaltia, sinó un sentiment, significa això que no té cura? Les malalties s’intenten curar i els sentiments s’intenten canviar, alterar o millorar? Les persones expertes discrepen sobre aquesta qüestió.

Determinats especialistes afirmen que l’enveja és incurable. Però n’hi ha d’altres que consideren que pot modular-se, sobretot en aquells casos en què la persona envejosa ja està en tractament psicològic per altres causes. Aquestes podrien assumir les seves limitacions, apreciar el que tenen, no fixar-se sempre en les altres persones i aprendre a gestionar la frustració.

Per intentar eliminar l’enveja, si és possible, hi ha qui recomana seguir els següents quatre passos:

1. Reconèixer l’emoció i què la provoca.

2. Observar quin comportament ens genera.

3. Focalitzar-se en un mateix i no en els altres. No comparar-se.

4. Centrar-se en les fortaleses pròpies, sense menysprear l’èxit dels altres.

I tu, què opines sobre l’enveja?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Mai no s’acaba d’aprendre a llegir. Tal vegada com mai no s’acaba d’aprendre a viure”.

Jorge Luis Borges (1899-1986). Escriptor, poeta i assagista argentí.

Innocents mals costums

Totes les persones tenim costums. Cadascuna té els seus propis costums. Potser som éssers de costums.

De vegades, es fa la diferència entre bons costums i mals costums. Un bon costum seria, per exemple, realitzar exercici amb regularitat. Un altre, seria dur una dieta equilibrada. Respecte als mals costums, aquests podrien ser els que anomenem vicis, com fumar o menjar massa greixos.

També podríem prendre en consideració altres costums, els quals resultaria difícil qualificar de bons o mals costums, atès que no ens aporten gaire cosa, ni bona ni dolenta. Els podríem anomenar “costums innocents”.

Però no sempre són del tot innocents. I tal com intentaré demostrar tot seguit, potser els podríem definir com a mals costums, si més no, com a “innocents mals costums”. Encara que després del que exposaré, el qualificatiu d’innocents em sembla que sobrarà.

El primer d’aquests costums que em va al cap és el d’un home que tenia el costum de fer cada dia el mateix recorregut per anar a la feina. Algú pensarà: “I què pot tenir això de dolent?”. En principi, que ho faci una persona anònima no suposa res dolent. Moltes persones realitzen cada dia el mateix trajecte de casa a la feina. Però si es tracta d’una persona pública, que duu sempre escorta i que hi ha el perill de patir un atemptat… la cosa canvia. Em refereixo a Luis Carrero Blanco, president del Govern d’Espanya l’any 1973. Sembla que cada dia recorria el mateix camí, el qual era conegut pels seus enemics, fins que el 20 de desembre d’aquell any un atemptat va posar fi a la seva vida.

Però també em ve al cap un altre costum. Un costum que tenen milers de persones, a les que ben segur que aquest costum no els suposarà cap perjudici durant la seva vida. Però hi ha una persona a qui sí que va perjudicar, i molt, tant en l’àmbit personal com, sobretot, en l’àmbit professional.

És el cas de l’atleta espanyol Bruno Hortelano (nascut el 1991). Dominador durant alguns anys de la velocitat a Espanya, va obtenir com a màxim premi el fet de quedar primer als Europeus d’Atletisme de l’any 2016 a la prova dels 200 m llisos. Aquell mateix any, va ser semifinalista olímpic, també a la prova dels 200 m llisos. Tenia un futur molt prometedor a l’atletisme. Però… Què va succeir? El dia 5 de setembre de 2016, quan anava en un vehicle assegut al seient del copilot, va patir un accident. La part del seu cos que més va patir va ser la mà dreta. I això va suposar gairebé el principi del final de la seva carrera atlètica. Algú pot pensar: “Què té a veure que patís ferides a la mà dreta amb el fet de córrer?”. Doncs té a veure més del que podria semblar.

Però, primer de tot, em referiré a l’innocent mal costum, o potser no tan innocent, que ho va originar tot. Sembla que quan anava de copilot al vehicle, tenia el costum de treure la mà dreta per la finestra del vehicle. Mai no passava res, fins que un mal dia el vehicle va tenir un accident i es va lesionar alguns dits de la mà dreta. I la seva carrera atlètica es va aturar.

En principi, podia semblar que encara podia córrer, tot i tenir la mà dreta lesionada. Però cal tenir en compte que a les curses de distàncies curtes (60 m, 100 m, 200 m) és molt important la sortida, en què els atletes comencen la cursa amb les mans tocant a terra i utilitzant-les per donar-se impuls.

El Bruno Hortelano, després de nombroses operacions per intentar recuperar la mobilitat dels dits, va tornar a la competició d’alt nivell, però, tret d’algun èxit esporàdic, res ha estat com abans de l’accident. A la tornada, una sèrie de lesions (el tendó d’Aquil·les, pubàlgia…) han continuat el seu patiment. En una entrevista va comentar que l’accident també li havia provocat algun desajust múscul-esquelètic, fet que podria justificar aquestes lesions.

Què ens poden indicar aquestes històries? Que no hem de passar sempre pel mateix lloc? Que hem de vigilar on posem les mans? Potser sí, o potser no. Tal vegada només es tracta de simples coincidències. Potser són cops de mala sort. Hi haurà qui pensi que es tractaven de fets que ja estaven prefixats en l’existència d’aquestes persones, és a dir, que en el destí ja estava previst que havien de succeir.

Sigui com sigui, tant si pensem que va ser el destí, o la casualitat, o la mala sort, potser no estaria de més ser previsors i revisar els nostres “innocents mals costums”.

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Llegeix. Tot el que puguis tenir a les teves mans. Llegeix fins que les paraules es converteixin en les teves amigues”.

Karen Witemeyer, escriptora nord-americana.

Canviar d’opinió

En què consisteix el fet de canviar d’opinió? D’una manera simple, es podria dir que una persona canvia d’opinió quan primer ha expressat una opinió concreta i al cap d’un temps n’expressa una de diferent. Però aquesta definició em provoca algunes preguntes:

Cal que la nova opinió sigui totalment contrària a la primera?

N’hi ha prou que les dues opinions siguin una mica diferents?

Existeix un període de temps dins el qual no es pot canviar d’opinió? És a dir, que entre una opinió i l’altra diferent ha de passar un mínim període temps? O es pot dir una cosa i tot seguit dir la contrària?

Bé, en teoria, tot és possible, tant canviar d’opinió a l’instant, com fer-ho al cap d’uns minuts, d’unes hores, d’uns dies, d’uns mesos, d’uns anys… Tot és possible.

Una altra qüestió és si canviar d’opinió massa de pressa es pot considerar, en l’àmbit social, per exemple, com un fet estrany.

Si haguéssim de posar sobre el paper una mena de Constitució sobre el fet de canviar d’opinió, alguns dels articles que la formarien podrien ser els següents:

Article 1. Tothom té dret a canviar d’opinió.

Article 2. Tothom té dret a no canviar d’opinió.

Article 2.1. Tothom té dret a no canviar d’opinió perquè és la seva creença.

Article 2.2. Tothom té dret a no canviar d’opinió, encara que s’hagi comprovat que no té raó.

