Fa temps vaig llegir una frase sobre el fet de fer un favor que em va quedar gravada a la ment. El que no recordo és ni on la vaig llegir ni qui l’havia dit o a qui se li atribuïa. La frase en qüestió venia a dir que mai no s’ha de fer un favor, ni tan sols a una amistat. No cal dir que es tracta d’una frase si més no una mica agosarada, la qual intentaré analitzar a continuació.
De primeres, la frase pot resultar estranya, atès que, en principi, sempre resulta agradable poder fer un favor a una persona que el necessita, potser encara més si es tracta d’una amistat.
Potser la frase es referia a fer un favor a alguna classe de persones. Si era així, potser tenia raó. Perquè, malauradament, existeixen persones que més que dir que no se’ls ha de fer favors, caldria dir que potser no se’ls mereixen.
De cas aïllat a costum
La frase potser volia dir que si fas un favor a certes persones, aquestes potser s’ho agafaran com un costum, més que com un cas aïllat, que és el que era en un principi. I, a partir d’aquell moment, sempre que aquella persona ho vulgui o ho necessiti, tindràs l’obligació de fer-li un favor.
En aquest apartat existeixen dos grups de persones:
- El primer grup està format per persones que et demanaran el favor de la manera més freda possible, sense donar-te ni les gràcies, atès que, com he comentat, és la teva obligació. És com si des d’aquell maleït instant en què li vas fer el primer favor, aquella persona hagués obtingut un dret que li dona permís per demanar-te favors, com i quan vulgui.
- El segon grup de persones et demanarà el favor igualment, però, si més no, ho farà amb certa educació i gratitud. Et dirà frases com: “Aquella vegada em vas ajudar molt”, “tu ho saps fer molt bé”, “no sé què faria sense tu”, “és que en tu hi puc confiar”… Al cap i a la fi, li acabes fent el mateix favor que a les persones del primer grup, però, si més no, t’ho agraeixen.
El costum de demanar
Existeixen alguns grups de persones als qui pot resultar perillós, per dir-ho d’alguna manera, fer-los favors. Per exemple, existeix la típica persona que va pel món demanant un favor, en forma de diners, encara que sovint en quantitats petites, a gairebé tothom qui es creua en el seu camí. Són persones a qui tothom coneix i està al corrent d’aquest costum. El que succeeix és que ja t’ha demanat en alguna ocasió i tu no li has volgut deixar diners; però un dia, potser perquè t’ha fet llàstima, tal vegada perquè només t’ha demanat una petita quantitat, potser perquè… No saps ben bé per quina raó, però li acabes deixant aquella petita quantitat. Conclusió: Ja has begut oli. N’hi ha prou amb fer-ho una vegada, una única vegada, per passar a formar part del petit nucli de persones que ja sap que li poden deixar diners. I una vegada has passat a formar part d’aquell club resulta molt difícil sortir-ne. N’hi ha prou de fer-ho una sola vegada per veure’t “obligat”, a partir d’aquell moment, a fer-ho de tant en tant, quan aquella persona vulgui, perquè ja t’ha atrapat a la seva xarxa de víctimes consumades. I perquè li continuïs donant, sovint emprarà alguna tècnica, des d’intentar trobar un tema en comú que us agradi a tots dos del qual poder parlar, fins a dir-te que te’ls tornarà ben aviat… Perquè caldria tenir present que quan he comentat que li “deixes” diners, en realitat em referia al fet que li “dones” diners; perquè ja pots tenir per ben segur que aquells diners, pocs o molts, els que siguin, ja els has vist prou. La fal·làcia que te’ls tornarà te la pots creure o no, això ja forma part de la innocència de cada persona.
I existeix una qüestió que sempre m’he preguntat, i és que no sé si aquestes persones realment necessiten els diners o si es tracta d’un costum que no poden deixar de fer, com si es tractés d’una addicció.
Saber demanar un favor
Al contrari de les persones que formen part dels grups esmentats anteriorment, existeixen persones a les quals els costa molt demanar un favor. De vegades és per vergonya, en algunes ocasions és per falta de confiança, de vegades perquè es pensen que només les persones febles demanen favors, potser és perquè no volen reconèixer que necessiten ajuda… Aquestes persones haurien d’aprendre d’aquelles. Les anteriors podrien donar classes de com fer-ho i aquestes tindrien l’oportunitat d’aprendre de veritables persones expertes.
La resta de persones
Val a dir que no totes les persones que ens trobarem que ens demanin un favor formaran part d’algun dels grups comentats. Existeixen persones que només demanen un favor quan el necessiten realment. I també existeixen persones que si els deixes diners te’ls tornen. Potser aquestes persones són la norma i els grups comentats anteriorment són l’excepció; si més no, m’agradaria creure que és així.
Conclusió
Seria bo que el fet que existeixin persones, en coneguem poques o moltes, que formen part dels grups comentats, no ens fes perdre la il·lusió de fer un favor a una persona que el necessita, sempre que estigui dins les nostres possibilitats, siguin econòmiques, físiques o mentals.
I tu, què en penses?
Coneixes persones com les descrites a la publicació?
M’agradaria conèixer la teva opinió.
“Una biblioteca no és un conjunt de llibres llegits, sinó una companyia, un refugi i un projecte de vida”.
Arturo Pérez-Reverte (nascut el 1951). Escriptor i periodista espanyol.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).
