Assertivitat

L’assertivitat és una habilitat social i un estil de comunicació que permet expressar sentiments, opinions i necessitats de manera ferma, honesta i directa, tot respectant els drets i les idees dels altres. Se situa en un punt d’equilibri entre la passivitat (submissió) i l’agressivitat, afavorint la negociació i el respecte mutu.

És un estil comunicatiu que implica seguretat i confiança en un/a mateix/a. Permet expressar les teves opinions i sentiments als altres, respectant-te a tu i respectant també als altres els seus drets i les seves opinions.

Una persona assertiva és conscient de les seves opinions, drets, capacitats i limitacions, i pot mostrar-les als altres de manera apropiada, sense ser agressiva, ni manipuladora, ni deixar que els altres ho siguin amb ella. Un principi de l’assertivitat és que també reconeixes que els altres tenen el dret de ser assertius.

L’assertivitat es mesura per la manera en què pensem. Els pensaments formen el nostre marc de referència i fan que responguem d’una manera o altra. Les persones amb “diàlegs interns negatius”, carregats d’expressions negatives amb relació a l’acompliment de què fan els altres o sobre si mateixos, tenen tendència a tenir més dificultats per respondre assertivament.

Quan s’és una persona assertiva, hi ha més entesa en les relacions interpersonals.

Característiques clau de l’assertivitat:

  • Comunicació directa. Expressar-se de manera clara i adequada en el moment oportú.
  • Respecte. Defensar els propis drets sense agredir ni sotmetre’s a la voluntat d’altres.
  • Autoafirmació. Capacitat per dir «no», fer peticions i expressar emocions positives o negatives sense ansietat o culpa.
  • Equilibri. Buscant acords en lloc de guanyar o perdre.

Beneficis de ser assertiu/va:

  • Millora la comunicació interpersonal i redueix l’estrès.
  • Augmenta l’autoestima i l’autodomini.
  • Facilita la resolució de conflictes i la cohesió.
  • Millora l’ambient laboral o social.

Com aprendre a ser assertiu/va

La conducta assertiva no és un tret innat de la personalitat, sinó una habilitat que es pot aprendre i entrenar.

No es neix essent assertiu/va, sinó que s’aprèn, es va entrenant al llarg dels anys. I això és positiu, perquè significa que tothom pot aprendre, si vol, a comunicar-se amb assertivitat.

Com actuen les persones assertives

  • Parlen honestament i amb claredat per resoldre els problemes.
  • Estan satisfetes amb si mateixes.
  • Coneixen els seus drets i saben com defensar-los, alhora que respecten els aliens.
  • Expressen de manera oberta i directa els seus sentiments, necessitats i idees, sense agredir les altres persones.
  • Utilitzen un to de veu adequat, parla fluïda, missatges en primera persona que expressen opinions i sentiments des del jo.
  • Parlen de manera modulada, sense vacil·lacions.
  • Mantenen un nivell de veu adequat, contacte ocular ferm però no fix, cos i cara relaxats, conducta de cooperació.

Com entrenar-se per a ser una persona assertiva

  1. Inicia i tingues cura amb les interaccions amb les altres persones.
  2. Tingues una actitud comprensiva cap als altres, empatia.
  3. Dona i rep elogis de manera agraïda.
  4. Reconeix i accepta les teves pròpies debilitats.
  5. Rebutja les propostes que siguin irracionals.
  6. Expressa els teus sentiments, siguin positius o negatius.
  7. Sol·licita canvis en les persones amb les quals et relaciones.

Com actuen les persones agressives, passives o assertives

Davant una situació conflictiva, la persona agressiva:

  • Té tendència a manipular les persones per aconseguir el que vol, encara que sigui perjudicant els altres.
  • Adopta una posició de lluita en què només vol derrotar l’oponent, quan algú s’oposa a la seva opinió o voluntat.
  • No s’interessa pel que els passi als altres, sempre que guanyi.
  • Fa mal, si escau, per aconseguir el que vol.
  • Hi surt perdent perquè, un cop acabat el conflicte, té sentiments de culpa i d’insatisfacció per no haver sabut resoldre el conflicte d’una altra manera.

Davant una situació conflictiva, la persona passiva:

  • Suporta el que calgui per no empitjorar la situació.
  • Es reprimeix.
  • Se sent víctima.
  • Demana permís per parlar del que la preocupa o calla.
  • Té una actitud de timidesa i no s’expressa clarament, atès que creu que els altres no consideren importants els seus punts de vista.
  • Posposa de seguida la conversa per por del que pugui passar.
  • No diu res davant la situació i més tard es lamenta.
  • Se sent humiliada, i els seus diàlegs interns són sobre el que hauria d’haver dit i fet, cosa que la deprimeix encara més i fa que eviti el conflicte.

Davant una situació conflictiva, la persona assertiva:

  • És capaç de negociar i arribar a acords viables.
  • És capaç de controlar situacions difícils.
  • Diu les paraules adequades a la situació.
  • Està satisfeta amb els resultats de la seva conducta.
  • Busca canvis d’actituds a les dues parts del conflicte per aconseguir un equilibri.
  • Té com a objectiu resoldre el conflicte.
  • Expressa amb claredat el que vol aconseguir.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Si t’ha agradat aquesta Publicació, apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, l’eina per localitzar totes les Publicacions de la web.


En el Menú, explora les diverses Categories:

Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres preferits, Literatura i Cultura, Cites cèlebres.


“Un llibre llegit a mitges és una aventura amorosa incompleta”.

David Mitchell (nascut el 1969). Novel·lista anglès.

Indecisió

La indecisió és la dificultat persistent per triar entre opcions raonables.

És la manca de determinació o capacitat per optar entre diverses alternatives, caracteritzada pel dubte, la inseguretat i la vacil·lació, sobretot davant situacions conflictives. És a dir, que com més important és la decisió que cal prendre, més indecisa es troba la persona.

És un estat psicològic que porta a la paralització de l’elecció de la persona, atès que la vida és decisió. Durant la nostra vida hem de prendre milers de decisions, algunes més banals, d’altres més importants, i la indecisió ho pot paralitzar tot; fins i tot pot reflectir una inseguretat patològica.

Sovint, la por d’equivocar-nos pot ser molt intensa. Ens pot aterrir prendre una decisió perquè temem adonar-nos posteriorment que podria no ser la idònia.

Quan les persones sentim aquesta inquietud davant les possibles errades, podem sentir-nos bloquejades, en blanc, com en un punt perdut en l’espai-temps del qual no podem moure’ns. I el fet de sentir-se encallat en aquest moment pot generar molta frustració.

La indecisió fa que no avancem, però no perquè no vulguem resoldre la qüestió, sinó perquè tenim por de no resoldre-ho de la manera adequada.

Procés de decisió

El procés de presa de decisions apareix quan ens trobem davant una situació en què hi ha diferents opcions. Totes elles tenen relació amb què passarà més enllà del moment de decidir, i contenen la inquietud de no voler equivocar-se.

Per desgràcia, no tenim la possibilitat de veure, per a cada decisió que prenem, com ens hauria anat si haguéssim optat per una altra de les possibilitats. Per tant, el nostre màxim temor és que en algun moment del futur puguem imaginar que no vam prendre la millor decisió i que una de les altres alternatives hauria canviat per complet el decurs dels esdeveniments. Però, en realitat, només ho podem imaginar, perquè mai no podrem estar segurs que aquella opció alternativa hauria estat tan bona com imaginem.

Quan estem indecisos, podem notar:

  • Dificultat per pensar en una altra cosa. No parem de donar-hi voltes al tema que ens preocupa.
  • Pensament d’extrems. Podem estar indecisos entre dues opcions molt oposades.
  • Canvis d’opinió freqüents. No podem decidir i anem fent tombs d’una possible elecció a una altra.
  • Sentir una por molt forta a equivocar-nos.
  • Considerar que podem decebre a algú. Si no decidim bé.

Causes de la indecisió

La causa més freqüent podria ser que sentim la necessitat d’obtenir l’aprovació dels altres, normalment d’algú proper en concret.

Pot donar-se el cas de persones que no són sempre indecises, sinó que només ho són en moments puntuals, potser quan senten que són posades a prova, o que s’està esperant molt d’elles. És en aquests moments importants en què, d’alguna manera, la persona es bloqueja i li resulta impossible prendre una decisió.

Principals causes que dificulten prendre decisions

  • Perfeccionisme. Buscar sempre l’opció òptima.
  • Incapacitat per tolerar la incertesa.
  • Aversió a la pèrdua i el penediment.
  • Sobrecàrrega d’informació.
  • Fatiga decisòria. Després de massa decisions.
  • Autoeficàcia baixa. Dubtar de la pròpia capacitat.
  • Por de l’avaluació social.
  • Procrastinació estratègica. Posposar la decisió per alleujar l’ansietat a curt termini.

Què podem fer per deixar enrere la indecisió

  • Legitimar el nostre dret a decidir i també a equivocar-nos. No som éssers infal·libles. Podem encertar o podem equivocar-nos.
  • Ser conscient de què ens inquieta realment. Potser no és la indecisió en si, sinó el que suposa prendre una decisió, com el fet d’haver de donar explicacions.
  • Acceptar que les nostres decisions poden afectar a altres persones.
  • Augmentar la informació de què disposem per prendre la decisió. Això ens pot ajudar a decidir-nos.
  • Ampliar la perspectiva. Si ens estem centrant en poques alternatives.
  • Ser sincers/es amb nosaltres mateixos/es. Determinar allò que desitgem de veritat.
  • Atrevir-se a sortir de la “zona de confort”, essent aquesta en què ens sentim més còmodes i en què podem decidir amb més rapidesa.

Estratègies eficaces per gestionar la indecisió

La indecisió no es venç trobant certeses absolutes, sinó reduint el cost de decidir (criteris clars, límits d’anàlisi) i augmentant la tolerància a la incertesa.

El cicle que ajuda a prendre bones decisions és el següent: Decideix, aprèn, ajusta.

Algunes estratègies poden ser les següents:

  • Defineix el criteri de prou bo. Fixa uns imprescindibles i quan una opció els compleixi, decideix.
  • Estableix un límit de fonts. Evita el bucle infinit d’investigació.
  • Regla 10/10/10. Pensa com et sentiràs amb aquesta decisió d’aquí a 10 dies, 10 mesos i 10 anys.
  • Imagina que la decisió ha sortit malament. Planteja’t els riscos i com els pots mitigar.
  • Exposició graduada a la incertesa. Entrena’t amb petites decisions diàries.
  • Matriu valor-impacte. Puntua cada opció. Decidir des de valors redueix el rumiament.
  • Redueix opcions activament. Limita a un màxim de tres alternatives.
  • Higiene decisòria. Decideix els assumptes importants després de descansar.
  • Diari de decisions. Fes un registre amb les decisions preses. Apunta per què vas decidir així, què n’esperes i com va anar.
  • Demana contrast, no permís. Consulta algú que entengui el teu context, però evita dependre d’altres persones.

Conclusió

La indecisió ens pot paralitzar i no ens permet avançar en la nostra vida.