Article 3. Tothom té dret a no creure’s a qui canvia sempre d’opinió.

Article 4. Tothom té dret a no creure’s a qui mai no canvia d’opinió.

Prenent com a base aquesta petita Constitució, es podria dir que, respecte al canvi d’opinió, existeixen diverses classes de persones, que serien les següents:

1. Persones que sempre canvien d’opinió. Aquestes persones tenen el costum d’anar canviant d’opinió. Tan aviat diuen una cosa com la contrària. Potser són les persones més difícils de comprendre, atès que no semblen tenir una opinió fixa. En aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

1. a) Persones que sempre canvien d’opinió i ho fan molt sovint. Aquestes persones canvien d’opinió tan sovint, que mai no saps què pensen. Resulta molt difícil estar al cas del seu darrer canvi d’opinió.

1. b) Persones que sempre canvien d’opinió, però no ho fan molt sovint. D’igual manera que en el subgrup anterior, aquestes persones ja saps amb antelació que canviaran d’opinió, però també saps que no ho fan molt sovint, sinó que deixen passar un temps entre una opinió i el canvi d’aquesta. Dins d’aquest subgrup potser trobaríem les persones que, en un principi, expressen una opinió determinada, però que, amb el pas del temps, i després de pensar-hi bastant, s’adonen que no tenien raó i decideixen canviar d’opinió. Però també hi podrien formar part aquelles persones que es podria dir que són d’efectes retardats, és a dir, que diuen una cosa, però després s’ho repensen, prenen en consideració algunes qüestions que primer havien passat per alt, i al final canvien d’opinió.

2. Persones que mai no canvien d’opinió. Aquest grup està format per les persones que, des del principi, des que donen la seva primera opinió respecte a qualsevol assumpte, pots estar ben segur que, per res del món, canviaran d’opinió. Aquest grup també estaria format per dos subgrups:

2. a) Persones que mai no canvien d’opinió perquè és la seva creença. Són persones que creuen una cosa i, per molt que ho intentis, encara que els proporcionis infinitat d’arguments, mai no canviaran d’opinió.

2. b) Persones que mai no canvien d’opinió, encara que s’hagi demostrat que no tenen raó. Aquest subgrup està format per les persones que no accepten cap mena d’argument que els pugui fer veure que no tenen raó. No en fan gens de cas. Es mantenen fermes en la seva opinió i no les podràs moure d’ella, passi el que passi.

3. Persones que canvien d’opinió de tant en tant. Aquest grup està format per les persones que canvien d’opinió potser amb certa normalitat, és a dir, que no canvien d’opinió ni molt ni poc.

I tu, canvies d’opinió sovint? Només de tant en tant? No canvies mai d’opinió?

M’agradaria conèixer, sigui quina sigui, la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


La Biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú ens pot dir què llegir, quan i com”.

Doris Lessing (1919-2013), escriptora britànica.

Saber dir no

De vegades, penso que saber dir no, quan cal, és una qualitat que, malauradament, no posseïm totes les persones. Potser es podria dir que és una mena d’art, el qual algunes persones dominen a la perfecció, mentre que d’altres desconeixen totalment.

Es tracta d’una qüestió que pot semblar supèrflua, però que no ho és tant. Perquè sovint, en el nostre dia a dia, ens trobem en diverses situacions en les quals saber dir un “no”, sobretot en el moment precís, ens pot evitar molts maldecaps futurs. Però precisament aquí rau el quid de la qüestió, en saber dir no quan “toca”, no massa aviat, quan encara no ens han proposat res, perquè semblaria massa exagerat, com si ens estiguéssim curant en salut, i quedaria massa forçat; però tampoc no és bo, potser encara és pitjor, dir que no massa tard. Perquè si, en un principi, diem que sí, després resultarà molt difícil poder dir que no. I si aconseguim dir que no, serà massa tard. I haurem perdut tota la nostra credibilitat.

Respecte al tema que tractem, podríem dir que existeixen tres classes de persones:

– Persones que sempre diuen que no. Aquestes persones tenen el costum de dir que no, tant si els demanes un favor, encara que sigui petit, com si els implores ajuda, com en altres situacions. Tenen el costum de dir que no i no les pots fer canviar de parer. Però en aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

– Persones que sempre diuen que no i sempre queden bé. Aquestes persones, valgui la redundància, personificarien el punt àlgid, el cim, del fet de saber dir no. Són persones que, encara que sempre diguin que no, sempre queden bé. Aquest és el punt on es produeix la quadratura del cercle, és a dir, que aconsegueixen quedar bé. Són les persones que saben portar aquest art fins al punt màxim de l’excel·lència. Serien les persones de qui haurien de prendre exemple les que formen els altres grups. Serien les persones a seguir. Serien dignes d’impartir cursos explicant com ho fan.

– Persones que sempre diuen que no, però no queden bé. Aquestes persones es troben a mig camí de l’excel·lència. Només els falta saber com quedar bé fent el que fan, és a dir, dir sempre que no. Potser amb el temps aprendran a fer-ho. Tal vegada tot depèn de la pràctica.

– Persones que mai diuen que no. Aquest grup està format per les persones que haurien d’aprendre de les que formen l’anterior grup. Perquè dir sempre que sí no pot dur a res de bo. No dir mai que no suposa que sovint altres persones s’aprofitin de tu. Perquè l’espècie humana, si més no en teoria, sembla estar feta per aprofitar-se, sempre que es pugui, de les altres persones. De vegades, resulta difícil trobar una persona que, podent-ho fer, no s’aprofiti d’una altra. Les persones d’aquest grup són les que pagarien gustosament per poder anar als cursos que podrien impartir les persones que sempre diuen que no i sempre queden bé.

– Persones que de vegades diuen que no. Aquest grup està format per les persones que diuen que no quan convé. Són les que saben triar el moment en què és necessari dir no.

Respecte al fet de saber dir no, hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat. Em sembla que es tracta d’una forma d’actuar inherent a l’espècie humana. Suposem el cas d’una persona que sempre diu que sí, que pertany al grup de persones que no saben dir no. I tothom que la coneix sap a la perfecció, per experiència pròpia, que mai de la vida, però que mai, mai, dirà no. Tothom sap que mai diu no i tothom espera que continuï sent així. A ningú li passa pel cap que algun dia pugui dir no. Què succeirà si, un bon dia, pels motius que siguin (la lluna, un eclipsi, una alineació planetària…) no se li ocorre altra cosa que dir no? Déu nos en guard! Segons el tarannà de l’espècie humana, em sembla que això és el pitjor, o gairebé, que es pot fer a la vida. Si això succeeix, tothom (o gairebé tothom) reaccionarà de la mateixa manera. Tothom se li tirarà a sobre, com si hagués comès un delicte, però no un petit delicte, sinó gairebé el delicte més gran que pugui existir. Però, per quina raó reaccionaran així les altres persones? Que no té dret a dir que no? En principi, semblaria que, com la resta de persones, sí que té dret a dir no; però la idiosincràsia humana sembla negar-li aquesta possibilitat. Per què? Potser perquè, a còpia de dir sempre que sí, havia establert un precedent que s’havia convertit en una mena de llei, gairebé una llei divina, que no podia saltar-se.

