De res

A simple vista, sembla que aquesta frase no pugui donar massa de si, és a dir, que d’ella se’n pot comentar poca cosa, si més no, per dedicar-li una Reflexió amb cara i ulls. Res més lluny de la realitat. I ho intentaré demostrar tot seguit.

La present entrada és la continuació natural de la publicada el mes anterior, titulada “Donar les gràcies”, la lectura de la qual es recomana, preferiblement abans de llegir la present publicació.

He de reconèixer que, en principi, aquesta publicació no estava prevista; però una usuària de Facebook que va llegir l’entrada “Donar les gràcies” em va donar la idea. Encara que no esmento el seu nom (per qüestions de privacitat), aprofito per donar-li les gràcies.

Tot i tenir ja escrit l’esborrany de la que havia de ser la publicació d’aquest mes (que publicaré més endavant), no va suposar un problema canviar els plans; ans al contrari, em va agradar que la idea sorgís d’una lectora. Això demostra que els suggeriments són benvinguts en aquesta web i que tota aportació és d’agrair.

Em va semblar una bona idea escriure sobre aquesta frase a continuació de “Donar les gràcies” perquè, d’alguna manera, suposava tancar la conversa, atès que sol ser habitual que, quan una persona dona les gràcies a una altra, aquesta li respongui “de res”. Però, encara que aquesta sigui, segurament, la resposta més comuna, no és l’única possibilitat. Existeixen alternatives que, segons algunes teories, serien preferibles.

La web www.enciclopèdia.cat defineix “de res” com a “Expressió per a llevar valor a la cosa de què hom rep un agraïment”. Precisament en aquesta definició rau el quid de la qüestió, concretament en les paraules “llevar valor”.

La majoria de possibles respostes a la paraula “gràcies” formen part d’un dels següents dos grups:

  • Respostes clàssiques o que tendeixen a treure importància a l’acció realitzada. Algunes de les més habituals serien: De res, a tu/a vostè, no és res/no ha estat res, només faltaria, no et preocupis, no es mereixen…
  • Respostes més positives o que no treuen valor a l’acció duta a terme. Es podrien emprar frases com: Gràcies a tu/a vostè, ha estat un plaer, amb molt de gust, m’ha agradat fer-ho, ho he fet de cor, agraeixo el teu agraïment…

Quina diferència hi ha entre els dos grups? Segons alguns corrents de desenvolupament personal, quan una persona et dona les gràcies s’hauria d’evitar respondre alguna de les frases que formen part del primer grup. Al·leguen que si es respon “de res” (per exemple), s’està desaprofitant una energia molt poderosa, la de la gratitud. El poder de l’agraïment i el valor de l’acció que l’ha provocat, no s’haurien de menysprear. Pronunciar “de res” és com dir “no he fet res”, treu valor a allò que s’ha fet i deixa que es perdi tota l’energia creada per l’agraïment. En canvi, les respostes del segon grup produeixen un efecte multiplicador de l’energia positiva de l’agraïment.

A més, les respostes del primer grup són mecàniques, es pronuncien de manera automàtica, sense pensar, i això fa que la persona no prengui consciència del que ha tingut lloc, de la força positiva d’aquell agraïment.

Normalment, el que s’agraeix és un favor rebut, una ajuda, un gest, un suport tàcit o implícit, un comentari, una crítica constructiva, unes paraules amables… Tal com es va comentar a la publicació “Donar les gràcies”, sempre resulta agradable rebre gratitud per alguna acció que s’ha dut a terme. De la mateixa manera, també resultaria preferible que nosaltres mateixos valoréssim allò que hem fet. No es tractaria d’una qüestió de fatxenderia o de donar-se importància. Tampoc no tindria a veure amb una pujada d’autoestima pel fet de saber que s’ha realitzat alguna cosa correctament, tal vegada la “bona obra del dia”. Estaria més relacionat amb el fet que si no ho valorem i responem un simple “de res”, es podria interpretar que s’està menyspreant l’agraïment. Aquesta podria ser una interpretació del que en desenvolupament personal es descriu com una pèrdua de l’energia de l’agraïment.