Tota decisió comporta unes conseqüències, però no decidir també és, en el fons, una decisió.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Si t’ha agradat aquesta Publicació, apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, l’eina per localitzar totes les Publicacions de la web.


En el Menú, explora les diverses Categories:

Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres preferits, Literatura i Cultura, Cites cèlebres.


“Alguns llibres són immerescudament oblidats; cap és immerescudament recordat”.

Wystan Hugh Auden (1907-1973). Poeta i assagista britànic, nacionalitzat nord-americà.

Depressió

La depressió és un trastorn de salut mental freqüent que es caracteritza per la presència de tristesa persistent. Quan una persona està deprimida, se sent incapaç de fer les tasques més senzilles i quotidianes i perd l’interès per les activitats amb les quals abans gaudia. Tot això comporta una sensació important d’angoixa.

Es calcula que a tot el món el 5% dels adults pateix aquesta malaltia.

La depressió es pot manifestar en qualsevol edat i és més freqüent en les dones que en els homes.

Es manifesta de manera diferent en cada persona i pot tenir diferents nivells de gravetat.

És una malaltia i no ha d’interpretar-se com un signe de feblesa. La depressió és una malaltia molt freqüent que provoca una alta discapacitat i un fort impacte social. Qui la pateix encara és víctima d’una forta estigmatització, cosa que fa que, fins i tot en els països desenvolupats, més de la meitat de les persones que la tenen no siguin diagnosticades ni tractades. Per tant, cal millorar el reconeixement social d’aquesta malaltia per facilitar l’accés al tractament.

Cal no confondre aquest trastorn amb les variacions habituals de l’estat d’ànim i les respostes emocionals breus als problemes de la vida quotidiana. La tristesa o les preocupacions davant de les situacions adverses o complicades formen part de la normalitat, i la seva presència no constitueix un trastorn depressiu. Però en algunes ocasions aquests sentiments no desapareixen i s’acompanyen d’altres símptomes que provoquen malestar o dificultats per desenvolupar la vida quotidiana. És aleshores quan podem estar davant d’un trastorn denominat depressió.

La depressió es pot convertir en un problema de salut important quan és de llarga durada i intensitat i impedeix realitzar les activitats habituals de la persona en tots els seus àmbits. Pot arribar a fer-se crònica, quan no millora amb el temps, o recurrent, quan els episodis es van repetint; i pot dificultar el funcionament a casa, en el treball o a l’escola i la capacitat per afrontar la vida diària. En la seva forma més greu, pot conduir al suïcidi.

Causes de la depressió

La depressió es pot desencadenar per determinades circumstàncies, tot i que de vegades es produeix sense causa aparent.

És el resultat de les interaccions complexes entre factors biològics (neuroquímics, genètics, hormonals, de salut), psicològics (esdeveniments traumàtics en la infància o en l’edat adulta, situacions adverses i estressants) i socials (com l’aïllament social o la falta de recursos).

Existeixen diversos tipus de depressions que poden ser provocades per diverses causes.

Genètiques

Parlem de depressió d’origen genètic quan existeix una predisposició hereditària a sofrir una deficiència de neurotransmissors cerebrals, especialment de serotonina i dopamina, que són les anomenades hormones del plaer pel seu efecte positiu en l’estat d’ànim.

Malalties hormonals

Les malalties hormonals o altres trastorns orgànics poden provocar alteracions en els neurotransmissors.

Factors psicològics

La baixa autoestima, un pensament distorsionat, que solament té en compte els estímuls negatius, i altres problemes psicològics poden motivar l’aparició d’alguns tipus de depressió.

I, finalment, hi ha factors de l’entorn que també poden actuar com a desencadenants de la depressió.

Símptomes de la depressió

Els símptomes més habituals són baix estat d’ànim, tristesa o sentiment de desesperança i pèrdua d’interès per les activitats de les quals abans es gaudia.

Les persones amb trastorns depressius no manifesten totes els mateixos símptomes. La gravetat, la freqüència i la durada dels símptomes poden variar segons la persona i el seu trastorn en particular, i es poden expressar de manera diferent segons el context cultural.

Hi ha diversos senyals que ens poden indicar la presència d’una depressió i ens poden ajudar a diferenciar-la d’altres estats anímics comuns. El sentiment de tristesa és diferent del que hem sentit en altres moments, i no es tracta d’una situació passatgera, ja que no millora al llarg del temps.

Principals símptomes de la depressió

Són els següents:

  • Tristesa inusual i persistent, i tendència al plor davant de situacions que habitualment no provocarien aquesta resposta.
  • Pèrdua d’interès o plaer en les activitats que habitualment es gaudien.
  • Sentiments d’inutilitat, menyspreu a un mateix i culpa.
  • Dificultat per pensar i per concentrar-se, i problemes de memòria i atenció.
  • Irritabilitat, ansietat.
  • Malestar general, sensació de cansament i falta d’energia.
  • Dolors o malestar, maldecaps o problemes digestius.
  • Dificultat per agafar el son o excés de son.
  • Canvis en la gana (menjar més o menys quantitat del que era habitual).

Existeixen una sèrie de símptomes que es poden considerar senyals d’alarma, que ens poden alertar que la depressió és més greu. Quan apareixen, cal consultar al més aviat possible a un professional de la salut per valorar les alternatives de tractament.

Aquests senyals d’alarma són els següents:

  • No voler sortir de casa o fins i tot no poder aixecar-se del llit.
  • No poder dur a terme les activitats quotidianes (higiene, alimentació, obligacions familiars…).
  • Desesperança, creure que la situació per la qual s’està passant no té solució, que no hi ha res que es pugui fer per millorar-la.
  • Inhibició psicomotriu: dificultat per moure’s i per parlar, sensació de pensar amb més lentitud i que la veu sona monòtona, lenta i apagada.
  • Pensaments de mort o intents de suïcidi.

Diagnòstic de la depressió

El diagnòstic de la depressió inclou la història clínica completa, una entrevista psiquiàtrica i un examen físic.

Per diagnosticar la depressió, és necessari realitzar una exhaustiva història clínica i una exploració psicopatològica en la qual s’identifiquin diversos símptomes durant, almenys, dues setmanes i que aquests no siguin el resultat d’una malaltia psiquiàtrica, consum de tòxics o reacció de duel.

Per fer aquest diagnòstic és necessari que el trastorn interfereixi negativament en les diferents àrees de la vida del pacient.

Tractament de la depressió

L’encarregat de determinar quin és el millor procediment en cada cas és el/la professional de la psiquiatria, qui avaluarà al pacient i prescriurà, si escau, el tractament més adequat.

El tractament varia en funció de cada cas concret, del grau d’intensitat de la malaltia i de les preferències de la persona que la pateix.

L’objectiu principal del tractament és aconseguir la remissió dels símptomes i que la persona aconsegueixi la recuperació del seu funcionament en els diferents àmbits de la vida: familiar, social i laboral o educatiu.

Hi ha diferents abordatges en l’àmbit psicològic, psicosocial i mèdic, i tractaments eficaços per a la depressió lleu, moderada i greu. El tractament s’ha d’individualitzar segons l’edat i les necessitats de cada persona. Si és lleu, la depressió es pot tractar sense recórrer a medicaments, però quan té caràcter moderat o greu es poden necessitar un altre tipus d’intervencions, incloent-hi l’hospitalització en casos molt severs.

Tractament amb fàrmacs

El tractament amb fàrmacs antidepressius es recomana especialment en casos de depressió moderada o greu. Alguns dels fàrmacs antidepressius més utilitzats són els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS), com la fluoxetina, la sertralina, el citalopram o l’escitalopram, així com els antidepressius inhibidors selectius de la recaptació de serotonina i noradrenalina (ISRSN), com la venlafaxina i la duloxetina, o els antidepressius tricíclics, com la clomipramina.

En el cas dels infants i adolescents, els únics fàrmacs antidepressius recomanables en el tractament inicial de la depressió són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS); entre els quals, la fluoxetina és el fàrmac amb més assajos clínics que donen suport al seu ús en pacients a partir dels 8 anys.

El paper de la família per sortir de la depressió

En moltes ocasions ocorre que la persona afectada no és capaç de detectar la gravetat del seu propi estat, per la qual cosa són la família i l’entorn més pròxim els més idonis per a adonar-se dels signes d’alarma i convèncer la persona de demanar ajuda professional.

Conclusió

La depressió és una malaltia prou important per demanar ajuda tan aviat se sospiti que es pateix. Sovint, seran els familiars els que se n’adonin i els qui hauran de convèncer la persona amb depressió perquè demani ajuda.

A més, cal posar-se en mans expertes, que indicaran quin és el millor tractament, en funció de diverses variables i de si es tracta d’una depressió lleu, moderada o greu.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Si t’ha agradat aquesta Publicació, apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, l’eina per localitzar totes les Publicacions de la web.


En el Menú, explora les diverses Categories:

Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres preferits, Literatura i Cultura, Cites cèlebres.


“Un llibre, com un viatge, comença amb inquietud i s’acaba amb melancolia”.

José Vasconcelos (1882-1959). Advocat, polític i escriptor mexicà.

Soledat

Es tracta de l’estat de qui és sol, de qui viu sol o gairebé sol.

Gairebé tothom té una idea de com és sentir-se sol. Al llarg de les nostres vides hem patit la soledat en un moment o altre, potser quan hem hagut de viure lluny de les nostres famílies per estudis, per motius laborals, etc. És un sentiment que forma part de l’existència humana, però que si es cronifica pot tenir repercussions greus sobre la salut de les persones.

Des de la prehistòria, els éssers humans han viscut en grup i això ens ha ajudat a sobreviure, a reproduir-nos, a cuidar-nos els uns dels altres. És a dir, que formem part d’una espècie social. Per això, la soledat, sobretot en períodes llargs, pot generar canvis físics i mentals que repercuteixen en la salut.

Però aquesta soledat pot ser volguda o no volguda.

Soledat volguda

Quan una persona elegeix estar sol i aquesta elecció la realitza lliurement, sense ser coartada la seva voluntat, es tracta d’una soledat volguda. Però, què pot dur una persona a voler estar sola? Poden existir moltes opcions. Encara que potser caldria diferenciar entre una persona que vol estar sola durant una estona i una persona que vol viure en soledat.

Soledat volguda temporal. Una persona pot voler estar sola durant una estona per múltiples raons. Potser no es troba bé, potser estar estressada, tal vegada vol posar en ordre els seus pensaments, pot ser que, simplement, senti la necessitat d’estar una estona sola.

Soledat volguda no temporal. Existeixen persones que decideixen, de manera lliure, estar soles, no formar part de la societat, viure al marge d’aquesta. Són persones que decideixen anar a viure a llocs remots on el contacte amb altres éssers humans és poc o nul. Allí viuen del que els proporciona la naturalesa (caça, animals, conreus…). Aquestes persones poden viure soles i no sentir soledat no desitjada, ja que poden preferir estar soles i triar la soledat com el seu projecte de vida.

