Arxius de Reflexions -

Resiliència

27 de desembre de 202523 de desembre de 2025 per Santos Balasch

La resiliència és la capacitat que tenen les persones per afrontar, adaptar-se i recuperar-se davant les dificultats, l’estrès o les adversitats. Resulta ser una mena de força interior que ens ajuda a seguir endavant, fins i tot quan les coses es posen difícils. Tenir resiliència no significa que no sentim por o tristesa, sinó que podem gestionar aquestes emocions i continuar endavant amb esperança i determinació.

Origen del concepte de resiliència

El primer autor que va emprar el terme resiliència va ser John Bowlby, però va ser Boris Cyrulnik, psiquiatre, neuròleg i psicoanalista, qui va donar a conèixer el concepte de resiliència en el camp de la psicologia i ho va fer mitjançant el llibre “Els aneguets lletjos”.

Totes les persones, al llarg de la nostra existència, ens enfrontem, malauradament, a moments difícils, a complicacions, a situacions tenses que comporten dolor i tristesa emocional com, per exemple, la pèrdua d’un ésser estimat, una separació conjugal, un acomiadament laboral, una malaltia, un accident… Aquestes són situacions traumàtiques que podem arribar a patir.

Per arribar a ser una persona amb resiliència resulta molt important aprendre a identificar, acceptar i gestionar les emocions. I en aquest procés hi juga un paper clau la interpretació o valoració que fem de les situacions que vivim, atès que la nostra reacció emocional normalment derivarà d’aquesta interpretació.

La pràctica de la resiliència

La resiliència no és una qualitat innata, no es troba impresa en els nostres gens. En canvi, sí que és una qualitat que podem desenvolupar al llarg de la nostra vida.

Per intentar contrarestar, d’alguna manera, els efectes d’aquests fets traumàtics, seria bo que des de la infància aprenguéssim a desenvolupar la nostra capacitat de superació, per tal d’estar preparats i posseir les eines emocionals i cognitives necessàries que ens puguin ajudar a afrontar les males experiències.

Els pilars de la resiliència

Enfortir la pròpia capacitat de resiliència és un procés que ens pot ajudar a afrontar millor els desafiaments de la vida. Són factors que convé aprendre a utilitzar perquè esdevinguin pilars en què es fonamentarà la nostra capacitat de resistència.

Alguns pilars de la resiliència són els següents:

Competència social. És l’habilitat per comprendre altres persones, facilitat per fer amistats i relacionar-se socialment.
Resolució de problemes. Aprenent a pensar de manera reflexiva i flexible es poden arribar a solucionar millor els conflictes.
Autonomia. Desenvolupar un sentit de distanciament personal ens proveeix d’un espai protector per al desenvolupament de la nostra autoestima.
Sentit de propòsit i de futur. En moments de dificultats convé tenir expectatives positives i tenir clars els objectius que ens orientin cap a la consecució de projectes.
Ambient familiar i social. Un context d’afecte, respecte i suport familiar ens proveeix de confiança i seguretat i contribueixen a fomentar la nostra integritat personal i la nostra autoestima.
Benestar emocional. Permetre’s sentir i expressar les emocions.
Actitud positiva. Enfocar-se en les solucions i en allò que es pot controlar.
Xarxa de suport. Envoltar-se de persones que donin suport.
Aprendre de les dificultats. Un desafiament és una oportunitat per créixer i aprendre.
Autocura. Dormir bé, menjar saludablement i fer exercici ajuden a mantenir-se fort, tant físicament com emocionalment.
Flexibilitat. De vegades les coses no són com havíem planejat.
Metes realistes. Per no sentir-se aclaparat/da.

Característiques de les persones amb resiliència

Algunes característiques que posseeixen les persones resilients són les següents:

Són conscients de les seves potencialitats i limitacions.
Són creatives.
Són empàtiques.
Confien en les seves capacitats.
Assumeixen les dificultats com una oportunitat per aprendre.
Practiquen el mindfulness o consciència plena.
Veuen la vida amb objectivitat, però sempre a través d’un prisma optimista.
S’envolten de persones que tenen una actitud positiva.
No intenten controlar les situacions, sinó les seves emocions.
Són flexibles davant els canvis.
Són tenaces en els seus propòsits.
Afronten l’adversitat amb sentit de l’humor.
Busquen l’ajuda d’altres persones i el suport social.

Conclusió

La resiliència ha de ser un mitjà que hem d’aprendre i que, d’alguna manera, ens ajudarà a gestionar d’una manera més eficient els esdeveniments adversos que, malauradament, la vida ens portarà.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Apunta’t al Butlletí (és gratis) i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“Les biblioteques són motors del canvi social”.

Glòria Pérez-Salmerón (nascuda el 1958). Bibliotecària espanyola

Pensament crític

23 de novembre de 2025 per Santos Balasch

Pensament

El pensament és el producte de la ment en l’acte de pensar, és a dir, les construccions mentals elaborades fruit de l’activitat del cervell. L’objectiu bàsic del pensament és dotar de significat el món exterior i un mateix, manipulant la informació. La intel·ligència és l’habilitat personal per a pensar d’una manera més efectiva. Quan es parla de pensament, generalment es fa referència a qualsevol activitat intel·lectual o mental.

Components del pensament

Els més importants són els següents:

Percepció. És l’ordenació que fa el cervell d’allò que li arriba mitjançant el món exterior per la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte o el gust.
Memòria. Permet emmagatzemar pensaments sota la forma de records i recuperar-los quan és necessari.
Consciència. És la sensació de ser un subjecte i d’estar despert per a poder pensar.
Emocions. Aquestes influeixen a l’hora de formular un pensament. El sentiment s’emmagatzema junt amb el record i permet la transformació posterior d’aquest.

Pensament crític

És un tipus concret de pensament que analitza la validesa dels raonaments que hom considera com a veritables.

És un procés cognitiu complex que implica l’anàlisi objectiva i l’avaluació de la informació, per a poder formar un judici propi. El que cal fer és examinar activament la informació, qüestionant la seva validesa.

Es basa en valors intel·lectuals que tracten d’anar més enllà de les impressions i opinions particulars, per la qual cosa requereix claredat, exactitud, precisió, evidència i equitat.

El pensament crític en l’actualitat

Avui en dia, en l’era de la informació (que sovint sembla l’era de la desinformació) i de les notícies falses (fake news), cada vegada resulta més important el pensament crític. S’ha convertit en una habilitat essencial per poder enfrontar-nos amb garanties a una allau constant de dades i d’opinions.

Com desenvolupar el pensament crític

El desenvolupament del pensament crític és un procés continu que requereix pràctica i esforç. És necessari desenvolupar una actitud que permeti l’entrada de més informació i permeti aturar-se a pensar.

Són fonamentals les següents característiques:

Conrear la curiositat. S’ha de tenir una natural curiositat i motivació per avançar en el mateix coneixement sobre una matèria. L’única manera d’evitar tenir un coneixement bàsic sobre alguna cosa és estudiar fins a assolir el nivell d’entesa necessari abans de realitzar qualsevol judici.
Desenvolupar l’observació. Resulta imprescindible estar atent als detalls, que són els que ens ajudaran a discernir entre la veritat i la mentida.
Tenir un escepticisme sa. Cal qüestionar-nos la informació que rebem, no acceptar-la, en un primer moment, com a vertadera, sense abans passar-la pel sedàs del pensament crític.
Mantenir la ment oberta. Donar l’oportunitat a tots els punts de vista diferents i després raonar sobre cadascun d’ells.
Analitzar la informació. Desglossar-la en parts i identificar les idees principals, els arguments i les conclusions.
Mantenir la humilitat intel·lectual. Significa poder ser capaç de donar una oportunitat a les opinions i noves proves o arguments, fins i tot si aquestes proves o indagacions ens porten a descobrir defectes en les nostres pròpies creences.
Estimular la creativitat. Fomentar la generació d’idees originals i la recerca de solucions innovadores.
Practicar la reflexió. Dedicar temps per reflexionar sobre les teves pròpies idees, accions i decisions.

Habilitats del pensament crític

Les habilitats més importants del pensament crític són les següents:

Anàlisi. Desglossar la informació en parts per comprendre-la millor.
Interpretació. Donar sentit a la informació i comprendre quin significat té.
Avaluació. Jutjar la credibilitat i la validesa de la informació.
Inferència. Treure conclusions lògiques basades en l’evidència.
Explicació. Comunicar les idees d’una manera clara i concisa.
Resolució de problemes. Identificar problemes, generar solucions i avaluar-ne l’efectivitat.
Presa de decisions. Avaluar les diferents opcions i triar la millor alternativa.

Beneficis del pensament crític

Alguns podrien ser els següents:

Permet prendre decisions fonamentades, en analitzar i avaluar amb cura la informació disponible.
Evita decisions precipitades basades en suposicions.
Millora la resolució de problemes en abordar les situacions des de diferents angles i considerar múltiples solucions potencials.
Fomenta una comunicació més efectiva, ja que promou l’anàlisi clara d’idees i l’habilitat per escoltar i comprendre diferents perspectives.

El que el pensament crític no és

Una vegada explicat què és el pensament crític, també és important ressaltar el que no és. Perquè el pensament crític:

No és pensar de forma negativa.
No tracta de fer que les persones pensin de la mateixa forma.
No tracta de canviar la pròpia personalitat.
No és una creença.
No reemplaça o minimitza els sentiments o emocions.
No afavoreix ni representa específicament a la Ciència.
Els seus arguments no són necessàriament sempre els més persuasius.

Ensenyament del pensament crític

La recerca del pensament lliure és una activitat constant. Per tant, l’aprenentatge és el primer espai per defensar la diversitat, la igualtat i, en definitiva, la democràcia.

