La intel·ligència no és un avantatge, sinó un hàndicap

En aquesta reflexió no es prendrà una posició concreta respecte a la idea del títol, es posaran sobre la taula diferents perspectives per intentar reflexionar sobre la premissa.

El títol està inclòs entre les frases que pronuncia, al principi del film, el protagonista de “La caiguda de l’imperi americà”; pel·lícula canadenca de 2018, dirigida per Denys Arcand i de títol original “La chute de l’empire américain”. És la que tanca la trilogia iniciada amb “Les invasions barbares” (títol original “Les invasions barbares”) i seguida amb “L’edat de la ignorància” (títol original “L’Age des tenebres”).

L’argument que esgrimeix per justificar aquesta afirmació és que un venedor no molt intel·ligent, si vol vendre un aspirador, pot assegurar que proporcionarà la felicitat al comprador. Aleshores, aconseguirà vendes i ascendirà de categoria a la feina. En canvi, un venedor intel·ligent no assegurarà la felicitat, no vendrà el producte i l’acomiadaran de la feina. No sé si seria una persona poc intel·ligent, però sí que es podria afirmar que, en assegurar un succés que no està garantit, menteix o falta a la veritat. Per tant, es tractaria d’un individu a qui no li importa mentir si aconsegueix vendre i, potser, amb pocs escrúpols.

Pots visionar l’inici de la pel·lícula a continuació:

Aquest raonament, per si sol, pot semblar una mica pobre, fins i tot exagerat o rebuscat, però la idea que subjau en ell, i les diverses interpretacions que es poden sostraure d’aquest pensament, són algunes de les raons que m’han dut a escriure aquesta publicació.

La qüestió de l’aspirador m’ha recordat el cas real del Joan (el nom ha estat canviat per mantenir la privacitat del protagonista). En començar a treballar en una empresa asseguradora, havia de comercialitzar un producte d’estalvi que incloïa una clàusula per la qual es penalitzaven els reintegraments de part de la inversió durant els primers anys. El cap de l’oficina li va “ordenar” que no comentés aquesta condició del contracte als potencials clients, però el Joan no veia clar mentir (per al cap es devia tractar d’una simple omissió). No és d’estranyar que el Joan durés poc temps en aquella feina. Això significa que el Joan era massa intel·ligent? Qui sap. Si més no, demostra que es tractava d’una persona íntegra, amb principis i escrúpols.

Homer Simpson

Un clar exemple que confirmaria la hipòtesi de la pel·lícula seria el del Homer Simpson. Es podria al·legar que es tracta d’una sèrie de ficció. És veritat. Però també sol ser verídic allò de “la realitat supera la ficció”, és a dir, que la ficció, per molt exagerada que ens pugui semblar, de vegades es queda curta, comparada amb la realitat. A més, ha quedat demostrada, en més d’una ocasió, la capacitat profètica de la sèrie “Els Simpson”, avançant esdeveniments que amb posterioritat han tingut lloc. Un dels més recents va ser pronosticar l’arribada al poder del Donald Trump, a qui les enquestes atorgaven escasses probabilitats.

En un capítol de la sèrie, apareix el personatge del Frank Grimes. Es tracta d’un professional consumat que, després d’una vida difícil, va aconseguir un títol en física nuclear i que comença a treballar a la central nuclear de Springfield, al mateix sector que el Homer. Aquest és un home poc intel·ligent, irresponsable, gandul, que, tot i treballar en una central nuclear, sovint fa cas omís dels avisos de perill… El Frank no es pot creure que treballi allí i la seva incredulitat s’incrementa quan sap que el Homer té una família que sembla perfecta, una casa amb jardí, dos vehicles, ha viatjat per gairebé tot el món, ha estat, fins i tot, astronauta… Aleshores, el Frank intenta ridiculitzar el Homer i, en veure que no se’n surt, embogeix per la incongruència de la situació, l’imita i fa algunes de les ximpleries que faria el Homer, fins que agafa uns cables d’alta tensió i… El final, previsible, no l’explicaré.

Tot i tractar-se d’una paròdia, qui més qui menys coneix algun “Homer Simpson”. Com ho van aconseguir aquests “Homer”? Alguns potser van tenir sort o eren al lloc adequat en el moment precís; d’altres van buscar aquesta sort fins a trobar-la; uns quants van fer fortuna en vendre l’empresa que els seus progenitors havien creat amb molt d’esforç i sacrifici; n’hi ha que no han “treballat” mai, només coneixen la “carrera” política…

Beneficis de tenir intel·ligència

És veritat que ser intel·ligent suposa un obstacle? Succeeix sempre o només en algunes ocasions?

