L’home a la recerca de sentit

A través de les experiències que va haver de viure en carn pròpia, l’autor ens convida a plantejar-nos una de les qüestions que més ha fet pensar la humanitat: el sentit de la vida.

Fa algun temps, una bona amiga (la Sandra) em va recomanar aquest llibre. Encara que he tardat una mica, finalment l’he llegit i m’ha semblat convenient dedicar-li aquesta publicació.

Primer de tot, seria bo comentar que, encara que en aquesta obra es faci referència a la paraula “home” en sentit global, actualment seria més correcte, emprant el llenguatge inclusiu, utilitzar la paraula “persona”, per exemple. Però no s’ha canviat per mostrar l’obra tal com va ser escrita en el seu moment.

L’autor

Viktor Emil Frankl, segon de tres germans, va néixer a Viena (Àustria) el 26 de març de 1905, en el si d’una família jueva practicant.

Quan tenia quatre anys, una nit es va despertar sobresaltat pensant en què, com tothom, algun dia havia de morir. Va ser quan va començar a preguntar-se quin sentit tenia la vida.

En aquella època, la Psicoanàlisi de Sigmund Freud començava a ser popular, fet que va influir en el seu interès per la Psicologia i la salut mental.

(Aprofito l’avinentesa per recomanar la lectura de la publicació titulada “Psicopatologia de la vida quotidiana”, sobre aquesta obra de Sigmund Freud.)

Viktor Frankl també es va interessar per la Filosofia i encara essent menor d’edat va donar algunes xerrades en què compartia les seves reflexions.

Va estudiar Medicina a la Universitat de Viena i es va especialitzar en Neurologia i Psiquiatria.

Mentre estudiava, va començar a cartejar-se amb el Sigmund Freud, qui fins i tot va arribar a publicar a la Revista Internacional de Psicoanàlisi un article enviat pel jove estudiant. Més tard, però, Frankl es va anar distanciant de les teories de Freud, que considerava massa reduccionistes i en graduar-se es va unir al grup de l’Alfred Adler, fundador de la segona escola vienesa de psicoteràpia: la Psicologia individual (la primera escola era la psicoanalítica). Segons Adler, l’ésser humà està motivat per una recerca de poder que es mou per cert complex d’inferioritat. Però Frankl no estava d’acord amb el fet que aquella fos la motivació principal de l’ésser humà; així que va fundar la tercera escola vienesa de psicoteràpia: La Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial.

El 1927 va entrar en contacte amb el pensament del Max Scheler, filòsof fonamental per comprendre l’Anàlisi Existencial i la Logoteràpia frankliana i que Frankl reconeixeria com el seu gran mestre.

Entre 1933 i 1937 va treballar a l’Hospital General de Viena. De 1937 a 1940 va practicar la psiquiatria de forma privada. De 1940 a 1942 va dirigir el departament de Neurologia de l’Hospital Rothschild, l’únic hospital de Viena on s’admetien jueus.

Viktor Frankl fotografiat el 1965. Autor: Prof. Dr. Franz Vesely (Viktor-Frankl-Archiv). Distribuïda per Wikimedia Commons sota llicència CC BY-SA 3.0 DE.

La vida als camps de concentració

Viktor Frankl pensava que a l’existència el dolor era una qüestió inevitable, que formava part de la naturalesa humana i que suposava una oportunitat de desenvolupament, d’aprenentatge i de sentit.

Aquesta visió de la vida va ser posada a prova quan, el 1942, va ser internat en un camp de concentració nazi. En tres anys, va passar per quatre camps de concentració, inclòs el d’Auschwitz.

(Trobareu més informació sobre la pujada de Hitler al poder, les causes i les conseqüències, a la publicació “El diari d’Anna Frank”).

En aquells moments, la influència del pensament del Max Scheler, que es fonamenta en el poder d’oposició espiritual pel que una persona pot fer front a una realitat terrible, el va ajudar a suportar les barbàries del camp d’extermini; on va perdre gairebé tota la família (mare, pare, germà, cunyat i esposa); només va sobreviure la germana, que va aconseguir fugir abans de l’internament. “Em trobava sol amb la meva existència literalment nua”, va dir posteriorment.

Encara que va observar com moltes persones al seu voltant es llevaven la vida, ell es va prometre que aprendria alguna cosa d’allò tan terrible per, posteriorment, utilitzar-la pel bé de la humanitat.

Frankl va denominar el període d’internament com el seu experimentum crucis (un experiment crucial, capaç de determinar de forma contundent si una hipòtesi és superior a la resta de teories acceptades per la comunitat científica).

Casualitat o destí?

En finalitzar la guerra, la furgoneta de rescat suís que els havia de salvar va tancar les portes tot just quan li tocava pujar a ell. Va haver d’esperar diverses hores, que li van semblar moltes més, fins que va arribar la següent. Va ser aleshores quan es va adonar que l’anterior furgoneta en realitat era un engany per dur més jueus a la mort.

Després de l’internament

Quan va estar una mica recuperat, va escriure la publicació “Un psicòleg en un camp de concentració”, a partir de la qual es va crear el llibre “L’home a la recerca de sentit”; obra traduïda a desenes d’idiomes en què relata tot el que va viure i guia les persones que busquen el sentit de la vida a intentar trobar-lo a través de la Logoteràpia.

El 1947 es va casar amb l’Eleonore Schwindt, de qui va arribar a dir que el va convertir “d’un home que patia a un home que estimava”, i amb qui va compartir la resta de la seva vida.

Va ser director de l’Hospital Policlínic de Viena durant vint-i-cinc anys.

Va escriure més d’una vintena de llibres.

Orador convincent i apassionat, va recórrer els cinc continents per difondre el missatge de la Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial.

Li van atorgar més de vint títols honoris causa en diferents universitats de tot el món.

El 2 de setembre de 1997, als 92 anys, va morir a Viena.

La seva vida es podria resumir, amb les seves pròpies paraules: “Vaig trobar el sentit de la meva vida en ajudar els altres a trobar el seu sentit”.

La Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial

Coneguda com la tercera escola vienesa de psicoteràpia, es tracta d’una teràpia centrada en el sentit, que ajuda les persones a tornar a estimar la vida i descobrir la seva capacitat per superar els moments difícils.

Tothom, en alguna ocasió, s’ha qüestionat sobre el seu propòsit a la vida o sobre per què existim; i la Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial acompanyen les persones a la recerca de les seves pròpies respostes.

Atès que “logos” (d’origen grec) significa sentit, propòsit, la Logoteràpia és la curació a través del sentit. Per això, planteja que la primera força motivadora de l’ésser humà és la lluita per trobar un sentit a la pròpia vida.

L’Anàlisi Existencial representa la teoria i fonamentació antropològica de la Logoteràpia, implica la comprensió existencial d’allò que és l’ésser humà, com a ésser lliure.