Si l’ensenyament és l’espai on desenvolupar el pensament crític, i l’aprenentatge és una activitat que dura tota una vida, existeixen problemes que caldria afrontar avui en dia dintre i fora de l’aula.

I per tal de fer-ho més amè, caldria trobar eines atrevides amb què enfocar aquest ensenyament. Fins i tot, caldria qüestionar-nos com hem après fins ara, qüestionar els referents i qüestionar el complex equilibri que ens permet ensenyar, valorar i aprendre.

Conclusió

El pensament crític és una habilitat que es desenvolupa amb la pràctica constant i que ens permetrà prendre decisions més informades, resoldre problemes de manera més efectiva i navegar pel món amb més confiança.

Les informacions contrastades, que posseeixen dades verificables i que són fruit d’una anàlisi crítica, resulten molt més valuoses que aquelles informacions no contrastades, superficials i que no són fruit de cap mena d’anàlisi crítica.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).

“Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca”.

Proverbi àrab

Ignorància

23 d'octubre de 2025 per Santos Balasch

D’una manera simple, es podria dir que la ignorància consisteix a no saber o no conèixer alguna cosa. Però la realitat és que va més enllà, molt més enllà.

Les decisions que es prenen des d’una ignorància no reconeguda acostumen a ser errònies i poden provocar efectes negatius per a les persones. Perquè encara hi ha una cosa pitjor que la ignorància, és no reconèixer la pròpia ignorància. Em refereixo, sobretot, a la ignorància en un determinat tema. Perquè totes les persones són ignorants en algun o alguns temes. No hi ha ningú que sàpiga de tot. Un gran problema és no admetre-ho, o no voler admetre-ho. En canvi, admetre-ho és una gran virtut que pot arribar a evitar molts problemes.

Frases sobre la ignorància

Existeixen moltes frases cèlebres sobre la ignorància. Per exemple, se sol dir que “la ignorància engendra més confiança que el coneixement”. Un altre exemple és la frase d’Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Aquestes frases ens mostren la perillositat de la ignorància no reconeguda. Faltaria saber si no es reconeix perquè no es vol reconèixer o no és així.

Una frase molt vehement és la següent: “A Egipte, a les biblioteques se les anomenava el tresor dels remeis de l’ànima. En efecte, es curava en elles la ignorància, la més perillosa de les malalties i l’origen de totes les altres”. Aquesta frase la va dir Jacques-Bénigne Bossuet (1627-1704), filòsof i intel·lectual francès.

Si una persona no sap que és ignorant en un tema, deu ser perquè es pensa que sap molt d’aquell tema i, si és així, quan hagi de prendre una decisió sobre aquella temàtica no demanarà ajuda a ningú, atès que pensa que en sap. En canvi, quan una persona sap o reconeix que ignora moltes qüestions d’un determinat tema, quan hagi de prendre una decisió relacionada amb aquell tema, en la majoria d’ocasions buscarà assessorament expert. Aquí radica la importància de reconèixer o no la ignorància en un determinat tema.

Però la frase més popular sobre la ignorància, encara que no la cita de manera textual, deu ser la de Sòcrates: “Només sé que no sé res”. Acceptant que no sap res, està acceptant que posseeix ignorància. Encara que la frase és absolutament exagerada, s’entén el que volia dir, l’èmfasi que volia posar en què tothom és ignorant en moltes matèries i que hem d’assumir-ho. No passa res per assumir que no se sap alguna cosa. I això porta a acceptar l’ajuda d’altres persones que en saben més que nosaltres d’aquell tema.

La tecnologia i la ignorància

Vivim en una era en què tenim tot el coneixement a les nostres mans. A internet tenim tota la informació que necessitem i fins i tot més. O això és el que sembla i el que podria dur-nos a creure que no necessitem ajuda per a res, perquè tenim tot el coneixement al nostre abast. Però no n’hi ha prou amb tenir a l’abast tot el coneixement, perquè aquest coneixement s’ha d’aprendre, s’ha d’interioritzar, s’ha de posar en pràctica… Llegint un manual d’internet sobre mecànica no ens convertirem, de la nit al dia, en una persona experta en mecànica. No és tan senzill. Per ser expertes en la matèria, a més a més de llegir molt sobre aquella qüestió, haurem, per exemple, de practicar molt. No és el mateix llegir-ho i creure que ho hem entès, que posar-ho en pràctica.

A més, hem de tenir present que tot el que hi ha a internet no té per què ser veritat. El que llegim a les pàgines web i a les xarxes socials pot ser veritat o pot ser mentida. Abans de donar com a veritable allò que estàs llegint ho hauries de passar, entre d’altres, pel sedàs de la lògica. I també s’hauria d’intentar contrastar. No només les persones que treballen informant, sinó també la resta de persones que llegim per internet, hauríem de tenir present que la base per saber si qualsevol informació és real és, abans de res, intentar contrastar-la. Aquesta és l’única manera de no fomentar mentides, de no donar ales a informacions no reals.

La facilitat amb què, avui en dia, es pot divulgar informació per internet, és molt major de la que es podia difondre fa alguns anys. I aquesta eina, que, en principi, pot fer la sensació de ser una eina democràtica, atès que gairebé tothom té accés a internet, al cap i a la fi, no ho és. Perquè a la realitat no totes les informacions són igualment vàlides. Les informacions contrastades, que posseeixen dades verificables i que són fruit d’una anàlisi crítica, resulten molt més valuoses que aquelles informacions no contrastades, superficials i que no són fruit de cap mena d’anàlisi crítica.

Ignorància supina

La ignorància és encara més greu quan aquesta pot qualificar-se com a supina, és a dir, que procedeix de negligència en aprendre o inquirir allò que es pot i s’hauria de saber. És a dir, que es tracta d’una ignorància fruit de la manca d’interès per aprendre, quan s’ha tingut poc o gens d’interès per eliminar la ignorància.

Conclusió

La millor notícia sobre la ignorància és que té cura. I aquesta no és cap altra que intentar aprendre. Però, fins i tot quan no podem aprendre, tenim una altra eina al nostre abast que és la contrastació de la informació per saber si és vertadera.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

“A Egipte, a les biblioteques se les anomenava el tresor dels remeis de l’ànima. En efecte, es curava en elles la ignorància, la més perillosa de les malalties i l’origen de totes les altres”.

Jacques-Bénigne Bossuet (1627-1704). Filòsof i intel·lectual francès

Mentir

23 de setembre de 2025 per Santos Balasch

Algunes definicions de mentir són les següents:

És el fet de comunicar mentides.

És dir o manifestar el contrari d’allò que se sap, es creu, es pensa o se sent.

És dir alguna cosa que no és certa amb la intenció d’enganyar.

Mentida

La mentida, en termes generals, és l’absència de la veritat.

La mentida pot procedir d’importants factors com l’estrès, l’angoixa, el dolor i la baixa autoestima. I pot derivar en perdre la moral i augmentar el nostre estat intern d’angoixa. La solució és dir sempre la veritat, encara que ens dolgui.

Classes de mentides

Existeixen diverses classificacions de les mentides. Una és la següent:

Mentides blanques. Són petites falsedats que es diuen per no ferir els sentiments d’algú.
Mentides piadoses. Són similars a les mentides blanques, però tenen la intenció de protegir algú d’una veritat dolorosa.
Mentides malicioses. Són més perjudicials i es diuen amb la intenció de perjudicar algú o manipular una situació.
Mentides per omissió. Són quan s’omet informació important, fet que pot dur a una interpretació errònia de la veritat.
Grans mentides. Són afirmacions completament falses i que poden tenir un impacte significatiu, com les que s’empren en fraus o enganys.

Segons Sant Agustí (escriptor, teòleg i filòsof cristià), existeixen vuit classes de mentides:

Mentides en l’ensenyament religiós.
Mentides que fan mal i no ajuden ningú.
Mentides que fan mal i sí que ajuden algú.
Mentides que sorgeixen pel plaer de mentir.
Mentides dites per complaure a altres persones.
Mentides que no fan mal i ajuden a algú.
Mentides que no fan mal i poden salvar la vida d’algú.
Mentides que no fan mal i protegeixen la “puresa” d’algú.

D’altra banda, Sant Tomàs d’Aquino (teòleg, filòsof i jurista catòlic) va distingir tres classes de mentides:

Mentides útils.
Mentides humorístiques.
Mentides malicioses.

Segons Sant Tomàs d’Aquí, les tres classes de mentides són pecat. Les mentides útils i les humorístiques serien pecats venials, mentre que les mentides malicioses serien pecat mortal.

Mitomania

La mitomania, o addicció de les persones a mentir, és un trastorn psicològic també conegut com a mentida patològica o pseudologia fantàstica.

El terme mitomania prové del grec i està format per “mitos”, que significa ficció, història fantàstica, i per “mania”, que indica compulsió, conducta capritxosa.

La mitomania té lloc quan una persona menteix molt per aconseguir atenció o per evitar càstigs. Una persona que pateix mitomania també es pot anomenar mentidera compulsiva.

A més a més de la conducta repetitiva de mentir, les persones que pateixen aquest trastorn poden presentar també altres símptomes, com els següents:

Ansietat.
Baixa autoestima.
Dificultats per a les relacions socials.
Dificultat per deixar de mentir.
Satisfacció quan assoleix el seu objectiu gràcies al fet de mentir.

Classificació de la mitomania

Segons les persones expertes, la mitomania es pot classificar en tres grups:

Teoria biològica. El cervell d’una persona mentidera és diferent. Té més substància blanca en la cortesa prefrontal.
Teoria social. La mentida està associada amb algun trastorn de la personalitat.
Teoria psicoanalítica. Aquelles persones que menteixen sobre la seva identitat per una dolenta construcció d’ella durant la infància.