Soledat no volguda o no desitjada

És un sentiment subjectiu i no desitjat de manca o de pèrdua de companyia. Succeeix quan es produeix un desajust o desequilibri entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que tenim i les que volem. En tractar-se d’un sentiment subjectiu, també es coneix com a soledat emocional.

La soledat no desitjada és entesa, des d’una perspectiva més psicològica i cognitiva, com un sentiment subjectiu de discrepància entre les relacions socials que té la persona i les que li agradaria tenir.

No és el resultat directe de l’absència de relacions, sinó la conseqüència dels sentiments d’insatisfacció amb les relacions socials existents o l’absència d’aquestes.

Aquesta és la pitjor classe de soledat. Es tracta d’una circumstància social que, malauradament, es converteix en un problema que cada dia afecta a més persones. A més del cost personal, també comporta un alt cost social i sanitari. Per tant, hauria de ser una prioritat social i s’hi haurien de dedicar recursos públics.

Existeixen estudis científics que mostren que la soledat està relacionada amb un estat de salut pitjor i que aquesta relació varia segons l’edat. Es va observar que l’impacte de la soledat en la salut era més fort en persones joves. L’explicació pot ser que la soledat en edats primerenques és menys esperada i les persones joves estan menys preparades per afrontar-la. En canvi, les persones adultes tenen més probabilitats de patir soledat, ja sigui per la viduïtat, la jubilació, la pèrdua gradual de l’entorn social… i estan més preparades.

La soledat no volguda és prevalent entre la gent gran, agreujada per factors demogràfics com l’envelliment de la població i la feminització de la longevitat.

Hi ha persones que poden viure acompanyades, com algunes persones grans institucionalitzades en residències, però pateixen soledat no desitjada. Per tant, és un sentiment subjectiu, no desitjat i independent de la companyia. Així doncs, la percepció de soledat no desitjada depèn de la qualitat subjectiva i intrínseca de les relacions de cadascú.

Prevalença de la soledat no desitjada en persones grans

La soledat no desitjada és un problema cada cop més freqüent, fins al punt que es parla d’ella com de l’epidèmia silenciosa del segle XXI.

Hi ha molts factors que fan que augmenti cada cop més:

  • L’envelliment progressiu de la població a causa de l’augment de l’esperança de vida.
  • La pèrdua d’éssers estimats.
  • El descens de la natalitat. Un menor nombre de fills provoca una disminució del nombre de persones que poden cuidar els seus pares en el cas d’estar sols.
  • L’augment del nombre de llars unipersonals, pels canvis en els models de família.
  • La dispersió geogràfica, que distància cada vegada més les famílies.

Problemes de salut

Entre els problemes de salut més freqüents que poden donar-se a partir de la soledat no volguda, destaquen els següents:

  • Alteracions en la qualitat del son.
  • Immunitat disminuïda.
  • Problemes cardiovasculars.
  • Depressió.
  • Síndrome metabòlica.
  • Disminució del control d’impulsos.
  • Alcoholisme.
  • Deteriorament cognitiu.

Factors protectors i factors de risc per a la soledat

Entre els factors que ens poden protegir davant la soledat, hi ha els següents:

  • Tenir parella.
  • Viure en companyia.
  • Tenir un nivell educatiu alt.
  • Tenir un nivell socioeconòmic mitjà-alt.
  • Tenir una xarxa social satisfactòria que proporcioni suport social.

En canvi, entre els factors de risc davant la soledat destaquen els següents:

  • La discapacitat.
  • La insatisfacció amb les circumstàncies de vida.
  • L’excés de treball crònic.
  • L’estrès social.
  • No aconseguir sobreposar-se a esdeveniments vitals com ara conflictes familiars o maritals, divorci, viduïtat, malalties cròniques o problemes mentals (depressió, ansietat, demència, etc.).
  • Poca participació social.
  • Relacions socials poc satisfactòries.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Si t’ha agradat aquesta Publicació, apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, l’eina per localitzar totes les Publicacions de la web.


En el Menú, explora les diverses Categories:

Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres preferits, Literatura i Cultura, Cites cèlebres.


“Un llibre obert és un cervell que parla; un de tancat, un amic que espera; un d’oblidat, una ànima que perdona; un de destruït, un cor que plora”.

Proverbi hindú.

Tristesa

La tristesa és una emoció primària, útil i necessària, que portem al nostre equipatge vital.

És una emoció natural i comuna, caracteritzada per un sentiment de pena o desil·lusió enfront situacions adverses, pèrdues o decepcions, i es manifesta en símptomes físics com el plor o la fatiga.

Encara que pot ser dolorosa, també és una emoció útil que ajuda a processar el dol, a empatitzar amb els altres i a fomentar la introspecció i el creixement personal.

En algunes cultures, com l’occidental actual, es considera negativa i vergonyosa, mentre que en la majoria és, com la resta d’emocions, positiva.

Característiques de la tristesa

  • Sensació de pena. Un sentiment de disgust i dolor.
  • Manifestacions físiques. Pot incloure plor, fatiga, problemes de son o gana.
  • Canvis emocionals. Pot causar apatia, desànim, aïllament social o una sensació de buidor.
  • Causes comunes. Pèrdues, desil·lusions, fracassos o falta de suport.

Funcions de la tristesa

  • Processar pèrdues. Ajuda a superar i sanar el dolor causat per una pèrdua o situació difícil.
  • Promoure l’empatia. En experimentar i expressar tristesa, es pot rebre suport dels altres i fomentar la connexió humana.
  • Impulsar la introspecció. Permet reflexionar sobre les experiències per adquirir una comprensió més gran d’un mateix.

Manifestacions de la tristesa

La tristesa es pot manifestar de múltiples formes i en diferents nivells i intensitats.

Manifestacions físiques

Les manifestacions físiques més habituals són les següents:

  • Plor.
  • Modificacions en les faccions facials (la pupil·la de l’ull s’empetiteix, els músculs de la cara es contrauen i els llavis poden tancar-se).
  • Manca de gana.
  • Problemes de son.
  • Mal de cap.
  • Palpitacions.
  • Sensació de cansament.
  • Sensació de nus a la gola.
  • La parla també s’hi veu afectada, ja que s’alenteix, i si la tristor és molt forta pot tremolar la veu.
  • Opressió.
  • Pesadesa a les espatlles.
  • Sensació de buidor.
  • Dolor.

Manifestacions mentals

Algunes manifestacions mentals són les següents:

  • Focalització de l’atenció en la situació problemàtica.
  • Dificultat per mantenir la ment en blanc.
  • Problemes de concentració.
  • Pensaments intrusius sobre la situació.

Manifestacions en l’àmbit conductual

Per exemple:

  • La persona es pot trobar desmotivada i sense ganes de fer les tasques quotidianes o activitats socials.
  • Se solen restringir les activitats físiques, fent molt poc o res.

Manifestacions a escala cognitiva

Poden ser les següents:

  • S’acostuma a produir una manca d’interès i de motivació per activitats que abans eren satisfactòries.
  • També s’entreveu la realitat des d’un angle negatiu; només s’aprecia la part dolenta de les situacions.

Com enfrontar-nos a la tristesa

Per poder-la gestionar és fonamental identificar la seva presència, ser conscients de la seva existència.

Al contrari del que sembla que ens dicta la societat sobre el control emocional, la tristesa no ha de ser vista com un signe de debilitat. Ens hem de permetre estar tristos.

Si es tracta d’una situació sobre la qual podem actuar, ens hem d’orientar a l’acció per eliminar la situació que ens genera la tristesa. Per exemple, si estàs trist per una discussió, pots intentar parlar amb la persona i resoldre el malentès. O si es tracta de la mort d’un ésser estimat, es pot buscar consol en persones que et sàpiguen escoltar i comprendre’t.

Cal intentar mantenir les activitats diàries, en la mesura del possible.

Pots practicar exercicis de relaxació, per evitar “donar voltes al cap”.

Classes de tristesa

Les principals classes de tristesa són les següents:

1. Tristesa adaptativa o funcional

Té lloc de forma justificada.

Sorgeix com a resposta a un esdeveniment intern o extern, és a dir, a una situació que l’ha desencadenat.

L’exemple més típic és el de la tristesa que se sent en un moment de dol per la mort d’un ésser estimat.

Es tracta d’una tristesa sana i es caracteritza pel fet que acostuma a tenir una durada determinada i amb el temps o l’acció anirà disminuint i fins i tot pot desaparèixer.

2. Tristesa desadaptativa

En principi, la tristesa és adaptativa de manera natural. Però hi ha ocasions en què, en algunes persones i en situacions determinades, pot romandre de manera continuada, sense poder-se gestionar i provocant un patiment persistent. Per exemple, pot ser quan hi ha un dol mal resolt i no s’acaba d’acceptar.

3. Tristesa patològica

És la sensació o sentiment de tristesa, desànim i manca d’interès pel món en què la persona mostra poca capacitat de reaccionar emocionalment.

No resulta congruent amb cap esdeveniment o apareix en una proporció que resulta desproporcionada.

Pot dur a l’aïllament i a conductes autodestructives.

És la classe de tristesa que pot acabar en depressió.

4. Tristesa instrumental

Es tracta d’una classe de tristesa que és emprada amb la finalitat d’aconseguir alguna cosa.

Es tracta d’una utilització voluntària de l’emoció. En part, pot ser realment sentida; encara que en alguns casos hi pot haver una simulació completa.

La tristesa i la depressió

Cal no confondre tristesa amb depressió, atès que són diferents.

Encara que la tristesa intensa i prolongada pot ser un símptoma de la depressió, que és una condició més greu.

Quan buscar ajuda professional

Seria convenient buscar ajuda professional si es donen els següents aspectes:

  • Si la tristesa és intensa i persistent i afecta la vida diària.
  • Si s’acompanya de canvis significatius en la son o la gana.
  • Si hi ha una pèrdua d’interès en activitats que abans es gaudien.
  • Si existeixen pensaments d’autolesió o mort.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“El món està ple de llibres preciosos que ningú llegeix”.

Umberto Eco (1932-2016). Filòsof i escriptor italià.

Alegria

L’alegria és una emoció bàsica i positiva que produeix una sensació agradable de plaer, goig i satisfacció.

És una energia sana que ens impulsa, genera motivació i té un impacte positiu, tant en el benestar físic com en el mental.

Es tracta d’una sensació que es vincula a l’existència d’una sèrie d’activacions i efectes fisiològics (entre ells un augment de la taxa cardíaca i respiratòria i la secreció d’hormones i endorfines) i que esdevé generalment a partir d’una vivència que el subjecte valora en l’àmbit cognitiu com a favorable.

La paraula alegria prové del llatí alicer, aliceris, que significa “viu, animat”.

Característiques de l’alegria

  • Sensació de benestar. S’experimenta una plenitud i satisfacció interior.
  • Curta durada. És temporal i canvia amb el temps, a diferència de la felicitat, que pot ser un estat més durador.
  • Manifestacions físiques i conductuals. Inclou somriure, riure, saltar, ballar, aplaudir…
  • Motivació. Aporta energia i motivació per realitzar diverses tasques.
  • Contagiosa. És una emoció agradable de compartir i pot tenir un impacte positiu en l’entorn, fent que les persones al teu voltant també estiguin alegres.

