Per què escric (3a part)

Fa pocs dies, en una xarxa social, vaig llegir una frase que em va cridar l’atenció i em va fer reflexionar sobre el fet d’escriure; per què es fa, quines raons porten una persona a escriure…

La present publicació té plena integritat per si sola, però no puc deixar de suggerir que es llegeixin (abans o després) les dues parts precedents, titulades “Per què escric (1a part)” i “Per què escric (2a part)”.

La frase en qüestió venia a dir, de manera aproximada, que t’adones que escriure forma part de la teva vida quan estàs mirant una pel·lícula i t’imagines com l’hauries escrit tu, què hauries canviat…

En llegir-la, em van venir a la ment les diverses vegades en què he mirat una pel·lícula (el mateix es podria aplicar a una sèrie) i he pensat alguna cosa com: “Això jo no ho hauria fet d’aquesta manera”, “aquí hauria canviat això”, “aquí hauria afegit o tret allò”…

Pensar aquestes qüestions significa que ja et pots considerar escriptor o escriptora? No ho sé. Em sembla que pot voler dir que et venen idees a la ment que, de segur, t’agradaria escriure, exposar-les sobre el paper o a la pantalla de l’ordinador; tal vegada en forma de novel·la, potser en forma de guió. Perquè, en el fons, escriure novel·les o guions cinematogràfics tenen molts aspectes en comú; sobretot que les dues accions suposen explicar històries, sigui per ser llegides o per ser vistes.

Un altre assumpte sobre el qual de vegades reflexiono quan veig una pel·lícula, i que considero de vital importància, és el final. En algunes ocasions, excessives segons el meu gust, estic veient una pel·lícula que està bé i m’adono que falta poca estona perquè arribi a la seva fi (quan conec el metratge) i, com se sol dir “el més calent és a l’aigüera”; és a dir, que no s’entreveu pas cap a on es dirigeix el final de la trama. Aleshores, començo a tremolar (en sentit figurat) perquè intueixo que l’acabaran de qualsevol manera, és a dir, sense donar unes mínimes explicacions sobre el perquè de tot plegat.

Intentant buscar possibles justificacions a l’abrupte final, penso que pot haver estat degut a alguna de les següents causes:

  • La persona encarregada de redactar el guió no tenia molt clar com havia d’acabar i algú li va dir “deixa’l estar, entrega’l com estigui i punt”.
  • La producció de la pel·lícula es va adonar que el muntatge estava allargant massa la pel·lícula i es va veure forçada a tirar pel dret i acabar-la de sobte.
  • Altres qüestions que ara no imagino. Si algú les coneix o les intueix, les pot explicar al final d’aquesta publicació, com a comentari.

Val a dir que tot l’esmentat per a les pel·lícules també es podria aplicar a les novel·les (no sabia com acabar-la, s’estava allargant massa…). Un final sobtat i amb poca o nul·la justificació argumental provoca que la pel·lícula o novel·la perdi força enters. Però el pitjor, si més no al meu entendre, és emprar el recurs narratiu anomenat “Deus ex machina” (sobretot si no està ben aplicat). Aquesta locució llatina es podria traduir com a “el Déu (que baixa) de la màquina” o “Déu des de la màquina”. El seu origen es remunta al teatre grec o romà i el van utilitzar, encara que amb moderació, autors com Èsquil o Sòfocles. Consistia en el fet que quan els actors es trobaven davant d’un problema o conflicte, una grua (màquina) introduïa un altre actor des de fora de l’escenari (normalment alguna divinitat) perquè solucionés el problema. Aquest recurs ja va tenir algunes crítiques en aquella època, com la coneguda d’Aristòtil sobre la manca de credibilitat del “Deus ex machina”.

En l’actualitat, no es recorre ni a grues ni a divinitats, sinó que s’aplica aquesta expressió quan un element extern a la trama resol la història sense seguir una lògica.

Aquest recurs, molt poc original, aplicat a una pel·lícula o novel·la, es donaria, per exemple, quan, cap al final, sorgeix, gairebé per art de màgia, un personatge que no havia aparegut fins al moment i que resulta ser qui ha comès l’assassinat. De vegades, en lloc d’un personatge pot ser un objecte, un passadís secret que l’espectador desconeixia, etc.

La utilització d’aquesta eina podria, fins i tot, ser interpretada com una mena d’engany cap a les persones lectores o espectadores.

Una altra qüestió digna de menció és que quan s’està redactant, l’obra també se sol “viure”, cada escriptor o escriptora a la seva manera, encara que n’hi ha que la viuen amb força intensitat. Fa temps vaig llegir l’anècdota d’un escriptor que estava escrivint i un amic el va veure plorant; així que li va preguntar què succeïa. L’escriptor va citar un nom (el d’un personatge de l’obra que escrivia) explicant que havia mort. L’amic li va recordar que ell mateix ho havia escrit. “Sí, però ha mort”, va insistir l’escriptor. Aquesta història demostra la intensitat amb què es pot “viure” allò que s’escriu.