És important discernir que no és el mateix una persona mentidera que una persona que pateix mitomania. Mentre que una persona mitòmana diu mentides de manera compulsiva, la persona mentidera ho fa de manera ocasional.

Detecció de la mitomania

Per detectar si una persona pateix mitomania, ens podem fixar en certs signes i conductes que poden servir com a indici:

La freqüència i la naturalesa de les mentides. La persona menteix de manera freqüent, fins i tot quan no hi ha cap raó clara per fer-ho.
La consistència en les històries. Les històries que explica acostumen a ser inconsistents. Els detalls canvien amb el temps i es poden contradir.
La motivació rere les mentides. En molts casos, la persona menteix per hàbit, no sempre per obtenir un benefici.
La reacció quan és descoberta una mentida. La persona pot respondre amb més mentides per cobrir-se o reaccionar a la defensiva.
L’autopercepció i el reconeixement: Moltes persones amb mitomania no són conscients d’estar mentint, o no reconeixen l’abast de les seves mentides.
L’impacte en les relacions. Les mentides repetides poden perjudicar les relacions personals i laborals.
Les conseqüències emocionals i psicològiques. La persona pot sentir culpa, vergonya o ansietat; encara que no sempre és així.

Tractament de la mitomania

Com qualsevol trastorn psicològic, el primer pas per poder tractar-lo és que la persona ho accepti i busqui ajuda. Normalment, una persona que pateix mitomania no reconeix que mentir de manera compulsiva sigui un problema. El tractament implica acudir a un/a professional en psicologia.

Conclusió

És important remarcar que, encara que de vegades les mentides poden semblar inofensives, l’honestedat sol ser la millor política en les relacions i la comunicació.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

“Si esperés la perfecció, mai no escriuria una paraula”.

Margaret Eleanor Atwood (nascuda el 1939). Poetessa, novel·lista i professora canadenca.

Addicció

23 de juny de 2025 per Santos Balasch

Una addicció és una inclinació, una obsessió o una dependència física o psicològica excessiva. I aquesta addicció pot ser, bàsicament, a una cosa o a una substància.

D’addiccions n’hi ha de molt diverses. Una persona pot ser addicta gairebé a qualsevol cosa o a qualsevol substància. N’hi ha prou amb tenir una tendència a dependre d’allò, és a dir, que sense allò no pot passar.

Les addiccions més habituals, per ser més majoritàries, podrien ser les següents:

– A les drogues (cànnabis, cocaïna, heroïna…).

– Al tabac.

– A l’alcohol.

– Al joc.

– Als videojocs.

– Al sexe.

– A l’ordinador.

– A menjar o a no menjar.

Algunes addiccions tenen el seu propi nom, per exemple, l’addicció al joc s’anomena ludopatia; a les drogues, drogoaddicció, al tabac, tabaquisme; a l’alcohol, alcoholisme…

Val a dir que una addicció pot ser més o menys important en funció de la quantitat que es consumeix de manera habitual.

Característiques de l’addicció

La característica principal d’una addicció és que la persona addicta no se’n pot estar de consumir aquell producte. Qui no és addicte a res pot pensar: “No n’hi ha per a tant. Si l’únic que ha de fer és no consumir allò i el problema està solucionat”. Doncs sí, la solució és aquesta, no consumir més aquell producte. I sembla una solució força senzilla, si més no en principi; perquè quan es vol portar la teoria a la pràctica tot canvia, i ho fa d’una manera dràstica.

Però per què resulta tan difícil portar a la pràctica la solució teòrica esmentada? Doncs perquè l’addicció, com s’ha definit al principi, produeix una dependència física o psicològica. I aquesta dependència precisament és la que evita que es pugui solucionar el problema deixant de consumir. Perquè el que més costa és precisament “deixar-ho”. Aquest és el problema principal. La que podria ser la gran solució resulta que és, alhora, el gran problema: deixar de consumir.

La síndrome d’abstinència

Si deixar de consumir la substància o cosa a la qual una persona és addicta fos tan fàcil, les addiccions es curarien de seguida. Però no és pas així. Perquè quan una persona deixa de consumir no és que ho deixi i ja està, no, no és així. Quan es deixa de consumir, al cap d’un temps apareix el pitjor malson d’una persona addicta: la síndrome d’abstinència. I què és això? Doncs és el que evita que es pugui deixar l’addicció amb facilitat. En altres paraules, la síndrome d’abstinència és un conjunt de reaccions, que poden ser tant físiques com mentals, que pateix la persona addicta quan deixa de consumir la cosa o substància. Segons sembla, els símptomes exactes varien en funció de la substància o cosa de la qual es tracti i del temps que faci que es consumeix.

Símptomes de la síndrome d’abstinència

La major part de persones addictes presentarà, en primer lloc, un desig irrefrenable de consumir aquella cosa o substància. A més, pot presentar irritabilitat, canvis en el caràcter, dificultat per concentrar-se…

En funció de la substància addictiva, els símptomes poden ser:

Addicció a l’alcohol: calfreds, tremolor, debilitat, nàusees, cefalea, deshidratació…
-Addicció al tabac (a la nicotina): irritabilitat, tensió, mal de cap, problemes de concentració, augment de la gana (amb l’efecte secundari d’augment de pes)…
Addicció als narcòtics (morfina, heroïna): respiració agitada, sudoració, sensació d’alerta, hiperactivitat, febre, augment del ritme cardíac, pupil·les dilatades…
Addicció als ansiolítics: debilitat, malestar general, tremolors, depressió, insomni, deliri, al·lucinacions…
Addicció a les amfetamines: cansament, somnolència, inquietud, nerviosisme, depressió, deliris, al·lucinacions…

Perquè es produeix la síndrome d’abstinència

La síndrome d’abstinència no es presenta perquè sí, sinó que té una explicació. Segons sembla, els components que contenen certes substàncies com l’alcohol o el tabac actuen en el sistema nerviós creant la dependència cap a aquestes substàncies. L’organisme s’adapta a la presència habitual d’aquestes substàncies i creu que només pot funcionar amb normalitat amb elles, és a dir, que creu que no se’n pot estar.

Es pot evitar que aquestes substàncies afectin el sistema nerviós d’aquesta manera? Doncs no. L’única manera seria no començar a consumir aquestes substàncies o coses.

La síndrome d’abstinència té solució?

Si ja s’ha començat a consumir, existeixen tractaments mèdics que poden facilitar el fet d’abandonar aquestes substàncies sense experimentar la síndrome d’abstinència. Aquests tractaments es basen, sobretot, en teràpia psicològica o en l’ajuda d’alguns fàrmacs i s’anomenen tractaments de desintoxicació, la finalitat dels quals és que la persona es desintoxiqui (es desenganxi) d’aquella substància o cosa.

Conclusió

La millor manera en què una persona pot evitar convertir-se en addicta a una cosa o substància seria no començar a consumir-la o, si no és possible, consumir-la en petites dosis, en la menor dosi possible. Perquè una vegada s’és una persona addicta, encara que se’n pot sortir, no sempre resulta senzill. I sempre dependrà de la quantitat de substància i del temps que faci que és una persona addicta.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Pots deixar el teu comentari a continuació.

“Les biblioteques són tan importants que haurien d’estar per totes parts, com les farmàcies”.

Gloria Fuertes (1917-1998). Poetessa espanyola.

Venjança

23 de maig de 2025 per Santos Balasch

De la venjança es diu que és un plat que se serveix ben fred. Aquesta frase significa que si vols venjar-te és millor no fer-ho de seguida, sinó que t’has de preparar la venjança amb temps per poder-la realitzar bé.

Val a dir que en aquesta publicació no es justifica la venjança, ni de bon tros, només es comenta la seva existència.

Subjectivitat de l’ofensa

La venjança no és res més que la resposta a una ofensa rebuda, la qual ha estat percebuda com a tal per la persona que l’ha rebut. El que no se sap és si l’altra persona, que ha realitzat la suposada ofensa, l’ha percebut com a tal. En moltes ocasions tinc la sensació que no és així, que la persona que ha comès l’ofensa no se n’ha adonat, o no ha volgut adonar-se, que l’ha comès. Per exemple, quan una persona comet assetjament escolar sobre una altra persona, sovint ni se’n deu adonar que el que està fent és ofendre l’altra persona; potser ella ho percep com un simple joc o com una forma normal de comportar-se. Insultar aquella persona, fer-la quedar malament davant de la resta de companys, prendre-li l’entrepà, vexar-la de diferents maneres… Tot això la persona agressora ho pot percebre com a circumstàncies normals dins les relacions interpersonals.

El mateix es podria dir en el cas d’agressions, siguin físiques o sexuals. L’agressor potser no és que no se n’adoni, simplement no pensa que el que està fent està mal fet.

Què duu una persona a voler venjar-se?

Aquí radicaria el quid de la qüestió. Perquè no totes les persones que reben una ofensa es vengen de la persona que les va ofendre. N’hi ha moltes que no fan res, ja sigui perquè no s’hi atreveixen, per temor a represàlies, per vergonya al fet que altres persones se n’assabentin… La resta de víctimes, les que sí que es vengen, suposo que ho fan perquè dins seu no poden suportar l’ofensa rebuda, és més fort el sentiment de venjança. Faltaria saber si existeix un prototip de persones que acostumen a venjar-se.

La venjança com a solució

Sigui com sigui, encara que de vegades ho pugui semblar, la venjança no és la solució. Però les persones que han estat ofeses o agredides poden percebre la venjança com l’única manera de reposar-se del dany rebut.

En un primer moment, el simple fet de pensar en la venjança i en els detalls de com portar-la a terme, pot ser que calmi d’alguna manera la set de venjança. En moltes ocasions, la situació no passarà d’un pensament que no acabarà portant-se mai a la pràctica.