Observar la intel·ligència com un avantatge o un obstacle, en una dicotomia estricta, sense altres alternatives, potser no és la millor idea possible.

Basar-se només en un aspecte, per exemple el laboral, per decidir si una persona ha estat exitosa, tal vegada seria simplificar en excés.

D’altra banda, la interpretació d’una vida exitosa no seria igual per a tothom. Dependria de cada persona, dels factors primordials que cadascú valorés, de la seva escala de prioritats…

Segons els experts, existeixen alguns avantatges de ser una persona intel·ligent, entre d’altres:

  • Tenir interessos propis.
  • No seguir els corrents que dicten la societat o les modes.
  • Viure de forma més creativa i plena.
  • Tenir curiositat.
  • Analitzar cada detall i fer-se preguntes.
  • Ser més obert de ment. Estar obert a noves propostes i oportunitats.
  • Valorar les opinions de les altres persones.
  • Tenir empatia.

Consideracions finals

En aquesta publicació, per no complicar i allargar massa el tema, no s’han tractat qüestions importants com:

  • Què és la intel·ligència.
  • Formes de valorar la intel·ligència.
  • Tipus d’intel·ligència.
  • Evolució de la intel·ligència al llarg de la història.
  • Diferència entre ser una persona llesta i una persona intel·ligent.

“Llegir no és matar el temps, sinó fecundar-lo”

Herminia Catalina Brumana (1897-1954). Mestra, escriptora i periodista argentina.


Què opines sobre el títol de la publicació ? Hi estàs d’acord?

Coneixes algun Homer Simpson?

Pots deixar la teva opinió a continuació.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Donar la raó

Es tracta d’una expressió de pronunciació fàcil, però la seva posada en pràctica pot resultar, sobretot per a certes persones, força complicada.

Aquesta entrada tanca la tetralogia de publicacions, en forma de Reflexió, dedicades a frases fetes d’ús habitual. Les anteriors publicacions (per aquest ordre) van ser “Donar les gràcies”, “De res” i “Demanar perdó”.

La web www.enciclopèdia.cat defineix “donar la raó” com a “Reconèixer-li (a algú) com a justificat el que diu, el que ha fet, etc.”.

Existeixen persones, malauradament gairebé tothom s’hi ha topat al llarg de la vida amb alguna, que no donen mai la raó. Els motius? Més endavant els intentaré esbrinar. El que sembla estar clar és l’existència d’alguna motivació oculta que evita que aquests éssers puguin donar la raó a una altra persona que no sigui ella mateixa. Tant se val quin sigui el tema tractat, comentat o debatut. Encara que intentis explicar-li, justificar-li, mostrar-li, fins i tot amb proves, que no té la raó, tot esforç serà inútil. L’únic final possible a la conversa serà pronunciar la frase “màgica”: “Tens raó”. No existeix alternativa possible.

Hi ha ocasions en què una conversa banal amb una d’aquestes persones es pot transformar en un espectacle surrealista digne d’observar (en la distància, és clar). Fins i tot, s’atreveixen a posar en dubte fets o situacions de la teva vida personal, com si ells la coneguessin millor que la mateixa persona. Per exemple, et poden dir alguna cosa com: “L’altre dia et vaig veure conduint un vehicle descapotable”. I quan li respons que no pot ser, que no has conduït mai un vehicle descapotable… Aleshores, s’inicia una lluita (verbal) aferrissada per demostrar-te que no tens la raó. Per molt que li expliquis que no és veritat, que et sembla que ho recordaries si hagués estat real… Per molt que t’hi esforcis, no aconseguiràs fer que canviï d’opinió. Després d’una bona estona, i de diversos intents, finalment no et quedarà cap més remei que sucumbir, entonar el mea culpa i pronunciar la frase “màgica”: “Tens raó”.