I tu, què opines?

T’has trobat mai en alguna de les situacions comentades?

A quin grup de persones creus que pertanys?


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Quan una persona escriu se n’adona del difícil que és escriure fins i tot una novel·la dolenta”.

Esther Tusquets (1936-2012), editora i escriptora espanyola.

Culpabilitat

Concepte de culpabilitat

La culpabilitat és un sentiment negatiu que té una persona quan considera que ha actuat malament. Es tracta d’una sensació subjectiva, que pot ser real o no, que depèn dels propis valors de cada persona i d’allò que ella considera bo o dolent.

En Sociologia, sembla que aquesta culpabilitat es basa en la por a un càstig o sanció social, en forma, potser, de menyspreu o de retret. Per tant, estaria relacionada amb l’autoestima i la por de perdre l’afecte social d’altres persones.

Però abans de continuar, caldria saber què és la culpa, paraula d’on prové la culpabilitat.

Concepte de culpa

La culpa és una emoció que ens fa sentir malament, que ocasiona un efecte dolorós. Funciona com un sistema d’alarma intern que sorgeix de la consciència o sensació d’haver fet quelcom mal fet, d’haver transgredit alguna norma, sigui personal, ètica o social; sobretot quan, fruit d’aquesta conducta, alguna persona n’ha sortit danyada.

La culpa és un sentiment que podem percebre a conseqüència d’una mala conducta o d’un pecat, que ha transgredit els nostres principis morals o les nostres creences. Perquè la culpa està molt relacionada amb la tradició judeocristiana, al fet d’obrar en oposició a la moral convinguda.

Però la culpa es pot redimir, atès que moltes cultures tenen mecanismes d’expiació per alleujar el sentiment, com la reparació a la víctima, el càstig o penitència i la confessió.

El filòsof Martin Buber va diferenciar entre la noció freudiana de culpa, basada en conflictes interns, i la culpa existencial, basada en danys reals ocasionats a altres persones.

El concepte que em resulta més important és el de la subjectivitat. Aquí és on em sembla que rau el quid de la qüestió. La subjectivitat és la que explica que no totes les persones, davant una mateixa conducta, es considerin culpables.

Es podria dir que, respecte a com es prenen la subjectivitat de la culpa, existeixen tres classes de persones:

– Persones que sovint se senten culpables. En aquest grup trobaríem aquelles persones que se senten culpables tot sovint, segurament més sovint del que podríem considerar com a normal. Es tractaria potser d’un sentiment patològic de culpabilitat.

– Persones que mai no se senten culpables. Aquest grup estaria format per aquelles persones que se senten culpables molt poques vegades, o potser mai. Tampoc no podria ser considerat com a dintre de la normalitat. També, encara que en l’altre extrem del grup anterior, es podria considerar un sentiment patològic. Sembla que les persones psicòpates no poden sentir les emocions socials, com la culpa.

– Persones que se senten culpables de vegades. Aquest grup de persones, situades en un punt mitjà, serien les que podríem considerar que es prenen la culpabilitat amb més normalitat. Segurament, són les persones que se senten culpables quan han fet alguna cosa mal feta, sense caure en els extrems.

Respecte al tema de la culpa, es podria dir que els extrems són perillosos i en el centre és on trobaríem la normalitat, és a dir, que tant el fet de no sentir mai culpa com el fet de sentir-ne massa sovint, ens hauria de posar en alerta i fer-nos adonar que alguna cosa no funciona bé. En canvi, el fet de sentir culpa de tant en tant seria una conducta plenament normal.

Responsabilitat

Com he comentat abans, el concepte de culpa està molt relacionat amb la tradició judeocristiana. En contraposició, existeix el concepte de responsabilitat, que és un valor humà que es caracteritza per la capacitat de les persones d’actuar de la manera correcta, o d’acord amb el que seria esperable. Així doncs, per exemple, quan a una persona li diem “això ha passat per la teva culpa”, potser seria millor dir-li “això ha estat responsabilitat teva”.

Hi ha qui afirma que el concepte de culpa té el seu origen en la cultura sumèria i en el disseny del pecat original per evitar el desenvolupament de les persones com a éssers individuals.

De la culpa, també es podria dir que és una feixuga càrrega que, una vegada te l’has posat a sobre, resulta difícil desempallegar-te d’ella. I dur-la a sobre costa molt. Per això, l’ideal seria no haver de carregar amb ella o, si més no, fer-ho el mínim nombre de vegades, les indispensables.

I tu, quina opinió tens sobre la culpabilitat?

Pots comentar-ho a continuació.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Atresora els llibres, fins i tot si no planeges llegir-los de seguida. Res és més important com els llibres que encara estan per llegir”.

Austin Kleon (nascut el 1983), escriptor nord-americà.

El límit de la paciència

La saviesa popular afirma que la paciència té un límit, però, on es troba aquest límit? I quan el límit se sobrepassa, què succeeix?

Per definir la paciència trobem tres accepcions principals:

  1. Virtut o qualitat de saber suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs.
  2. Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball.
  3. Virtut cristiana oposada a la ira.

Al món, com succeeix en molts altres aspectes quotidians, hi ha persones que tenen molta paciència, d’altres que en tenen poca, algunes que en tenen molt poca…

El fet que una persona tingui més o menys paciència deu tenir a veure amb un grup de factors entre els quals, només a tall d’exemple, es podrien citar el caràcter, la sensibilitat, l’experiència, situacions viscudes en el passat… Aquestes qüestions, barrejades, poden modelar la nostra personalitat i, per tant, poden fixar un límit a la nostra paciència.

Tothom coneix persones que tenen molta paciència, que fins i tot considerem que en tenen massa, és a dir, que aguanten massa ofenses. I a l’altre extrem, també tothom coneix persones que tenen poca paciència, que no aguanten ni la menor ofensa. Però en aquesta publicació no voldria iniciar un debat sobre què És millor, tenir paciència o no tenir-ne. Suposo que cadascú tindrà la seva pròpia opinió.

En aquesta publicació em vull referir al límit de la paciència i a allò que està relacionat amb aquest límit. Per tant, em refereixo a la primera accepció de les tres plantejades a l’inici. I, sobretot, em referiré a les ofenses. Encara que en lloc d’ofenses també poden ser menyspreus, insults, vexacions, greuges, injúries… Totes aquestes paraules estan relacionades amb el límit de la paciència.

Tant si es té molta paciència com si se’n té poca, el fet que fa que es vagi arribant al límit depèn del nombre d’ofenses rebudes. Aquelles persones que en tenen poca, arribaran aviat al límit, quan hagin rebut poques ofenses. I a l’altre extrem, les persones que en tenen molta aguantaran un gran nombre d’ofenses abans d’arribar al “seu” límit.

Sigui com sigui la persona, és indubtable la relació existent entre el límit de la paciència i el nombre d’ofenses. Es podria dir que la paciència és inversament proporcional al nombre d’ofenses rebudes.

