Reflexions

En què consisteix el fet de canviar d’opinió? D’una manera simple, es podria dir que una persona canvia d’opinió quan primer ha expressat una opinió concreta i al cap d’un temps n’expressa una de diferent. Però aquesta definició em provoca algunes preguntes:

Cal que la nova opinió sigui totalment contrària a la primera?

N’hi ha prou que les dues opinions siguin una mica diferents?

Existeix un període de temps dins el qual no es pot canviar d’opinió? És a dir, que entre una opinió i l’altra diferent ha de passar un mínim període temps? O es pot dir una cosa i tot seguit dir la contrària?

Bé, en teoria, tot és possible, tant canviar d’opinió a l’instant, com fer-ho al cap d’uns minuts, d’unes hores, d’uns dies, d’uns mesos, d’uns anys… Tot és possible.

Una altra qüestió és si canviar d’opinió massa de pressa es pot considerar, en l’àmbit social, per exemple, com un fet estrany.

Si haguéssim de posar sobre el paper una mena de Constitució sobre el fet de canviar d’opinió, alguns dels articles que la formarien podrien ser els següents:

Article 1. Tothom té dret a canviar d’opinió.

Article 2. Tothom té dret a no canviar d’opinió.

Article 2.1. Tothom té dret a no canviar d’opinió perquè és la seva creença.

Article 2.2. Tothom té dret a no canviar d’opinió, encara que s’hagi comprovat que no té raó.

Article 3. Tothom té dret a no creure’s a qui canvia sempre d’opinió.

Article 4. Tothom té dret a no creure’s a qui mai no canvia d’opinió.

Prenent com a base aquesta petita Constitució, es podria dir que, respecte al canvi d’opinió, existeixen diverses classes de persones, que serien les següents:

1. Persones que sempre canvien d’opinió. Aquestes persones tenen el costum d’anar canviant d’opinió. Tan aviat diuen una cosa com la contrària. Potser són les persones més difícils de comprendre, atès que no semblen tenir una opinió fixa. En aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

1. a) Persones que sempre canvien d’opinió i ho fan molt sovint. Aquestes persones canvien d’opinió tan sovint, que mai no saps què pensen. Resulta molt difícil estar al cas del seu darrer canvi d’opinió.

1. b) Persones que sempre canvien d’opinió, però no ho fan molt sovint. D’igual manera que en el subgrup anterior, aquestes persones ja saps amb antelació que canviaran d’opinió, però també saps que no ho fan molt sovint, sinó que deixen passar un temps entre una opinió i el canvi d’aquesta. Dins d’aquest subgrup potser trobaríem les persones que, en un principi, expressen una opinió determinada, però que, amb el pas del temps, i després de pensar-hi bastant, s’adonen que no tenien raó i decideixen canviar d’opinió. Però també hi podrien formar part aquelles persones que es podria dir que són d’efectes retardats, és a dir, que diuen una cosa, però després s’ho repensen, prenen en consideració algunes qüestions que primer havien passat per alt, i al final canvien d’opinió.

2. Persones que mai no canvien d’opinió. Aquest grup està format per les persones que, des del principi, des que donen la seva primera opinió respecte a qualsevol assumpte, pots estar ben segur que, per res del món, canviaran d’opinió. Aquest grup també estaria format per dos subgrups:

2. a) Persones que mai no canvien d’opinió perquè és la seva creença. Són persones que creuen una cosa i, per molt que ho intentis, encara que els proporcionis infinitat d’arguments, mai no canviaran d’opinió.

2. b) Persones que mai no canvien d’opinió, encara que s’hagi demostrat que no tenen raó. Aquest subgrup està format per les persones que no accepten cap mena d’argument que els pugui fer veure que no tenen raó. No en fan gens de cas. Es mantenen fermes en la seva opinió i no les podràs moure d’ella, passi el que passi.

3. Persones que canvien d’opinió de tant en tant. Aquest grup està format per les persones que canvien d’opinió potser amb certa normalitat, és a dir, que no canvien d’opinió ni molt ni poc.

I tu, canvies d’opinió sovint? Només de tant en tant? No canvies mai d’opinió?

M’agradaria conèixer, sigui quina sigui, la teva opinió.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“La Biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú ens pot dir què llegir, quan i com”.

Doris Lessing (1919-2013), escriptora britànica.