Els 7 principis claus de la Logoteràpia són els següents:

  1. Els éssers humans són lliures per canviar la seva actitud davant la vida.
  2. Les persones es mouen per una ànsia de sentit, buscant el significat de la seva existència.
  3. Cal parar atenció als petits moments de plenitud.
  4. Cal evitar les actituds negatives que atempten contra el propi jo malgrat el patiment de la vida.
  5. És útil distanciar-se d’un mateix per veure el significat d’accions i sentiments.
  6. Cal fomentar el sentiment de transcendència.
  7. Es pot variar el focus d’atenció en un problema per veure’l des d’un altre angle.

L’obra “L’home a la recerca de sentit”

La Filosofia se centra a intentar donar respostes a les preguntes essencials de la vida, entre elles, com sinó, el sentit de l’existència.

Empresonat, observant i experimentant en primera persona, impotent, les condicions de vida infrahumanes (fam, fred, incertesa…) en què havien de sobreviure, si més no intentar-ho, Viktor Frankl va concebre, en bona part, “L’home a la recerca de sentit”. Es tracta, doncs, d’una obra sorgida a partir d’una de les pitjors experiències que pot patir una persona: en el transcurs d’una guerra, ser empresonada en un camp de concentració.

En aquesta obra explica des de la vida quotidiana a Auschwitz fins a les diverses fases psicològiques per les quals passen les persones empresonades (des de l’arribada en tren fins a l’alliberament). Ho fa sense esplaiar-se en els horrors com les càmeres de gas, atès que considerava que allò ja estava prou explicat.

Segons Frankl, les persones que havien sobreviscut no tenien per què ser les millors, sinó que sovint eren les que tenien un propòsit a la vida, alguna tasca a realitzar o algú que els esperava fora.

L’obra es divideix en dues parts:

1a part. Un psicòleg en un camp de concentració

Se subdivideix en tres fases:

1a Fase. Internament al Camp.

2a Fase. La vida al Camp.

3a Fase. Després de l’alliberament.

2a part. Conceptes bàsics de Logoteràpia.

Frases significatives

Encara que se’n podrien triar moltes més, a continuació s’exposen algunes frases dignes de menció que apareixen a l’obra. Val a dir que en aquest apartat he comptat amb la inestimable col·laboració de la Sandra.

  1. Viure és patir; sobreviure és trobar sentit al patiment. En aquesta frase, que apareix al principi de l’obra, es troba el tema central de l’Existencialisme.
  2. Si la vida té algun objecte, aquest no pot ser cap altre que el de patir i morir. Però ningú no pot dir a ningú en què consisteix aquest objecte: cadascú l’ha de trobar per si mateix i acceptar la responsabilitat que la seva resposta li dicta. Si triomfa a l’afany, continuarà desenvolupant-se malgrat totes les indignitats.
  3. Qui té un perquè per viure, trobarà gairebé sempre el com. És una frase de Nietsche, a qui a Viktor Frankl li agradava citar.
  4. Si algú ens preguntés sobre la veritat de l’afirmació de Dostoievski que assegura terminantment que l’home és un ésser que pot ser utilitzat per a qualsevol cosa, contestaríem: “Cert, per a qualsevol cosa, però no ens pregunteu com”.
  5. L’humor és una altra de les armes amb què l’ànima lluita per la supervivència.
  6. Amb la fi de la incertesa venia la incertesa de la fi.
  7. L’home que es deixava vèncer perquè no podia veure cap fita futura, s’ocupava en pensaments retrospectius.
  8. Mirar el passat és una manera de contribuir a apaivagar el present i tots els seus horrors, fent-lo menys real. Però despullar el present de la seva realitat comporta certs riscos.
  9. Moltes vegades és una situació externa, excepcionalment difícil, allò que dona a l’home l’oportunitat de créixer espiritualment més enllà de si mateix.
  10. Als altres de nosaltres, al mediocre i a l’indiferent, se’ls podrien aplicar les paraules de Bismarck: “La vida és com visitar el dentista. Es pensa sempre que el pitjor encara ha de venir, quan en realitat ja ha passat”.
  11. L’emoció que constitueix patiment deixa de ser-ho tan aviat com ens formem una idea clara i precisa d’aquest. (Ètica, 5a part, “Sobre el poder de l’esperit o la llibertat humana”, frase III).
  12. Hem d’aprendre per nosaltres mateixos i després ensenyar als desesperats que en realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó si la vida espera alguna cosa de nosaltres.
  13. Hem de deixar de fer-nos preguntes sobre el significat de la vida i, en comptes d’això, pensar en nosaltres com éssers a qui la vida els inquirís contínuament i incessantment.
  14. Es va referir als molts companys que havien mort els darrers dies per malaltia o per suïcidi, però també va indicar quina havia estat la veritable raó d’aquestes morts: la pèrdua de l’esperança.
  15. Què és, de fet, l’home? És l’ésser que sempre decideix què és. És l’ésser que ha inventat les cambres de gas, però així mateix és l’ésser que hi ha entrat amb pas ferm mussitant una oració.
  16. L’home que durant anys havia cregut assolir el límit absolut del patiment es trobava ara que el patiment no tenia límits i que encara podia patir més i més intensament.
  17. Aquesta èmfasi en la capacitat de ser responsable es reflecteix a l’imperatiu categòric de la Logoteràpia: “Viu com si ja estiguessis vivint per segona vegada i com si la primera vegada ja haguessis obrat tan desencertadament com ara estàs a punt d’obrar”.
  18. Pel que fa al suprasentit, Viktor Frankl afirma: “Aquest sentit últim excedeix i sobrepassa, necessàriament, la capacitat intel·lectual de l’home; en Logoteràpia emprem per a aquest context el terme suprasentit. El que se li demana a l’home no és, com prediquen molts filòsofs existencials, que suporti la insensatesa de la vida, sinó més aviat que assumeixi racionalment la seva capacitat per aprehendre tota la sensatesa incondicional d’aquesta vida. Logos és més profund que no pas lògica”.
  19. Res no es pot desfer i res no es pot tornar a fer. Jo diria que haver estat és la manera més segura de ser.
  20. L’ésser humà no és una cosa més entre altres coses; les coses es determinen unes a les altres; però l’home, en darrer terme, és el seu propi determinant. El que arribi a ser —dins els límits de les facultats i del seu entorn— ho ha de fer per si mateix.

Reflexió personal

Algunes persones, quan han d’enfrontar-se a una obra de certes matèries (Filosofia, Psicologia…) ho fan des de la cautela, fins i tot des de la por. Poden pensar que es tractarà d’un llibre complex, escrit amb un vocabulari massa tècnic o especialitzat; que el contingut serà molt dens, difícil de pair; que el tema serà tractat de manera enrevessada, amb constants al·legories o paradoxes i un ús profús del llenguatge figurat.