Per intentar visualitzar més bé aquesta situació podem imaginar un got buit, que vindria a ser la capacitat que tenim d’aguantar ofenses. Qui tingui més paciència tindrà un got més gran i qui en tingui menys tindrà un got més petit. Doncs cada ofensa podria ser com una gota que va omplint el got. Més a poc a poc o més de pressa, depèn de cada persona, el got es va omplint d’ofenses, insults, injúries…, fins que el got es vessa. En aquell moment, s’ha arribat al límit de la nostra paciència. I aleshores, que succeeix? Això també dependrà de cada persona. Hi haurà qui es queixarà de manera ostensible i qui només es queixarà una mica. Però en els dos casos s’haurà sobrepassat el límit de la paciència.

En aquest punt, m’agradaria fixar l’atenció en el punt de vista de la persona que t’ha anat ofenent fins a fer-te arribar al límit de la teva paciència. Què pensarà aquesta persona en aquest moment? En la majoria dels casos, la persona no s’haurà adonat de l’elevat nombre d’ofenses que t’ha fet. I quan tu li recrimines, després d’haver suportat cent ofenses o menyspreus, et pregunta, tota estranyada: Per això t’has enfadat? I tu li hauries de respondre: “Per això i per les noranta-nou ofenses anteriors”. Perquè l’altra persona només té present, com a molt, la darrera ofensa. Però tu has omplert el teu got amb aquella i les noranta-nou injúries anteriors. Amb noranta-nou no hauria passat res, no hauries gosat a queixar-te. Però la que ha fet cent ha provocat el vessament del got, has arribat al límit de la teva paciència. Sembla estrany que les dues persones visquin aquest procés des de punts de vista tan diferents, però, malauradament, acostuma a ser així.

Un altre aspecte a destacar és que les persones que acostumen a ofendre tot sovint, sense ser-ne conscients, acostumen a ser les persones que tenen el límit de la paciència més baix. Sembla un contrasentit, perquè si té la capacitat d’ofendre sense pensar que sigui res greu, també hauria de ser capaç d’aguantar, atès que per a aquesta persona les ofenses no són grans. Però no, a més a més d’ofendre sovint, també se senten ofeses de seguida.

També m’agradaria comentar un aspecte que em resulta força misteriós i que està relacionat amb les persones que tenen el costum d’ofendre (menysprear, insultar, injuriar…) tot sovint. Es tracta del comportament de les persones que l’envolten. Si una persona ofèn tot sovint, el més normal seria que les seves amistats li comentessin, atès que segurament elles són les persones que han rebut més ofenses. Doncs no, res més lluny de la realitat. Si ho comentes amb aquestes persones, et diuen, referint-se a la persona que ofèn: “És que ella és així”. I jo em pregunto, què significa això de “és que és així”? Significa, potser, que hi té dret? Que posseeix una butlla papal que li permet ofendre sense pagar cap conseqüència? Què ha fet aquesta persona per ser mereixedora de tal benefici? Normalment, això significa que aquesta persona sovint ofèn, però que no té la menor intenció de canviar. Ja li està bé ser així, i més si té el consentiment explícit de les persones del seu voltant, que la defensen dient allò de “és que és així”.

Però, que succeeix si tu, que ets una persona que no acostumes a ofendre, tens un mal dia i dius una paraula més alta que l’altra? Doncs que les mateixes persones que defensen la persona que ofèn se’t llencen a sobre, com si es tractessin de hienes famolenques que fa dies que esperen la seva pressa. I a ningú se li ocorre defensar-te, dient allò de “és que és així”. Però la veritat és que no és d’estranyar que no et defensin perquè, en realitat, no es pot dir de tu que “ets així”, perquè està clar que tu “no ets així”. Per això, no ho poden dir, perquè estarien faltant a la veritat. Així que només poden optar per l’opció d’atacar-te. En aquest cas, es podria emprar el refrany “perquè han vist mossegar un gos, ja tothom li diu rabiós”, que significa que perquè has fet una vegada una cosa, ja et tracten com si ho fessis sempre. En canvi, a la persona que ho fa sovint se li perdona “perquè és així”.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


La lectura, com l’amor, és la pedra ideal per afinar l’ànima”.

Paul Desalmand (1937-2016), escriptor francès.

Negació

Si la negació és l’acte de negar, què significa la paraula negar? Doncs té tres principals accepcions, que són les següents:

1. Dir que una cosa no existeix, no és veritat o no és com algú creu o afirma.

2. Dir que no a allò que algú demana o pretén.

3. No reconèixer el parentiu, l’amistat o la relació amb algú altre. En aquest cas, l’exemple clàssic seria que sant Pere va negar Jesús tres vegades.

En aquesta publicació em referiré a la primera accepció, segons la qual que una persona sigui negacionista significa que diu que una cosa no existeix, no és veritat o no és com algú creu o afirma.

Ser negacionista

El fet que una persona pugui considerar-se negacionista sovint significa que és contrària a la versió que podríem definir com a majoritària o “oficial”, si és que això significa alguna cosa. Precisament, aquest assumpte de l’oficialitat és el que fa que sovint les persones negacionistes també siguin titllades de conspiranoiques, perquè gosen posar en entredit la versió oficial, no se la creuen i pensen que existeix una explicació alternativa, la vertadera, que les autoritats ens amaguen; com si es tractés d’una conspiració, potser dirigida per les elits que maneguen el món des de les ombres, de manera oculta.

La paraula negacionista es va posar de moda arran de la pandèmia de la Covid-19, per referir-se a aquelles persones que no estaven d’acord amb algunes qüestions que explicaven les autoritats. Per exemple, podien no estar d’acord amb l’origen que les autoritats comunicaven. També es van titllar de negacionistes aquelles persones que no volien sotmetre’s a la vacunació contra la Covid-19.

Cal tenir en compte que la negació d’una tesi pot ser total o parcial, depenent de si s’està en contra de la totalitat o només d’una part de les explicacions oficials.

Encara que sovint ho pugui semblar, que la majoria de persones pensin d’una mateixa manera o comparteixin una mateixa visió d’un fet concret, no significa pas, al cent per cent, que estiguin en possessió de la veritat; per bé que en molts casos la majoria tingui la raó.

Tant qui nega una qüestió com qui l’afirma pensen que estan en possessió de la veritat; però, en realitat, qui té la raó? I el fet de tenir la raó sempre és sinònim d’estar en possessió de la veritat, de la veritat absoluta? Suposo que depèn de cada cas diferent, perquè cadascun tindrà les seves peculiaritats. I com a actes diferents, cadascun s’haurà de prendre en consideració de manera individual.

El negacionisme a la història

El fet de ser negacionista, per si mateix, em sembla que no es pot considerar ni bo ni dolent, ni positiu ni negatiu; sobretot tenint en compte que de negacionistes n’hi ha hagut sempre.

Al llarg de la història, es poden trobar nombrosos casos de persones que han portat la contrària, de manera més o menys ferotge, a alguna tesi oficial, i la història, tard o d’hora, s’ha encarregat de donar-los la raó. En alguns casos, malauradament, aquestes persones no han viscut prou per veure com se’ls concedia aquesta raó, de manera pòstuma, segurament gràcies a avenços científics o tecnològics.