Beneficis per a la salut

L’alegria és fonamental per a l’equilibri emocional i físic. A més, forma part d’un cercle de retroalimentació. Com més alegres estem, més benestar emocional tindrem i això, alhora, ens produirà més alegria.

L’alegria vertadera o hilarant té molts beneficis, tant per a la salut mental com per a la física, com, per exemple els següents:

  • Enforteix el sistema immunitari.
  • Millora les relacions socials.
  • Optimitza el funcionament cerebral.
  • Disminueix l’estrès.
  • Augmenta l’autoestima.
  • Augmenta la fortalesa i l’energia.
  • Millora el rendiment.
  • Millora la son.
  • Incrementa l’edat mitjana de vida.
  • Augmenta el benestar emocional.
  • Ajuda a combatre el dolor.
  • Quan riem, fem exercici.
  • És un reforçador de conductes.

Classes d’alegria

L’alegria es pot classificar en funció de la seva idoneïtat, amb relació a la situació viscuda o segons el nivell de realisme amb què s’experimenta.

1. Alegria autèntica

És verdaderament experimentada i existeix un estat d’ànim positiu en què apareix una activació i excitació fisiològiques i una sensació de felicitat, ganes d’experimentar i benestar.

2. Alegria hilarant

Apareix com a resultat del sentit de l’humor o a reaccions fisiològiques que no apareixen necessàriament en una situació de felicitat i benestar, sinó després de la captació d’estímuls o situacions inesperades que ens resulten còmiques. És una de les classes d’alegria més freqüent.

3. Alegria derivada de l’hedonisme

Pot tenir diversos orígens i participa de fenòmens tan rellevants com la percepció de felicitat. Pot derivar de l’experimentació de plaer, obtingut a través de la satisfacció de les necessitats i desitjos més bàsics de la persona.

4. Alegria derivada de l’eudaimonia

S’experimenta benestar i alegria derivada del fet de treballar en el propi desenvolupament i la recerca d’objectius i propòsits. Es tracta de l’alegria que produeix l’autorealització.

5. Alegria fingida

És el conjunt de mostres d’un estat d’ànim positiu, expansiu i fins i tot feliç que es realitza de manera intencionada i sense que existeixi realment una emocionalitat que les justifiqui. Es tracta d’una falsificació generada amb alguna finalitat.

6. Alegria cínica

S’assembla a l’alegria fingida i es podria considerar una subclasse d’ella. És l’alegria manifestada com a màscara o mecanisme de defensa amb la finalitat d’evitar mostrar una altra emoció, generalment negativa.

7. Alegria maligna

És quan algú se’n riu de la desgràcia aliena, quan sent alegria perquè algú ha comès un error o li ha sortit alguna cosa malament.

8. Alegria patològica: estats maníacs i hipomaníacs

Encara que normalment l’alegria és causada per un esdeveniment beneficiós que ens fa sorgir aquesta emoció, també podem trobar persones que experimenten una classe d’alegria que no resulta normativa, sinó patològica, que escapa del control de la situació i es pot desbordar i resultar fins i tot perillosa. Succeeix en algunes patologies com episodis maníacs propis del trastorn bipolar, alguns casos d’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics o per intoxicació per substàncies.

9. Alegria paratímica

Es considera patològica perquè apareix en una situació que no es correspon amb alguna cosa que generi alegria o en un moment o situació que no hauria de generar-la. La situació en què apareix pot considerar-se impròpia i fins i tot pot aparèixer en situacions tristes per al subjecte.

10. Alegria moria o alegria buida

És present en persones amb lesió cerebral, tumors cerebrals, deteriorament cognitiu o demències. Es tracta d’un estat d’ànim positiu i expansiu, però buit de contingut, que apareix sense que hi hagi un motiu per a l’alegria.

Alegria versus Felicitat

Són termes que se solen utilitzar com a sinònims, encara que no ho són.

L’alegria és una emoció positiva que acostuma a anar acompanyada de benestar i goig. És generada per un esdeveniment positiu. Sol ser una emoció passatgera, que no dura gaire en el temps. Per exemple, si algú ens fa un regal, ens sentim alegres, però quan passa el moment, passa l’alegria.

La felicitat va més enllà de l’alegria perquè es tracta d’un estat general. Seria el resultat d’una prolongació en el temps de l’alegria. Per exemple, si les coses ens van bé a la vida, a la feina, en l’àmbit personal…, això fa que siguem feliços.

Com entrenar l’alegria

L’alegria, com la resta d’emocions, es pot entrenar i existeixen una sèrie de tècniques:

  • Coneix-te a tu mateix.
  • Aprèn a pensar de manera positiva.
  • Entrena l’autoestima.
  • Treballa l’assertivitat.
  • Millora les habilitats per resoldre problemes.
  • Sigues empàtic amb els altres.
  • Si cal, demana ajuda.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“Els llibres em van ensenyar a pensar, i el pensament em va fer lliure”.

Ricardo León Román (1877-1943). Novel·lista i poeta espanyol.

Motivació

La motivació és la força interna que impulsa una persona a iniciar, dirigir i mantenir una conducta cap a un objectiu.

La motivació és la causa que explica una determinada conducta, sobretot el motiu pel qual una persona es comporta d’una manera o l’interès que la porta a intentar aconseguir algun objectiu.

La motivació pot ser intrínseca (provenint de l’interès personal i la satisfacció) o extrínseca (impulsada per recompenses externes, com el sou).

La importància de la motivació

És important saber què aporta la motivació a les nostres vides i com ens ajuda a millorar. Alguns factors importants són els següents:

–Autoestima: La motivació ens ajuda a millorar l’autoestima. Per ser feliç és important tenir metes.

–Creativitat: Ens impulsa a millorar.

–Curiositat: Ens permet intrigar-nos molt més amb les coses que ens provoquen curiositat.

Com s’activa la motivació

La motivació s’activa a través de la sorpresa, una de les emocions bàsiques i que té molta influència en els aprenentatges. L’emoció de sorpresa activa una zona del cervell que està a tocar de les amígdales, que s’anomena tàlem. I això és important perquè el tàlem és el centre de l’atenció del cervell. Quan el tàlem està actiu, no podem evitar estar atents a les coses que passen al nostre entorn. I l’atenció és imprescindible per fer un bon aprenentatge. A través de la sorpresa, per tant, activem l’atenció.

Com funciona la motivació en el cervell

La neurociència, mitjançant estudis i experiments, ha identificat àrees cerebrals i processos neuroquímics que estan entrelligats amb la motivació:

1. Sistema de recompensa: Quan experimentem o anticipem una recompensa, aquesta regió allibera dopamina, un neurotransmissor relacionat amb la sensació de plaer i la motivació.

2. Amígdala: És una regió cerebral que desenvolupa un paper fonamental en la motivació, atès que pot influir en les nostres respostes emocionals i motivacionals a estímuls.

3. Còrtex prefrontal: Està involucrat en la presa de decisions, la planificació, l’avaluació de recompenses i la regulació de la motivació.

4. Sistemes d’atenció i memòria: L’atenció selectiva i la memòria de treball poden influir en com processem i responem a estímuls motivadors.

5. Neurotransmissors: A més de la dopamina, altres neurotransmissors com la serotonina, la noradrenalina i el glutamat estan involucrats en la motivació i l’estat anímic.

La Piràmide de Maslow

Es tracta d’una de les Teories sobre la Motivació més famoses. També anomenada Jerarquia de les necessitats humanes, és una teoria psicològica proposada per Abraham Maslow en l’obra “Una teoria sobre la motivació humana”.

La motivació sorgeix per satisfer necessitats. I Abraham Maslow dividia les necessitats en una piràmide per explicar com en canviar les metes canvia la motivació. Una persona no està motivada per aconseguir allò que ja té o que dona per suposat.

Es defineixen les necessitats de l’individu d’una manera jeràrquica, en cinc nivells diferents, col·locant les necessitats més bàsiques o simples a la base de la piràmide i les més rellevants o fonamentals en el cim de la piràmide. A mesura que les necessitats d’un nivell són satisfetes, l’individu passa al nivell superior.

Piràmide de Maslow (Font: Viquipèdia)

Necessitats fisiològiques bàsiques

Són necessitats per mantenir la supervivència:

  • Necessitat de respirar, beure aigua i alimentar-se.
  • Necessitat de dormir (descansar).
  • Necessitat d’evitar el dolor.
  • Necessitat de mantenir la temperatura corporal.

Necessitats de seguretat i protecció

Sorgeixen quan les necessitats fisiològiques ja estan satisfetes. Es refereixen a sentir-se segur i protegit:

  • Seguretat física (tenir un refugi que ens protegeixi) i de salut (assegurar l’alimentació futura).
  • Seguretat de recursos (disposar d’educació, transport i sanitat necessaris per sobreviure amb dignitat).
  • Necessitat de veure protegits els teus béns i els teus actius (casa, diners, etc.).

Necessitats socials, d’amor o de pertinença

Són les relacionades amb la nostra naturalesa social:

  • Funció de relació (amistat).
  • Participació (inclusió grupal).
  • Acceptació social.

L’ésser humà per naturalesa sent la necessitat de relacionar-se, de ser part d’una comunitat, d’agrupar-se en famílies, amb amistats o en organitzacions socials.

Necessitats d’estima o reconeixement

Maslow va descriure dos tipus de necessitats d’estima, una d’alta i una altra de baixa.

  • L’estima alta consisteix en la necessitat del respecte a un mateix. Inclou sentiments com ara la confiança, la competència, el mestratge, els èxits, la independència i la llibertat.
  • L’estima baixa consisteix en el respecte que les altres persones tenen a l’individu: la necessitat d’atenció, d’estima, de reconeixement, de reputació.

Necessitats d’Autorealització

Aquest últim nivell és la necessitat psicològica més elevada de l’ésser humà, es troba en la jerarquia més elevada, i quan se satisfà, hom troba una justificació o un sentit vàlid a la vida per mitjà del desenvolupament potencial d’una activitat. S’hi arriba quan tots els nivells anteriors ja s’han aconseguit i completat, si més no fins a cert punt.

Teoria dels 16 desitjos bàsics

El psicòleg Steven Reiss va proposar aquesta teoria. Són 16 desitjos bàsics que motiven les nostres accions i defineixen la nostra personalitat:

  • Acceptació. Necessitat de sentir-se aprovat.
  • Curiositat. Necessitat d’aprendre i pensar.
  • Menjar. Necessitat d’alimentar-se.
  • Família. Necessitat de tenir fills.
  • Honor. Necessitat de ser lleial als valors tradicionals del nostre grup.
  • Idealisme. Necessitat de buscar justícia social.
  • Independència. Necessitat d’assegurar la individualitat.
  • Ordre. Necessitat d’un ambient organitzat.
  • Activitat física. Necessitat de fer exercici.
  • Poder. Necessitat d’influenciar.
  • Romanç. Necessitat sexual.
  • Estalviar: Necessitat de guardar.
  • Contacte social. Necessitat de tenir amistats.
  • Posició social. Necessitat de destacar socialment.
  • Tranquil·litat. Necessitat de sentir-se segur.
  • Venjança. Necessitat de revenja.