Aquesta obra, a més d’estar mancada de qualsevol dels temuts components citats anteriorment, posseeix algunes meritòries característiques:

1. Es tracta d’un llibre escrit mitjançant un llenguatge senzill.

2. Les diverses parts de l’obra estan estructurades en breus capítols. La brevetat de cadascun estimula la lectura, a continuar llegint un capítol més, i un altre…

3. Cada capítol està encapçalat per un títol, que ajuda a fixar l’assumpte que serà tractat tot seguit.

4. Els capítols van donant visibilitat a diverses qüestions o situacions per les quals passaven les persones empresonades.

5. L’extensió de l’obra, al voltant de les 150 pàgines, segons l’edició, la pot fer encara més atraient.

Alguns capítols de l’obra estan escrits en primera i d’altres en tercera persona. Ignoro quin era l’objectiu de fer-ho d’aquesta manera, o si n’hi havia cap d’objectiu. Tal vegada, es tracta d’una suposició personal, certes qüestions que va viure més de prop o que el van colpir de manera personal són escrites en primera persona; i aquelles que van viure totes les persones allí tancades són narrades en tercera persona.

En resum, es tracta d’un llibre totalment recomanable.


“No es pot obrir un llibre sense aprendre alguna cosa”.

Confuci (551 aC-479 aC). Filòsof i pensador xinès.


Us heu qüestionat alguna vegada sobre el sentit de la vida?

Podeu escriure les vostres reflexions a continuació.


Si voleu llegir altres publicacions de la web, en el Menú exploreu les diverses Categories (Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres Preferits, Literatura i cultura, Per què escric…).

Consulteu l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Seguiu Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Compartiu la web i les publicacions.

Subscriviu-vos a la web. Rebreu els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Psicopatologia de la vida quotidiana

La Teoria Psicoanalítica de Sigmund Freud es basa en el fet que la major part de les activitats que realitzem els éssers humans són inconscients; només un petit percentatge les realitzem conscientment.

Encara que algunes persones puguin pensar que llegir o comentar una obra de Sigmund Freud ha de ser poc menys que un tediós malson, al final d’aquest article espero que hagin canviat d’opinió.

Sigmund Freud

Sigismund Schlomo Freud va néixer el 6 de maig de 1856 a la ciutat de Příbor (en alemany Freiburg), situada a la regió de Moràvia, aleshores integrant de l’Imperi Austríac i que en l’actualitat pertany a la República Txeca. Era el fill gran de Jacob Freud (1815–1896), comerciant de llana, i d’Amalia Freud (de soltera Nathansohn, 1835–1930).

Sigmund Freud

Encara que no va ser jueu practicant, va rebre una educació tradicional jueva.

El 1860 la família es va traslladar a Leipzig i un any després es va mudar a Viena, ciutat en què Freud viuria pràcticament tota la vida.

Era bon estudiant i el 1873 va aconseguir una plaça a l’Escola de Medicina de la Universitat de Viena. A l’Institut de Fisiologia de la Universitat de Viena, dirigit per Ernst von Brücke, es va apassionar per la fisiologia i era molt bo en la investigació de la neurofisiologia. Allí va conèixer el metge vienès Josef Breuer, amb qui faria amistat i que seria de gran rellevància tant en la seva formació com en la creació de la psicoanàlisi.

Gràcies al professor Brücke, va obtenir una beca per estudiar amb el psiquiatre Charcot a l’Hospital de la Salpêtriere de París i amb Bernheim a Nancy; grans científics que investigaven la hipnosi com un tractament per a pacients amb histèria i que van marcar de manera significativa Freud.

Després de completar la seva formació com a resident de neurologia, el 1882 va començar a treballar a l’Hospital General de Viena. Posteriorment, el 1886, va obrir la seva pròpia consulta de neuropsiquiatria. Allí tractava la histèria mitjançant la hipnosi i la catarsi, tal com havia après del seu mentor Breuer en el tractament de l’Anna O.

El cas de l’Anna O.

La pacient que va passar a la història amb el nom d’Anna O. (el seu nom real era Bertha Pappenheim) va marcar un abans i un després a la carrera de Freud. Era una pacient de Breuer que patia histèria, però tots dos (Breuer i Freud), que s’havien conegut a l’Institut de Fisiologia de la Universitat de Viena, es van fer càrrec del seu problema.

Anna O., pseudònim de Bertha Pappenheim

Als 21 anys, després d’haver hagut de cuidar del seu pare malalt, l’Anna O. va sofrir anèmia i feblesa. Postrada al llit, van sorgir malestars encara més alarmants: paràlisi, una greu pertorbació del llenguatge (parafàsia) i altres símptomes que van aparèixer després de la mort del pare i pels que va ser diagnosticada com a histèrica.

Breuer va enfocar el tractament emprant l’escolta com a principal eina. La induïa a un estat hipnòtic, l’animava que parlés i digués qualsevol cosa que li vingués a la ment i la persuadia perquè rememorés les circumstàncies prèvies a la primera aparició de cadascun dels símptomes patits.

Ella va començar a anomenar aquestes sessions, realitzades dues vegades al dia, “curació per la paraula” o “neteja de xemeneia”. Sota aquesta última accepció va quedar identificada la psicoanàlisi a la història. Breuer, per la seva banda, va anomenar aquest procediment “mètode catàrtic”.

En sortir del tràngol hipnòtic, aquests símptomes histèrics anaven millorant i desapareixent un a un. És a dir, el relat dels fets traumàtics semblava alleujar, coma  mínim parcialment, l’angoixa de la pacient. Apareixien les bases del que seria el mètode de lliure associació o associació lliure, la Teoria de la Psicoanàlisi.

Encara que la teràpia semblava funcionar, la pacient va anar elaborant una transferència afectiva amb Breuer que provocava fluctuacions en els seus estats de millora i empitjorament d’acord a si el doctor estava present o no. Davant la gelosia de l’esposa per dedicar-li massa temps a la pacient, i després d’un fals embaràs d’aquesta, enamorada del terapeuta, Breuer va optar per transferir-la a cura de Freud.

Per aquell temps, la histèria era vista com una malaltia de dones (d’aquí la seva etimologia, atès que la paraula histèria procedeix del grec hystera, que significa úter). Se suposava que de vegades fingien tenir problemes físics només amb l’objectiu de cridar l’atenció. Per contra, Breuer i Freud estaven convençuts que elles no mentien, cap dels dos pensava que es tractava d’una simulació.

Breuer va descobrir que els pacients histèrics no tenien molèsties físiques, sinó que, en realitat, els seus símptomes eren el resultat de l’acció permanent de certes experiències traumàtiques del passat que per la seva inadmissibilitat s’havien reprimit, encara que no oblidat. A més, en alliberar aquests pensaments reprimits, exterioritzant-los i acceptant-los de manera conscient, els símptomes desapareixien.