Potser alguna persona s’ha sentit identificada amb el paràgraf anterior i ara mateix s’estarà interrogant a ella mateixa, preguntant-se si, potser, sense ser-ne conscient, és una persona que no dona mai la raó. Primer de tot, caldria asserenar-se. La majoria de persones poden haver compartit una conversa en què s’han entossudit a tenir la raó; fins i tot al final pot haver resultat que no la tenien, que estaven equivocades. Però amb això no n’hi ha prou per fer sonar l’alarma. Com gairebé tot a la vida, el més important és fer-ho en la justa mesura. És a dir, que això succeeixi en una ocasió, o encara que passi de tant en tant, no significa, a la força, que no es doni mai la raó. És molt diferent que un fet sigui habitual o que sigui esporàdic.

Motius per no donar la raó

Seria rellevant conèixer els motius que duen aquestes persones a actuar de la manera que ho fan, a intentar totes les trampes possibles, a fer el que calgui per no haver de donar la raó a una altra persona. A continuació, s’exposen diverses possibilitats, algunes relacionades entre si.

  1. Són persones que pretenen tenir sempre el control de les situacions. Solen ser poc flexibles, de vegades maniàtiques i necessiten el reconeixement dels altres. Aquesta actitud pot amagar una personalitat insegura.
  2. Són persones molt rígides, que tenen unes creences i opinions estrictes, que si algú opina diferent d’elles, s’ho prenen com un atac directe i intenten defensar-se; quan en realitat pensar diferent no vol dir anar contra l’altra persona, ni de bon tros.
  3. Són persones que cauen en una de les trampes de l’ego, que les enganya quan se senten insegures, que fa que pensin que si no tenen la raó valen menys (una qüestió totalment falsa) i que en tenir la raó (o apropiar-se d’ella) valen més.
  4. Es tracta de persones que gaudeixen imposant les seves opinions a la resta de persones. A diferència d’alguna de les opcions anteriors, poden ser conscients que no tenen la raó i això les motiva encara més.

De segur que existeixen moltes altres opcions. Però potser la clau es troba en la primera paraula de la definició esmentada anteriorment, en el verb “reconèixer”. A alguns membres de l’espècie humana (no m’atreviria a dir si a pocs o a molts) no els agrada gens ni mica haver de “reconèixer” alguna cosa, el que sigui, a no ser que els beneficiï de manera directa. És a dir, que el seu inconscient no els permet fer-ho, no els permet reconèixer un error, que s’han equivocat, que no tenien raó… De vegades, resulta més fort que ells. Encara que ho intentessin amb totes les seves forces, no podrien, de cap manera. Per saber més sobre l’inconscient i la ment humana, recomano llegir la publicació sobre l’obra de Sigmund FreudPsicopatologia de la vida quotidiana”.

Com caldria tractar una persona que sempre vol tenir la raó? Sento dir que es tracta d’una pregunta molt complexa, que no es pot respondre en unes poques línies, així que, malauradament, no serà tractada en aquesta publicació.

Seria aconsellable deixar de veure la vida en termes de veritats absolutes. No tot és blanc o negre, sinó que existeixen múltiples tonalitats de grisos. Tothom (o gairebé tothom) té una part de raó. I moltes opinions ens poden ser útils per créixer com a persones.

Colofó

Fa algun temps, vaig ser testimoni en primera persona d’una conversa breu que pot exemplificar a la perfecció aquesta forma d’actuar. Els protagonistes van ser el David, el Carles i el Pere (els noms han estat canviats per preservar les identitats). Es tractava de tres “amics”. Aquesta darrera paraula ha estat escrita entre cometes de manera expressa, per destacar la fina línia que separa uns “amics” (el que semblen) d’uns simples “coneguts” (el que potser són en realitat).

El Carles i el Pere estaven debatent sobre un tema en concret (quin era no és rellevant en aquest moment). El Carles defensava una postura i el Pere la contrària. De sobte, el David, que feia més temps que coneixia el Pere, li va dir a aquest: “Però si tu penses igual que el Carles”. I el Pere li va respondre, amb seguretat i certa arrogància: “Sí, però no li vull donar la raó”.


La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant, en què el llibre parla i l’ànima escolta”.

André Maurois, pseudònim d’Émile Herzog (18851967). Escriptor i assagista francès.


M’agradaria conèixer la teva opinió sobre aquesta Reflexió i sobre tota la tetralogia. Pots redactar-la a continuació.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Demanar perdó

Aquesta frase podria estar, d’alguna manera, relacionada amb la Reflexió titulada “Donar les gràcies”. Les dues, segons algunes persones, en l’actualitat podrien trobar-se en perill d’extinció.