Augmentar la motivació

Algunes de les pautes per augmentar la motivació passen per:

  • Proporcionar experiències d’èxit o agradables.
  • Examinar l’escala de necessitats i prioritats.
  • Establir un sistema de recompenses i càstigs.
  • Potenciar els reforçadors de la conducta.
  • Organitzar la feina per passos assequibles.
  • Permetre l’intercanvi de parers entre els membres de l’organització.
  • Deixar marge de llibertat amb pautes que possibilitin l’èxit.

Desmotivació

Un terme oposat a la motivació és la desmotivació. Es tracta d’un estat interior limitador i complex, que es caracteritza per la presència de pensaments limitants i sensació de desànim, que s’origina a conseqüència d’experiències negatives i una autopercepció de la incapacitat per generar els resultats desitjats.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“Un bon llibre no només s’escriu per multiplicar i transmetre la veu, sinó per perpetuar-la”.

John Ruskin (1819-1900). Escriptor i crític d’art britànic

Inspiració

Si busquem en algun diccionari (en paper o per internet), la primera accepció de la paraula “inspiració” acostuma a ser la següent: “Procés pel qual s’introdueix aire des d’un medi exterior als pulmons”. Però en aquesta publicació no em referiré a aquesta primera accepció, sinó a una segona, que diu així: “Estat de l’artista que li proporciona l’estímul per a la creació o composició d’obres d’art”. Però encara m’ha semblat més adient la següent definició: Estímul o lucidesa sobtada que sent una persona i que afavoreix la creativitat, la recerca de solucions a un problema, la concepció d’idees que permeten emprendre un projecte, etc., especialment la que sent l’artista i que impulsa la creació d’obres d’art.

La segona definició de la segona accepció m’ha semblat prou completa per dedicar-li una anàlisi breu, que realitzaré en fragments:

1. Es defineix com un estímul, entès com qualsevol factor que pot desencadenar un canvi. Traduït a paraules mundanes, vindria a ser com una sensació… La veritat és que costa una mica explicar-ho amb paraules.

2. S’esmenta la lucidesa, que en sentit figurat seria el fet de comprendre les coses amb una claredat extraordinària.

3. Es diu que és sobtada, és a dir, que apareix en qualsevol moment, sobretot quan menys te l’esperes. A aquest aspecte m’hi referiré més tard.

4. Que sent una persona. Si es pogués, caldria qüestionar els animals per saber si també els apareix la inspiració, encara que sigui de tant en tant.

5. Afavoreix la creativitat. D’això no en tinc cap dubte.

6. També afavoreix la recerca de solucions a un problema. A qui no li ha vingut, de sobte, en alguna ocasió, la solució a un problema que no sabia ben bé com resoldre?

Quan apareix la inspiració?

Existeixen altres aspectes relacionats amb la inspiració que no contenen les definicions. Quan es refereixen al fet que la inspiració apareix de manera sobtada, no es comenta quan, exactament, però es tracta d’una qüestió significativa, si més no, al meu entendre.

Perquè la inspiració no acostuma a aparèixer quan més la necessites, ans al contrari, sovint apareix quan estàs fent alguna altra tasca i no et pots distreure. Per exemple, pot aparèixer quan ets al llit a punt d’adormir-te. I aleshores et sorgeix un dubte. Què faig? I només existeixen dues opcions.

La primera opció consisteix a intentar dormir. Es tractaria de la millor opció per a la salut. Però gairebé sempre que la tries és perquè tens el convenciment que l’endemà, quan et despertis, recordaràs la idea, sense cap problema. Es tracta d’un greu error, perquè existeix una probabilitat molt elevada que l’endemà no la recordis. I aleshores et penediràs d’haver preferit dormir.

La segona opció consisteix a aixecar-te del llit, encendre el llum i apuntar la idea. Però aquesta alternativa no està mancada d’inconvenient, perquè serà molt probable que et desvetllis i et costi adormir-te. I l’endemà al matí patiràs la mateixa sensació que si haguessis triat la primera opció, és a dir, et penediràs, en aquesta ocasió d’haver-te aixecat a apuntar aquella idea. Que potser era una idea genial, però que farà que estiguis tot el dia somnolent.

La inspiració a l’Antiguitat

A l’Antiguitat es creia que la inspiració era el procés pel qual la divinitat entrava en contacte amb l’artista, sigui a través d’entitats específiques, com les muses, a través d’una revelació o bé en un estat hipnòtic, de follia o arravatament on l’artista pot copsar l’altre món.

Aquesta inspiració permetia assolir l’originalitat, la bellesa en l’expressió, la connexió entre realitats que abans no s’havien ajuntat o que estaven ocultes.

La inspiració segons la Psicologia

La psicologia moderna considera que la inspiració és l’ús d’idees que provenen de l’inconscient i de l’experiència prèvia, és a dir, de l’interior del subjecte i no pas d’un ésser diví aliè.

La inspiració segons la Literatura

En literatura, la inspiració és una qualitat prou interessant i se situa entre les bàsiques en la construcció d’un poema. Seria la idea lluminosa, aquella que els autors de còmics representarien per mitjà d’una bombeta encesa.

Hi ha qui l’associa amb Déu, que guia la mà de l’artista. Hi ha qui creu que l’obra artística és fruit del treball i no és deutora d’una qualitat tan intangible. De fet, el debat, tot i ser obert pel romanticisme, és encara vigent.

Les muses

La paraula “muses” prové del grec antic Μοῦσαι, en singular, Μοῦσα. També van rebre el nom de “Heliconíades”.

Les muses o heliconíades són a la mitologia grega les divinitats que inspiren les arts. Són germanes entre elles. Al principi, n’eren tres. Al final, el nombre de muses es va establir en nou, cadascuna de les quals inspirava i protegia un gènere diferent. I de les nou muses tradicionals van emergir les diferents classificacions de les arts.

Les nou muses canòniques són:

  • Cal·líope. Musa de la poesia èpica.
  • Clio. Musa de la història.
  • Èrato Musa de la poesia lírica.
  • Euterpe. Musa de la música.
  • Melpòmene. Musa de la tragèdia.
  • Polímnia. Musa dels himnes i la geometria.
  • Talia. Musa de la comèdia.
  • Terpsícore. Musa de la dansa.
  • Urània. Musa de l’astronomia.

I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“El llibre no és només paraules o figures sobre paper, sinó tot allò que jo imagino mentre llegeixo”.

Jostein Gaarder (nascut el 1952). Escriptor noruec.

Felicitat

La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment. És un sentiment positiu de plenitud i alegria. És la satisfacció en la culminació d’objectius personals i professionals, realistes i temporals, desvinculats de conjuntures puntuals.

Com aconseguir ser feliç

Pot semblar que la felicitat està unida a l’obtenció d’èxits, però segons Arthur C. Brooks, professor de la Universitat de Harvard, el secret de la felicitat podria no estar en els èxits aconseguits. I ho resumeix en la idea de la «fal·làcia de l’arribada».

La felicitat consistiria precisament a deixar a un costat aquesta fal·làcia de l’arribada i no obsessionar-se amb aconseguir fites professionals, materials o socials. És a dir, hauríem d’evitar que les expectatives de la societat dictaminin la nostra pròpia idea de felicitat.

Segons Brooks, ens hem de centrar en altres aspectes que, si estan en equilibri, és molt probable que reverteixin en la felicitat, com són els següents:

  • La filosofia personal. Pensar en quins són els valors que ens mouen i dedicar cada dia uns moments per identificar quines de les accions que hem dut a terme ens han fet sentir bé.
  • Relacions familiars, amistats i comunitat. Reflexionar sobre les nostres relacions personals i sobre què aporten a la nostra vida.
  • Treball o objectiu de vida significatiu. Dedicar la nostra vida a realitzar coses que ajuden a altres persones o que tenen un impacte positiu sobre el món.
  • Viure el present. Dedicar temps a enfocar-nos a viure el present.

La psicologia positiva

Tradicionalment, la psicologia i la psiquiatria científiques han estudiat els aspectes negatius i patològics de l’ésser humà, deixant de banda les forces positives com la creativitat, la intel·ligència emocional, la felicitat…

Això va canviar quan el Martin Seligman, catedràtic de la Universitat de Pennsilvània, a finals dels anys 90 va destacar la necessitat d’investigar els aspectes saludables de l’ésser humà i va proposar la creació de la psicologia positiva, un corrent de la psicologia que estudia les bases del benestar psicològic i de la felicitat.

La felicitat segons les branques de coneixement

Segons la biologia

Els nostres comportaments naturals tendeixen a garantir dos objectius primaris essencials: el de la supervivència i el de la perpetuació mitjançant la procreació. I això passa a través de dos mecanismes, els de la recerca del plaer i l’evitació del dolor.

Segons la psicologia

Atesa la dificultat d’arribar a un consens sobre com definir la felicitat, els psicòlegs sovint s’abstenen d’utilitzar-ne el terme en les seves investigacions. En canvi, es refereixen al benestar, un concepte que es podria veure com un sinònim de felicitat.

Segons la filosofia

Plató afirmava que l’ésser humà que fa que tot el que porti a la felicitat depengui d’ell mateix, i no dels altres, ha adoptat el millor pla per viure feliç.

Segons el seu deixeble, Aristòtil, tots els éssers humans van a la recerca de la seva pròpia felicitat, la qual depèn només d’un mateix.

El filòsof nihilista Nietzche afirmava que la felicitat es pot aconseguir només quan comprovem que hem superat allò que ens oprimia, atès que haver superat una resistència ens confereix un sentiment de poder que ens fa enfrontar-nos a totes les dificultats amb vitalitat.

Autoestima i felicitat

Sovint pensem que serem feliços si assolim tal objectiu o si tenim una cosa que ara ens falta, però la felicitat és més aviat un continu, no un estat de tot o res. La felicitat s’aconsegueix quan la nostra autoestima es troba en un bon lloc.

Ser feliç amb un mateix

Treballar el benestar des d’un mateix és fonamental per després connectar amb l’entorn laboral, les amistats o la família. La bona autoestima i la satisfacció personal són clau en el creixement personal i la felicitat que percebem de forma individual.

De quina forma es pot ser feliç amb un mateix?

1. Cuidar el cos

El nostre cos és la base física de la nostra vida. És important buscar activitats esportives que ens facin sentir bé, aliments que ens donin energia i descansar les hores necessàries.

2. Cuidar la ment

Hem de trobar activitats que alimentin la nostra part intel·lectual, com llegir o visitar exposicions. Així ens podrem anar desenvolupant i créixer.

3. Créixer en experiències

Les noves activitats i atrevir-nos a fer coses que ens facin por atorguen valor a cada dia i augmenten significativament el nostre nivell mitjà de felicitat.