Posteriorment, Freud va reprendre el que Breuer no havia reconegut obertament; que en el fons de totes aquestes neurosis histèriques jeia un desig sexual.

Es va concloure que l’Anna O. havia patit abusos sexuals a la seva infància per part d’un familiar.

Encara que va tenir dos internaments i diverses recaigudes, va haver-hi un punt en el qual va aconseguir tenir sota control tots els símptomes que l’afligien i es va convertir en una figura molt respectada. Va ser una activista pels drets de la dona i dels nens (la primera dona assistent social d’Alemanya) i també escriptora i traductora de certa importància. Va morir el 1936.

L’Anna O. serà sempre recordada, no només com la inspiració de la teoria de la personalitat més influent, sinó també pels seus assoliments i per la lluita pels drets de les dones.

Onze anys després, Joseph Breuer i Sigmund Freud van publicar l’obra “Estudis sobre la histèria”, en què la psicoanàlisi ja apareix com un enfocament diferenciat i que té per cas més il·lustratiu el de l’Anna O. Hi ha qui arriba a dir, de forma simbòlica, que la histèria i l’Anna O. van inventar la psicoanàlisi.

Teoria de Sigmund Freud: la psicoanàlisi

Fascinat per la ment humana, Freud sentia especial curiositat pels casos que en aquella època eren definits com a “inexplicables”.

Abandonant la hipnosi i la catarsi, va anar enfocant-se en les “malalties dels nervis” i l’autoanàlisi, i va desenvolupar una nova tècnica, l’associació lliure, que consistia a animar als pacients a verbalitzar qualsevol producte de la ment, sense censura. Amb ella, en millorar els símptomes dels pacients, es va guanyar la reputació com a curador de la histèria.

El 1899 va publicar “La interpretació dels somnis”, amb la qual s’iniciava una disciplina teòrica i pràctica entorn de la ment humana: la psicoanàlisi.

El 1902 va obtenir el títol de professor extraordinari i el reconeixement com el creador de la psicoanàlisi.

La creació de la psicoanàlisi va modificar per complet el que es coneixia fins aleshores sobre la raó i la desraó.

Encara que no va inventar el concepte de ment conscient versus ment inconscient, sí que el va fer popular, sobretot mitjançant la “Metàfora de l’iceberg”.

Metàfora de l’iceberg

La ment conscient

És tot allò del que ens adonem en un moment particular: les percepcions presents, memòries, pensaments, fantasies i sentiments.

L’inconscient

És la font de les nostres motivacions. Tenim tendència a negar o resistir aquestes motivacions de la seva percepció conscient, de manera que només són observables de forma disfressada.

És la part més gran i inclou totes aquelles coses que no són accessibles a la nostra consciència, incloent-hi moltes que s’havien originat allí, tals com els nostres impulsos o instints.

El preconscient

És el pas intermedi entre la ment conscient i l’inconscient (aquells records que no estan disponibles al moment, però que som capaços de portar a la consciència). De més fàcil accés que l’inconscient, alberga informació bastant important sobre la nostra identitat.

Objectiu de la psicoanàlisi

És una teoria sobre el funcionament de la ment humana i una pràctica terapèutica que té per objectiu modificar el comportament. Es basa en tres fonts d’informació: l’observació directa, els records infantils i les interpretacions.

La psicoanàlisi ajuda que el pacient comprengui que el dany ve del conflicte intern, de tendències i impulsos que no accepta, i no de fora. Es tracta de fer conscient l’inconscient, atès que, si no, ho descarregarà en forma de símptomes, actes fallits i somnis. El pacient ha d’admetre aquestes tendències que prefereix ignorar enfrontant-se al conflicte per resoldre’l o, si no té solució, per aprendre a viure amb ell.

Tot té a veure amb la paraula, amb el relat que un pot construir sobre si mateix. Fa falta temps per escoltar el pacient i perquè ell s’escolti. Parlar, en si, ja és terapèutic. La paraula guareix, organitza, dissol el trauma, dona un nou sentit a allò que ens afligeix.

L’objectiu de la psicoanàlisi és investigar aquells continguts psicològics que, romanent en una etapa inconscient, afecten el comportament i la personalitat dels subjectes, la qual cosa es manifesta en forma d’ansietats, somnis i lapses.

Funcionament de la psicoanàlisi

La clau està a l’inconscient, aquesta part de nosaltres mateixos que no coneixem, on el terapeuta busca les causes de les malalties mentals i les conductes desadaptatives.

La sanació implica fer conscients traumes reprimits i associacions inconscients de sentiments i pensaments. Entendre els conflictes interns del passat fa possible reaccionar bé davant les circumstàncies presents. És un tractament llarg, que requereix sessions setmanals durant anys. A canvi, segons els seus defensors, permet aprofundir a la ment i ajudar el pacient a conèixer-se a si mateix.

Està indicat sobretot per a les neurosis: fòbies, obsessions, problemes psicosomàtics, depressió, angoixa…

Els símptomes són producte d’un conflicte intern. Part d’aquest conflicte és inconciliable amb el subjecte que, per això, l’expulsa de la consciència en lloc de resoldre’l. L’expulsa a l’inconscient, per un mecanisme de repressió. És aleshores quan poden sorgir símptomes, atès que allò que reprimeix segueix actiu a l’inconscient, però fora del control del jo. Els símptomes són un intent malaltís de curació, perquè alleugen i permeten descarregar part del malestar del conflicte; no obstant això, produeixen un nou sofriment.

Persecució i emigració

Viena era una ciutat catòlica, per la qual cosa les teories sobre la sexualitat de Freud van suposar un gran escàndol. Encara que no va ser això el que el va impulsar a anar-se’n tot just abans de la Segona Guerra Mundial, sinó la poca seguretat que oferia Viena per als jueus.

Freud, la seva esposa i la seva filla, l’Anna, van abandonar Viena el 4 de juny de 1938, acompanyats pel personal de la casa i un metge.

Sigmund Freud va morir a Londres el 23 de setembre de 1939 del càncer bucal que se li havia diagnosticat el 1923 i pel qual va ser operat fins a 33 vegades. Aquesta malaltia li provocava dificultats auditives i afectava la seva capacitat de parlar. No obstant això, va continuar treballant i escrivint durant tota la seva vida.

El llegat

Després de la mort de Sigmund Freud, l’Anna, la filla, va continuar els seus estudis i les teories sobre la psicologia infantil. Va ser una reconeguda psicoanalista, especialment en el camp del desenvolupament psicològic.