L’exemple més flagrant seria el protagonitzat per Nicolau Copèrnic i Galileo Galilei, que es van entossudir a contradir la versió oficial del moment, que afirmava que el Sol girava al voltant de la Terra.

Copèrnic, després de gairebé vint-i-cinc anys de treball, el 1543, poc abans de morir, va publicar l’obra “De revolutionibus orbium coelestium” (“Sobre les revolucions de les orbes celestes”), on exposava el model heliocentrista, un dels esdeveniments més importants de la història de la ciència, que va desencadenar la revolució copernicana. El fet de morir poc després va fer que no el jutgessin.

Un cas ben diferent va ser el que li va succeir a Galileo Galilei, qui va abrasar la teoria heliocèntrica de Copèrnic i el 1632 va publicar l’obra (Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo, tolemaico e copernicano) en forma de diàleg entre tres personatges: Salviati, qui representa les opinions de Galileu i defensa la teoria de Copèrnic; Segredo, qui fa les preguntes i es deixa convèncer per Salviati, i Simplicio, qui defensa la teoria geocèntrica de la terra com a centre de l’univers. El Sant Pare Urbà VIII va aprovar l’acció del Sant Ofici, que va condemnar Galileu, qui es va veure obligat a retractar-se de la seva versió durant el judici.

Sobretot el cas de Galileu ens indica que de vegades pot resultar perillós dur la contrària a la versió oficial.

Tant Copèrnic com Galileu, no van poder ser testimonis dels fets quan la ciència finalment els va donar la raó.

Però el fet que un assumpte hagi estat plenament confirmat per la ciència, no implica forçosament que totes les persones del món acceptin aquella versió. Per exemple, encara que no deu ser un grup molt nombrós, sembla que avui en dia continua havent-hi persones que defensen que la Terra és plana, i no rodona, com afirma la ciència. A aquesta teoria s’hi poden agafar aquestes persones perquè es tracta d’una qüestió que no resulta possible observar a simple vista, és a dir, que no es pot comprovar sense l’ajuda de la ciència.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i, tant si ha estat així com si no, t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


El llibre no és només paraules o figures sobre paper, sinó tot el que jo imagino mentre llegeixo”.

Jostein Gaarder (nascut el 1952), escriptor noruec.

Tenir empatia

Si busquem per internet la definició de la paraula empatia, hi podrem trobar moltes, algunes de les quals són les següents:

L’empatia és la capacitat de comprendre i compartir els sentiments d’altres persones.

L’empatia ens permet veure les coses des de la perspectiva de l’altra persona en lloc de la nostra.

L’empatia és la intenció de comprendre l’estat emocional de l’altra persona, és l’experiència d’entendre la condició de l’altra persona des de la seva perspectiva, fet que implica posar-se a la seva pell, sentir de veritat allò que l’altra persona està experimentant, sobretot quan està passant per un mal moment.

L’empatia és la participació efectiva i, en general, emotiva d’una persona en una realitat aliena.

En l’aspecte lingüístic, empatia és una paraula que en grec antic estava formada per dues parts, una amb el significat de “dins” o “a l’interior” i l’altra de “patiment” o “el que està succeint”.

Després de llegir totes aquestes definicions, si volguéssim explicar-ho amb les nostres pròpies paraules, d’una manera planera, es podria resumir en què l’empatia és l’intent d’entendre pel que està passant l’altra persona, sobretot quan es tracta de situacions negatives. Cal tenir en compte que he assenyalat amb negreta, de manera intencionada, la paraula intent. A aquesta qüestió m’hi referiré al final de la publicació.

Segons les persones expertes en la matèria, existeixen diferents classes d’empatia, que són les següents:

  1. Empatia cognitiva. Implica posar-se en el lloc de l’altra persona i així veure com pensa, per comunicar-nos de manera efectiva.
  2. Empatia emocional. En ella es dona una connexió instantània, podem sentir allò que l’altra persona sent.
  3. Preocupació o solidaritat empàtica. És el nivell màxim d’empatia. Implica preocupar-se pel que pensa i sent l’altra persona, però alhora fer alguna cosa per millorar-ho. És la veritable virtut de l’empatia, està en el benefici dels qui ens envolten.

Segons sembla, l’empatia és una qualitat innata de les persones, és a dir, que tothom és capaç d’identificar les emocions d’altres persones i comparar-les amb les pròpies. La diferència està en el grau en què es posseeix aquesta qualitat. Dit amb altres paraules, que tothom en té, però mentre algunes persones en tenen molta, d’altres en tenen molt poca. Això sí que em quadra amb la naturalesa dels éssers humans. Tots coneixem persones que de seguida semblen voler ajudar-te, que intenten entendre el que et succeeix (torno a posar en negreta el verb intentar). En canvi, també tots coneixem persones que no és que no puguin entendre el que et passa, sinó que ni tan sols fan el més mínim esforç per intentar-ho. Com se sol dir, al món hi ha persones de tota mena.

Potser t’estaràs preguntant quan va aparèixer el concepte d’empatia. Doncs és molt més antic del que ens podríem pensar. Es tracta d’un concepte que va ser emprat per primera vegada l’any 1873 per Robert Vischer, un historiador d’art i filòsof alemany, que va utilitzar la paraula einfühlung a la seva tesi doctoral, per abordar els sentiments provocats per les obres d’art. Posteriorment, el 1903, el psicòleg Wilhelm Wundt va utilitzar el mateix terme en el context de les relacions humanes. I el 1909 el també psicòleg Edward Bradford Titchener va encunyar el terme “empatia”, tal com el coneixem actualment.

Com augmentar l’empatia

Sembla que es tracta d’una qualitat que es pot cultivar i augmentar mitjançant l’educació en valors, és a dir, que qualsevol persona pot aprendre a ser empàtica, o a ser més empàtica. I algunes maneres de fer-ho són les següents:

  1. Pensar en l’altra persona.
  2. Sortir del nostre món.
  3. Practicar l’escolta activa.
  4. Llegir entre línies.
  5. Dir adeu als prejudicis.
  6. Cultivar l’interès genuí pels altres.
  7. Jugar a posar-se en moltes pells.

Excés d’empatia

Així com pot semblar lògic voler augmentar l’empatia, potser no ho sembla tant el fet de voler-la reduir. Però aquesta visió canvia si tenim en compte que hi ha persones que pateixen la síndrome per excés d’empatia o desgast per compassió. Aquestes persones són com una antena de llarg abast que absorbeixen les emocions del seu voltant. I si no se sap gestionar tal sobrecàrrega d’emocions, les persones s’acaben posant tant en la pell dels altres que és com si s’enverinessin per excés de compassió. Fins i tot, poden arribar a sentir culpabilitat pel dolor que experimenten les altres persones.

Es tracta d’un trastorn seriós, d’un patiment molt esgotador del que no se’n parla gaire i que hauríem de conèixer i tenir en consideració. Per exemple, al llibre “Les dones que estimen psicòpates”, de Sandra L. Brown, hi ha un aspecte que no ens pot deixar indiferents. És el cas de les persones que poden arribar a entendre (fins i tot justificar) el comportament psicopàtic de les seves parelles. L’excés d’empatia incapacita aquestes persones per identificar amb claredat que la persona que tenen davant seu les està maltractant i poden arribar a inventar-se sofisticades justificacions als actes violents.