4. Ajudar algú

L’altruisme i la generositat són valors que ens fan connectar amb els altres, però també amb nosaltres mateixos. Ajudar algú és una bona manera d’agrair el que tenim i poder aportar que els altres també incrementin la seva felicitat.

5. Buscar les pròpies metes

Saber quin sentit volem que tingui la nostra vida, establir metes i marcar el camí per aconseguir-ho ens ajudarà a treballar per arribar a nivells més alts de benestar.

6. Acceptar les pròpies emocions

Acceptar-les i escoltar-les és la millor manera d’alinear-nos amb nosaltres mateixos.

Conclusió

La felicitat potser depèn exclusivament d’un mateix. Tal vegada cadascú té el control exclusiu de la seva pròpia felicitat. Pot ser que aplicar la fórmula de la felicitat depengui únicament de cadascú, en qualsevol situació, per molt adversa que sembli.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí (és gratis) fent clic aquí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

També ho pots fer a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“Dels diversos instrumentes de l’home, el més sorprenent és sens dubte el llibre”.

Jorge Luis Borges (1899-1986). Escriptor, poeta i assagista argentí.

La por

Què és la por

Segons la psicologia experimental, la por és una de les sis emocions primàries que existeixen. Les altres cinc són l’alegria, la sorpresa, la ira, la tristesa i el fàstic.

La por actua com una alarma que ens avisa, davant de situacions de perill, amb l’objectiu de generar una resposta que neutralitzi l’amenaça.

És una emoció desagradable provocada per la percepció d’un perill, real o suposat, present, futur o passat.

És una emoció derivada de l’aversió natural al risc o l’amenaça, manifestada en tots els animals, que inclou l’ésser humà.

La màxima expressió de la por és el terror.

La por es pot aprendre. Per exemple, els nostres avantpassats amb l’experiència van aprendre a tenir por dels lleons.

La por pot ser controlada per la persona que la pateix, al contrari del que succeeix amb les fòbies.

Per a què serveix la por

L’ésser humà ha aconseguit sobreviure i adaptar-se al medi en què viu gràcies al sistema que té per avançar-se a les situacions de perill. Així ha pogut enfrontar-se a les amenaces lluitant o fugint.

La por només és una emoció que reacciona en funció dels nostres patrons mentals, de les nostres creences i pensaments.

La por en si mateixa és positiva, atès que ens ajuda a allunyar-nos d’un succés per al qual encara no estem preparats.

Quan la por és un problema

El problema apareix quan les nostres creences i interpretacions fan que sentim por de forma disfuncional, és a dir, que el que succeeix a conseqüència de sentir aquesta por és pitjor que el que succeiria si no sentim la por. Per exemple, de vegades no fem el que desitjaríem fer perquè tenim por del que pugui passar (viatjar, parlar en públic, iniciar un negoci…)

La por ens pot frenar si la gestionem de forma disfuncional. La por en si no hauria de ser un problema. El problema és el que fem amb la por.

Resposta del cos davant la por

La por té una resposta biològica al cos. El cor batega de pressa de manera sobtada, es comença a suar, costa respirar i es produeix una sensació de mareig i inestabilitat. Davant d’aquesta situació, és fàcil centrar tota l’atenció en la por i generar una espiral en la qual aquesta por pot arribar al pànic.

No tothom té la mateixa probabilitat de patir aquests atacs de pànic o ansietat. Depèn de diversos factors, però, si mantenim un estil de vida marcat per un alt nivell de preocupació, augmenta la probabilitat de generar esquemes cognitius automàtics de perill. I aquests esquemes afavoreixen una vulnerabilitat més gran a patir trastorns d’ansietat.

La por resulta útil quan ens avisa d’un perill real. Però si ens preocupem per coses que són improbables, incontrolables o incertes, no només la situació no serà eficaç, sinó que poden aparèixer efectes secundaris no desitjats.

Com enfrontar-se a la por

Algunes idees per enfrontar-se a la por amb èxit són les següents:

  • Reconèixer el que provoca la por i acceptar-ho.
  • Enfrontar-se a la por, no intentar anul·lar-la.
  • Racionalitzar la por.
  • Començar enfrontant-se a les pors poc intenses.
  • Proposar-se petits passos.
  • No evitar les situacions o els objectes que provoquen la por.
  • Orientar-se a les solucions.
  • Visualitzar el procés.
  • Buscar l’ajuda d’un professional, si no es pot aconseguir per si mateix.

La fòbia

La fòbia es diferencia de la por en els següents aspectes:

Una fòbia és un temor irracional cap a coses, situacions, persones o pensaments.

Una fòbia no és una emoció primària.

La fòbia és un trastorn psicològic que pot ser tractat clínicament.

La fòbia generalment no té justificació, encara que en alguns casos pot ser desencadenada per experiències traumàtiques.

La fòbia no pot ser controlada i pot arribar a impedir que la persona desenvolupi la seva vida amb normalitat.

Classes de fòbies

Existeixen diverses classes de fòbies:

  • A animals.
  • A elements de la naturalesa.
  • A danys.
  • A situacions molt concretes.
  • Altres.

Fòbies més habituals

Algunes de les fòbies més habituals són les següents:

  • Aracnofòbia. Por a les aranyes.
  • Hematofòbia. Por a la sang.
  • Acrofòbia. Por a les altures.
  • Aerofòbia. Por a volar en avions.
  • Claustrofòbia. Por als espais tancats.
  • Agorafòbia. Por als espais oberts.
  • Amaxofòbia. Por a conduir.
  • Necrofòbia. Por a la mort.

Fòbies curioses

Algunes fòbies curioses podrien ser les següents:

  • Coulrofòbia. Por als pallassos.
  • Turofòbia. Por al formatge.
  • Hexakosioihexekontahexafòbia. Por al número 666.
  • Crematofòbia o Crometofòbia. Por al diner.
  • Somnifòbia. Por a dormir.
  • Triscaidecafòbia. Por al número 13.
  • Hilofòbia. Por als arbres.
  • Nomofòbia. Por a deixar-se el mòbil a casa.

Sembla que existeix una fòbia per a gairebé qualsevol cosa o situació.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“Les biblioteques sempre em recorden que hi ha coses bones en aquest món”.

Laura Ward. Cantant i actriu nord-americana.

Resiliència

La resiliència és la capacitat que tenen les persones per afrontar, adaptar-se i recuperar-se davant les dificultats, l’estrès o les adversitats. Resulta ser una mena de força interior que ens ajuda a seguir endavant, fins i tot quan les coses es posen difícils. Tenir resiliència no significa que no sentim por o tristesa, sinó que podem gestionar aquestes emocions i continuar endavant amb esperança i determinació.

Origen del concepte de resiliència

El primer autor que va emprar el terme resiliència va ser John Bowlby, però va ser Boris Cyrulnik, psiquiatre, neuròleg i psicoanalista, qui va donar a conèixer el concepte de resiliència en el camp de la psicologia i ho va fer mitjançant el llibre “Els aneguets lletjos”.

Totes les persones, al llarg de la nostra existència, ens enfrontem, malauradament, a moments difícils, a complicacions, a situacions tenses que comporten dolor i tristesa emocional com, per exemple, la pèrdua d’un ésser estimat, una separació conjugal, un acomiadament laboral, una malaltia, un accident… Aquestes són situacions traumàtiques que podem arribar a patir.

Per arribar a ser una persona amb resiliència resulta molt important  aprendre a identificar, acceptar i gestionar les emocions. I en aquest procés hi juga un paper clau la interpretació o valoració que fem de les situacions que vivim, atès que la nostra reacció emocional normalment derivarà d’aquesta interpretació.

La pràctica de la resiliència

La resiliència no és una qualitat innata, no es troba impresa en els nostres gens. En canvi, sí que és una qualitat que podem desenvolupar al llarg de la nostra vida.

Per intentar contrarestar, d’alguna manera, els efectes d’aquests fets traumàtics, seria bo que des de la infància aprenguéssim a desenvolupar la nostra capacitat de superació, per tal d’estar preparats i posseir les eines emocionals i cognitives necessàries que ens puguin ajudar a afrontar les males experiències.

Els pilars de la resiliència

Enfortir la pròpia capacitat de resiliència és un procés que ens pot ajudar a afrontar millor els desafiaments de la vida. Són factors que convé aprendre a utilitzar perquè esdevinguin pilars en què es fonamentarà la nostra capacitat de resistència.

Alguns pilars de la resiliència són els següents:

  • Competència social. És l’habilitat per comprendre altres persones, facilitat per fer amistats i relacionar-se socialment.
  • Resolució de problemes. Aprenent a pensar de manera reflexiva i flexible es poden arribar a solucionar millor els conflictes.
  • Autonomia. Desenvolupar un sentit de distanciament personal ens proveeix d’un espai protector per al desenvolupament de la nostra autoestima.
  • Sentit de propòsit i de futur. En moments de dificultats convé tenir expectatives positives i tenir clars els objectius que ens orientin cap a la consecució de projectes.
  • Ambient familiar i social. Un context d’afecte, respecte i suport familiar ens proveeix de confiança i seguretat i contribueixen a fomentar la nostra integritat personal i la nostra autoestima.
  • Benestar emocional. Permetre’s sentir i expressar les emocions.
  • Actitud positiva. Enfocar-se en les solucions i en allò que es pot controlar.
  • Xarxa de suport. Envoltar-se de persones que donin suport.
  • Aprendre de les dificultats. Un desafiament és una oportunitat per créixer i aprendre.
  • Autocura. Dormir bé, menjar saludablement i fer exercici ajuden a mantenir-se fort, tant físicament com emocionalment.
  • Flexibilitat. De vegades les coses no són com havíem planejat.
  • Metes realistes. Per no sentir-se aclaparat/da.

Característiques de les persones amb resiliència

Algunes característiques que posseeixen les persones resilients són les següents:

  • Són conscients de les seves potencialitats i limitacions.
  • Són creatives.
  • Són empàtiques.
  • Confien en les seves capacitats.
  • Assumeixen les dificultats com una oportunitat per aprendre.
  • Practiquen el mindfulness o consciència plena.
  • Veuen la vida amb objectivitat, però sempre a través d’un prisma optimista.
  • S’envolten de persones que tenen una actitud positiva.
  • No intenten controlar les situacions, sinó les seves emocions.
  • Són flexibles davant els canvis.
  • Són tenaces en els seus propòsits.
  • Afronten l’adversitat amb sentit de l’humor.
  • Busquen l’ajuda d’altres persones i el suport social.

Conclusió

La resiliència ha de ser un mitjà que hem d’aprendre i que, d’alguna manera, ens ajudarà a gestionar d’una manera més eficient els esdeveniments adversos que, malauradament, la vida ens portarà.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí (és gratis) i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


“Les biblioteques són motors del canvi social”.

Glòria Pérez-Salmerón (nascuda el 1958). Bibliotecària espanyola

Pensament crític

Pensament

El pensament és el producte de la ment en l’acte de pensar, és a dir, les construccions mentals elaborades fruit de l’activitat del cervell. L’objectiu bàsic del pensament és dotar de significat el món exterior i un mateix, manipulant la informació. La intel·ligència és l’habilitat personal per a pensar d’una manera més efectiva. Quan es parla de pensament, generalment es fa referència a qualsevol activitat intel·lectual o mental.