Anna Freud

L’Anna i el seu grup van crear una guarderia i residència destinades als nens que havien viscut terribles experiències de bombardejos a la guerra i que es trobaven en una indigència absoluta. Aquestes i altres experiències van portar a l’Anna Freud i a la seva amiga Dorothy Burlingham (que van viure juntes cinquanta anys) a adonar-se de les causes que determinaven les reaccions psicopatològiques dels nens als bombardejos. Algunes d’aquestes idees van ser recollides en dos treballs titulats “La guerra i els nens” i “Nens sense família”. El seu treball va fixar les bases de la Clínica Hampstead de la postguerra (més tard rebatejada com a Centre Nacional Anna Freud per a Nens i Famílies).

Psicopatologia de la vida quotidiana

Aquesta obra, publicada el 1904, és una de les més populars de Sigmund Freud. Això es deu al fet que els temes que tracta (oblits mentals, equivocacions en la conversa…) permeten al lector apropar-se al seu contingut mitjançant la simpatia que pot ocasionar-li alguns dels exemples citats i comentats; en els quals es veurà reflectit, atès que tothom s’ha vist involucrat, en alguna ocasió, en un succés semblant.

La paraula psicopatologia fa referència a la manera d’errar humana, que revela les motivacions inconscients.

S’expliquen aquests petits actes quotidians, que succeeixen diàriament, que poden no ser una casualitat, sinó estar tenyits d’intencionalitat inconscient o preconscient, és a dir, que sembla que fem o diem alguna cosa sense voler, encara que en el fons sí que vulguem. Emergeixen de l’inconscient, reapareixent de forma distorsionada i ocasionant errors, i deixen entreveure certa informació sobre els veritables desitjos de l’individu. Per Freud, si es produeix un error és molt probable que hi hagi un conflicte intern, una repressió.

Encara que siguin errors sense importància greu (generalment de naturalesa efímera i que no deixen gran empremta a la vida de la persona), estar atents i fer-los conscients pot ser de gran ajuda.

Un funcionament psíquic fallit ha de poder explicar-se per les següents condicions:

A) No excedir els límits del normal.

B) Constituir una fallada o una pertorbació momentània i temporal, transitòria.

C) No hem de percebre la menor petjada d’una motivació d’aquest, sinó perquè no hem estat atents o perquè ha actuat la casualitat.

Portada de la 1a edició (1904)

Aquesta obra està formada per multitud d’exemples, classificats en 12 grups:

I. Oblit de noms propis.

Aquests casos de falla d’una funció psíquica -de la memòria-, gens grats ni importants a la pràctica, admeten una explicació que va més enllà de la usual valoració atribuïda a tals fenòmens.

Succeeix que no només s’oblida, sinó que, a més, es recorda erròniament. Freud suposava que els noms substitutius estaven en visible connexió amb el buscat i que al costat dels senzills oblits de noms propis apareixen altres motivats per repressió.

II. Oblit de paraules estrangeres.

A diferència del lèxic habitual de l’idioma propi, els vocables d’un idioma estranger no semblen trobar-se protegits de l’oblit dins dels límits de la funció normal, sinó que totes les parts de l’oració estan igualment predisposades a ser oblidades.

Freud exposa que tots i cadascun dels casos que se sotmetin a l’anàlisi, conduiran sempre al descobriment de “casualitats” molt estranyes.

III. Oblit de noms i de sèries de paraules.

El que s’ha oblidat o deformat entra en connexió, per un camí associatiu qualsevol, amb un contingut psíquic inconscient, del que parteix aquella influència que es manifesta en forma d’oblit.

El motiu de l’oblit d’un nom pot ser una mica més subtil; tal vegada un rancor “sublimat” contra el seu portador. Les coses s’obliden quan ens remeten a alguna cosa que ens molesta.

IV. Records infantils i records encobridors.

Existeix una peculiaritat de la relació temporal entre el record encobridor i el contingut que sota ell queda ocult. El contingut del record encobridor pertany als primers anys de la infantesa, mentre que les experiències mentals per ell reemplaçades a la memòria (i que romanien gairebé inconscients), corresponen a anys molt posteriors de la vida del subjecte. Aquest tipus de desplaçament va ser anomenat retroactiu o regressiu.

El més important per a la memòria es troba cronològicament darrere del record encobridor. També pot presentar-se una tercera varietat: que el record encobridor estigui associat a la impressió per ell ocultada, no només pel contingut, sinó també per la contigüitat en el temps. Aquests seran records encobridors simultanis o contigus.

A diferència de l’oblit de noms (una pertorbació momentània) els records encobridors són alguna cosa que posseïm durant llarg temps sense que sofreixin cap pertorbació, atès que els records infantils indiferents semblen poder acompanyar-nos, sense perdre’s, a través d’un ampli període de la nostra vida.

És molt possible que aquest oblit de la infantesa ens pugui donar la clau per a la comprensió d’aquelles amnèsies que es troben a la base de la formació de tots els símptomes neuròtics.

V. Equivocacions orals.

La pertorbació del discurs que es manifesta en forma d’equivocació oral pot ser causada per la influència d’altres components del mateix discurs, com un so anticipat, un ressò o el fet de tenir la frase o el seu context un segon sentit diferent d’aquell en què es desitja emprar.

Però aquesta pertorbació també pot deure’s a influències exteriors a la paraula, frase o context, exercides per elements que no es té intenció d’expressar i de l’estímul de la qual, només per la pertorbació produïda, ens adonem.

VI. Equivocacions a la lectura i l’escriptura.

A les equivocacions a la lectura i l’escriptura poden aplicar-se les mateixes consideracions i observacions que als lapsus orals, a causa de l’íntim parentiu que existeix entre totes aquestes funcions.

VII. Oblit d’impressions i propòsits.

Cap altre grup de fenòmens és més apropiat que l’oblit de propòsits per a la demostració de la tesi que l’escassetat d’atenció no és suficient per si sola per explicar els rendiments fallits.

Un propòsit és un impuls a l’acció que ha estat aprovat, però l’execució de la qual ha quedat ajornada fins al moment propici per dur-la a terme. No obstant això, en aquest interval de temps els motius del propòsit poden patir una modificació que comporti la no execució d’aquest. Aleshores, no pot dir-se que oblidem el propòsit format, perquè el que fem és revisar-lo i ometre’l de moment.

Els casos d’omissió per oblit podien ser atribuïts sempre a una intervenció de motius desconeguts i no admesos pel subjecte mateix o a un desig contrari.

VIII. Malapteses o actes de terme erroni.

Les equivocacions orals no són alguna cosa que es manifesti aïllat dins del seu gènere, sinó que va unit als altres errors que es cometen amb freqüència en diverses activitats, errors als quals acostumem a donar arbitràriament el nom de distraccions.

Se sospita de l’existència d’un sentit i una intenció rere les petites pertorbacions funcionals de la vida quotidiana dels individus sans.