De vegades, penso que saber dir no, quan cal, és una qualitat que, malauradament, no posseïm totes les persones. Potser es podria dir que és una mena d’art, el qual algunes persones dominen a la perfecció, mentre que d’altres desconeixen totalment.

Es tracta d’una qüestió que pot semblar supèrflua, però que no ho és tant. Perquè sovint, en el nostre dia a dia, ens trobem en diverses situacions en les quals saber dir un “no”, sobretot en el moment precís, ens pot evitar molts maldecaps futurs. Però precisament aquí rau el quid de la qüestió, en saber dir no quan “toca”, no massa aviat, quan encara no ens han proposat res, perquè semblaria massa exagerat, com si ens estiguéssim curant en salut, i quedaria massa forçat; però tampoc no és bo, potser encara és pitjor, dir que no massa tard. Perquè si, en un principi, diem que sí, després resultarà molt difícil poder dir que no. I si aconseguim dir que no, serà massa tard. I haurem perdut tota la nostra credibilitat.

Respecte al tema que tractem, podríem dir que existeixen tres classes de persones:

– Persones que sempre diuen que no. Aquestes persones tenen el costum de dir que no, tant si els demanes un favor, encara que sigui petit, com si els implores ajuda, com en altres situacions. Tenen el costum de dir que no i no les pots fer canviar de parer. Però en aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

– Persones que sempre diuen que no i sempre queden bé. Aquestes persones, valgui la redundància, personificarien el punt àlgid, el cim, del fet de saber dir no. Són persones que, encara que sempre diguin que no, sempre queden bé. Aquest és el punt on es produeix la quadratura del cercle, és a dir, que aconsegueixen quedar bé. Són les persones que saben portar aquest art fins al punt màxim de l’excel·lència. Serien les persones de qui haurien de prendre exemple les que formen els altres grups. Serien les persones a seguir. Serien dignes d’impartir cursos explicant com ho fan.

– Persones que sempre diuen que no, però no queden bé. Aquestes persones es troben a mig camí de l’excel·lència. Només els falta saber com quedar bé fent el que fan, és a dir, dir sempre que no. Potser amb el temps aprendran a fer-ho. Tal vegada tot depèn de la pràctica.

– Persones que mai diuen que no. Aquest grup està format per les persones que haurien d’aprendre de les que formen l’anterior grup. Perquè dir sempre que sí no pot dur a res de bo. No dir mai que no suposa que sovint altres persones s’aprofitin de tu. Perquè l’espècie humana, si més no en teoria, sembla estar feta per aprofitar-se, sempre que es pugui, de les altres persones. De vegades, resulta difícil trobar una persona que, podent-ho fer, no s’aprofiti d’una altra. Les persones d’aquest grup són les que pagarien gustosament per poder anar als cursos que podrien impartir les persones que sempre diuen que no i sempre queden bé.

– Persones que de vegades diuen que no. Aquest grup està format per les persones que diuen que no quan convé. Són les que saben triar el moment en què és necessari dir no.

Respecte al fet de saber dir no, hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat. Em sembla que es tracta d’una forma d’actuar inherent a l’espècie humana. Suposem el cas d’una persona que sempre diu que sí, que pertany al grup de persones que no saben dir no. I tothom que la coneix sap a la perfecció, per experiència pròpia, que mai de la vida, però que mai, mai, dirà no. Tothom sap que mai diu no i tothom espera que continuï sent així. A ningú li passa pel cap que algun dia pugui dir no. Què succeirà si, un bon dia, pels motius que siguin (la lluna, un eclipsi, una alineació planetària…) no se li ocorre altra cosa que dir no? Déu nos en guard! Segons el tarannà de l’espècie humana, em sembla que això és el pitjor, o gairebé, que es pot fer a la vida. Si això succeeix, tothom (o gairebé tothom) reaccionarà de la mateixa manera. Tothom se li tirarà a sobre, com si hagués comès un delicte, però no un petit delicte, sinó gairebé el delicte més gran que pugui existir. Però, per quina raó reaccionaran així les altres persones? Que no té dret a dir que no? En principi, semblaria que, com la resta de persones, sí que té dret a dir no; però la idiosincràsia humana sembla negar-li aquesta possibilitat. Per què? Potser perquè, a còpia de dir sempre que sí, havia establert un precedent que s’havia convertit en una mena de llei, gairebé una llei divina, que no podia saltar-se.

I tu, què opines?