Components del pensament

Els més importants són els següents:

  • Percepció. És l’ordenació que fa el cervell d’allò que li arriba mitjançant el món exterior per la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte o el gust.
  • Memòria. Permet emmagatzemar pensaments sota la forma de records i recuperar-los quan és necessari.
  • Consciència. És la sensació de ser un subjecte i d’estar despert per a poder pensar.
  • Emocions. Aquestes influeixen a l’hora de formular un pensament. El sentiment s’emmagatzema junt amb el record i permet la transformació posterior d’aquest.

Pensament crític

És un tipus concret de pensament que analitza la validesa dels raonaments que hom considera com a veritables.

És un procés cognitiu complex que implica l’anàlisi objectiva i l’avaluació de la informació, per a poder formar un judici propi. El que cal fer és examinar activament la informació, qüestionant la seva validesa.

Es basa en valors intel·lectuals que tracten d’anar més enllà de les impressions i opinions particulars, per la qual cosa requereix claredat, exactitud, precisió, evidència i equitat.

El pensament crític en l’actualitat

Avui en dia, en l’era de la informació (que sovint sembla l’era de la desinformació) i de les notícies falses (fake news), cada vegada resulta més important el pensament crític. S’ha convertit en una habilitat essencial per poder enfrontar-nos amb garanties a una allau constant de dades i d’opinions.

Com desenvolupar el pensament crític

El desenvolupament del pensament crític és un procés continu que requereix pràctica i esforç. És necessari desenvolupar una actitud que permeti l’entrada de més informació i permeti aturar-se a pensar.

Són fonamentals les següents característiques:

  1. Conrear la curiositat. S’ha de tenir una natural curiositat i motivació per avançar en el mateix coneixement sobre una matèria. L’única manera d’evitar tenir un coneixement bàsic sobre alguna cosa és estudiar fins a assolir el nivell d’entesa necessari abans de realitzar qualsevol judici.
  2. Desenvolupar l’observació. Resulta imprescindible estar atent als detalls, que són els que ens ajudaran a discernir entre la veritat i la mentida.
  3. Tenir un escepticisme sa. Cal qüestionar-nos la informació que rebem, no acceptar-la, en un primer moment, com a vertadera, sense abans passar-la pel sedàs del pensament crític.
  4. Mantenir la ment oberta. Donar l’oportunitat a tots els punts de vista diferents i després raonar sobre cadascun d’ells.
  5. Analitzar la informació. Desglossar-la en parts i identificar les idees principals, els arguments i les conclusions.
  6. Mantenir la humilitat intel·lectual. Significa poder ser capaç de donar una oportunitat a les opinions i noves proves o arguments, fins i tot si aquestes proves o indagacions ens porten a descobrir defectes en les nostres pròpies creences.
  7. Estimular la creativitat. Fomentar la generació d’idees originals i la recerca de solucions innovadores.
  8. Practicar la reflexió. Dedicar temps per reflexionar sobre les teves pròpies idees, accions i decisions.

Habilitats del pensament crític

Les habilitats més importants del pensament crític són les següents:

  • Anàlisi. Desglossar la informació en parts per comprendre-la millor.
  • Interpretació. Donar sentit a la informació i comprendre quin significat té.
  • Avaluació. Jutjar la credibilitat i la validesa de la informació.
  • Inferència. Treure conclusions lògiques basades en l’evidència.
  • Explicació. Comunicar les idees d’una manera clara i concisa.
  • Resolució de problemes. Identificar problemes, generar solucions i avaluar-ne l’efectivitat.
  • Presa de decisions. Avaluar les diferents opcions i triar la millor alternativa.

Beneficis del pensament crític

Alguns podrien ser els següents:

  • Permet prendre decisions fonamentades, en analitzar i avaluar amb cura la informació disponible.
  • Evita decisions precipitades basades en suposicions.
  • Millora la resolució de problemes en abordar les situacions des de diferents angles i considerar múltiples solucions potencials.
  • Fomenta una comunicació més efectiva, ja que promou l’anàlisi clara d’idees i l’habilitat per escoltar i comprendre diferents perspectives.

El que el pensament crític no és

Una vegada explicat què és el pensament crític, també és important ressaltar el que no és. Perquè el pensament crític:

  • No és pensar de forma negativa.
  • No tracta de fer que les persones pensin de la mateixa forma.
  • No tracta de canviar la pròpia personalitat.
  • No és una creença.
  • No reemplaça o minimitza els sentiments o emocions.
  • No afavoreix ni representa específicament a la Ciència.
  • Els seus arguments no són necessàriament sempre els més persuasius.

Ensenyament del pensament crític

La recerca del pensament lliure és una activitat constant. Per tant, l’aprenentatge és el primer espai per defensar la diversitat, la igualtat i, en definitiva, la democràcia.

Si l’ensenyament és l’espai on desenvolupar el pensament crític, i l’aprenentatge és una activitat que dura tota una vida, existeixen problemes que caldria afrontar avui en dia dintre i fora de l’aula.

I per tal de fer-ho més amè, caldria trobar eines atrevides amb què enfocar aquest ensenyament. Fins i tot, caldria qüestionar-nos com hem après fins ara, qüestionar els referents i qüestionar el complex equilibri que ens permet ensenyar, valorar i aprendre.

Conclusió

El pensament crític és una habilitat que es desenvolupa amb la pràctica constant i que ens permetrà prendre decisions més informades, resoldre problemes de manera més efectiva i navegar pel món amb més confiança.

Les informacions contrastades, que posseeixen dades verificables i que són fruit d’una anàlisi crítica, resulten molt més valuoses que aquelles informacions no contrastades, superficials i que no són fruit de cap mena d’anàlisi crítica.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).


“Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca”.

Proverbi àrab

Ignorància

D’una manera simple, es podria dir que la ignorància consisteix a no saber o no conèixer alguna cosa. Però la realitat és que va més enllà, molt més enllà.

Les decisions que es prenen des d’una ignorància no reconeguda acostumen a ser errònies i poden provocar efectes negatius per a les persones. Perquè encara hi ha una cosa pitjor que la ignorància, és no reconèixer la pròpia ignorància. Em refereixo, sobretot, a la ignorància en un determinat tema. Perquè totes les persones són ignorants en algun o alguns temes. No hi ha ningú que sàpiga de tot. Un gran problema és no admetre-ho, o no voler admetre-ho. En canvi, admetre-ho és una gran virtut que pot arribar a evitar molts problemes.

Frases sobre la ignorància

Existeixen moltes frases cèlebres sobre la ignorància. Per exemple, se sol dir que “la ignorància engendra més confiança que el coneixement”. Un altre exemple és la frase d’Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Aquestes frases ens mostren la perillositat de la ignorància no reconeguda. Faltaria saber si no es reconeix perquè no es vol reconèixer o no és així.

Una frase molt vehement és la següent: “A Egipte, a les biblioteques se les anomenava el tresor dels remeis de l’ànima. En efecte, es curava en elles la ignorància, la més perillosa de les malalties i l’origen de totes les altres”. Aquesta frase la va dir Jacques-Bénigne Bossuet (1627-1704), filòsof i intel·lectual francès.

Si una persona no sap que és ignorant en un tema, deu ser perquè es pensa que sap molt d’aquell tema i, si és així, quan hagi de prendre una decisió sobre aquella temàtica no demanarà ajuda a ningú, atès que pensa que en sap. En canvi, quan una persona sap o reconeix que ignora moltes qüestions d’un determinat tema, quan hagi de prendre una decisió relacionada amb aquell tema, en la majoria d’ocasions buscarà assessorament expert. Aquí radica la importància de reconèixer o no la ignorància en un determinat tema.

Però la frase més popular sobre la ignorància, encara que no la cita de manera textual, deu ser la de Sòcrates: “Només sé que no sé res”. Acceptant que no sap res, està acceptant que posseeix ignorància. Encara que la frase és absolutament exagerada, s’entén el que volia dir, l’èmfasi que volia posar en què tothom és ignorant en moltes matèries i que hem d’assumir-ho. No passa res per assumir que no se sap alguna cosa. I això porta a acceptar l’ajuda d’altres persones que en saben més que nosaltres d’aquell tema.

La tecnologia i la ignorància

Vivim en una era en què tenim tot el coneixement a les nostres mans. A internet tenim tota la informació que necessitem i fins i tot més. O això és el que sembla i el que podria dur-nos a creure que no necessitem ajuda per a res, perquè tenim tot el coneixement al nostre abast. Però no n’hi ha prou amb tenir a l’abast tot el coneixement, perquè aquest coneixement s’ha d’aprendre, s’ha d’interioritzar, s’ha de posar en pràctica… Llegint un manual d’internet sobre mecànica no ens convertirem, de la nit al dia, en una persona experta en mecànica. No és tan senzill. Per ser expertes en la matèria, a més a més de llegir molt sobre aquella qüestió, haurem, per exemple, de practicar molt. No és el mateix llegir-ho i creure que ho hem entès, que posar-ho en pràctica.

A més, hem de tenir present que tot el que hi ha a internet no té per què ser veritat. El que llegim a les pàgines web i a les xarxes socials pot ser veritat o pot ser mentida. Abans de donar com a veritable allò que estàs llegint ho hauries de passar, entre d’altres, pel sedàs de la lògica. I també s’hauria d’intentar contrastar. No només les persones que treballen informant, sinó també la resta de persones que llegim per internet, hauríem de tenir present que la base per saber si qualsevol informació és real és, abans de res, intentar contrastar-la. Aquesta és l’única manera de no fomentar mentides, de no donar ales a informacions no reals.

La facilitat amb què, avui en dia, es pot divulgar informació per internet, és molt major de la que es podia difondre fa alguns anys. I aquesta eina, que, en principi, pot fer la sensació de ser una eina democràtica, atès que gairebé tothom té accés a internet, al cap i a la fi, no ho és. Perquè a la realitat no totes les informacions són igualment vàlides. Les informacions contrastades, que posseeixen dades verificables i que són fruit d’una anàlisi crítica, resulten molt més valuoses que aquelles informacions no contrastades, superficials i que no són fruit de cap mena d’anàlisi crítica.

Ignorància supina

La ignorància és encara més greu quan aquesta pot qualificar-se com a supina, és a dir, que procedeix de negligència en aprendre o inquirir allò que es pot i s’hauria de saber. És a dir, que es tracta d’una ignorància fruit de la manca d’interès per aprendre, quan s’ha tingut poc o gens d’interès per eliminar la ignorància.

Conclusió

La millor notícia sobre la ignorància és que té cura. I aquesta no és cap altra que intentar aprendre. Però, fins i tot quan no podem aprendre, tenim una altra eina al nostre abast que és la contrastació de la informació per saber si és vertadera.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).


“A Egipte, a les biblioteques se les anomenava el tresor dels remeis de l’ànima. En efecte, es curava en elles la ignorància, la més perillosa de les malalties i l’origen de totes les altres”.

