“Com he pogut viure fins ara sense haver-la vista mai?”, es preguntà el Joan.
I tornà a evocar aquells moments.
Baixà del cotxe i obrí els ulls de bat a bat. Tot i ser una mica miop, mirà a la llunyania; però hi veia borrós. Havia d’aproximar-se més. Caminà unes passes i s’aturà. Es quedà com un nen palplantat que no es pot creure el que està observant.
Ella era davant seu, quieta, calmada, com fent-li un somriure. Però hi volia estar més a prop, encara més. Desitjava fondre’s amb ella.
Cada vegada s’hi apropà més. I com més s’hi atansava, més bellesa descobria en ella.
Quan arribà al seu costat no gosava respirar; temia molestar-la. Però ella se’l mirà amb complaença, tranquil·litzant-lo. I l’acaricià quan s’hi endinsà.
Aquell moment de felicitat no se li esborraria mai de la memòria. Per primera vegada havia pogut veure, fins i tot sentir, després d’haver escoltat tantes històries sobre ella… la mar.