T’has trobat mai en alguna de les situacions comentades?

A quin grup de persones creus que pertanys?

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“Quan una persona escriu se n’adona del difícil que és escriure fins i tot una novel·la dolenta”.

Esther Tusquets (1936-2012), editora i escriptora espanyola.

Concepte de culpabilitat

La culpabilitat és un sentiment negatiu que té una persona quan considera que ha actuat malament. Es tracta d’una sensació subjectiva, que pot ser real o no, que depèn dels propis valors de cada persona i d’allò que ella considera bo o dolent.

En Sociologia, sembla que aquesta culpabilitat es basa en la por a un càstig o sanció social, en forma, potser, de menyspreu o de retret. Per tant, estaria relacionada amb l’autoestima i la por de perdre l’afecte social d’altres persones.

Però abans de continuar, caldria saber què és la culpa, paraula d’on prové la culpabilitat.

Concepte de culpa

La culpa és una emoció que ens fa sentir malament, que ocasiona un efecte dolorós. Funciona com un sistema d’alarma intern que sorgeix de la consciència o sensació d’haver fet quelcom mal fet, d’haver transgredit alguna norma, sigui personal, ètica o social; sobretot quan, fruit d’aquesta conducta, alguna persona n’ha sortit danyada.

La culpa és un sentiment que podem percebre a conseqüència d’una mala conducta o d’un pecat, que ha transgredit els nostres principis morals o les nostres creences. Perquè la culpa està molt relacionada amb la tradició judeocristiana, al fet d’obrar en oposició a la moral convinguda.

Però la culpa es pot redimir, atès que moltes cultures tenen mecanismes d’expiació per alleujar el sentiment, com la reparació a la víctima, el càstig o penitència i la confessió.

El filòsof Martin Buber va diferenciar entre la noció freudiana de culpa, basada en conflictes interns, i la culpa existencial, basada en danys reals ocasionats a altres persones.

El concepte que em resulta més important és el de la subjectivitat. Aquí és on em sembla que rau el quid de la qüestió. La subjectivitat és la que explica que no totes les persones, davant una mateixa conducta, es considerin culpables.

Es podria dir que, respecte a com es prenen la subjectivitat de la culpa, existeixen tres classes de persones:

– Persones que sovint se senten culpables. En aquest grup trobaríem aquelles persones que se senten culpables tot sovint, segurament més sovint del que podríem considerar com a normal. Es tractaria potser d’un sentiment patològic de culpabilitat.

– Persones que mai no se senten culpables. Aquest grup estaria format per aquelles persones que se senten culpables molt poques vegades, o potser mai. Tampoc no podria ser considerat com a dintre de la normalitat. També, encara que en l’altre extrem del grup anterior, es podria considerar un sentiment patològic. Sembla que les persones psicòpates no poden sentir les emocions socials, com la culpa.

– Persones que se senten culpables de vegades. Aquest grup de persones, situades en un punt mitjà, serien les que podríem considerar que es prenen la culpabilitat amb més normalitat. Segurament, són les persones que se senten culpables quan han fet alguna cosa mal feta, sense caure en els extrems.

Respecte al tema de la culpa, es podria dir que els extrems són perillosos i en el centre és on trobaríem la normalitat, és a dir, que tant el fet de no sentir mai culpa com el fet de sentir-ne massa sovint, ens hauria de posar en alerta i fer-nos adonar que alguna cosa no funciona bé. En canvi, el fet de sentir culpa de tant en tant seria una conducta plenament normal.

Responsabilitat

Com he comentat abans, el concepte de culpa està molt relacionat amb la tradició judeocristiana. En contraposició, existeix el concepte de responsabilitat, que és un valor humà que es caracteritza per la capacitat de les persones d’actuar de la manera correcta, o d’acord amb el que seria esperable. Així doncs, per exemple, quan a una persona li diem “això ha passat per la teva culpa”, potser seria millor dir-li “això ha estat responsabilitat teva”.

Hi ha qui afirma que el concepte de culpa té el seu origen en la cultura sumèria i en el disseny del pecat original per evitar el desenvolupament de les persones com a éssers individuals.

De la culpa, també es podria dir que és una feixuga càrrega que, una vegada te l’has posat a sobre, resulta difícil desempallegar-te d’ella. I dur-la a sobre costa molt. Per això, l’ideal seria no haver de carregar amb ella o, si més no, fer-ho el mínim nombre de vegades, les indispensables.