Torno a repetir que la venjança mai no és la solució. El que cal fer és denunciar el dany rebut. Si es tracta, per exemple, d’assetjament escolar, primer a la direcció del centre i si no es rep el cas merescut, a altres instàncies. Si es tracta d’assetjament laboral, a la direcció de l’empresa o a les persones que actualment estan designades a totes les empreses per a tals circumstàncies. Si és una agressió física o sexual, a les autoritats policials.

Però, i si la persona agredida percep com a única opció la venjança? Podria intentar mitigar aquest impuls denunciant l’acte. I si no n’hi ha prou, pot acudir a una persona experta en psicologia i, a poder ser, especialitzada en aquests temes, perquè l’ajudi a gestionar la situació i els pensaments de venjança.

La intencionalitat

La subjectivitat, la percepció de la persona que se sent ofesa, pot ser molt diferent de la intencionalitat de qui ha ofès. Es pot donar el cas que qui ha dit o ha fet allò no tenia ni la menor intenció d’ofendre. Això significa que la persona ofesa ha de perdonar l’ofensa i deixar-ho estar? No sempre. Perquè no sempre la intencionalitat influirà en la resposta de la persona ofesa. Perquè, per exemple, una agressió, encara que la intenció no fos agredir, no deixa de ser una agressió. Tot això queda en un segon pla quan l’ofensa resulta verídica i objectiva.

Conclusió

En tots els casos d’ofensa o agressió, el primer pas a seguir podria ser el de posar-se en mans de persones expertes que puguin ajudar.

“Les biblioteques públiques són espais democràtics on es poden anivellar les desigualtats”.

Irene Vallejo Moreu (nascuda el 1979). Filòloga i escriptora espanyola.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

T’agrairia que deixessis un comentari.

Fer un favor

23 d'abril de 2025 per Santos Balasch

Fa temps vaig llegir una frase sobre el fet de fer un favor que em va quedar gravada a la ment. El que no recordo és ni on la vaig llegir ni qui l’havia dit o a qui se li atribuïa. La frase en qüestió venia a dir que mai no s’ha de fer un favor, ni tan sols a una amistat. No cal dir que es tracta d’una frase si més no una mica agosarada, la qual intentaré analitzar a continuació.

De primeres, la frase pot resultar estranya, atès que, en principi, sempre resulta agradable poder fer un favor a una persona que el necessita, potser encara més si es tracta d’una amistat.

Potser la frase es referia a fer un favor a alguna classe de persones. Si era així, potser tenia raó. Perquè, malauradament, existeixen persones que més que dir que no se’ls ha de fer favors, caldria dir que potser no se’ls mereixen.

De cas aïllat a costum

La frase potser volia dir que si fas un favor a certes persones, aquestes potser s’ho agafaran com un costum, més que com un cas aïllat, que és el que era en un principi. I, a partir d’aquell moment, sempre que aquella persona ho vulgui o ho necessiti, tindràs l’obligació de fer-li un favor.

En aquest apartat existeixen dos grups de persones:

El primer grup està format per persones que et demanaran el favor de la manera més freda possible, sense donar-te ni les gràcies, atès que, com he comentat, és la teva obligació. És com si des d’aquell maleït instant en què li vas fer el primer favor, aquella persona hagués obtingut un dret que li dona permís per demanar-te favors, com i quan vulgui.
El segon grup de persones et demanarà el favor igualment, però, si més no, ho farà amb certa educació i gratitud. Et dirà frases com: “Aquella vegada em vas ajudar molt”, “tu ho saps fer molt bé”, “no sé què faria sense tu”, “és que en tu hi puc confiar”… Al cap i a la fi, li acabes fent el mateix favor que a les persones del primer grup, però, si més no, t’ho agraeixen.

El costum de demanar

Existeixen alguns grups de persones als qui pot resultar perillós, per dir-ho d’alguna manera, fer-los favors. Per exemple, existeix la típica persona que va pel món demanant un favor, en forma de diners, encara que sovint en quantitats petites, a gairebé tothom qui es creua en el seu camí. Són persones a qui tothom coneix i està al corrent d’aquest costum. El que succeeix és que ja t’ha demanat en alguna ocasió i tu no li has volgut deixar diners; però un dia, potser perquè t’ha fet llàstima, tal vegada perquè només t’ha demanat una petita quantitat, potser perquè… No saps ben bé per quina raó, però li acabes deixant aquella petita quantitat. Conclusió: Ja has begut oli. N’hi ha prou amb fer-ho una vegada, una única vegada, per passar a formar part del petit nucli de persones que ja sap que li poden deixar diners. I una vegada has passat a formar part d’aquell club resulta molt difícil sortir-ne. N’hi ha prou de fer-ho una sola vegada per veure’t “obligat”, a partir d’aquell moment, a fer-ho de tant en tant, quan aquella persona vulgui, perquè ja t’ha atrapat a la seva xarxa de víctimes consumades. I perquè li continuïs donant, sovint emprarà alguna tècnica, des d’intentar trobar un tema en comú que us agradi a tots dos del qual poder parlar, fins a dir-te que te’ls tornarà ben aviat… Perquè caldria tenir present que quan he comentat que li “deixes” diners, en realitat em referia al fet que li “dones” diners; perquè ja pots tenir per ben segur que aquells diners, pocs o molts, els que siguin, ja els has vist prou. La fal·làcia que te’ls tornarà te la pots creure o no, això ja forma part de la innocència de cada persona.

I existeix una qüestió que sempre m’he preguntat, i és que no sé si aquestes persones realment necessiten els diners o si es tracta d’un costum que no poden deixar de fer, com si es tractés d’una addicció.

Saber demanar un favor

Al contrari de les persones que formen part dels grups esmentats anteriorment, existeixen persones a les quals els costa molt demanar un favor. De vegades és per vergonya, en algunes ocasions és per falta de confiança, de vegades perquè es pensen que només les persones febles demanen favors, potser és perquè no volen reconèixer que necessiten ajuda… Aquestes persones haurien d’aprendre d’aquelles. Les anteriors podrien donar classes de com fer-ho i aquestes tindrien l’oportunitat d’aprendre de veritables persones expertes.

La resta de persones

Val a dir que no totes les persones que ens trobarem que ens demanin un favor formaran part d’algun dels grups comentats. Existeixen persones que només demanen un favor quan el necessiten realment. I també existeixen persones que si els deixes diners te’ls tornen. Potser aquestes persones són la norma i els grups comentats anteriorment són l’excepció; si més no, m’agradaria creure que és així.

Conclusió

Seria bo que el fet que existeixin persones, en coneguem poques o moltes, que formen part dels grups comentats, no ens fes perdre la il·lusió de fer un favor a una persona que el necessita, sempre que estigui dins les nostres possibilitats, siguin econòmiques, físiques o mentals.

I tu, què en penses?

Coneixes persones com les descrites a la publicació?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

“Una biblioteca no és un conjunt de llibres llegits, sinó una companyia, un refugi i un projecte de vida”.

Arturo Pérez-Reverte (nascut el 1951). Escriptor i periodista espanyol.

Tenir sort

23 de març de 2025 per Santos Balasch

Algunes definicions de sort són les següents:

1. Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona.

2. Bon o mal èxit escaigut a una cosa.

3. Atzar al qual hom confia la decisió d’alguna cosa.

4. Resultat positiu d’un succés poc probable.

5. És el que succeeix més enllà del control d’una persona.

Alguns sinònims de sort són: Fortuna, atzar, casualitat, destí, estrella…

D’una manera més col·loquial, podríem dir que tenir sort és que les coses surtin bé. Quan una persona es diu que ha tingut bona sort en una tasca, significa que li ha anat bé. Per contra, quan es diu que una persona ha tingut mala sort en una tasca, significa que ha sortit malament. Així, la sort pot ser bona o ser dolenta, en funció del que succeeixi.

Que una persona hagi tingut sort en una qüestió no vol dir que tingui sort sempre. Pot ser que tingui sort en alguna o algunes circumstàncies i no en la resta. I a l’inrevés, que una persona no tingui sort en alguna o algunes situacions, no vol dir que sempre li surti tot malament. Però de vegades coneixem persones a qui gairebé tot els surt bé (considerades persones afortunades) i altres persones a les quals gairebé tot els surt malament (considerades persones malastrugues).

Hi ha qui afirma que la sort se la busca o se la fa cadascú, el que ve a dir que si t’hi esforces existeixen més probabilitats que aquella tasca et surti bé, és a dir, que tinguis bona sort en aquella circumstància.

Visió subjectiva de la sort

Però, com succeeix en tantes situacions de la vida quotidiana, les coses no acostumen a ser blanques o negres, sinó que existeixen molts matisos. També respecte a la sort. Allò que per a una persona pot suposar haver tingut molta sort, una altra persona ho pot considerar només una mica de sort, o fins i tot un fet normal. Per exemple, hi haurà qui si li toca la loteria, encara que sigui una quantitat no gaire gran, pensarà que ha tingut sort. En canvi, una altra persona pensarà que allò no és sort perquè només haurà guanyat una mica i la persona no s’ha fet rica.

Visió objectiva de la sort

Per intentar mesurar si una circumstància ha estat sort o simplement ha estat un resultat normal, entraria en joc la quarta definició esmentada abans (resultat positiu d’un succés poc probable). Perquè una aproximació racionalista a la sort inclou l’aplicació de les lleis de la probabilitat. És a dir, que potser, si volem basar-nos en qüestions científiques, hauríem de calcular la probabilitat que aquell succés tingui lloc. I si la probabilitat era baixa o molt baixa i, així i tot, aquell succés ha tingut lloc, significarà que hi ha hagut sort. Però primer de tot ens hauríem de posar d’acord en fixar alguns paràmetres, com, per exemple, a partir de quin nombre es considera baixa una probabilitat.