La idea d’escriure una Reflexió sobre el fet de demanar perdó va sorgir mentre redactava la publicació titulada “Donar les gràcies”; la lectura de la qual recomano. Va ser fruit d’una tendència a l’associació, que es pot aplicar tant a expressions, com a objectes, persones, situacions… Aquesta tendència pot resultar útil en algunes ocasions, però també pot dur a confusions en d’altres.

Algunes expressions senzilles utilitzades per demanar perdó poden ser: “Ho sento”, “disculpa”, “et demano perdó”, “perdona”, “perdoneu” o, simplement, “perdó”. Però, abans de res, caldria saber què vol dir demanar perdó. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), perdó és l’acció de perdonar i perdonar és absoldre (algú) d’un càstig (deixar passar sense castigar una falta, delicte…) o no guardar malvolença (mala voluntat) envers algú. Per tant, demanar perdó seria voler que no se’ns castigui per allò que hem fet malament.

Una qüestió similar seria disculpar-se, però, segons els experts, existeix una diferència destacable entre les dues. Disculpar-se significa donar raons o proves que descarreguin de la culpa, és a dir, treure’ns la culpa, mostrar que no es tenia la culpa; ja fos perquè havia estat un fet involuntari o perquè la culpable era una altra persona. En canvi, perdonar ve del llatí i està format pel prefix per (que indica una acció total) i el verb donare (que vol dir regalar o donar). Per tant, perdonar voldria dir donar totalment. Resumint, demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa, i esperar que et regalin allò que has de tornar.

Vist així, no és d’estranyar que a algunes persones els costi tant demanar perdó, atès que, de manera implícita, aquesta sol·licitud inclou el fet d’assumir que s’ha tingut la culpa. I això de reconèixer que s’és culpable… Això sí que li costa a l’espècie humana. Però també cal tenir en compte que no tothom és sabedor d’aquesta diferència, és a dir, que quan es demana perdó no s’acostuma a tenir present tot això.

De manera breu, la culpa es pot definir com una experiència desagradable que se sent en trencar les regles (culturals, religioses, etc.). També com un estat afectiu en què la persona experimenta conflicte per haver fet alguna cosa que pensa que no hauria d’haver fet (o per no haver fet alguna cosa que pensa que sí que hauria d’haver fet). Atès que la culpa es considera un concepte propi de la cultura judeocristiana, també es pot parlar de responsabilitat.

Des del punt de vista de l’assumpció de la culpa o responsabilitat, podríem distingir quatre possibilitats:

  1. No demanar perdó perquè es pensa que no es té la culpa. Faltaria saber si es té raó o es tracta d’un pensament erroni.
  2. No demanar perdó, encara que se sàpiga que es té la culpa. Seria la forma d’actuar més poc lògica.
  3. Demanar perdó, tot i ser conscient que no es té la culpa. Es dona quan s’intenta expressar disculpa en general, per exemple, quan s’interromp un discurs o si es topa amb algú al carrer sense voler.
  4. Demanar perdó sabent que s’és culpable. Sembla l’actuació més lògica.

Demanar perdó se sol associar a la humilitat per reconèixer que s’ha comès un error i al fet que la persona mostra intenció de rectificar o compensar, d’alguna manera aquest error.

En Psicologia, es valora tant el fet de demanar perdó (que no sempre implica que l’ofensor no hagi de compensar d’alguna manera el seu error) com la capacitat de saber perdonar, que estaria relacionada amb l’empatia, la compassió i la redempció. El perdó pot servir a l’ofensor per alliberar-se de la culpa i a la persona ofesa per alliberar-se de possibles sentiments de rancor.

Però, per què moltes vegades no es demana perdó? Tot seguit s’esmenten diverses hipòtesis:

  • Perquè es consideri que pot fer perdre poder o estatus. Algunes persones s’ho prenen com una mena d’humiliació pública, perquè representa haver de reconèixer que s’han equivocat.
  • Perquè suposa una pèrdua d’autoestima, en reconèixer que es va obrar malament i, potser, es va causar un dany.
  • Per témer que se li demani una compensació.

De segur que existeixen altres justificacions.

Sigui com sigui, de la mateixa manera com es va comentar en la Reflexió “Donar les gràcies”, és important que la demanda de perdó sigui sincera i espontània, no només una fórmula automàtica per intentar evitar responsabilitats.