IX. Actes simptomàtics i casuals.

Els actes casuals no es diferencien dels actes de terme erroni més que en el fet que menyspreen recolzar-se en una intenció conscient i, per tant, no necessiten cap excusa ni pretext per manifestar-se. Sorgeixen amb una absoluta independència i són acceptats naturalment, perquè no se sospita d’ells cap finalitat ni intenció. S’executen “sense cap idea”, per “pura casualitat” o per “entretenir en alguna cosa les mans”, i es confia que aquestes explicacions siguin suficients a aquell que vulgui investigar la seva significació. Aquests actes, com també tots els altres fenòmens esmentats, exerceixen el paper de símptomes.

En el tractament psicoanalític dels neuròtics és on es pot observar major nombre d’aquests actes, simptomàtics o casuals.

X. Errors.

Els errors de la memòria només es distingeixen dels oblits acompanyats de record erroni en el fet que l’error (el record erroni) no és reconegut com a tal, sinó acceptat com a cert.

XI. Actes fallits combinats.

Són la combinació d’un acte simptomàtic amb la pèrdua temporal d’un objecte, per exemple. Aquesta metamorfosi de l’acte fallit dona, assolint el mateix resultat, la impressió plàstica d’una voluntat que tendeix cap a una fi determinada i contradiu encara més enèrgicament la concepció que l’acte fallit sigui purament casual i no necessitat de cap explicació.

XII. Determinisme, creença en la casualitat i en la superstició. Consideracions.

Certes insuficiències dels nostres funcionaments psíquics i certs actes aparentment no intencionats es demostren motivats i determinats per motius desconeguts de la consciència quan se’ls sotmet a la recerca psicoanalítica.

Per ser inclòs en l’ordre de fenòmens als quals pot aplicar-se aquesta explicació, un funcionament psíquic fallit ha de complir les condicions següents:

A) No excedir de certa mesura fixament establerta per la nostra estimació i que designem amb els termes “dins dels límits del normal”.

B) Posseir el caràcter de pertorbació momentània i temporal. Hem d’haver executat abans el mateix acte correctament o saber-nos capaços d’executar-lo així en tota ocasió.

C) Si ens adonem del funcionament fallit, no hem de percebre la menor petjada d’una motivació d’aquest, sinó que hem d’inclinar-nos a explicar-lo per “falta d’atenció” o com a “casualitats”.

Conclusió

El llibre “Psicopatologia de la vida quotidiana” està format per una extensa llista d’exemples de cadascun dels 12 apartats en què està dividit. Alguns, tal vegada la majoria, poden resultar divertits, sobretot si no li han succeït a un mateix.

Totes aquestes classes d’errors, ja siguin verbals, gestuals, de comportament…, per Freud són una mica més que simples errors.

En un exercici d’extrema simplificació, es podria dir que tots aquests errors semblen indicar-nos, en les seves variades formes, aspectes que existeixen en el nostre inconscient, però que, per diverses raons, intentem evitar, ocultar, oblidar…

De la multitud d’exemples de l’obra, m’agradaria finalitzar exposant de manera breu un que apareix a l’apartat X- Errors i que Freud explica que li va ser relatat per un testimoni presencial.

Es tracta d’una dona que havia estat passejant amb el seu marit i dos amics d’aquest, un d’ells amant de la senyora. En arribar davant la casa del matrimoni, la senyora es va agafar del braç de l’amant i s’anava  a acomiadar del marit. Espantada en adonar-se del que estava fent, es va desprendre del braç de l’amant i va dir “Sembla mentida que pugui passar-li a un una cosa així”. Valgui dir que el marit no va donar major importància a l’escena, atès que tenia per impossible una infidelitat de l’esposa.

Aquest cas exemplifica a la perfecció que, en realitat, la dona preferia anar-se’n amb l’amant que amb el marit i, simplement, el seu inconscient va actuar i l’hi va mostrar.

De tant en tant, el nostre inconscient fa el mateix amb nosaltres, encara que, probablement, fem cas omís dels seus avisos.


T’ha semblat interessant aquesta publicació?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Pots aportar les teves reflexions i comentaris a continuació.


La lectura és un exercici d’empatia; un exercici per caminar a les sabates d’una altra persona per un temps“.

Malorie Blackman (nascuda el 1962). Escriptora britànica.

El diari d’Anna Frank

“El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la”, frase atribuïda al filòsof George Santayana, és el lema que en polonès i anglès figura escrit a l’entrada del bloc número 4 del camp d’extermini d’Auschwitz.

L’autora

Nascuda a Frankfurt (Alemanya) el 12 de juny de 1929, Anna Frank era la segona filla d’Otto Heinrich Frank i d’Edith Holländer, jueus alemanys reformistes. La germana es deia Margot i havia nascut el 1920.

L’Anna Frank a l’escola, l’any 1940.

Antecedents històrics

Després de la I Guerra Mundial, el 1919 es va signar a Versalles el tractat de pau entre les potències aliades i Alemanya, país que, considerat responsable de la guerra, havia d’indemnitzar els danys patits pels aliats (avaluats en trenta-dos mil milions de dòlars de l’època). Alemanya va quedar marcada per haver acceptat una pau percebuda com una rendició incondicional i per una crisi econòmica que va causar una hiperinflació.

El profund descontentament social va ser aprofitat per un petit partit sorgit entre el 1919 i el 1921, el Partit Obrer Alemany, que prengué un any després el nom de Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP). Liderat per Adolf Hitler, enardia les masses amb un programa antisemita, d’un nacionalisme expansiu i agressiu. El 1923, després de provar de donar un cop d’estat a Munic, acció que va acabar amb vint morts, va rebre una condemna lleu, inferior a un any. Aquell episodi va fer visible Hitler i va situar-lo en la carrera cap al poder.

El president de la República era Paul von Hindenburg, figura unitària dels partits conservadors i candidat de consens d’aquests partits a les eleccions presidencials de 1925, que va guanyar per una estreta majoria.

A les eleccions de novembre de 1932, el NSDAP va obtenir un 32% dels vots, essent el partit més votat, i el 30 de gener de 1933, després de la renúncia del canceller, Von Hindenburg va cridar Hitler per ser canceller d’Alemanya i presidir un govern de concentració nacional. Aleshores, Hitler va fer servir estratagemes legals per aglutinar cada vegada més poder. A la mort de Hindenburg (1934) va assumir tots els poders. Tenia via lliure per imposar les seves idees.

Fugida

Amb aquest ambient polític, els Frank temien per la seva seguretat si restaven a l’Alemanya nazi. L’Otto Frank va trobar feina a Opekta Works, una societat que venia la pectina extreta de les fruites, i un pis a Merwdeplein, als afores d’Amsterdam, on el febrer de 1934 es va instal·lar la família. A l’escola, l’Anna va descobrir les seves aptituds per a la lectura i l’escriptura.