La sort i el destí

La sort no existeix només en els jocs d’atzar, sinó que pot aparèixer (o no) en múltiples circumstàncies de la vida. Per exemple, trobar una parella amb la qui tinguis molta afinitat pot ser considerat com haver tingut sort. En aquesta i altres circumstàncies hi ha qui pot relacionar la sort amb el destí. I aquí es barregen les dues qüestions. Hi haurà qui dirà que és sort, altres diran que ha estat el destí qui ha unit aquelles dues persones.

Recerca de la sort

La sort la vol tothom, la busca tothom. Per aquesta raó, des de temps immemorials les persones han intentat, mitjançant moltes i diverses formes, atraure la sort. Hi ha qui la busca cada setmana jugant a algun dels nombrosos jocs d’atzar que existeixen. Perquè sempre resulta agradable tenir sort.

Algunes altres formes conegudes són les següents:

1. Buscant un trèvol de quatre fulles.

2. Portant a sobre una pota de conill.

3. Penjant una ferradura sobre la porta.

4. Duent sempre a sobre algun amulet, és a dir, un objecte que aquella persona considera (sense cap base científica) que li proporciona sort.

5. Tornant a posar-se els mateixos mitjons (o una altra peça de roba) que portava posats un dia en què va considerar que havia tingut sort.

La sort a la història

Desconec quan va aparèixer a la civilització el concepte de sort. Potser va ser quan un homínid primitiu es va veure involucrat en un incident perillós del qual en va sortir il·lès. Havia tingut sort.

Existeixen una sèrie de creences espirituals sobre la sort. Encara que varien molt, la majoria coincideix a pensar que es pot influir en la sort amb medis espirituals, és a dir, realitzant certs rituals o evitant certes situacions.

Algunes cultures i religions posen l’èmfasi en l’habilitat de les persones per atraure la sort per mitjà de rituals. En canvi, les religions jueva, cristiana i musulmana creuen més en la voluntat d’un ésser suprem que en la sort com a principal influència en els successos futurs.

La sort a la psicologia

En psicologia s’anomena sort a totes aquelles coses que no podem predir, explicar o controlar.

La sort és una creença de l’ésser humà i com a creença, des del punt de vista psicològic, no existiria la bona o la mala sort. Diem que hem tingut bona sort quan hem obtingut el resultat desitjat i mala sort quan no ha estat així.

Conclusió

El concepte de sort està molt present a la nostra cultura. Són frases utilitzades molt sovint les següents: Quina sort que has tingut. Que tinguis molta sort. Has vist quina sort té aquella persona?

I la recerca de la sort, cadascú amb els mitjans de què disposi, continuarà tenint lloc pels segles dels segles.

I tu, què opines?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

“Un llibre tancat és només un bloc de paper”.

Walter Benjamin (1892-1940). Filòsof i crític literari alemany.

Fracassar

23 de febrer de 2025 per Santos Balasch

El primer que ens hauríem de preguntar és què significa “fracassar”. I en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobem dues accepcions en què “fracassar” és definit com a “no tenir èxit”. La diferència entre les dues accepcions radica en el fet que la primera es refereix a l’absència d’èxit d’una persona i la segona accepció fa referència a no tenir èxit en un projecte.

Personalment, aquesta definició em provoca més dubtes que certeses. Significa això que si no s’ha tingut èxit s’és, directament, irreversiblement, una persona fracassada? No existeix un punt mitjà entre l’èxit i el fracàs? Si el fracàs és l’absència d’èxit, l’èxit és l’absència de fracàs? Es pot dir que s’ha fracassat si no s’ha intentat?

Fracassar com a sentiment subjectiu

Respecte a la primera accepció, la referida a les persones, soc de l’opinió que en molts casos no es pot parlar d’èxit o fracàs, sinó d’una situació intermèdia, perquè una persona que no ha tingut un èxit flagrant no significa pas que hagi fracassat. A més, qui és capaç de fixar sempre què és un èxit o un fracàs?

Em sembla que en moltes circumstàncies de la vida el fet de tenir èxit o de fracassar tindrà un caire personal, és a dir, que cada persona ho viurà d’una manera diferent. Amb això vull dir que el que per a una persona pot ser un fracàs rotund, per a una altra no ho pot ser.

Respecte a la segona accepció, la referida a una acció o un projecte, en algunes situacions és possible aquesta dicotomia estricta, és a dir, o una cosa o l’altra. Per exemple, en un examen o has aprovat o has suspès, si prenem com a mesura de l’èxit el fet d’aprovar i el fracàs com el fet de suspendre. Per això, en alguns casos, quan s’ha intentat alguna acció i no ha sortit bé, és a dir, que no ha estat una acció exitosa, potser sí que es pot dir que s’ha fracassat. Però no em sembla que sempre sigui així. No penso que sempre, en totes i cadascuna de les circumstàncies que es poden viure, es pugui diferenciar d’una manera tan dràstica entre èxit i fracàs. No em sembla que sigui tan fàcil. Més aviat, en la majoria de casos, resultarà més o menys difícil poder afirmar, de manera categòrica, que s’ha assolit l’èxit o, d’altra banda, s’ha fracassat.

Fracassar és una paraula molt negativa, que fa sentir qüestions adverses. Ningú vol fracassar. El nostre desig és sempre tenir èxit, encara que no sempre s’aconsegueixi.

El fracàs com a procés

Sovint ens fixem en el resultat final de les nostres accions, sense prendre en consideració altres variables que poden resultar fonamentals per al nostre aprenentatge. Pot ser que, en aquell moment, sentim que hem fracassat, però aquell potser només ha estat un petit obstacle que no hem pogut vèncer en aquell moment; potser es tractaria d’una batalla perduda. Però tot el que hem après en aquesta batalla, ben segur que en el futur ens servirà per poder guanyar la guerra. Les estratègies triades i les decisions preses ens ajudaran en el futur.

El fracàs sembla necessari en el procés d’aprenentatge, perquè resulta molt complicat guanyar la guerra tot just començar. Sovint necessitarem aprendre abans de poder vèncer.

Tal com va dir Burrhus Frederic Skinner, psicòleg i filòsof nord-americà, “un fracàs no és sempre un error; pot ser simplement el millor que es podia fer en aquelles circumstàncies. El veritable error és deixar d’intentar-ho”. Aquesta frase inclou dos consells molt importants. El primer consell és que no sempre s’estarà en disposició d’obtenir l’èxit, i menys al principi. Encara que no es cregui en el destí, sinó en el lliure albir dels éssers humans, el que és innegable és que les circumstàncies que envolten una persona poden influir, en certa manera, en la seva capacitat per assolir l’èxit. Això no obstant, no significa que estigui abocat a un fracàs segur. Potser només significa que ho tindrà més difícil, que s’hi haurà d’esforçar més. Però si ho intenta amb totes les seves forces, tindrà alguna opció d’aconseguir-ho. El segon consell és sobre el fet d’intentar-ho. La por al fracàs sovint ens duu a no intentar-ho. I el que és segur és que si no s’intenta, no s’aconseguirà. Per això, el primer pas per a l’èxit és intentar-ho, encara que sigui a la nostra manera i amb els mitjans de què disposem. Però intentar-ho pot significar haver de sortir de la nostra zona de confort. I això no sempre és fàcil.

Hi ha persones que abans de començar a intentar-ho volen tenir totes les circumstàncies sota control. Potser no s’adonen que mai no es pot tenir el control de tot, d’absolutament tot. Això és impossible. Només podem controlar una part del que ens pot succeir, però, encara que no ens agradi gaire, sempre quedarà un espai per a la incertesa.

El fet d’intentar-ho és el que va conformant la nostra persona. Som la unió dels fracassos i dels èxits, els quals, units als nostres aprenentatges, van formant la nostra persona.

Conclusió

No intentar-ho significa no experimentar, no fracassar, però també no aprendre. Seria desitjable intentar veure el fet de fracassar com una oportunitat d’anar aprenent, de créixer. I hauríem de prendre’ns el fracàs com un pas previ. És a dir, que com més vegades fracassem pot significar que més a prop estem de l’èxit, atès que a cada fracàs anem aprenent qüestions que, tard o d’hora, ens ajudaran a assolir l’èxit. Només és qüestió de temps i d’aprenentatge.

I tu, què opines?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

“Els llibres són una incomparable màgia portàtil”.

Stephen King (nascut el 1947). Escriptor nord-americà.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te (és gratis) a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).

Enveja

23 de gener de 2025 per Santos Balasch

La paraula enveja prové del llatí “invidere”, composta per “in”, que significa “cap dins” i “videre”, que significa “veure”, “mirar”. Per tant, l’enveja seria mirar cap a dins, però amb mala mirada, amb hostilitat.

Altres definicions d’enveja podrien ser les següents:

– Sentiment de tristesa o enuig que experimenta una persona que no té o desitjaria tenir alguna cosa que una altra persona posseeix.

– Passió malsana que afecta més a la persona que la viu que a la persona que la desperta.

– Sentiment o estat mental en el qual existeix dolor o desgràcia per no posseir allò que té una altra persona, sigui béns, qualitats superiors o una altra classe de coses tangibles o intangibles.

En la mitologia grega, Eris era la deessa de la discòrdia i representació de l’enveja. Era filla de la venjança i de la gelosia, és a dir, era la fusió de Némesis i Ptono.

El filòsof grec Aristòtil va definir l’enveja com el dolor davant la visió de la bona fortuna d’una altra persona, provocat per aquells que tenen allò que nosaltres hauríem de tenir.

Bertrand Arthur William Russell, filòsof, matemàtic i escriptor britànic (guanyador del Premi Nobel de Literatura), va dir que l’enveja era una de les causes més potents de la infelicitat.