Una qüestió a part, seria conèixer les motivacions que duen certes personalitats, per exemple, del món de la política, a no expressar gaire sovint el perdó, i encara menys de manera pública.


“Els llibres són les abelles que porten el pol·len d’una intel·ligència a una altra”.

James Russell Lowell  (1819-1891). Poeta, crític, editor i diplomàtic nord-americà.


Pots exposar la teva opinió a continuació.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


De res

A simple vista, sembla que aquesta frase no pugui donar massa de si, és a dir, que d’ella se’n pot comentar poca cosa, si més no, per dedicar-li una Reflexió amb cara i ulls. Res més lluny de la realitat. I ho intentaré demostrar tot seguit.

La present entrada és la continuació natural de la publicada el mes anterior, titulada “Donar les gràcies”, la lectura de la qual es recomana, preferiblement abans de llegir la present publicació.

He de reconèixer que, en principi, aquesta publicació no estava prevista; però una usuària de Facebook que va llegir l’entrada “Donar les gràcies” em va donar la idea. Encara que no esmento el seu nom (per qüestions de privacitat), aprofito per donar-li les gràcies.

Tot i tenir ja escrit l’esborrany de la que havia de ser la publicació d’aquest mes (que publicaré més endavant), no va suposar un problema canviar els plans; ans al contrari, em va agradar que la idea sorgís d’una lectora. Això demostra que els suggeriments són benvinguts en aquesta web i que tota aportació és d’agrair.

Em va semblar una bona idea escriure sobre aquesta frase a continuació de “Donar les gràcies” perquè, d’alguna manera, suposava tancar la conversa, atès que sol ser habitual que, quan una persona dona les gràcies a una altra, aquesta li respongui “de res”. Però, encara que aquesta sigui, segurament, la resposta més comuna, no és l’única possibilitat. Existeixen alternatives que, segons algunes teories, serien preferibles.

La web www.enciclopèdia.cat defineix “de res” com a “Expressió per a llevar valor a la cosa de què hom rep un agraïment”. Precisament en aquesta definició rau el quid de la qüestió, concretament en les paraules “llevar valor”.

La majoria de possibles respostes a la paraula “gràcies” formen part d’un dels següents dos grups:

  • Respostes clàssiques o que tendeixen a treure importància a l’acció realitzada. Algunes de les més habituals serien: De res, a tu/a vostè, no és res/no ha estat res, només faltaria, no et preocupis, no es mereixen…
  • Respostes més positives o que no treuen valor a l’acció duta a terme. Es podrien emprar frases com: Gràcies a tu/a vostè, ha estat un plaer, amb molt de gust, m’ha agradat fer-ho, ho he fet de cor, agraeixo el teu agraïment…

Quina diferència hi ha entre els dos grups? Segons alguns corrents de desenvolupament personal, quan una persona et dona les gràcies s’hauria d’evitar respondre alguna de les frases que formen part del primer grup. Al·leguen que si es respon “de res” (per exemple), s’està desaprofitant una energia molt poderosa, la de la gratitud. El poder de l’agraïment i el valor de l’acció que l’ha provocat, no s’haurien de menysprear. Pronunciar “de res” és com dir “no he fet res”, treu valor a allò que s’ha fet i deixa que es perdi tota l’energia creada per l’agraïment. En canvi, les respostes del segon grup produeixen un efecte multiplicador de l’energia positiva de l’agraïment.

A més, les respostes del primer grup són mecàniques, es pronuncien de manera automàtica, sense pensar, i això fa que la persona no prengui consciència del que ha tingut lloc, de la força positiva d’aquell agraïment.

Normalment, el que s’agraeix és un favor rebut, una ajuda, un gest, un suport tàcit o implícit, un comentari, una crítica constructiva, unes paraules amables… Tal com es va comentar a la publicació “Donar les gràcies”, sempre resulta agradable rebre gratitud per alguna acció que s’ha dut a terme. De la mateixa manera, també resultaria preferible que nosaltres mateixos valoréssim allò que hem fet. No es tractaria d’una qüestió de fatxenderia o de donar-se importància. Tampoc no tindria a veure amb una pujada d’autoestima pel fet de saber que s’ha realitzat alguna cosa correctament, tal vegada la “bona obra del dia”. Estaria més relacionat amb el fet que si no ho valorem i responem un simple “de res”, es podria interpretar que s’està menyspreant l’agraïment. Aquesta podria ser una interpretació del que en desenvolupament personal es descriu com una pèrdua de l’energia de l’agraïment.