El maig de 1940, Alemanya va envair els Països Baixos i el govern d’ocupació va començar a perseguir els jueus instaurant lleis repressives i discriminatòries.

Estrella de David groga típica que tots els jueus havien de portar durant l’ocupació nazi.

En el seu tretzè aniversari, el 12 de juny de 1942, l’Anna va rebre com a regal un llibre d’autògrafs, relligat amb tela vermella i blanca i proveït d’una petita tanca al davant. El va utilitzar com a diari i va començar a escriure-hi, descrivint-se personalment, així com la família i les amistats. També hi va explicar els canvis com a testimoni de l’ocupació alemanya i va subministrar detalls sobre l’opressió creixent dels nazis.

L’Otto Frank, el pare, havia estat preparant un pla amb els empleats més fidels i el 6 de juliol de 1942 la família va decidir amagar-se en habitacions al darrere dels despatxos de la societat. El pis on vivien va ser deixat en un desordre aparent per fer la impressió que havien marxat sobtadament, i hi van deixar una nota indicant que se n’havien anat a Suïssa. La necessitat del secret de l’operació va fer que abandonessin el gat de l’Anna, el Moortje.

Façana de l’immoble de la societat Opekta. L’amagatall es trobava al darrere.

L’annex o amagatall era un espai a tres nivells al darrere de l’edifici al qual s’accedia per un replà situat sobre els despatxos de la societat Opekta. Al primer nivell hi havia dues petites habitacions amb una cambra de bany. A sobre hi havia un vast espai obert amb una petita habitació adjacent. Des d’aquesta petita habitació, una escala donava al graner. La porta de l’annex, per evitar que fos descoberta, va ser amagada rere una llibreria.

Victor Kugler, Johannes Kleiman, Miep Gies i Bep Voskuijl eren els únics empleats que sabien on s’amagava la família Frank.

L’Anna passava el temps llegint, estudiant i escrivint el diari. A més de subministrar una descripció dels esdeveniments en ordre cronològic, escrivia sobre els seus sentiments, la por per viure amagada, les creences, les ambicions, entre les quals hi havia la d’esdevenir escriptora… Fins a la primavera de 1944 escrivia per a ella mateixa, però va canviar de parer en escoltar a la ràdio de Londres el ministre d’Educació del Govern neerlandès a l’exili, qui va declarar que després de la guerra caldria reunir i publicar tots els sofriments del poble neerlandès durant l’ocupació alemanya. Citava, a tall d’exemple, els diaris íntims. Aleshores, l’Anna va decidir que publicaria un llibre després de la guerra, fent servir el diari de base. Per aquest motiu, va reescriure el diari, corregint i suprimint els passatges que considerava menys interessants, o afegint-ne d’altres.

Detenció i deportació

El matí del 4 d’agost de 1944, l’amagatall fou envaït pels serveis de seguretat de la policia alemanya. Victor Kugler i Johannes Kleiman van ser empresonats i Miep Gies i Bep Voskuijl, després de ser interrogats, foren deixats en llibertat. Més tard, van tornar a l’amagatall, on van trobar més de 300 pàgines manuscrites de l’Anna escampades per terra. Gies va pensar que les tornaria a l’Anna després de la guerra.

Els ocupants de l’amagatall van ser transportats al quarter general de la Gestapo on els van interrogar. El 5 d’agost els van transferir a la Casa de Detenció. Dos dies més tard, van ser transportats al camp de concentració de Westerbork, un camp de trànsit situat als Països Baixos.

Mapa dels camps d’extermini nazis.

El 3 de setembre, el grup fou deportat de Westerbork al camp d’extermini d’Auschwitz. El 28 d’octubre, noves seleccions de dones van fer que l’Anna i la Margot fossin traslladades al camp de concentració de Bergen-Belsen. L’Edith Frank va romandre a Auschwitz-Birkenau, on va morir de gana i esgotament el 6 de gener de 1945.

Les condicions a Bergen-Belsen també eren miserables. Gairebé no hi havia menjar i hi feia molt de fred. L’Anna i la Margot van contraure febre tifoide i van morir el febrer de 1945, la Margot primer, poc després l’Anna.

Només l’Otto Frank, el pare, va sobreviure. En tornar a Amsterdam es va assabentar de les morts de l’esposa i les dues filles. Allí, Miep Gies li va donar el diari. Sabent que l’Anna desitjava fer-se escriptora, va considerar la idea de publicar-lo.

Publicació del diari

L’Otto Frank va donar el diari a la historiadora Annie Romein-Verschoor, qui va intentar sense èxit publicar-lo. El seu marit, Jan Romein, el 1946 va escriure un article sobre el diari, on afirmava que encarnava tota la crueltat del feixisme, que va atraure l’atenció d’editors i va aconseguir que el diari fos publicat l’any 1947. Amb el pas del temps, la seva popularitat va anar creixent.

Amb la mort de l’Otto Frank (l’any 1980 a Basilea, Suïssa), el diari original va ser deixat en herència a l’Institut per a la Documentació de la Guerra dels Països Baixos.


Amb aquest article vaig col·laborar en l’antologia titulada “Guerra i pau”, publicada per Letralia amb motiu del 26è aniversari de la seva fundació.

Pots consultar tota la informació i llegir l’antologia (la meva participació ocupa les pàgines 31 a 37) en el següent enllaç:

https://letralia.com/editorial/especiales/letralia26

També pots visualitzar i llegir la meva col·laboració en el següent enllaç:

https://letralia.com/editorialletralia/especiales/guerraypaz/2022/05/21/el-diario-de-ana-frank


Per somiar no cal tancar els ulls, cal llegir”.

Michel Foucault (1926-1984). Filòsof francès.


Pots exposar la teva opinió a continuació.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.

El petit príncep

Escrita per Antoine de Saint-Exupéry, l’obra “El petit príncep” va aparèixer publicada per primera vegada a Nova York el 6 d’abril de 1943.

Qui més qui menys, gairebé tothom ha sentit parlar d’aquesta obra i coneix el seu argument. Encara que, en principi, pugui semblar que es tracta d’una obra destinada a un públic infantil, no és pas així. En realitat, està destinada a ser llegida per qualsevol persona de qualsevol edat.

Vaig llegir aquest llibre fa uns anys. De petit no l’havia llegit, però, un bon dia, una persona llicenciada en filologia me’l va recomanar amb vehemència. Encara que aleshores devia tenir uns vint-i-cinc anys, em va assegurar que m’agradaria. I així va ser. A més, és un llibre no gaire extens, que recomanaria a tothom que encara no l’hagi llegit, tingui l’edat que tingui.

Es tracta d’un conte poètic i filosòfic sota l’aparença d’un conte per a nens. El llenguatge, senzill, destinat a ser comprès pels nens, és en realitat per al narrador el vehicle privilegiat d’una concepció simbòlica de la vida.