No cal dir que cada persona és lliure de respondre de la manera que desitgi a qualsevol mostra d’agraïment. Fins i tot, pot no respondre. Cada persona pot fer el que vulgui amb aquesta “energia” que se suposa que es desprèn de la gratitud. Es pot aprofitar o es pot deixar perdre. Encara que, si hem de fer cas del que va postular Antoine-Laurent de Lavoisier (1743-1794, químic, biòleg i economista francès, considerat com el “pare de la química moderna”), “l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma”. Es tracta del primer principi de la termodinàmica, conegut com a “Llei de Lavoisier”.


Llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït”.

Santa Teresa de Jesús (1515-1582). Religiosa, mística i escriptora espanyola.


T’ha semblat interessant aquesta Reflexió?

A partir d’ara, intentaràs emprar les respostes del segon grup?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Donar les gràcies

El fet de donar les gràcies pot ser tan sols una expressió pronunciada de manera automàtica (gairebé sense pensar) o pot ser quelcom més.

La intenció d’aquesta publicació és exposar una sèrie d’idees, per tal de fomentar la reflexió sobre aquesta qüestió.

Fa alguns dies, vaig llegir a Twitter un fil que tenia com a eix vertebrador el tema de la gratitud. L’havia iniciat una persona que es dedica a confeccionar recursos pedagògics. Comentava que rebia moltes peticions de persones que desitjaven tenir aquells recursos per tal de posar-los en pràctica a l’aula. Algunes persones els sol·licitaven de manera respectuosa, educada; però existia un segment (no sé quin percentatge) que quan els demanaven gairebé li exigien.

La persona que generava aquelles eines es queixava que, de vegades, després d’enviar el recurs o recursos sol·licitats no rebia cap més comunicació, és a dir, que ni tan sols li donaven les gràcies, no mostraven cap mena d’agraïment. I això que els enviava de manera gratuïta.

Aquesta queixa em va fer reflexionar sobre la situació actual dels agraïments, és a dir, sobre el fet de donar les gràcies. Però, abans de continuar, seria bo tenir present el significat exacte d’aquesta expressió.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), donar les gràcies (a algú) significa atribuir-li un resultat favorable, un mèrit. En el cas que comento, el mèrit seria haver creat una sèrie de recursos pedagògics.

Però el quid de la qüestió, el que més dubtes ocasionava a qui creava i remetia els recursos, era saber per què algunes persones no li agraïen.

De segur que no existeix una sola causa, sinó que es tracta d’un conjunt de raons.

En primer lloc, essent benèvols, es podria pensar que, una vegada obtingut el recurs, aquelles persones s’han oblidat d’agrair-li. Senzillament, s’han despistat. Tal vegada, s’han quedat mirant les musaranyes (aprofito per recomanar la lectura de la publicació que tractava aquesta qüestió: “Mirar les musaranyes”).

Quan navegues per internet, mai no saps on aniràs a parar. No sé si li succeeix a tothom, però a mi em passa bastant. Començo mirant o buscant alguna cosa que m’interessa, d’allí me’n vaig a una altra pàgina, després salto a una altra qüestió… I així de manera successiva fins que, al cap d’una estona, de manera gairebé inexorable, acabo visionant un vídeo de gats que fan ximpleries. Aleshores, és quan em pregunto: “Però com he arribat fins aquí?”.

Aquesta possibilitat explicaria i justificaria la manca d’agraïment en resposta a l’enviament dels recursos.

En segon lloc, existeix l’opció que no li hagin agraït per una raó psicològica que, en major o menor mesura, afecta els éssers humans; la hipòtesi que afirma que no s’acostuma a valorar allò que s’ha obtingut de manera gratuïta. Aquesta opció també explicaria, però no sé si justificaria, la manca d’agraïment.

En tercer lloc, es podria pensar que no es tracta pas d’un menyspreu cap a la tasca del creador dels recursos, ni d’una badada, sinó que les xarxes socials, en tractar-se de converses o intercanvis curts i ràpids, tendeixen a obviar l’agraïment o altres qüestions que, potser, ja es considerarien implícites. Això vindria a dir que el fet de no mostrar de manera explícita l’agraïment no ha de significar, obligatòriament, que aquelles persones no li estiguin agraïdes.

En quart lloc, potser aquelles persones formen part d’un grup que té com una de les regles fonamentals de comportament el fet de tenir prohibit expressar agraïment.

Podrien existir altres opcions, però la majoria resultarien menys agradables o simpàtiques que les esmentades fins al moment.