Salvant les distàncies, en una ocasió jo havia acabat d’escriure una novel·la (que encara no ha estat publicada) i estava realitzant la correcció, quan, de sobte, em vaig trobar assegut davant l’ordinador amb el cos molt cap endavant, amb la cara a prop de la pantalla, llegint amb gran atenció l’escena en què un personatge li explicava a un altre un accident que havia patit. Quan em vaig adonar, em vaig dir a mi mateix: “Però si ja saps com acaba!”.

(Continuarà).


L’escriptura és una llarga introspecció, és un viatge cap a les cavernes més fosques de la consciència, una lenta meditació”.

Isabel Allende (nascuda el 1942). Escriptora xilena.


Què t’ha semblat la publicació?

Voldries afegir alguna qüestió?

M’agradaria saber la teva opinió.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Per què escric (2a part)

La present publicació, una mena d’introspecció literària en estat pur, és la continuació de l’entrada que duia per títol “Per què escric (1a part)”.

Encara que, per si sola, aquesta entrada té plena integritat, em sembla adient suggerir que abans o després (a poder ser abans) es procedeixi a llegir la primera part (tant si no s’ha fet amb anterioritat, com si es va realitzar fa algun temps).

Continuant el que comentava en la primera part, quan fa alguns anys una persona em va preguntar per què escrivia, no vaig saber ben bé què respondre. Però sí que em va servir per qüestionar-m’ho.

En una ocasió, vaig llegir un article que explicava la importància de qüestionar-se a un mateix. Més aviat, es referia a assumptes concrets, de certa magnitud i a dur a terme aquesta acció de manera més o menys esporàdica. Com gairebé tot en aquesta vida, es tracta d’una actitud que, al meu entendre, caldria prendre’s amb mesura, és a dir, que tant si es fa poc com si es fa massa, pot resultar perjudicial. On rau el quid de la qüestió és, precisament, en saber trobar aquell punt just anomenat “certa mesura”. Malauradament, resulta ser una missió complicada.

I per què és important que cada persona es qüestioni a si mateixa? Doncs perquè aquesta acció pot fomentar que es descobreixin aspectes que ni la mateixa persona coneixia; si més no, no d’una manera plenament conscient. Aleshores, es mostrarien davant d’ella tal com són en realitat, sense barreres, sense distorsions o ocultacions.

Per això, de tant en tant, pot resultar necessari realitzar-se preguntes que, fins i tot, poden resultar incòmodes. De segur que valdrà la pena, sobretot a llarg termini.

Tal com expressava en la primera part, encara que en un primer moment aquella pregunta em va sobtar, més tard em vaig adonar que aquella persona, sense ser el seu objectiu, en el fons em va ajudar. Ho va fer perquè em va “obligar” a pensar en algunes qüestions i a plantejar-me’n unes altres.

En finalitzar aquells pensaments, vaig arribar a una conclusió. Havia arribat un moment a la meva vida en què ja no escrivia perquè m’agradava; ja no. Des de fa un temps, no sabria especificar quant, escric perquè ho necessito. Tot i semblar una afirmació exagerada, no ho és tant. No es tracta pas d’una necessitat fisiològica, com menjar, beure o dormir, és clar; s’ha d’interpretar com una necessitat més etèria, fins i tot metafísica, encara que sí fervorosa. Avui en dia, escric perquè… No resulta senzill explicar-ho amb paraules. Es tracta, més aviat, d’un sentiment, d’una forma de viure, d’existir.

Mentre llegeixo un escrit, per exemple, de vegades penso: “Aquesta coma jo no l’hauria posat en aquesta localització” (sinó abans o després, segons les circumstàncies).

Quan miro una pel·lícula i es comença a intuir el camí que seguirà l’argument, de vegades penso: “Jo no ho hauria fet d’aquesta manera”.

Alguna vegada llegeixo la sinopsi d’una pel·lícula i penso “Sembla que pot estar bé”. Al principi, l’argument sembla anar per certs camins, fins que, a partir d’un moment determinat, el guió fa un gir que no m’acaba de convèncer. Aleshores, m’adono que la idea principal, la de la sinopsi, no l’ha dirigit (la persona que ha realitzat el guió) cap a la direcció on jo l’hauria encaminat.

Tot això és normal, atès que cada persona pot pensar un desenvolupament diferent; de la mateixa manera que per anar d’un punt A fins a un punt B diverses persones poden triar camins diferents.

Un exemple que recordo molt, em va succeir amb la pel·lícula “Session 9”. L’havia vist anunciada unes quantes vegades i amb el poc que mostrava la publicitat m’havia fet una composició de com podia ser la pel·lícula. I és que, al meu entendre, ho tenia gairebé tot per ser una bona pel·lícula. La localització (l’escenari on se situa l’acció) em semblava perfecta per al tipus de pel·lícula que és, el repartiment també semblava bo…

Quan finalment la vaig veure… Potser resultaria una mica excessiu dir que em va defraudar. El que sí que puc afirmar és que “jo no l’hauria fet així”.