No cal dir que cada persona és lliure de respondre de la manera que desitgi a qualsevol mostra d’agraïment. Fins i tot, pot no respondre. Cada persona pot fer el que vulgui amb aquesta “energia” que se suposa que es desprèn de la gratitud. Es pot aprofitar o es pot deixar perdre. Encara que, si hem de fer cas del que va postular Antoine-Laurent de Lavoisier (1743-1794, químic, biòleg i economista francès, considerat com el “pare de la química moderna”), “l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma”. Es tracta del primer principi de la termodinàmica, conegut com a “Llei de Lavoisier”.


Llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït”.

Santa Teresa de Jesús (1515-1582). Religiosa, mística i escriptora espanyola.


T’ha semblat interessant aquesta Reflexió?

A partir d’ara, intentaràs emprar les respostes del segon grup?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Donar les gràcies

El fet de donar les gràcies pot ser tan sols una expressió pronunciada de manera automàtica (gairebé sense pensar) o pot ser quelcom més.

La intenció d’aquesta publicació és exposar una sèrie d’idees, per tal de fomentar la reflexió sobre aquesta qüestió.

Fa alguns dies, vaig llegir a Twitter un fil que tenia com a eix vertebrador el tema de la gratitud. L’havia iniciat una persona que es dedica a confeccionar recursos pedagògics. Comentava que rebia moltes peticions de persones que desitjaven tenir aquells recursos per tal de posar-los en pràctica a l’aula. Algunes persones els sol·licitaven de manera respectuosa, educada; però existia un segment (no sé quin percentatge) que quan els demanaven gairebé li exigien.

La persona que generava aquelles eines es queixava que, de vegades, després d’enviar el recurs o recursos sol·licitats no rebia cap més comunicació, és a dir, que ni tan sols li donaven les gràcies, no mostraven cap mena d’agraïment. I això que els enviava de manera gratuïta.

Aquesta queixa em va fer reflexionar sobre la situació actual dels agraïments, és a dir, sobre el fet de donar les gràcies. Però, abans de continuar, seria bo tenir present el significat exacte d’aquesta expressió.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), donar les gràcies (a algú) significa atribuir-li un resultat favorable, un mèrit. En el cas que comento, el mèrit seria haver creat una sèrie de recursos pedagògics.

Però el quid de la qüestió, el que més dubtes ocasionava a qui creava i remetia els recursos, era saber per què algunes persones no li agraïen.

De segur que no existeix una sola causa, sinó que es tracta d’un conjunt de raons.

En primer lloc, essent benèvols, es podria pensar que, una vegada obtingut el recurs, aquelles persones s’han oblidat d’agrair-li. Senzillament, s’han despistat. Tal vegada, s’han quedat mirant les musaranyes (aprofito per recomanar la lectura de la publicació que tractava aquesta qüestió: “Mirar les musaranyes”).

Quan navegues per internet, mai no saps on aniràs a parar. No sé si li succeeix a tothom, però a mi em passa bastant. Començo mirant o buscant alguna cosa que m’interessa, d’allí me’n vaig a una altra pàgina, després salto a una altra qüestió… I així de manera successiva fins que, al cap d’una estona, de manera gairebé inexorable, acabo visionant un vídeo de gats que fan ximpleries. Aleshores, és quan em pregunto: “Però com he arribat fins aquí?”.

Aquesta possibilitat explicaria i justificaria la manca d’agraïment en resposta a l’enviament dels recursos.

En segon lloc, existeix l’opció que no li hagin agraït per una raó psicològica que, en major o menor mesura, afecta els éssers humans; la hipòtesi que afirma que no s’acostuma a valorar allò que s’ha obtingut de manera gratuïta. Aquesta opció també explicaria, però no sé si justificaria, la manca d’agraïment.

En tercer lloc, es podria pensar que no es tracta pas d’un menyspreu cap a la tasca del creador dels recursos, ni d’una badada, sinó que les xarxes socials, en tractar-se de converses o intercanvis curts i ràpids, tendeixen a obviar l’agraïment o altres qüestions que, potser, ja es considerarien implícites. Això vindria a dir que el fet de no mostrar de manera explícita l’agraïment no ha de significar, obligatòriament, que aquelles persones no li estiguin agraïdes.