S’hi pot llegir en ell una invitació de l’autor a trobar el nen en un mateix, atès que “totes les persones grans han estat al principi nens (però poques se’n recorden)”.

L’obra ha estat traduïda a més de dues-centes cinquanta llengües i dialectes (essent la quarta obra amb més versions del món). Una qüestió més desconeguda és la biografia del seu autor. Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) va ser un escriptor, poeta i aviador francès. Va escriure altres obres, com “Correu Sud” (1929), “Vol de Nit” (1931), “Carta a un Ostatge” (1944)… Totes les seves novel·les narraven la història dels seus viatges, convertint-los en ficció i creant fantasies.

Antoine de Saint-Exupéry

L’octubre de 1926, Antoine de Saint-Exupéry va complir el seu somni de ser pilot i la seva vida va transcórrer sobre avions entre el Sàhara, l’Argentina i Nova York. En aquesta ciutat, uns anys més tard, esperava poder tornar a volar. Però allí no era feliç. Durant les nits de soledat i melancolia escrivia llargues cartes als amics i als marges o reversos els dibuixava un homenet ros, primer amb ales, després amb bufanda… Una espècie d’alter ego infantil, despentinat, que li permetia expressar allò que al seu personatge d’escriptor prestigiós i aviador adult li hauria costat de dir. Alguns d’aquests amics el van animar perquè, un dia, donés vida pròpia a aquest noiet. Així va ser com va nàixer “El petit príncep”.

La seva mort és un misteri. Va desaparèixer en una missió el 31 de juliol de 1944, mentre realitzava un vol de reconeixement per als aliats a prop de Marsella, i el seu avió no va ser trobat fins a l’any 2004.


Llegir sense reflexionar és com menjar sense digerir”.

Edmund Burke (1729-1797). Escriptor i pensador polític britànic.


Pots deixar el teu comentari a continuació.


Et convido a llegir altres publicacions de la web.

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.

Els clàssics

Quins són els clàssics de la literatura universal? Aquesta és una qüestió que porta de cap els teòrics literaris.

La definició canònica especifica que els clàssics són els autors de la literatura grega i romana; per tant, autors com Miguel de Cervantes o William Shakespeare no haurien de tenir aquesta condició.

 

Però per a moltes persones la definició de “clàssic” pot ser més oberta i es plantegen múltiples preguntes, com:

Què és el que converteix un/a autor/a en clàssic/a?

Quina diferència hi ha entre un clàssic i una obra d’excel·lent qualitat?

Cada època té els seus clàssics?

 

Una altra qüestió important és si s’hauria de parlar d’autors/es clàssics/es o d’obres clàssiques. A mi, particularment, m’agrada més parlar d’obres clàssiques, perquè no totes les obres d’un/a autor/a important tenen la mateixa rellevància. Hi ha autors/es dels qui se solen llegir sempre les mateixes obres (que podrien ser clàssiques) i no tant les altres.

 

Tal vegada s’hauria de fer una diferenciació entre els clàssics de la literatura grega i romana i la resta, perquè quan es parla de clàssics, moltes persones pensem en autors/es més propers en el temps.

Podríem parlar de clàssics contemporanis, prenent com a referència les obres d’autors/es de l’època contemporània. En termes històrics, l’Edat Contemporània s’inicia l’any 1789, amb la Revolució Francesa. Per tant, totes les obres escrites després d’aquest any podrien aspirar a ser “Clàssics contemporanis”.

Però, per exemple, les obres de Miguel de Cervantes (1547-1616) quedarien fora d’aquest grup. En canvi, podrien inscriure’s dins dels “Clàssics moderns”, tenint en compte que l’Edat Moderna s’inicia l’any 1453 amb la presa de Constantinoble per part de les forces de l’Imperi Otomà (algunes classificacions situen l’inici de l’Edat Moderna l’any 1492 amb el descobriment d’Amèrica).

Sigui com sigui, sembla que una obra clàssica és tota aquella que transcendeix a la seva època i passa a formar part de l’inconscient col·lectiu. Es tracta d’obres que, encara que hagin passat molts anys, fins i tot alguns segles, des que van ser escrites, continuen estant presents, segueixen sent llegides, són recomanades o d’obligada lectura a les escoles…

 

En un altre sentit, també podríem classificar les obres clàssiques en funció de la llengua en la qual van ser escrites.

Respecte a la llengua espanyola, algunes obres clàssiques, per citar només unes poques, serien “El Quixot” de Cervantes, “Rimes i Llegendes” de Gustavo Adolfo Bécquer, “La Celestina” de Fernando de Rojas, “El lazarillo de Tormes” (anònim), “El buscón” de Francisco de Quevedo, “Los Pazos de Ulloa”, d’Emília Pardo Bazán, “Cent anys de solitud”, de Gabriel García Márquez, “L’Aleph” de Jorge Luis Borges…

 

Pel que fa a la llengua catalana, algunes obres clàssiques serien “Tirant lo blanc” de Joanot Martorell, “Lo somni” de Bernat Metge, “El llibre de les bèsties” de Ramon Llull, “La plaça del diamant” de Mercè Rodoreda, “Terra baixa”, d’Àngel Guimerà, “L’auca del senyor Esteve” de Santiago Rusiñol, “Solitud” de Víctor Català (Caterina Albert)…

Si vols deixar un comentari, ho pots fer a continuació.

 

S’accepten de bon grat opinions, reflexions, suggeriments, crítiques constructives…

La lectura és per a mi una mena de barana als balcons“.

Núria Espert (nascuda el 1935). Actriu de teatre, cinema i televisió.

Introducció

En aquesta secció aniré parlant de tots aquells llibres que, per alguna raó, més m’han marcat; és a dir, que els recordo de manera especial, tant en positiu com en negatiu, però sobretot en positiu.

En un principi, tenia previst començar pel meu llibre preferit, el que més m’ha agradat d’entre tots els que he llegit al llarg de la meva existència. Això no obstant, més tard vaig canviar d’opinió. No em va semblar bona idea començar pel millor. Així que finalment he decidit que el primer que comentaré serà un altre llibre.

No explicaré la sinopsi de l’obra, res més lluny de la meva intenció. Aquesta és una qüestió que es pot trobar per internet molt fàcilment. Comentaré el que va suposar, per a mi, llegir aquella obra, què em va aportar o què vaig creure que m’havia aportat, perquè em va agradar o no… Tractaré aspectes més relacionats amb les sensacions que una persona pot gaudir quan llegeix un llibre.

Si vols deixar un comentari, ho pots fer a continuació.

 

S’accepten de bon grat opinions, reflexions, suggeriments, crítiques constructives…

Per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”.

Emily Dickinson (1830-1886). Poetissa nord-americana.