Jacques Lacan, psiquiatre i psicoanalista francès, deia que l’enveja no es tracta de desitjar l’objecte que una altra persona té, allò que l’altra persona és, sinó que l’enveja es dirigeix al gaudi que li suposem a l’altra persona per tenir aquell objecte i no a allò que sabem racionalment.

En l’actualitat, s’intensifica la simptomatologia relacionada amb l’enveja promoguda per imatges de gaudi i de plaer a les xarxes socials.

L’enveja és constitutiva del desenvolupament del psiquisme humà i s’ha d’encausar a processos d’integració i unificació de la nostra personalitat.

El que està clar, és que l’enveja és un sentiment, no és un diagnòstic, no és una malaltia. Es pot debatre si és una patologia, o fins a quin punt és una patologia.

És important destacar que és l’únic sentiment que no acaba amb la mort de la persona envejada. Se la segueix envejant fins i tot després de morta.

L’enveja és com un cuc que et rosega, que et va rosegant per dins durant part de la teva vida i, en un moment donat, pot ser que no puguis resistir-ho més i perdis el control de la teva conducta.

Per detectar l’enveja en nosaltres mateixos, ens podem fer les següents preguntes:

Desitjo tenir els béns materials, intel·lectuals o físics d’altres persones?

Distrec els meus pensaments en comparacions sobre allò que tenen altres persones?

Alguna vegada he desitjat que altres persones no tinguin els béns que tenen perquè jo no els tinc?

Classes d’enveja

Segons algunes persones expertes, podríem distingir dues classes d’enveja, l’enveja maliciosa i l’enveja benigna o enveja sana.

Enveja maliciosa. És una emoció desagradable que fa que es vulgui enderrocar l’altra persona.

Enveja benigna o sana. Encara que continua essent una emoció negativa, en el sentit que resulta desagradable, podria proporcionar emulació, motivació de millora, pensaments positius sobre l’altra persona i admiració. Aquesta classe d’enveja implicaria el reconeixement que altres persones són millors i faria que la persona aspirés a ser igual de bona. Cal dir que moltes persones expertes afirmen que l’enveja sana en realitat no existeix i que no és altra cosa que admiració.

L’enveja en el Cristianisme

L’enveja és considerada per l’Església catòlica com un pecat capital perquè genera altres pecats. El terme capital no es refereix a la magnitud del pecat, sinó al fet que dona origen a molts altres pecats i trenca l’amor al pròxim que proclamava Jesús.

El seixanta-quatrè Sant Pare de l’Església catòlica, Sant Gregori Magne, va ser qui va seleccionar els set pecats capitals. La supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la mandra són les set passions de l’ànima que la tradició eclesiàstica ha fixat com a “pecats capitals”. En contraposició a aquests set pecats capitals, existeixen les set virtuts, cadascuna confrontada a un pecat capital i que, en ordre, serien la humilitat (en contraposició a la supèrbia), la generositat (en contraposició a l’avarícia), la castedat, la paciència, la temprança, la caritat i la diligència.

La caritat, en oposició a l’enveja, consisteix a desitjar sempre bé a l’altra persona. I aquest desig o recerca del bé de l’altre pot arribar, fins i tot, a heroic quan es procura el bé de l’altra persona, abans o per damunt del bé propi.

La Bíblia inclou un succés fruit de l’enveja. El primer cas d’enveja que podem trobar a la Bíblia, el trobem al Gènesi. Es tracta de l’enveja que va sentir un germà sobre l’altre germà, és a dir, la història de Caín i Abel. I aquesta enveja que sentia Caín sobre Abel era tan gran que el va dur a cometre el primer homicidi de la història, segons la Bíblia.

Curació de l’enveja

Sabem que moltes malalties tenen curació. Si són físiques, amb medicaments; si són psicològiques, amb medicaments i/o psicoanàlisi. Però si l’enveja no és una malaltia, sinó un sentiment, significa això que no té cura? Les malalties s’intenten curar i els sentiments s’intenten canviar, alterar o millorar? Les persones expertes discrepen sobre aquesta qüestió.

Determinats especialistes afirmen que l’enveja és incurable. Però n’hi ha d’altres que consideren que pot modular-se, sobretot en aquells casos en què la persona envejosa ja està en tractament psicològic per altres causes. Aquestes podrien assumir les seves limitacions, apreciar el que tenen, no fixar-se sempre en les altres persones i aprendre a gestionar la frustració.

Per intentar eliminar l’enveja, si és possible, hi ha qui recomana seguir els següents quatre passos:

1. Reconèixer l’emoció i què la provoca.

2. Observar quin comportament ens genera.

3. Focalitzar-se en un mateix i no en els altres. No comparar-se.

4. Centrar-se en les fortaleses pròpies, sense menysprear l’èxit dels altres.

I tu, què opines sobre l’enveja?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“Mai no s’acaba d’aprendre a llegir. Tal vegada com mai no s’acaba d’aprendre a viure”.

Jorge Luis Borges (1899-1986). Escriptor, poeta i assagista argentí.

Innocents mals costums

23 de desembre de 2024 per Santos Balasch

Totes les persones tenim costums. Cadascuna té els seus propis costums. Potser som éssers de costums.

De vegades, es fa la diferència entre bons costums i mals costums. Un bon costum seria, per exemple, realitzar exercici amb regularitat. Un altre, seria dur una dieta equilibrada. Respecte als mals costums, aquests podrien ser els que anomenem vicis, com fumar o menjar massa greixos.

També podríem prendre en consideració altres costums, els quals resultaria difícil qualificar de bons o mals costums, atès que no ens aporten gaire cosa, ni bona ni dolenta. Els podríem anomenar “costums innocents”.

Però no sempre són del tot innocents. I tal com intentaré demostrar tot seguit, potser els podríem definir com a mals costums, si més no, com a “innocents mals costums”. Encara que després del que exposaré, el qualificatiu d’innocents em sembla que sobrarà.

El primer d’aquests costums que em va al cap és el d’un home que tenia el costum de fer cada dia el mateix recorregut per anar a la feina. Algú pensarà: “I què pot tenir això de dolent?”. En principi, que ho faci una persona anònima no suposa res dolent. Moltes persones realitzen cada dia el mateix trajecte de casa a la feina. Però si es tracta d’una persona pública, que duu sempre escorta i que hi ha el perill de patir un atemptat… la cosa canvia. Em refereixo a Luis Carrero Blanco, president del Govern d’Espanya l’any 1973. Sembla que cada dia recorria el mateix camí, el qual era conegut pels seus enemics, fins que el 20 de desembre d’aquell any un atemptat va posar fi a la seva vida.

Però també em ve al cap un altre costum. Un costum que tenen milers de persones, a les que ben segur que aquest costum no els suposarà cap perjudici durant la seva vida. Però hi ha una persona a qui sí que va perjudicar, i molt, tant en l’àmbit personal com, sobretot, en l’àmbit professional.

És el cas de l’atleta espanyol Bruno Hortelano (nascut el 1991). Dominador durant alguns anys de la velocitat a Espanya, va obtenir com a màxim premi el fet de quedar primer als Europeus d’Atletisme de l’any 2016 a la prova dels 200 m llisos. Aquell mateix any, va ser semifinalista olímpic, també a la prova dels 200 m llisos. Tenia un futur molt prometedor a l’atletisme. Però… Què va succeir? El dia 5 de setembre de 2016, quan anava en un vehicle assegut al seient del copilot, va patir un accident. La part del seu cos que més va patir va ser la mà dreta. I això va suposar gairebé el principi del final de la seva carrera atlètica. Algú pot pensar: “Què té a veure que patís ferides a la mà dreta amb el fet de córrer?”. Doncs té a veure més del que podria semblar.

Però, primer de tot, em referiré a l’innocent mal costum, o potser no tan innocent, que ho va originar tot. Sembla que quan anava de copilot al vehicle, tenia el costum de treure la mà dreta per la finestra del vehicle. Mai no passava res, fins que un mal dia el vehicle va tenir un accident i es va lesionar alguns dits de la mà dreta. I la seva carrera atlètica es va aturar.

En principi, podia semblar que encara podia córrer, tot i tenir la mà dreta lesionada. Però cal tenir en compte que a les curses de distàncies curtes (60 m, 100 m, 200 m) és molt important la sortida, en què els atletes comencen la cursa amb les mans tocant a terra i utilitzant-les per donar-se impuls.

El Bruno Hortelano, després de nombroses operacions per intentar recuperar la mobilitat dels dits, va tornar a la competició d’alt nivell, però, tret d’algun èxit esporàdic, res ha estat com abans de l’accident. A la tornada, una sèrie de lesions (el tendó d’Aquil·les, pubàlgia…) han continuat el seu patiment. En una entrevista va comentar que l’accident també li havia provocat algun desajust múscul-esquelètic, fet que podria justificar aquestes lesions.

Què ens poden indicar aquestes històries? Que no hem de passar sempre pel mateix lloc? Que hem de vigilar on posem les mans? Potser sí, o potser no. Tal vegada només es tracta de simples coincidències. Potser són cops de mala sort. Hi haurà qui pensi que es tractaven de fets que ja estaven prefixats en l’existència d’aquestes persones, és a dir, que en el destí ja estava previst que havien de succeir.

Sigui com sigui, tant si pensem que va ser el destí, o la casualitat, o la mala sort, potser no estaria de més ser previsors i revisar els nostres “innocents mals costums”.

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“Llegeix. Tot el que puguis tenir a les teves mans. Llegeix fins que les paraules es converteixin en les teves amigues”.

Karen Witemeyer, escriptora nord-americana.

Canviar d’opinió

23 de novembre de 2024 per Santos Balasch

En què consisteix el fet de canviar d’opinió? D’una manera simple, es podria dir que una persona canvia d’opinió quan primer ha expressat una opinió concreta i al cap d’un temps n’expressa una de diferent. Però aquesta definició em provoca algunes preguntes:

Cal que la nova opinió sigui totalment contrària a la primera?