En quart lloc, potser aquelles persones formen part d’un grup que té com una de les regles fonamentals de comportament el fet de tenir prohibit expressar agraïment.

Podrien existir altres opcions, però la majoria resultarien menys agradables o simpàtiques que les esmentades fins al moment.

Una altra qüestió, relacionada amb l’anterior encara que totalment diferenciada, seria si és lògic que aquella persona estigués esperant les mostres d’agraïment.

No hi ha dubte que rebre gratitud per alguna cosa que hem fet sempre resulta agradable, ens fa sentir bé i, fins i tot, ens pot estimular a continuar endavant. Però segur que hi ha qui ens aconsellaria que no hem de comptar necessàriament amb aquell agraïment. Sobretot, no hem de dependre d’ell. Per què? Doncs perquè si sempre estem pendent de les mostres de gratitud d’altres persones, estarem en alt grau exposats a la frustració, quan aquestes mostres no facin acte de presència. Respecte a això, el conegut Dale Carnegie (escriptor, psicòleg, orador…) va expressar: “Esperar gratitud de la gent és desconèixer la naturalesa humana”. Segons sembla, com a mínim en aquest assumpte, no tenia en gaire bona consideració els éssers humans.

Així doncs, no hem de fer favors a ningú? Tampoc no caldria arribar a aquest extrem.

Potser el millor seria, quan fem un favor, no acostumar-nos a esperar una mostra d’agraïment. Una altra cosa, ben diferent, és que sigui fàcil de fer o de pensar.

Tothom pot recordar alguna ocasió en què va fer un favor i no va rebre la gratitud que havia previst rebre. Significa això que aquella persona era una desagraïda? Potser sí, atès que aquesta mena de persones també existeixen; però no forçosament ha de ser així. Tal vegada, aquella persona no ens ho va agrair en aquell mateix moment, però un temps més tard ens va fer un favor o ens va ajudar en alguna altra qüestió. I aquesta ajuda, d’alguna manera, vindria a compensar el nostre anterior favor.

Hi ha qui pensarà que si allò ho fem amb convicció, no és necessari esperar la gratitud. Si arriba, ens farà il·lusió, és clar; però si no arriba, tampoc no ens hem de frustrar, sinó que ens ha de reconfortar la sensació d’haver fet el que volíem fer i ens semblava que calia fer. El primer és estar bé amb un mateix.

No obstant això, no està de més mostrar agraïment. Pel que tinc entès, no fa mal a ningú ni costa gaire esforç.

Per finalitzar, caldria pensar si en l’actualitat es dona les gràcies d’igual manera que fa uns anys o si, per contra, ja no s’acostumen a fer tantes mostres d’agraïments. Podria tenir això alguna cosa a veure amb la situació comentada de Twitter? Suposo que hi hauria opinions per a tots els gustos.

Aquesta publicació té una continuació (o resposta) a “De res”.


En algun lloc d’un llibre hi ha una frase esperant-nos per donar-li sentit a l’existència”.

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616). Novel·lista, poeta i dramaturg espanyol.


Què t’ha semblat aquesta publicació?

Ets de l’opinió que no cal donar les gràcies massa sovint?

Et sembla que actualment es dona menys les gràcies?

M’agradaria saber la teva opinió.

Pots deixar el teu comentari a continuació.


Et convido a llegir altres publicacions de la web.

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Mirar les musaranyes

Aquesta expressió significa estar absort en pensaments sense utilitat o estar distret d’allò que de veritat importa; si més no, aquesta és la definició més habitual.

Les musaranyes

El vocable “musaranya” procedeix del llatí mus araneus (una cosa així com “ratolí aracnoide” o “ratolí aranya”). Però, què són les musaranyes? Pel seu nom, es podria arribar a pensar que deuen tenir alguna relació amb els aràcnids. Doncs res més lluny de la realitat.

Les musaranyes són petits mamífers que es caracteritzen pels ulls menuts i un llarg musell amb bigotis molt sensibles. Són similars als ratolins, però estan emparentades amb els talps. I al món existeixen més de 250 espècies de musaranyes.

La musaranya comuna fa entre 5,4 i 8,45 cm, als quals cal afegir la cua, d’entre 2,8 i 5 cm. El pes pot anar des dels 4,7 fins als 12 grams.