I tu, quina opinió tens sobre la culpabilitat?

Pots comentar-ho a continuació.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“Atresora els llibres, fins i tot si no planeges llegir-los de seguida. Res és més important com els llibres que encara estan per llegir”.

Austin Kleon (nascut el 1983), escriptor nord-americà.

La saviesa popular afirma que la paciència té un límit, però, on es troba aquest límit? I quan el límit se sobrepassa, què succeeix?

Per definir la paciència trobem tres accepcions principals:

1. Virtut o qualitat de saber suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs.
2. Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball.
3. Virtut cristiana oposada a la ira.

Al món, com succeeix en molts altres aspectes quotidians, hi ha persones que tenen molta paciència, d’altres que en tenen poca, algunes que en tenen molt poca…

El fet que una persona tingui més o menys paciència deu tenir a veure amb un grup de factors entre els quals, només a tall d’exemple, es podrien citar el caràcter, la sensibilitat, l’experiència, situacions viscudes en el passat… Aquestes qüestions, barrejades, poden modelar la nostra personalitat i, per tant, poden fixar un límit a la nostra paciència.

Tothom coneix persones que tenen molta paciència, que fins i tot considerem que en tenen massa, és a dir, que aguanten massa ofenses. I a l’altre extrem, també tothom coneix persones que tenen poca paciència, que no aguanten ni la menor ofensa. Però en aquesta publicació no voldria iniciar un debat sobre què És millor, tenir paciència o no tenir-ne. Suposo que cadascú tindrà la seva pròpia opinió.

En aquesta publicació em vull referir al límit de la paciència i a allò que està relacionat amb aquest límit. Per tant, em refereixo a la primera accepció de les tres plantejades a l’inici. I, sobretot, em referiré a les ofenses. Encara que en lloc d’ofenses també poden ser menyspreus, insults, vexacions, greuges, injúries… Totes aquestes paraules estan relacionades amb el límit de la paciència.

Tant si es té molta paciència com si se’n té poca, el fet que fa que es vagi arribant al límit depèn del nombre d’ofenses rebudes. Aquelles persones que en tenen poca, arribaran aviat al límit, quan hagin rebut poques ofenses. I a l’altre extrem, les persones que en tenen molta aguantaran un gran nombre d’ofenses abans d’arribar al “seu” límit.

Sigui com sigui la persona, és indubtable la relació existent entre el límit de la paciència i el nombre d’ofenses. Es podria dir que la paciència és inversament proporcional al nombre d’ofenses rebudes.

Per intentar visualitzar més bé aquesta situació podem imaginar un got buit, que vindria a ser la capacitat que tenim d’aguantar ofenses. Qui tingui més paciència tindrà un got més gran i qui en tingui menys tindrà un got més petit. Doncs cada ofensa podria ser com una gota que va omplint el got. Més a poc a poc o més de pressa, depèn de cada persona, el got es va omplint d’ofenses, insults, injúries…, fins que el got es vessa. En aquell moment, s’ha arribat al límit de la nostra paciència. I aleshores, que succeeix? Això també dependrà de cada persona. Hi haurà qui es queixarà de manera ostensible i qui només es queixarà una mica. Però en els dos casos s’haurà sobrepassat el límit de la paciència.

En aquest punt, m’agradaria fixar l’atenció en el punt de vista de la persona que t’ha anat ofenent fins a fer-te arribar al límit de la teva paciència. Què pensarà aquesta persona en aquest moment? En la majoria dels casos, la persona no s’haurà adonat de l’elevat nombre d’ofenses que t’ha fet. I quan tu li recrimines, després d’haver suportat cent ofenses o menyspreus, et pregunta, tota estranyada: Per això t’has enfadat? I tu li hauries de respondre: “Per això i per les noranta-nou ofenses anteriors”. Perquè l’altra persona només té present, com a molt, la darrera ofensa. Però tu has omplert el teu got amb aquella i les noranta-nou injúries anteriors. Amb noranta-nou no hauria passat res, no hauries gosat a queixar-te. Però la que ha fet cent ha provocat el vessament del got, has arribat al límit de la teva paciència. Sembla estrany que les dues persones visquin aquest procés des de punts de vista tan diferents, però, malauradament, acostuma a ser així.