Jacques-Bénigne Bossuet (1627-1704). Filòsof i intel·lectual francès

Mentir

Algunes definicions de mentir són les següents:

És el fet de comunicar mentides.

És dir o manifestar el contrari d’allò que se sap, es creu, es pensa o se sent.

És dir alguna cosa que no és certa amb la intenció d’enganyar.

Mentida

La mentida, en termes generals, és l’absència de la veritat.

La mentida pot procedir d’importants factors com l’estrès, l’angoixa, el dolor i la baixa autoestima. I pot derivar en perdre la moral i augmentar el nostre estat intern d’angoixa. La solució és dir sempre la veritat, encara que ens dolgui.

Classes de mentides

Existeixen diverses classificacions de les mentides. Una és la següent:

  1. Mentides blanques. Són petites falsedats que es diuen per no ferir els sentiments d’algú.
  2. Mentides piadoses. Són similars a les mentides blanques, però tenen la intenció de protegir algú d’una veritat dolorosa.
  3. Mentides malicioses. Són més perjudicials i es diuen amb la intenció de perjudicar algú o manipular una situació.
  4. Mentides per omissió. Són quan s’omet informació important, fet que pot dur a una interpretació errònia de la veritat.
  5. Grans mentides. Són afirmacions completament falses i que poden tenir un impacte significatiu, com les que s’empren en fraus o enganys.

Segons Sant Agustí (escriptor, teòleg i filòsof cristià), existeixen vuit classes de mentides:

  1.  Mentides en l’ensenyament religiós.
  2.  Mentides que fan mal i no ajuden ningú.
  3.  Mentides que fan mal i sí que ajuden algú.
  4.  Mentides que sorgeixen pel plaer de mentir.
  5.  Mentides dites per complaure a altres persones.
  6.  Mentides que no fan mal i ajuden a algú.
  7.  Mentides que no fan mal i poden salvar la vida d’algú.
  8.  Mentides que no fan mal i protegeixen la “puresa” d’algú.

D’altra banda, Sant Tomàs d’Aquino (teòleg, filòsof i jurista catòlic) va distingir tres classes de mentides:

  1.  Mentides útils.
  2.  Mentides humorístiques.
  3.  Mentides malicioses.

Segons Sant Tomàs d’Aquí, les tres classes de mentides són pecat. Les mentides útils i les humorístiques serien pecats venials, mentre que les mentides malicioses serien pecat mortal.

Mitomania

La mitomania, o addicció de les persones a mentir, és un trastorn psicològic també conegut com a mentida patològica o pseudologia fantàstica.

El terme mitomania prové del grec i està format per “mitos”, que significa ficció, història fantàstica, i per “mania”, que indica compulsió, conducta capritxosa.

La mitomania té lloc quan una persona menteix molt per aconseguir atenció o per evitar càstigs. Una persona que pateix mitomania també es pot anomenar mentidera compulsiva.

A més a més de la conducta repetitiva de mentir, les persones que pateixen aquest trastorn poden presentar també altres símptomes, com els següents:

  • Ansietat.
  • Baixa autoestima.
  • Dificultats per a les relacions socials.
  • Dificultat per deixar de mentir.
  • Satisfacció quan assoleix el seu objectiu gràcies al fet de mentir.

Classificació de la mitomania

Segons les persones expertes, la mitomania es pot classificar en tres grups:

  • Teoria biològica. El cervell d’una persona mentidera és diferent. Té més substància blanca en la cortesa prefrontal.
  • Teoria social. La mentida està associada amb algun trastorn de la personalitat.
  • Teoria psicoanalítica. Aquelles persones que menteixen sobre la seva identitat per una dolenta construcció d’ella durant la infància.

És important discernir que no és el mateix una persona mentidera que una persona que pateix mitomania. Mentre que una persona mitòmana diu mentides de manera compulsiva, la persona mentidera ho fa de manera ocasional.

Detecció de la mitomania

Per detectar si una persona pateix mitomania, ens podem fixar en certs signes i conductes que poden servir com a indici:

  1. La freqüència i la naturalesa de les mentides. La persona menteix de manera freqüent, fins i tot quan no hi ha cap raó clara per fer-ho.
  2. La consistència en les històries. Les històries que explica acostumen a ser inconsistents. Els detalls canvien amb el temps i es poden contradir.
  3. La motivació rere les mentides. En molts casos, la persona menteix per hàbit, no sempre per obtenir un benefici.
  4. La reacció quan és descoberta una mentida. La persona pot respondre amb més mentides per cobrir-se o reaccionar a la defensiva.
  5. L’autopercepció i el reconeixement: Moltes persones amb mitomania no són conscients d’estar mentint, o no reconeixen l’abast de les seves mentides.
  6. L’impacte en les relacions. Les mentides repetides poden perjudicar les relacions personals i laborals.
  7. Les conseqüències emocionals i psicològiques. La persona pot sentir culpa, vergonya o ansietat; encara que no sempre és així.

Tractament de la mitomania

Com qualsevol trastorn psicològic, el primer pas per poder tractar-lo és que la persona ho accepti i busqui ajuda. Normalment, una persona que pateix mitomania no reconeix que mentir de manera compulsiva sigui un problema. El tractament implica acudir a un/a professional en psicologia.

Conclusió

És important remarcar que, encara que de vegades les mentides poden semblar inofensives, l’honestedat sol ser la millor política en les relacions i la comunicació.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).


“Si esperés la perfecció, mai no escriuria una paraula”.

Margaret Eleanor Atwood (nascuda el 1939). Poetessa, novel·lista i professora canadenca.

Addicció

Una addicció és una inclinació, una obsessió o una dependència física o psicològica excessiva. I aquesta addicció pot ser, bàsicament, a una cosa o a una substància.

D’addiccions n’hi ha de molt diverses. Una persona pot ser addicta gairebé a qualsevol cosa o a qualsevol substància. N’hi ha prou amb tenir una tendència a dependre d’allò, és a dir, que sense allò no pot passar.

Les addiccions més habituals, per ser més majoritàries, podrien ser les següents:

– A les drogues (cànnabis, cocaïna, heroïna…).

– Al tabac.

– A l’alcohol.

– Al joc.

– Als videojocs.

– Al sexe.

– A l’ordinador.

– A menjar o a no menjar.

Algunes addiccions tenen el seu propi nom, per exemple, l’addicció al joc s’anomena ludopatia; a les drogues, drogoaddicció, al tabac, tabaquisme; a l’alcohol, alcoholisme…

Val a dir que una addicció pot ser més o menys important en funció de la quantitat que es consumeix de manera habitual.

Característiques de l’addicció

La característica principal d’una addicció és que la persona addicta no se’n pot estar de consumir aquell producte. Qui no és addicte a res pot pensar: “No n’hi ha per a tant. Si l’únic que ha de fer és no consumir allò i el problema està solucionat”. Doncs sí, la solució és aquesta, no consumir més aquell producte. I sembla una solució força senzilla, si més no en principi; perquè quan es vol portar la teoria a la pràctica tot canvia, i ho fa d’una manera dràstica.

Però per què resulta tan difícil portar a la pràctica la solució teòrica esmentada? Doncs perquè l’addicció, com s’ha definit al principi, produeix una dependència física o psicològica. I aquesta dependència precisament és la que evita que es pugui solucionar el problema deixant de consumir. Perquè el que més costa és precisament “deixar-ho”. Aquest és el problema principal. La que podria ser la gran solució resulta que és, alhora, el gran problema: deixar de consumir.

La síndrome d’abstinència

Si deixar de consumir la substància o cosa a la qual una persona és addicta fos tan fàcil, les addiccions es curarien de seguida. Però no és pas així. Perquè quan una persona deixa de consumir no és que ho deixi i ja està, no, no és així. Quan es deixa de consumir, al cap d’un temps apareix el pitjor malson d’una persona addicta: la síndrome d’abstinència. I què és això? Doncs és el que evita que es pugui deixar l’addicció amb facilitat. En altres paraules, la síndrome d’abstinència és un conjunt de reaccions, que poden ser tant físiques com mentals, que pateix la persona addicta quan deixa de consumir la cosa o substància. Segons sembla, els símptomes exactes varien en funció de la substància o cosa de la qual es tracti i del temps que faci que es consumeix.

Símptomes de la síndrome d’abstinència

La major part de persones addictes presentarà, en primer lloc, un desig irrefrenable de consumir aquella cosa o substància. A més, pot presentar irritabilitat, canvis en el caràcter, dificultat per concentrar-se…

En funció de la substància addictiva, els símptomes poden ser:

  • Addicció a l’alcohol: calfreds, tremolor, debilitat, nàusees, cefalea, deshidratació…
  • -Addicció al tabac (a la nicotina): irritabilitat, tensió, mal de cap, problemes de concentració, augment de la gana (amb l’efecte secundari d’augment de pes)…
  • Addicció als narcòtics (morfina, heroïna): respiració agitada, sudoració, sensació d’alerta, hiperactivitat, febre, augment del ritme cardíac, pupil·les dilatades…
  • Addicció als ansiolítics: debilitat, malestar general, tremolors, depressió, insomni, deliri, al·lucinacions…
  • Addicció a les amfetamines: cansament, somnolència, inquietud, nerviosisme, depressió, deliris, al·lucinacions…

Perquè es produeix la síndrome d’abstinència

La síndrome d’abstinència no es presenta perquè sí, sinó que té una explicació. Segons sembla, els components que contenen certes substàncies com l’alcohol o el tabac actuen en el sistema nerviós creant la dependència cap a aquestes substàncies. L’organisme s’adapta a la presència habitual d’aquestes substàncies i creu que només pot funcionar amb normalitat amb elles, és a dir, que creu que no se’n pot estar.

Es pot evitar que aquestes substàncies afectin el sistema nerviós d’aquesta manera? Doncs no. L’única manera seria no començar a consumir aquestes substàncies o coses.

La síndrome d’abstinència té solució?

Si ja s’ha començat a consumir, existeixen tractaments mèdics que poden facilitar el fet d’abandonar aquestes substàncies sense experimentar la síndrome d’abstinència. Aquests tractaments es basen, sobretot, en teràpia psicològica o en l’ajuda d’alguns fàrmacs i s’anomenen tractaments de desintoxicació, la finalitat dels quals és que la persona es desintoxiqui (es desenganxi) d’aquella substància o cosa.

Conclusió

La millor manera en què una persona pot evitar convertir-se en addicta a una cosa o substància seria no començar a consumir-la o, si no és possible, consumir-la en petites dosis, en la menor dosi possible. Perquè una vegada s’és una persona addicta, encara que se’n pot sortir, no sempre resulta senzill. I sempre dependrà de la quantitat de substància i del temps que faci que és una persona addicta.


I tu, què en penses?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Pots deixar el teu comentari a continuació.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació. Pots apuntar-te a través del Formulari de la barra lateral dreta (en la versió per a mòbil i tauleta es troba a sota de cada publicació).


“Les biblioteques són tan importants que haurien d’estar per totes parts, com les farmàcies”.

Gloria Fuertes (1917-1998). Poetessa espanyola.