Una altra qüestió, relacionada amb l’anterior encara que totalment diferenciada, seria si és lògic que aquella persona estigués esperant les mostres d’agraïment.

No hi ha dubte que rebre gratitud per alguna cosa que hem fet sempre resulta agradable, ens fa sentir bé i, fins i tot, ens pot estimular a continuar endavant. Però segur que hi ha qui ens aconsellaria que no hem de comptar necessàriament amb aquell agraïment. Sobretot, no hem de dependre d’ell. Per què? Doncs perquè si sempre estem pendent de les mostres de gratitud d’altres persones, estarem en alt grau exposats a la frustració, quan aquestes mostres no facin acte de presència. Respecte a això, el conegut Dale Carnegie (escriptor, psicòleg, orador…) va expressar: “Esperar gratitud de la gent és desconèixer la naturalesa humana”. Segons sembla, com a mínim en aquest assumpte, no tenia en gaire bona consideració els éssers humans.

Així doncs, no hem de fer favors a ningú? Tampoc no caldria arribar a aquest extrem.

Potser el millor seria, quan fem un favor, no acostumar-nos a esperar una mostra d’agraïment. Una altra cosa, ben diferent, és que sigui fàcil de fer o de pensar.

Tothom pot recordar alguna ocasió en què va fer un favor i no va rebre la gratitud que havia previst rebre. Significa això que aquella persona era una desagraïda? Potser sí, atès que aquesta mena de persones també existeixen; però no forçosament ha de ser així. Tal vegada, aquella persona no ens ho va agrair en aquell mateix moment, però un temps més tard ens va fer un favor o ens va ajudar en alguna altra qüestió. I aquesta ajuda, d’alguna manera, vindria a compensar el nostre anterior favor.

Hi ha qui pensarà que si allò ho fem amb convicció, no és necessari esperar la gratitud. Si arriba, ens farà il·lusió, és clar; però si no arriba, tampoc no ens hem de frustrar, sinó que ens ha de reconfortar la sensació d’haver fet el que volíem fer i ens semblava que calia fer. El primer és estar bé amb un mateix.

No obstant això, no està de més mostrar agraïment. Pel que tinc entès, no fa mal a ningú ni costa gaire esforç.

Per finalitzar, caldria pensar si en l’actualitat es dona les gràcies d’igual manera que fa uns anys o si, per contra, ja no s’acostumen a fer tantes mostres d’agraïments. Podria tenir això alguna cosa a veure amb la situació comentada de Twitter? Suposo que hi hauria opinions per a tots els gustos.

Aquesta publicació té una continuació (o resposta) a “De res”.


En algun lloc d’un llibre hi ha una frase esperant-nos per donar-li sentit a l’existència”.

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616). Novel·lista, poeta i dramaturg espanyol.


Què t’ha semblat aquesta publicació?

Ets de l’opinió que no cal donar les gràcies massa sovint?

Et sembla que actualment es dona menys les gràcies?

M’agradaria saber la teva opinió.

Pots deixar el teu comentari a continuació.


Et convido a llegir altres publicacions de la web.

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Mirar les musaranyes

Aquesta expressió significa estar absort en pensaments sense utilitat o estar distret d’allò que de veritat importa; si més no, aquesta és la definició més habitual.

Les musaranyes

El vocable “musaranya” procedeix del llatí mus araneus (una cosa així com “ratolí aracnoide” o “ratolí aranya”). Però, què són les musaranyes? Pel seu nom, es podria arribar a pensar que deuen tenir alguna relació amb els aràcnids. Doncs res més lluny de la realitat.

Les musaranyes són petits mamífers que es caracteritzen pels ulls menuts i un llarg musell amb bigotis molt sensibles. Són similars als ratolins, però estan emparentades amb els talps. I al món existeixen més de 250 espècies de musaranyes.

La musaranya comuna fa entre 5,4 i 8,45 cm, als quals cal afegir la cua, d’entre 2,8 i 5 cm. El pes pot anar des dels 4,7 fins als 12 grams.

Són els mamífers més actius que hi ha, amb un metabolisme de ritme frenètic, atès que el cor els batega unes 800 vegades per minut. Mantenir un metabolisme que crema calories desesperadament les obliga a menjar a tota hora (ingereixen l’equivalent al seu propi pes en insectes diàriament) perquè si passen més de quatre hores sense menjar, poden arribar a morir.