Un altre aspecte a destacar és que les persones que acostumen a ofendre tot sovint, sense ser-ne conscients, acostumen a ser les persones que tenen el límit de la paciència més baix. Sembla un contrasentit, perquè si té la capacitat d’ofendre sense pensar que sigui res greu, també hauria de ser capaç d’aguantar, atès que per a aquesta persona les ofenses no són grans. Però no, a més a més d’ofendre sovint, també se senten ofeses de seguida.

També m’agradaria comentar un aspecte que em resulta força misteriós i que està relacionat amb les persones que tenen el costum d’ofendre (menysprear, insultar, injuriar…) tot sovint. Es tracta del comportament de les persones que l’envolten. Si una persona ofèn tot sovint, el més normal seria que les seves amistats li comentessin, atès que segurament elles són les persones que han rebut més ofenses. Doncs no, res més lluny de la realitat. Si ho comentes amb aquestes persones, et diuen, referint-se a la persona que ofèn: “És que ella és així”. I jo em pregunto, què significa això de “és que és així”? Significa, potser, que hi té dret? Que posseeix una butlla papal que li permet ofendre sense pagar cap conseqüència? Què ha fet aquesta persona per ser mereixedora de tal benefici? Normalment, això significa que aquesta persona sovint ofèn, però que no té la menor intenció de canviar. Ja li està bé ser així, i més si té el consentiment explícit de les persones del seu voltant, que la defensen dient allò de “és que és així”.

Però, que succeeix si tu, que ets una persona que no acostumes a ofendre, tens un mal dia i dius una paraula més alta que l’altra? Doncs que les mateixes persones que defensen la persona que ofèn se’t llencen a sobre, com si es tractessin de hienes famolenques que fa dies que esperen la seva pressa. I a ningú se li ocorre defensar-te, dient allò de “és que és així”. Però la veritat és que no és d’estranyar que no et defensin perquè, en realitat, no es pot dir de tu que “ets així”, perquè està clar que tu “no ets així”. Per això, no ho poden dir, perquè estarien faltant a la veritat. Així que només poden optar per l’opció d’atacar-te. En aquest cas, es podria emprar el refrany “perquè han vist mossegar un gos, ja tothom li diu rabiós”, que significa que perquè has fet una vegada una cosa, ja et tracten com si ho fessis sempre. En canvi, a la persona que ho fa sovint se li perdona “perquè és així”.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“La lectura, com l’amor, és la pedra ideal per afinar l’ànima”.

Paul Desalmand (1937-2016), escriptor francès.

Si la negació és l’acte de negar, què significa la paraula negar? Doncs té tres principals accepcions, que són les següents:

1. Dir que una cosa no existeix, no és veritat o no és com algú creu o afirma.

2. Dir que no a allò que algú demana o pretén.

3. No reconèixer el parentiu, l’amistat o la relació amb algú altre. En aquest cas, l’exemple clàssic seria que sant Pere va negar Jesús tres vegades.

En aquesta publicació em referiré a la primera accepció, segons la qual que una persona sigui negacionista significa que diu que una cosa no existeix, no és veritat o no és com algú creu o afirma.

Ser negacionista

El fet que una persona pugui considerar-se negacionista sovint significa que és contrària a la versió que podríem definir com a majoritària o “oficial”, si és que això significa alguna cosa. Precisament, aquest assumpte de l’oficialitat és el que fa que sovint les persones negacionistes també siguin titllades de conspiranoiques, perquè gosen posar en entredit la versió oficial, no se la creuen i pensen que existeix una explicació alternativa, la vertadera, que les autoritats ens amaguen; com si es tractés d’una conspiració, potser dirigida per les elits que maneguen el món des de les ombres, de manera oculta.

La paraula negacionista es va posar de moda arran de la pandèmia de la Covid-19, per referir-se a aquelles persones que no estaven d’acord amb algunes qüestions que explicaven les autoritats. Per exemple, podien no estar d’acord amb l’origen que les autoritats comunicaven. També es van titllar de negacionistes aquelles persones que no volien sotmetre’s a la vacunació contra la Covid-19.

Cal tenir en compte que la negació d’una tesi pot ser total o parcial, depenent de si s’està en contra de la totalitat o només d’una part de les explicacions oficials.

Encara que sovint ho pugui semblar, que la majoria de persones pensin d’una mateixa manera o comparteixin una mateixa visió d’un fet concret, no significa pas, al cent per cent, que estiguin en possessió de la veritat; per bé que en molts casos la majoria tingui la raó.