Reflexió final

Per al final he deixat una reflexió que havia iniciat cap al principi de la publicació, quan he destacat algunes vegades el verb intentar, escrivint-lo en negreta. Com he dit, ho he fet de manera intencionada. I ha estat així perquè sempre he pensat que existeixen situacions o experiències en la vida de gairebé qualsevol persona que la resta de mortals, per molt que ho intentin, si no les han viscut els resultarà molt difícil d’entendre, per molta empatia que tinguin. Acostumen a ser vivències dramàtiques que la gran majoria de persones, per sort, mai no hauran de patir, però algunes persones tenen la desgràcia de fer-ho. Precisament, el caràcter minoritari és el que fa que la majoria de persones no es puguin fer realment una idea del que suposa haver patit aquella situació. Només l’aconseguiran les persones que, amb anterioritat, en major o menor grau, l’han patit. Dit de manera resumida, que hi ha situacions personals minoritàries que moltes persones, per molt que ho intentin, mai no podran entendre. Ho intentaran, i això sol ja és digne de menció (perquè d’altres no faran ni l’intent), però en la majoria de casos en això es quedarà, en un intent.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i, tant si ha estat així com si no, t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


El plaer de llegir és doble quan es viu amb una altra persona amb qui compartir els llibres”.

Katherine Mansfield, pseudònim de Kathleen Beauchamp (1888-1923), escriptora modernista d’origen neozelandès.

Respectar – Tenir respecte

T’has preguntat en alguna ocasió què significa exactament “respectar/tenir respecte”? Tant si ha estat així, com si no, et convido a continuar llegint.

La paraula respectar té diverses accepcions, però en aquesta publicació em referiré a les dues següents:

  1. Tenir respecte a algú o a alguna cosa.
  2. Abstenir-se de destruir, de danyar algú o alguna cosa.

Així mateix, sembla necessari saber també com es defineix la paraula respecte, la qual, entre altres accepcions, té les següents:

  1. Acció de considerar alguna cosa com quelcom que hom ha de tenir en compte.
  2. Consideració de l’excel·lència d’alguna persona o d’alguna cosa que ens porta a no faltar-li.
  3. Consideració de la superioritat de força de quelcom que ens porta a no afrontar-ho, a no exposar-nos a la seva acció.
  4. Sentiment de consideració, d’estima, envers algú per raó dels seus mèrits, de l’edat, del rang, etc.

Una vegada exposades aquestes definicions, podem començar a parlar d’una manera més àmplia sobre el respecte.

Algú podria pensar que no és necessari recordar què és el respecte perquè tothom ho sap. Potser té raó, o potser no. En moltes ocasions no es pot donar per fet tot allò que ens pot semblar lògic.

El respecte, en el sentit més ampli possible de la paraula, hauria de formar part, de manera inseparable, de la nostra forma de ser i d’actuar, és a dir, que hauria de ser la base, una base ferma, de la nostra conducta. Tant és així, que el respecte és fonamental per a una convivència justa i pacífica entre totes les persones que formem la societat. Perquè la manca de respecte és la base de molts conflictes. Es comença perdent el respecte i s’acaba en baralles, conflictes (personals, familiars…) o, fins i tot, en guerres. Per això és tan important.

Respectar es podria dir que consisteix a observar les altres persones des d’un prisma especial. No n’hi ha prou amb tolerar les altres persones, és a dir, en acceptar que existeixin, sinó que cal anar més enllà.

Respectar les altres persones significa reconèixer que també tenen drets i valorar allò que ens diferencia. És a dir, que cal respectar les altres cultures, les altres formes de pensar, les altres creences. I tot això, dut a terme per totes les persones integrants de la societat, ens permet conviure en harmonia.

La teoria, la major part de les persones la coneixem, però, malauradament, algunes persones, sigui de manera conscient o inconscient, no la posen en pràctica.

Encara que de vegades pugui semblar estrany, potser perquè estem malacostumats, la veritat és que es pot dialogar sense ofendre, es pot debatre sense cridar, es poden contraposar postures sense insultar. Tot això és possible; és més, hauria de ser habitual.

El respecte, en general, no només s’ha de tenir envers les persones desconegudes, sinó també amb les que tenim a prop, una qüestió de la qual sovint ens en podem oblidar, atès que la confiança pot fer perdre el respecte. Hauríem de començar a respectar les persones que formen part de la nostra família, les amistats, les persones que formen el veïnat, les companyes d’estudis, les companyes de feina… Aquestes persones són amb les que passem més temps al cap del dia, i potser són amb les quals perdem més sovint les maneres, a les quals ens enfrontem o cridem més aviat…

Però el respecte no s’acaba aquí. Existeix una persona a la qual hauríem de respectar per sobre de tot i de tothom, una persona fonamental en la nostra existència, en el nostre dia a dia, amb la qual més hores del dia, amb diferència, passem. Es tracta, ni més ni menys, que de nosaltres mateixos. Perquè el respecte a un mateix és la base que ens ajudarà a tenir respecte a les altres persones. Sovint, una manca de respecte per la mateixa persona pot generar falta de respecte envers les altres persones. Potser qui no es respecta a si mateix no pot respectar ningú més. Si el respecte és bàsic en la convivència amb altres persones, més ho és amb la persona amb qui més temps compartim.

Fins al moment, m’he centrat en el respecte envers altres persones, però no són els únics éssers que hauríem de respectar. Hauríem de fer el mateix amb els animals, perquè són éssers vius, que senten i pateixen; encara que ho puguin fer d’una manera diferent. I el mateix o similar es podria dir de les plantes, que també són éssers vius.

Anant més enllà, també hauríem de respectar les “coses”, perquè, com resava la definició del principi, respectar també és abstenir-se de destruir, de danyar, alguna cosa. Això estaria relacionat amb la natura, amb el medi ambient i amb tot allò que forma part del planeta Terra i fa possible la vida en ell.

L’objectiu final seria aconseguir que totes les persones del món fossin íntegres, coherents i respectuoses. Hauríem d’avançar per assolir el respecte més ampli possible, en totes les dimensions. Però, per fer-ho possible, tothom ha de posar de la seva part, el seu granet de sorra, com s’acostuma a dir. Només així, sembla que serà possible.

Si tens ganes de dir-hi la teva, pots deixar un comentari a continuació. M’agradarà conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Un llibre és un somni que tens a les teves mans”.

Neil Richard Gaiman (nascut el 1960), escriptor britànic.

Si us plau

Actualment, existeixen certes paraules o expressions que poden ser percebudes, per algunes persones, com a antigues o obsoletes. Es tracta de paraules o expressions que es podria dir que tenen com a denominador comú que formen part d’allò que abans es denominava “educació”. “Si us plau” en seria un exemple. D’altres serien “gràcies” o “perdó”, a les quals em vaig referir en les publicacions titulades, respectivament, “Donar les gràcies” i “Demanar perdó”, les quals recomano llegir.

Però, què significa exactament “si us plau”? Es tracta d’una expressió que es fa servir per demanar amb cortesia alguna cosa, és a dir, que el seu ús més habitual és quan se sol·licita alguna cosa o que una altra persona realitzi alguna acció. És una mostra de respecte i consideració envers l’esforç de l’altra persona.