Són els mamífers més actius que hi ha, amb un metabolisme de ritme frenètic, atès que el cor els batega unes 800 vegades per minut. Mantenir un metabolisme que crema calories desesperadament les obliga a menjar a tota hora (ingereixen l’equivalent al seu propi pes en insectes diàriament) perquè si passen més de quatre hores sense menjar, poden arribar a morir.

Musaranya

Origen de l’expressió

L’origen de l’expressió idiomàtica és incert, així que existeixen diverses teories al respecte.

Sembla que es podria haver originat quan alguns pagesos que estaven treballant al camp es distreien, veient com les musaranyes sortien de sota terra cap a l’exterior. Llavors, se’ls deia que estaven (literalment) mirant les musaranyes i, per tant, estaven perdent el temps en comptes de treballar, atès que les musaranyes no tenen una activitat útil o important, així que la seva presència al camp es considera intranscendent. Amb el temps, l’ús d’aquesta expressió s’ha generalitzat en altres àmbits i s’aplica a tothom que està absort en pensaments sense importància, sense fer res de profit. En ser unes bestioles petites, es pot pensar que l’expressió fa referència al fet que pensar en les musaranyes vol dir pensar en coses petites, sense importància, en comptes de pensar en coses més significatives. En l’actualitat, sembla que es fa servir més l’expressió “pensar en les musaranyes”. Però a mi m’agrada més la forma “mirar les musaranyes”. Aquesta forma s’emprava més antigament, fins i tot apareix en obres com “El Quixot”, de Cervantes o “Conte de contes”, de Quevedo, per posar dos exemples.

“El Quixot”, de Cervantes – Fragment Part II – Capítol XXXIII

Nombrosos lingüistes han buscat l’origen d’aquesta frase feta i algun lexicògraf assenyala que l’expressió “pensar en les musaranyes” seria relativament moderna i podria utilitzar-se per a aquelles persones que estan pensant en les muses, atès que fonèticament musaranya i musa són semblants. És evident que quan una persona espera la inspiració sembla estar distreta.

Una altra accepció de musaranya és “espècie de petit núvol que se sol posar davant els ulls”, com una mena de núvol que imaginem a l’aire.

Reflexió personal

He de confessar que quan era petit m’havia sentit a dir, en més d’una ocasió, aquesta frase (em sembla que en la forma “mirar les musaranyes”). Aleshores, no me les imaginava de cap manera en concret, però pensava que alguna relació amb els aràcnids havien de tenir, sobretot pel nom. No va ser fins un temps més tard que vaig buscar la paraula musaranya en una enciclopèdia (en aquella època encara no era comú l’ús d’internet i les enciclopèdies eren eines molt útils, no només servien per agafar pols) i vaig descobrir com eren en realitat.

Quan de petit les mirava, no recordo què pensava, però tinc una teoria al respecte. No m’agrada pensar que només estava distret, sense un motiu de pes, sense un objectiu. Em nego a acceptar que estava pensant en nimietats. Vull pensar (m’agrada pensar-ho) que des de petit el que estava fent era deixar volar la imaginació, és a dir, que devia imaginar històries diverses, com les que integren aquesta web. Devia interaccionar (mentalment, és clar) amb les muses que ja començaven a alimentar la meva imaginació.

Des d’aleshores, d’alguna manera, m’he sentit unit a aquestes bestioles petites, innocents, fràgils, però, alhora, tal vegada inspiradores.

Curiositats

En alguns països d’Amèrica (Xile, Cuba, El Salvador, Hondures, República Dominicana…) “fer musaranyes” significa fer gestos amb la cara, fer ganyotes. I en certes zones, específicament, són els gestos que es fan abans de posar-se a plorar (fer el bot o el petarrell).

No puc finalitzar aquesta publicació sense esmentar que el 19 de juny és el Dia Mundial de la Musaranya, que es va originar i establir l’any 1996 en una comunitat de Jalisco, Mèxic, on es venera la musaranya com a símbol de bon auguri i abundància en tots els aspectes de la vida.


T’ha agradat aquesta Reflexió? M’agradaria conèixer la teva opinió.

T’han dit en alguna ocasió aquesta expressió?

L’has pronunciat alguna vegada?

Tens alguna anècdota relacionada amb aquesta expressió idiomàtica?

Si és així, si us plau, explica-me-la.

Pots deixar la teva Reflexió a continuació.


Llegim al llit perquè la lectura es troba a mig camí entre la vida i el somni”.

Anna Quindlen, autora, periodista i columnista d’opinió nord-americana.