Tant qui nega una qüestió com qui l’afirma pensen que estan en possessió de la veritat; però, en realitat, qui té la raó? I el fet de tenir la raó sempre és sinònim d’estar en possessió de la veritat, de la veritat absoluta? Suposo que depèn de cada cas diferent, perquè cadascun tindrà les seves peculiaritats. I com a actes diferents, cadascun s’haurà de prendre en consideració de manera individual.

El negacionisme a la història

El fet de ser negacionista, per si mateix, em sembla que no es pot considerar ni bo ni dolent, ni positiu ni negatiu; sobretot tenint en compte que de negacionistes n’hi ha hagut sempre.

Al llarg de la història, es poden trobar nombrosos casos de persones que han portat la contrària, de manera més o menys ferotge, a alguna tesi oficial, i la història, tard o d’hora, s’ha encarregat de donar-los la raó. En alguns casos, malauradament, aquestes persones no han viscut prou per veure com se’ls concedia aquesta raó, de manera pòstuma, segurament gràcies a avenços científics o tecnològics.

L’exemple més flagrant seria el protagonitzat per Nicolau Copèrnic i Galileo Galilei, que es van entossudir a contradir la versió oficial del moment, que afirmava que el Sol girava al voltant de la Terra.

Copèrnic, després de gairebé vint-i-cinc anys de treball, el 1543, poc abans de morir, va publicar l’obra “De revolutionibus orbium coelestium” (“Sobre les revolucions de les orbes celestes”), on exposava el model heliocentrista, un dels esdeveniments més importants de la història de la ciència, que va desencadenar la revolució copernicana. El fet de morir poc després va fer que no el jutgessin.

Un cas ben diferent va ser el que li va succeir a Galileo Galilei, qui va abrasar la teoria heliocèntrica de Copèrnic i el 1632 va publicar l’obra (Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo, tolemaico e copernicano) en forma de diàleg entre tres personatges: Salviati, qui representa les opinions de Galileu i defensa la teoria de Copèrnic; Segredo, qui fa les preguntes i es deixa convèncer per Salviati, i Simplicio, qui defensa la teoria geocèntrica de la terra com a centre de l’univers. El Sant Pare Urbà VIII va aprovar l’acció del Sant Ofici, que va condemnar Galileu, qui es va veure obligat a retractar-se de la seva versió durant el judici.

Sobretot el cas de Galileu ens indica que de vegades pot resultar perillós dur la contrària a la versió oficial.

Tant Copèrnic com Galileu, no van poder ser testimonis dels fets quan la ciència finalment els va donar la raó.

Però el fet que un assumpte hagi estat plenament confirmat per la ciència, no implica forçosament que totes les persones del món acceptin aquella versió. Per exemple, encara que no deu ser un grup molt nombrós, sembla que avui en dia continua havent-hi persones que defensen que la Terra és plana, i no rodona, com afirma la ciència. A aquesta teoria s’hi poden agafar aquestes persones perquè es tracta d’una qüestió que no resulta possible observar a simple vista, és a dir, que no es pot comprovar sense l’ajuda de la ciència.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i, tant si ha estat així com si no, t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“El llibre no és només paraules o figures sobre paper, sinó tot el que jo imagino mentre llegeixo”.

Jostein Gaarder (nascut el 1952), escriptor noruec.

Si busquem per internet la definició de la paraula empatia, hi podrem trobar moltes, algunes de les quals són les següents:

L’empatia és la capacitat de comprendre i compartir els sentiments d’altres persones.

L’empatia ens permet veure les coses des de la perspectiva de l’altra persona en lloc de la nostra.

L’empatia és la intenció de comprendre l’estat emocional de l’altra persona, és l’experiència d’entendre la condició de l’altra persona des de la seva perspectiva, fet que implica posar-se a la seva pell, sentir de veritat allò que l’altra persona està experimentant, sobretot quan està passant per un mal moment.

L’empatia és la participació efectiva i, en general, emotiva d’una persona en una realitat aliena.

En l’aspecte lingüístic, empatia és una paraula que en grec antic estava formada per dues parts, una amb el significat de “dins” o “a l’interior” i l’altra de “patiment” o “el que està succeint”.