Aquesta expressió es pot verbalitzar tant si la iniciativa de la sol·licitud és teva com si prové de l’altra persona. Intentaré que s’entengui millor posant un exemple de cada opció.

  1. Si la iniciativa és pròpia. És quan demanes a una persona que et faci un favor, tant si és de poca com de molta importància. Per exemple: Ajuda’m amb les bosses, si us plau.
  2. Si la iniciativa prové de l’altra persona. És quan l’altra persona s’ofereix a ajudar-te. Per exemple, quan l’altra persona et diu: Vols que t’ajudi amb les bosses? I tu li respons: Sí, si us plau. En aquest context, la fórmula “si us plau” podria ser substituïda per la paraula “gràcies” i el significat seria el mateix, una mostra d’agraïment pel favor rebut.

Si ens preguntem per què sembla que ha minvat l’ús d’aquesta expressió, podríem trobar diverses causes o justificacions:

  1.  Pel fet que a la societat d’avui en dia tot sembla anar més de pressa. Seria aquesta voluntat d’immediatesa, que tot es produeixi amb la celeritat més gran possible, la que ens duu a descartar l’ús de paraules o expressions com “si us plau”, amb l’objectiu d’assolir el que volem ràpidament; deixant de banda paraules que, segons algunes persones, no aporten res al discurs i poden fer perdre el temps.
  2. Perquè certes formes de cortesia són vistes com a obsoletes, com a pròpies d’una altra època. Podem pensar en la multitud de petits actes protocol·laris que hem pogut observar en les pel·lícules d’època, per exemple, en aquelles basades en els costums de l’època victoriana a Anglaterra. Aleshores, cada situació tenia els seus actes o protocols, molt ben definits i fixats, els quals calia seguir fil per randa.
  3. Pot ser que no es pronunciï perquè pensem que el que fa l’altra persona és la seva obligació, per exemple, perquè està treballant.
  4. De vegades, no la verbalitzem perquè es tracta de persones properes, amb les quals existeix confiança (familiars, amistats…) i no ens sembla necessària.

Ben segur que existeixen més motius que han provocat aquesta disminució en l’ús de “si us plau” i altres expressions de caràcter similar. Si en coneixes algun altre, m’agradaria que l’exposessis com a comentari a aquesta publicació.

Així mateix, voldria saber què opines sobre aquesta qüestió, és a dir, si consideres que són expressions antigues, que no val la pena pronunciar o, ans al contrari, et sembla que s’haurien de continuar emprant.

Qualsevol opinió serà benvinguda.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Els grans llibres ajuden a entendre, i ajuden a sentir-se comprès/a”.

John Michael Green (nascut el 1977), escriptor nord-americà.

Explicar històries

Hi va haver grans cultures que no van descobrir la roda, però mai va existir una cultura que no expliqués històries” és una frase atribuïda a l’escriptora nord-americana Ursula Kroeber Le Guin (1929-2018).

Si has llegit la pàgina www.santosbalasch.cat en alguna ocasió, sabràs que al final de cada publicació hi afegeixo una frase cèlebre relacionada amb la literatura, la lectura, els llibres… Doncs aquesta frase és la que finalitzava la publicació del mes passat, titulada “Iniciació a la lectura”.

Mentre pensava en el significat d’aquesta frase, vaig començar a imaginar com podia haver estat això d’explicar històries al llarg de la història, valgui la redundància.

Si tenim en compte el que es coneix, fins al moment, de la història de la humanitat, els primers éssers humans no devien ser capaços de comunicar-se entre ells de forma oral. Potser tampoc no ho podien fer amb signes, atès que aquests no devien existir. Així que no sé pas com devien entendre’s, però d’alguna manera ho devien fer.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web http://www.santosbalasch.cat.


Al cap d’un temps, se suposa que van començar a comunicar-se mitjançant alguna mena de signes, però obviaré aquest temps i passaré directament a l’època en què ja sabien comunicar-se de forma oral.

A partir d’aquell moment, es devien començar a explicar històries. Cal tenir present que aleshores no existien ni el televisor, ni la ràdio, ni el mòbil… Res de tot això havia estat inventat. A més, de ben poc els hauria servit, atès que no existia l’electricitat.

Bromes a part, des que els éssers humans van ser capaços de comunicar-se verbalment de manera efectiva, és lògic pensar que es van començar a explicar històries. Un es pot imaginar aquests éssers asseguts al voltant d’una foguera (quan ja havien descobert el foc, és clar) narrant… Què podien explicar-se? Al principi, devien ser converses similars a les que podem tenir en l’actualitat en un bar. Devien comentar les vivències reals del dia a dia, és a dir, que si un havia caçat tres preses, que si l’altre havia caigut per un penya-segat…


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Més endavant, devien ser capaços d’inventar històries. No sé per quina raó, imagino que la primera persona que es va inventar una història devia ser mentint per intentar sortir del pas d’un atzucac. No sabrem mai si se’n va sortir i les altres persones el van creure, però això explicaria que continués inventant històries. Acabava de nàixer la ficció.

Potser es tractava d’una persona que acostumava a posar-se sovint en embolics i necessitava recórrer a aquestes invencions per evitar mals majors; així que li calia perfeccionar aquesta faceta. Sempre s’ha dit que la pràctica és força important, en moltes i diverses qüestions.

Encara no s’havia inventat l’escriptura, així que l’única manera de transmetre aquestes històries era oralment, és a dir, que una persona l’explicava a una altra o a un grup, un membre d’aquest grup l’explicava a una altra persona o un altre grup… Faltaria saber si amb aquesta manera de procedir la versió que li arribava a la darrera persona era semblant a l’original.


Si vols llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories (Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres Preferits, Literatura i cultura, Per què escric…).


Fent un salt en el temps, arribaríem a la invenció de l’escriptura. Per fi, ja no seria necessari memoritzar totes aquelles històries. El problema principal devia ser que havies d’escriure en pedra, un procés lent i feixuc. Alhora, va aparèixer la lectura, una altra gran fita. Al principi, només hi devien tenir accés les elits. Els escrits realitzats amb un cisell sobre la pedra acostumaven a ser breus. No puc imaginar-me com hauria estat escriure la novel·la “Guerra i pau”, de Lev Tolstoi, sobre pedra, ni quantes tones hauria pesat.

Per sort, la civilització egípcia va idear l’escriptura sobre papir en el tercer mil·lenni abans de Crist i es va poder disminuir de manera considerable el pes de les obres, a més de fer-les més manejables i mòbils. Al papir el va seguir el pergamí, obtingut a partir de la pell de xai, vedella o cabra. Després arribaria el paper, creat a la Xina.

Arribem a l’època medieval, quan els monjos, en els convents, eren els encarregats de realitzar còpies de les obres, com a forma de preservar tota aquella cultura. A la publicació “Els primers llibres” hi trobareu més informació.

Però el salt evolutiu definitiu va tenir lloc arran de la invenció de la impremta. Podeu llegir la publicació titulada “El primer llibre imprès” per saber més sobre aquesta qüestió. Aleshores, el nombre de llibres va anar augmentant.