Sempre des del meu punt de vista (una altra persona podrà tenir una opinió diferent), el bon inici es va anar difuminant a marxes forçades quan les persones responsables del guió van tenir la brillant idea de… Però el millor serà que cadascú (si vol, és clar) visualitzi la pel·lícula i tregui les conclusions pertinents. Hi haurà a qui li agradi i a qui no.

Mirant crítiques sobre aquesta pel·lícula a internet, n’he trobat més d’una que posa l’èmfasi, precisament, en el fet que l’escenari i el repartiment eren prou bons; llàstima que el guió podia haver estat millor.

Bé, el que és una realitat és que aquesta publicació està arribant a la fi. No obstant això, atès que encara m’han quedat algunes qüestions al tinter, puc afirmar que la secció anomenada “Per què escric” tindrà, com a mínim, una tercera part.


T’ha semblat interessant aquesta publicació?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Pots aportar les teves reflexions i comentaris a continuació.


I si t’ha agradat…

Descobreix l’Índex de continguts.

Navega per la web.

Comenta.

Comparteix.


Llegir bons llibres és com conversar amb les millors ments del passat“.

René Descartes (1596-1650). Filòsof, matemàtic i físic francès.

Per què escric (1a part)

En una ocasió, una persona em va preguntar per què escrivia. La veritat és que, suposo que fruit de les circumstàncies que envoltaven el moment, no vaig saber ben bé què respondre. Més tard, vaig començar a reflexionar sobre aquella qüestió.

La resposta senzilla podia haver estat “perquè m’agrada”. Hauria estat una resposta molt breu, però no hauria deixat de ser certa, encara que no hauria estat pas completa, ni de bon tros.

Arribats a aquest punt, em sembla que seria bo explicar les circumstàncies que van fer sorgir aquella qüestió.

D’allò ja en fa alguns anys. Feia poc temps que m’havia començat a prendre això d’escriure d’una altra manera. Fins aleshores, havia mantingut aquesta afició gairebé en secret. No mostrava els meus escrits a ningú, no sé si per vergonya o per algun altre motiu. Fos com fos, havia decidit que havia arribat el moment de compartir-ho amb altres persones. I una de les primeres formes que se’m van acudir va ser la d’enviar relats a premis literaris.

Aviat vaig poder visualitzar els primers resultats. Un dels relats va ser triat per formar part d’una antologia que es va publicar amb una selecció dels relats que havien rebut en aquella convocatòria del concurs.

Encara recordo, com si hagués succeït ahir mateix, el moment en què vaig llegir el correu electrònic mitjançant el qual em comunicaven que el relat que havia enviat formava part dels seleccionats i que integraria l’antologia. Va ser una gran alegria, atès que, fins a aquell moment, mai no havien publicat res de la meva autoria (amb una excepció puntual, l’explicació de la qual no ve al cas en aquest moment).

No havia guanyat el premi, però, com a mínim, publicarien el meu relat. I encara que no rebria cap compensació econòmica, em feia molta il·lusió. Tampoc no em donarien cap exemplar de l’obra; si la volia tenir, l’havia de comprar. No és estrany arribar a la conclusió que, per descomptat, la vaig adquirir.

Quan unes setmanes més tard la vaig tenir a les meves mans, el primer que vaig fer va ser buscar la pàgina en què apareixia el meu relat, atès que no havia vist mai el meu nom escrit al peu d’un relat publicat.

Al cap d’uns dies, vaig portar el llibre a la feina, per mostrar-lo als companys i companyes. Primer el vaig ensenyar al personal del mateix departament i després vaig anar a mostrar-lo a alguns dels caps de l’empresa. Després que aquests el veiessin, se’m va apropar un company de feina i em va preguntar si m’havien pagat per haver aparegut el relat publicat. En respondre-li amb una negació, va ser quan va deixar anar la pregunta clau: “Aleshores, per què escrius?”.

Ja he comentat al principi que en aquell moment no vaig saber què respondre. Suposo que estava tan content, i la resta de persones només m’havien felicitat, sense referir-se a altres aspectes, que aquella pregunta em va sobtar.

No recordo amb exactitud com va finalitzar la conversa. Suposo que cadascú va tornar al seu lloc de treball. Al principi, em va doldre una mica que m’hagués fet aquella pregunta, però només durant una estona, perquè després em vaig alegrar que me l’hagués fet; sobretot perquè em va “obligar” a plantejar-me certes qüestions i em va ajudar a ser conscient d’algunes altres.

Explicar les reflexions en aquesta mateixa entrada la faria massa llarga, així que tot allò formarà part d’una altra publicació que ampliarà el contingut d’aquesta.

 

Continua a “Per què escric (2a part)”.

Una llar sense llibres és com un cos sense ànima”.

Ciceró (106 aC-43 aC). Escriptor, orador i polític romà.

Què t’ha semblat la publicació?

M’agradaria saber la teva opinió.