N’hi ha prou que les dues opinions siguin una mica diferents?

Existeix un període de temps dins el qual no es pot canviar d’opinió? És a dir, que entre una opinió i l’altra diferent ha de passar un mínim període temps? O es pot dir una cosa i tot seguit dir la contrària?

Bé, en teoria, tot és possible, tant canviar d’opinió a l’instant, com fer-ho al cap d’uns minuts, d’unes hores, d’uns dies, d’uns mesos, d’uns anys… Tot és possible.

Una altra qüestió és si canviar d’opinió massa de pressa es pot considerar, en l’àmbit social, per exemple, com un fet estrany.

Si haguéssim de posar sobre el paper una mena de Constitució sobre el fet de canviar d’opinió, alguns dels articles que la formarien podrien ser els següents:

Article 1. Tothom té dret a canviar d’opinió.

Article 2. Tothom té dret a no canviar d’opinió.

Article 2.1. Tothom té dret a no canviar d’opinió perquè és la seva creença.

Article 2.2. Tothom té dret a no canviar d’opinió, encara que s’hagi comprovat que no té raó.

Article 3. Tothom té dret a no creure’s a qui canvia sempre d’opinió.

Article 4. Tothom té dret a no creure’s a qui mai no canvia d’opinió.

Prenent com a base aquesta petita Constitució, es podria dir que, respecte al canvi d’opinió, existeixen diverses classes de persones, que serien les següents:

1. Persones que sempre canvien d’opinió. Aquestes persones tenen el costum d’anar canviant d’opinió. Tan aviat diuen una cosa com la contrària. Potser són les persones més difícils de comprendre, atès que no semblen tenir una opinió fixa. En aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

1. a) Persones que sempre canvien d’opinió i ho fan molt sovint. Aquestes persones canvien d’opinió tan sovint, que mai no saps què pensen. Resulta molt difícil estar al cas del seu darrer canvi d’opinió.

1. b) Persones que sempre canvien d’opinió, però no ho fan molt sovint. D’igual manera que en el subgrup anterior, aquestes persones ja saps amb antelació que canviaran d’opinió, però també saps que no ho fan molt sovint, sinó que deixen passar un temps entre una opinió i el canvi d’aquesta. Dins d’aquest subgrup potser trobaríem les persones que, en un principi, expressen una opinió determinada, però que, amb el pas del temps, i després de pensar-hi bastant, s’adonen que no tenien raó i decideixen canviar d’opinió. Però també hi podrien formar part aquelles persones que es podria dir que són d’efectes retardats, és a dir, que diuen una cosa, però després s’ho repensen, prenen en consideració algunes qüestions que primer havien passat per alt, i al final canvien d’opinió.

2. Persones que mai no canvien d’opinió. Aquest grup està format per les persones que, des del principi, des que donen la seva primera opinió respecte a qualsevol assumpte, pots estar ben segur que, per res del món, canviaran d’opinió. Aquest grup també estaria format per dos subgrups:

2. a) Persones que mai no canvien d’opinió perquè és la seva creença. Són persones que creuen una cosa i, per molt que ho intentis, encara que els proporcionis infinitat d’arguments, mai no canviaran d’opinió.

2. b) Persones que mai no canvien d’opinió, encara que s’hagi demostrat que no tenen raó. Aquest subgrup està format per les persones que no accepten cap mena d’argument que els pugui fer veure que no tenen raó. No en fan gens de cas. Es mantenen fermes en la seva opinió i no les podràs moure d’ella, passi el que passi.

3. Persones que canvien d’opinió de tant en tant. Aquest grup està format per les persones que canvien d’opinió potser amb certa normalitat, és a dir, que no canvien d’opinió ni molt ni poc.

I tu, canvies d’opinió sovint? Només de tant en tant? No canvies mai d’opinió?

M’agradaria conèixer, sigui quina sigui, la teva opinió.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“La Biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú ens pot dir què llegir, quan i com”.

Doris Lessing (1919-2013), escriptora britànica.

Saber dir no

23 d'octubre de 2024 per Santos Balasch

De vegades, penso que saber dir no, quan cal, és una qualitat que, malauradament, no posseïm totes les persones. Potser es podria dir que és una mena d’art, el qual algunes persones dominen a la perfecció, mentre que d’altres desconeixen totalment.

Es tracta d’una qüestió que pot semblar supèrflua, però que no ho és tant. Perquè sovint, en el nostre dia a dia, ens trobem en diverses situacions en les quals saber dir un “no”, sobretot en el moment precís, ens pot evitar molts maldecaps futurs. Però precisament aquí rau el quid de la qüestió, en saber dir no quan “toca”, no massa aviat, quan encara no ens han proposat res, perquè semblaria massa exagerat, com si ens estiguéssim curant en salut, i quedaria massa forçat; però tampoc no és bo, potser encara és pitjor, dir que no massa tard. Perquè si, en un principi, diem que sí, després resultarà molt difícil poder dir que no. I si aconseguim dir que no, serà massa tard. I haurem perdut tota la nostra credibilitat.

Respecte al tema que tractem, podríem dir que existeixen tres classes de persones:

– Persones que sempre diuen que no. Aquestes persones tenen el costum de dir que no, tant si els demanes un favor, encara que sigui petit, com si els implores ajuda, com en altres situacions. Tenen el costum de dir que no i no les pots fer canviar de parer. Però en aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

– Persones que sempre diuen que no i sempre queden bé. Aquestes persones, valgui la redundància, personificarien el punt àlgid, el cim, del fet de saber dir no. Són persones que, encara que sempre diguin que no, sempre queden bé. Aquest és el punt on es produeix la quadratura del cercle, és a dir, que aconsegueixen quedar bé. Són les persones que saben portar aquest art fins al punt màxim de l’excel·lència. Serien les persones de qui haurien de prendre exemple les que formen els altres grups. Serien les persones a seguir. Serien dignes d’impartir cursos explicant com ho fan.

– Persones que sempre diuen que no, però no queden bé. Aquestes persones es troben a mig camí de l’excel·lència. Només els falta saber com quedar bé fent el que fan, és a dir, dir sempre que no. Potser amb el temps aprendran a fer-ho. Tal vegada tot depèn de la pràctica.

– Persones que mai diuen que no. Aquest grup està format per les persones que haurien d’aprendre de les que formen l’anterior grup. Perquè dir sempre que sí no pot dur a res de bo. No dir mai que no suposa que sovint altres persones s’aprofitin de tu. Perquè l’espècie humana, si més no en teoria, sembla estar feta per aprofitar-se, sempre que es pugui, de les altres persones. De vegades, resulta difícil trobar una persona que, podent-ho fer, no s’aprofiti d’una altra. Les persones d’aquest grup són les que pagarien gustosament per poder anar als cursos que podrien impartir les persones que sempre diuen que no i sempre queden bé.

– Persones que de vegades diuen que no. Aquest grup està format per les persones que diuen que no quan convé. Són les que saben triar el moment en què és necessari dir no.

Respecte al fet de saber dir no, hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat. Em sembla que es tracta d’una forma d’actuar inherent a l’espècie humana. Suposem el cas d’una persona que sempre diu que sí, que pertany al grup de persones que no saben dir no. I tothom que la coneix sap a la perfecció, per experiència pròpia, que mai de la vida, però que mai, mai, dirà no. Tothom sap que mai diu no i tothom espera que continuï sent així. A ningú li passa pel cap que algun dia pugui dir no. Què succeirà si, un bon dia, pels motius que siguin (la lluna, un eclipsi, una alineació planetària…) no se li ocorre altra cosa que dir no? Déu nos en guard! Segons el tarannà de l’espècie humana, em sembla que això és el pitjor, o gairebé, que es pot fer a la vida. Si això succeeix, tothom (o gairebé tothom) reaccionarà de la mateixa manera. Tothom se li tirarà a sobre, com si hagués comès un delicte, però no un petit delicte, sinó gairebé el delicte més gran que pugui existir. Però, per quina raó reaccionaran així les altres persones? Que no té dret a dir que no? En principi, semblaria que, com la resta de persones, sí que té dret a dir no; però la idiosincràsia humana sembla negar-li aquesta possibilitat. Per què? Potser perquè, a còpia de dir sempre que sí, havia establert un precedent que s’havia convertit en una mena de llei, gairebé una llei divina, que no podia saltar-se.

I tu, què opines?

T’has trobat mai en alguna de les situacions comentades?

A quin grup de persones creus que pertanys?

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“Quan una persona escriu se n’adona del difícil que és escriure fins i tot una novel·la dolenta”.

Esther Tusquets (1936-2012), editora i escriptora espanyola.

Culpabilitat

23 de setembre de 2024 per Santos Balasch

Concepte de culpabilitat

La culpabilitat és un sentiment negatiu que té una persona quan considera que ha actuat malament. Es tracta d’una sensació subjectiva, que pot ser real o no, que depèn dels propis valors de cada persona i d’allò que ella considera bo o dolent.

En Sociologia, sembla que aquesta culpabilitat es basa en la por a un càstig o sanció social, en forma, potser, de menyspreu o de retret. Per tant, estaria relacionada amb l’autoestima i la por de perdre l’afecte social d’altres persones.

Però abans de continuar, caldria saber què és la culpa, paraula d’on prové la culpabilitat.

Concepte de culpa

La culpa és una emoció que ens fa sentir malament, que ocasiona un efecte dolorós. Funciona com un sistema d’alarma intern que sorgeix de la consciència o sensació d’haver fet quelcom mal fet, d’haver transgredit alguna norma, sigui personal, ètica o social; sobretot quan, fruit d’aquesta conducta, alguna persona n’ha sortit danyada.