Malgrat tots aquests avenços, encara hi havia persones que només podien accedir a les històries que eren transmeses via oral, atès que no havien pogut aprendre a llegir. A més, la tradició oral no ha desaparegut mai; encara es conserva en forma de narracions que s’expliquen en diferents situacions com, per exemple, en trobades familiars, en trobades d’amistats, en excursions, en acampades… Sempre és un bon moment per explicar històries, sigui al voltant d’una foguera, d’una llar de foc o d’una taula amb aliments.

En el futur, caldrà veure si els dispositius electrònics provocaran la desaparició de la tradició oral, allò que sempre ha existit i és conegut com a “explicar històries”.


El llibre és força, és valor, és poder, és aliment; torxa del pensament i brollador de l’amor“.

Rubén Darío (1867-1916). Poeta, escriptor i periodista nicaragüenc.


M’agradaria saber què t’ha semblat aquesta publicació. Pots deixar un comentari a continuació.

La intel·ligència no és un avantatge, sinó un hàndicap

En aquesta reflexió no es prendrà una posició concreta respecte a la idea del títol, es posaran sobre la taula diferents perspectives per intentar reflexionar sobre la premissa.

El títol està inclòs entre les frases que pronuncia, al principi del film, el protagonista de “La caiguda de l’imperi americà”; pel·lícula canadenca de 2018, dirigida per Denys Arcand i de títol original “La chute de l’empire américain”. És la que tanca la trilogia iniciada amb “Les invasions barbares” (títol original “Les invasions barbares”) i seguida amb “L’edat de la ignorància” (títol original “L’Age des tenebres”).

L’argument que esgrimeix per justificar aquesta afirmació és que un venedor no molt intel·ligent, si vol vendre un aspirador, pot assegurar que proporcionarà la felicitat al comprador. Aleshores, aconseguirà vendes i ascendirà de categoria a la feina. En canvi, un venedor intel·ligent no assegurarà la felicitat, no vendrà el producte i l’acomiadaran de la feina. No sé si seria una persona poc intel·ligent, però sí que es podria afirmar que, en assegurar un succés que no està garantit, menteix o falta a la veritat. Per tant, es tractaria d’un individu a qui no li importa mentir si aconsegueix vendre i, potser, amb pocs escrúpols.

Pots visionar l’inici de la pel·lícula a continuació:

Aquest raonament, per si sol, pot semblar una mica pobre, fins i tot exagerat o rebuscat, però la idea que subjau en ell, i les diverses interpretacions que es poden sostraure d’aquest pensament, són algunes de les raons que m’han dut a escriure aquesta publicació.

La qüestió de l’aspirador m’ha recordat el cas real del Joan (el nom ha estat canviat per mantenir la privacitat del protagonista). En començar a treballar en una empresa asseguradora, havia de comercialitzar un producte d’estalvi que incloïa una clàusula per la qual es penalitzaven els reintegraments de part de la inversió durant els primers anys. El cap de l’oficina li va “ordenar” que no comentés aquesta condició del contracte als potencials clients, però el Joan no veia clar mentir (per al cap es devia tractar d’una simple omissió). No és d’estranyar que el Joan durés poc temps en aquella feina. Això significa que el Joan era massa intel·ligent? Qui sap. Si més no, demostra que es tractava d’una persona íntegra, amb principis i escrúpols.

Homer Simpson

Un clar exemple que confirmaria la hipòtesi de la pel·lícula seria el del Homer Simpson. Es podria al·legar que es tracta d’una sèrie de ficció. És veritat. Però també sol ser verídic allò de “la realitat supera la ficció”, és a dir, que la ficció, per molt exagerada que ens pugui semblar, de vegades es queda curta, comparada amb la realitat. A més, ha quedat demostrada, en més d’una ocasió, la capacitat profètica de la sèrie “Els Simpson”, avançant esdeveniments que amb posterioritat han tingut lloc. Un dels més recents va ser pronosticar l’arribada al poder del Donald Trump, a qui les enquestes atorgaven escasses probabilitats.

En un capítol de la sèrie, apareix el personatge del Frank Grimes. Es tracta d’un professional consumat que, després d’una vida difícil, va aconseguir un títol en física nuclear i que comença a treballar a la central nuclear de Springfield, al mateix sector que el Homer. Aquest és un home poc intel·ligent, irresponsable, gandul, que, tot i treballar en una central nuclear, sovint fa cas omís dels avisos de perill… El Frank no es pot creure que treballi allí i la seva incredulitat s’incrementa quan sap que el Homer té una família que sembla perfecta, una casa amb jardí, dos vehicles, ha viatjat per gairebé tot el món, ha estat, fins i tot, astronauta… Aleshores, el Frank intenta ridiculitzar el Homer i, en veure que no se’n surt, embogeix per la incongruència de la situació, l’imita i fa algunes de les ximpleries que faria el Homer, fins que agafa uns cables d’alta tensió i… El final, previsible, no l’explicaré.

Tot i tractar-se d’una paròdia, qui més qui menys coneix algun “Homer Simpson”. Com ho van aconseguir aquests “Homer”? Alguns potser van tenir sort o eren al lloc adequat en el moment precís; d’altres van buscar aquesta sort fins a trobar-la; uns quants van fer fortuna en vendre l’empresa que els seus progenitors havien creat amb molt d’esforç i sacrifici; n’hi ha que no han “treballat” mai, només coneixen la “carrera” política…

Beneficis de tenir intel·ligència

És veritat que ser intel·ligent suposa un obstacle? Succeeix sempre o només en algunes ocasions?

Observar la intel·ligència com un avantatge o un obstacle, en una dicotomia estricta, sense altres alternatives, potser no és la millor idea possible.

Basar-se només en un aspecte, per exemple el laboral, per decidir si una persona ha estat exitosa, tal vegada seria simplificar en excés.

D’altra banda, la interpretació d’una vida exitosa no seria igual per a tothom. Dependria de cada persona, dels factors primordials que cadascú valorés, de la seva escala de prioritats…

Segons els experts, existeixen alguns avantatges de ser una persona intel·ligent, entre d’altres:

  • Tenir interessos propis.
  • No seguir els corrents que dicten la societat o les modes.
  • Viure de forma més creativa i plena.
  • Tenir curiositat.
  • Analitzar cada detall i fer-se preguntes.
  • Ser més obert de ment. Estar obert a noves propostes i oportunitats.
  • Valorar les opinions de les altres persones.
  • Tenir empatia.

Consideracions finals

En aquesta publicació, per no complicar i allargar massa el tema, no s’han tractat qüestions importants com:

  • Què és la intel·ligència.
  • Formes de valorar la intel·ligència.
  • Tipus d’intel·ligència.
  • Evolució de la intel·ligència al llarg de la història.
  • Diferència entre ser una persona llesta i una persona intel·ligent.

“Llegir no és matar el temps, sinó fecundar-lo”

Herminia Catalina Brumana (1897-1954). Mestra, escriptora i periodista argentina.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Què opines sobre el títol de la publicació ? Hi estàs d’acord? Coneixes algun Homer Simpson?


Per llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.