Musaranya

Origen de l’expressió

L’origen de l’expressió idiomàtica és incert, així que existeixen diverses teories al respecte.

Sembla que es podria haver originat quan alguns pagesos que estaven treballant al camp es distreien, veient com les musaranyes sortien de sota terra cap a l’exterior. Llavors, se’ls deia que estaven (literalment) mirant les musaranyes i, per tant, estaven perdent el temps en comptes de treballar, atès que les musaranyes no tenen una activitat útil o important, així que la seva presència al camp es considera intranscendent. Amb el temps, l’ús d’aquesta expressió s’ha generalitzat en altres àmbits i s’aplica a tothom que està absort en pensaments sense importància, sense fer res de profit. En ser unes bestioles petites, es pot pensar que l’expressió fa referència al fet que pensar en les musaranyes vol dir pensar en coses petites, sense importància, en comptes de pensar en coses més significatives. En l’actualitat, sembla que es fa servir més l’expressió “pensar en les musaranyes”. Però a mi m’agrada més la forma “mirar les musaranyes”. Aquesta forma s’emprava més antigament, fins i tot apareix en obres com “El Quixot”, de Cervantes o “Conte de contes”, de Quevedo, per posar dos exemples.

“El Quixot”, de Cervantes – Fragment Part II – Capítol XXXIII

Nombrosos lingüistes han buscat l’origen d’aquesta frase feta i algun lexicògraf assenyala que l’expressió “pensar en les musaranyes” seria relativament moderna i podria utilitzar-se per a aquelles persones que estan pensant en les muses, atès que fonèticament musaranya i musa són semblants. És evident que quan una persona espera la inspiració sembla estar distreta.

Una altra accepció de musaranya és “espècie de petit núvol que se sol posar davant els ulls”, com una mena de núvol que imaginem a l’aire.

Reflexió personal

He de confessar que quan era petit m’havia sentit a dir, en més d’una ocasió, aquesta frase (em sembla que en la forma “mirar les musaranyes”). Aleshores, no me les imaginava de cap manera en concret, però pensava que alguna relació amb els aràcnids havien de tenir, sobretot pel nom. No va ser fins un temps més tard que vaig buscar la paraula musaranya en una enciclopèdia (en aquella època encara no era comú l’ús d’internet i les enciclopèdies eren eines molt útils, no només servien per agafar pols) i vaig descobrir com eren en realitat.

Quan de petit les mirava, no recordo què pensava, però tinc una teoria al respecte. No m’agrada pensar que només estava distret, sense un motiu de pes, sense un objectiu. Em nego a acceptar que estava pensant en nimietats. Vull pensar (m’agrada pensar-ho) que des de petit el que estava fent era deixar volar la imaginació, és a dir, que devia imaginar històries diverses, com les que integren aquesta web. Devia interaccionar (mentalment, és clar) amb les muses que ja començaven a alimentar la meva imaginació.

Des d’aleshores, d’alguna manera, m’he sentit unit a aquestes bestioles petites, innocents, fràgils, però, alhora, tal vegada inspiradores.

Curiositats

En alguns països d’Amèrica (Xile, Cuba, El Salvador, Hondures, República Dominicana…) “fer musaranyes” significa fer gestos amb la cara, fer ganyotes. I en certes zones, específicament, són els gestos que es fan abans de posar-se a plorar (fer el bot o el petarrell).

No puc finalitzar aquesta publicació sense esmentar que el 19 de juny és el Dia Mundial de la Musaranya, que es va originar i establir l’any 1996 en una comunitat de Jalisco, Mèxic, on es venera la musaranya com a símbol de bon auguri i abundància en tots els aspectes de la vida.


T’ha agradat aquesta Reflexió? M’agradaria conèixer la teva opinió.

T’han dit en alguna ocasió aquesta expressió?

L’has pronunciat alguna vegada?

Tens alguna anècdota relacionada amb aquesta expressió idiomàtica?

Si és així, si us plau, explica-me-la.

Pots deixar la teva Reflexió a continuació.


Llegim al llit perquè la lectura es troba a mig camí entre la vida i el somni”.

Anna Quindlen, autora, periodista i columnista d’opinió nord-americana.