La culpa és un sentiment que podem percebre a conseqüència d’una mala conducta o d’un pecat, que ha transgredit els nostres principis morals o les nostres creences. Perquè la culpa està molt relacionada amb la tradició judeocristiana, al fet d’obrar en oposició a la moral convinguda.

Però la culpa es pot redimir, atès que moltes cultures tenen mecanismes d’expiació per alleujar el sentiment, com la reparació a la víctima, el càstig o penitència i la confessió.

El filòsof Martin Buber va diferenciar entre la noció freudiana de culpa, basada en conflictes interns, i la culpa existencial, basada en danys reals ocasionats a altres persones.

El concepte que em resulta més important és el de la subjectivitat. Aquí és on em sembla que rau el quid de la qüestió. La subjectivitat és la que explica que no totes les persones, davant una mateixa conducta, es considerin culpables.

Es podria dir que, respecte a com es prenen la subjectivitat de la culpa, existeixen tres classes de persones:

– Persones que sovint se senten culpables. En aquest grup trobaríem aquelles persones que se senten culpables tot sovint, segurament més sovint del que podríem considerar com a normal. Es tractaria potser d’un sentiment patològic de culpabilitat.

– Persones que mai no se senten culpables. Aquest grup estaria format per aquelles persones que se senten culpables molt poques vegades, o potser mai. Tampoc no podria ser considerat com a dintre de la normalitat. També, encara que en l’altre extrem del grup anterior, es podria considerar un sentiment patològic. Sembla que les persones psicòpates no poden sentir les emocions socials, com la culpa.

– Persones que se senten culpables de vegades. Aquest grup de persones, situades en un punt mitjà, serien les que podríem considerar que es prenen la culpabilitat amb més normalitat. Segurament, són les persones que se senten culpables quan han fet alguna cosa mal feta, sense caure en els extrems.

Respecte al tema de la culpa, es podria dir que els extrems són perillosos i en el centre és on trobaríem la normalitat, és a dir, que tant el fet de no sentir mai culpa com el fet de sentir-ne massa sovint, ens hauria de posar en alerta i fer-nos adonar que alguna cosa no funciona bé. En canvi, el fet de sentir culpa de tant en tant seria una conducta plenament normal.

Responsabilitat

Com he comentat abans, el concepte de culpa està molt relacionat amb la tradició judeocristiana. En contraposició, existeix el concepte de responsabilitat, que és un valor humà que es caracteritza per la capacitat de les persones d’actuar de la manera correcta, o d’acord amb el que seria esperable. Així doncs, per exemple, quan a una persona li diem “això ha passat per la teva culpa”, potser seria millor dir-li “això ha estat responsabilitat teva”.

Hi ha qui afirma que el concepte de culpa té el seu origen en la cultura sumèria i en el disseny del pecat original per evitar el desenvolupament de les persones com a éssers individuals.

De la culpa, també es podria dir que és una feixuga càrrega que, una vegada te l’has posat a sobre, resulta difícil desempallegar-te d’ella. I dur-la a sobre costa molt. Per això, l’ideal seria no haver de carregar amb ella o, si més no, fer-ho el mínim nombre de vegades, les indispensables.

I tu, quina opinió tens sobre la culpabilitat?

Pots comentar-ho a continuació.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“Atresora els llibres, fins i tot si no planeges llegir-los de seguida. Res és més important com els llibres que encara estan per llegir”.

Austin Kleon (nascut el 1983), escriptor nord-americà.

El límit de la paciència

23 d'abril de 2024 per Santos Balasch

La saviesa popular afirma que la paciència té un límit, però, on es troba aquest límit? I quan el límit se sobrepassa, què succeeix?

Per definir la paciència trobem tres accepcions principals:

Virtut o qualitat de saber suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs.
Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball.
Virtut cristiana oposada a la ira.

Al món, com succeeix en molts altres aspectes quotidians, hi ha persones que tenen molta paciència, d’altres que en tenen poca, algunes que en tenen molt poca…

El fet que una persona tingui més o menys paciència deu tenir a veure amb un grup de factors entre els quals, només a tall d’exemple, es podrien citar el caràcter, la sensibilitat, l’experiència, situacions viscudes en el passat… Aquestes qüestions, barrejades, poden modelar la nostra personalitat i, per tant, poden fixar un límit a la nostra paciència.

Tothom coneix persones que tenen molta paciència, que fins i tot considerem que en tenen massa, és a dir, que aguanten massa ofenses. I a l’altre extrem, també tothom coneix persones que tenen poca paciència, que no aguanten ni la menor ofensa. Però en aquesta publicació no voldria iniciar un debat sobre què És millor, tenir paciència o no tenir-ne. Suposo que cadascú tindrà la seva pròpia opinió.

En aquesta publicació em vull referir al límit de la paciència i a allò que està relacionat amb aquest límit. Per tant, em refereixo a la primera accepció de les tres plantejades a l’inici. I, sobretot, em referiré a les ofenses. Encara que en lloc d’ofenses també poden ser menyspreus, insults, vexacions, greuges, injúries… Totes aquestes paraules estan relacionades amb el límit de la paciència.

Tant si es té molta paciència com si se’n té poca, el fet que fa que es vagi arribant al límit depèn del nombre d’ofenses rebudes. Aquelles persones que en tenen poca, arribaran aviat al límit, quan hagin rebut poques ofenses. I a l’altre extrem, les persones que en tenen molta aguantaran un gran nombre d’ofenses abans d’arribar al “seu” límit.

Sigui com sigui la persona, és indubtable la relació existent entre el límit de la paciència i el nombre d’ofenses. Es podria dir que la paciència és inversament proporcional al nombre d’ofenses rebudes.

Per intentar visualitzar més bé aquesta situació podem imaginar un got buit, que vindria a ser la capacitat que tenim d’aguantar ofenses. Qui tingui més paciència tindrà un got més gran i qui en tingui menys tindrà un got més petit. Doncs cada ofensa podria ser com una gota que va omplint el got. Més a poc a poc o més de pressa, depèn de cada persona, el got es va omplint d’ofenses, insults, injúries…, fins que el got es vessa. En aquell moment, s’ha arribat al límit de la nostra paciència. I aleshores, que succeeix? Això també dependrà de cada persona. Hi haurà qui es queixarà de manera ostensible i qui només es queixarà una mica. Però en els dos casos s’haurà sobrepassat el límit de la paciència.

En aquest punt, m’agradaria fixar l’atenció en el punt de vista de la persona que t’ha anat ofenent fins a fer-te arribar al límit de la teva paciència. Què pensarà aquesta persona en aquest moment? En la majoria dels casos, la persona no s’haurà adonat de l’elevat nombre d’ofenses que t’ha fet. I quan tu li recrimines, després d’haver suportat cent ofenses o menyspreus, et pregunta, tota estranyada: Per això t’has enfadat? I tu li hauries de respondre: “Per això i per les noranta-nou ofenses anteriors”. Perquè l’altra persona només té present, com a molt, la darrera ofensa. Però tu has omplert el teu got amb aquella i les noranta-nou injúries anteriors. Amb noranta-nou no hauria passat res, no hauries gosat a queixar-te. Però la que ha fet cent ha provocat el vessament del got, has arribat al límit de la teva paciència. Sembla estrany que les dues persones visquin aquest procés des de punts de vista tan diferents, però, malauradament, acostuma a ser així.

Un altre aspecte a destacar és que les persones que acostumen a ofendre tot sovint, sense ser-ne conscients, acostumen a ser les persones que tenen el límit de la paciència més baix. Sembla un contrasentit, perquè si té la capacitat d’ofendre sense pensar que sigui res greu, també hauria de ser capaç d’aguantar, atès que per a aquesta persona les ofenses no són grans. Però no, a més a més d’ofendre sovint, també se senten ofeses de seguida.

També m’agradaria comentar un aspecte que em resulta força misteriós i que està relacionat amb les persones que tenen el costum d’ofendre (menysprear, insultar, injuriar…) tot sovint. Es tracta del comportament de les persones que l’envolten. Si una persona ofèn tot sovint, el més normal seria que les seves amistats li comentessin, atès que segurament elles són les persones que han rebut més ofenses. Doncs no, res més lluny de la realitat. Si ho comentes amb aquestes persones, et diuen, referint-se a la persona que ofèn: “És que ella és així”. I jo em pregunto, què significa això de “és que és així”? Significa, potser, que hi té dret? Que posseeix una butlla papal que li permet ofendre sense pagar cap conseqüència? Què ha fet aquesta persona per ser mereixedora de tal benefici? Normalment, això significa que aquesta persona sovint ofèn, però que no té la menor intenció de canviar. Ja li està bé ser així, i més si té el consentiment explícit de les persones del seu voltant, que la defensen dient allò de “és que és així”.

Però, que succeeix si tu, que ets una persona que no acostumes a ofendre, tens un mal dia i dius una paraula més alta que l’altra? Doncs que les mateixes persones que defensen la persona que ofèn se’t llencen a sobre, com si es tractessin de hienes famolenques que fa dies que esperen la seva pressa. I a ningú se li ocorre defensar-te, dient allò de “és que és així”. Però la veritat és que no és d’estranyar que no et defensin perquè, en realitat, no es pot dir de tu que “ets així”, perquè està clar que tu “no ets així”. Per això, no ho poden dir, perquè estarien faltant a la veritat. Així que només poden optar per l’opció d’atacar-te. En aquest cas, es podria emprar el refrany “perquè han vist mossegar un gos, ja tothom li diu rabiós”, que significa que perquè has fet una vegada una cosa, ja et tracten com si ho fessis sempre. En canvi, a la persona que ho fa sovint se li perdona “perquè és així”.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

“La lectura, com l’amor, és la pedra ideal per afinar l’ànima”.

Paul Desalmand (1937-2016), escriptor francès.