Després de llegir totes aquestes definicions, si volguéssim explicar-ho amb les nostres pròpies paraules, d’una manera planera, es podria resumir en què l’empatia és l’intent d’entendre pel que està passant l’altra persona, sobretot quan es tracta de situacions negatives. Cal tenir en compte que he assenyalat amb negreta, de manera intencionada, la paraula intent. A aquesta qüestió m’hi referiré al final de la publicació.

Segons les persones expertes en la matèria, existeixen diferents classes d’empatia, que són les següents:

1. Empatia cognitiva. Implica posar-se en el lloc de l’altra persona i així veure com pensa, per comunicar-nos de manera efectiva.
2. Empatia emocional. En ella es dona una connexió instantània, podem sentir allò que l’altra persona sent.
3. Preocupació o solidaritat empàtica. És el nivell màxim d’empatia. Implica preocupar-se pel que pensa i sent l’altra persona, però alhora fer alguna cosa per millorar-ho. És la veritable virtut de l’empatia, està en el benefici dels qui ens envolten.

Segons sembla, l’empatia és una qualitat innata de les persones, és a dir, que tothom és capaç d’identificar les emocions d’altres persones i comparar-les amb les pròpies. La diferència està en el grau en què es posseeix aquesta qualitat. Dit amb altres paraules, que tothom en té, però mentre algunes persones en tenen molta, d’altres en tenen molt poca. Això sí que em quadra amb la naturalesa dels éssers humans. Tots coneixem persones que de seguida semblen voler ajudar-te, que intenten entendre el que et succeeix (torno a posar en negreta el verb intentar). En canvi, també tots coneixem persones que no és que no puguin entendre el que et passa, sinó que ni tan sols fan el més mínim esforç per intentar-ho. Com se sol dir, al món hi ha persones de tota mena.

Potser t’estaràs preguntant quan va aparèixer el concepte d’empatia. Doncs és molt més antic del que ens podríem pensar. Es tracta d’un concepte que va ser emprat per primera vegada l’any 1873 per Robert Vischer, un historiador d’art i filòsof alemany, que va utilitzar la paraula einfühlung a la seva tesi doctoral, per abordar els sentiments provocats per les obres d’art. Posteriorment, el 1903, el psicòleg Wilhelm Wundt va utilitzar el mateix terme en el context de les relacions humanes. I el 1909 el també psicòleg Edward Bradford Titchener va encunyar el terme “empatia”, tal com el coneixem actualment.

Com augmentar l’empatia

Sembla que es tracta d’una qualitat que es pot cultivar i augmentar mitjançant l’educació en valors, és a dir, que qualsevol persona pot aprendre a ser empàtica, o a ser més empàtica. I algunes maneres de fer-ho són les següents:

1. Pensar en l’altra persona.
2. Sortir del nostre món.
3. Practicar l’escolta activa.
4. Llegir entre línies.
5. Dir adeu als prejudicis.
6. Cultivar l’interès genuí pels altres.
7. Jugar a posar-se en moltes pells.

Excés d’empatia

Així com pot semblar lògic voler augmentar l’empatia, potser no ho sembla tant el fet de voler-la reduir. Però aquesta visió canvia si tenim en compte que hi ha persones que pateixen la síndrome per excés d’empatia o desgast per compassió. Aquestes persones són com una antena de llarg abast que absorbeixen les emocions del seu voltant. I si no se sap gestionar tal sobrecàrrega d’emocions, les persones s’acaben posant tant en la pell dels altres que és com si s’enverinessin per excés de compassió. Fins i tot, poden arribar a sentir culpabilitat pel dolor que experimenten les altres persones.

Es tracta d’un trastorn seriós, d’un patiment molt esgotador del que no se’n parla gaire i que hauríem de conèixer i tenir en consideració. Per exemple, al llibre “Les dones que estimen psicòpates”, de Sandra L. Brown, hi ha un aspecte que no ens pot deixar indiferents. És el cas de les persones que poden arribar a entendre (fins i tot justificar) el comportament psicopàtic de les seves parelles. L’excés d’empatia incapacita aquestes persones per identificar amb claredat que la persona que tenen davant seu les està maltractant i poden arribar a inventar-se sofisticades justificacions als actes violents.

Reflexió final

Per al final he deixat una reflexió que havia iniciat cap al principi de la publicació, quan he destacat algunes vegades el verb intentar, escrivint-lo en negreta. Com he dit, ho he fet de manera intencionada. I ha estat així perquè sempre he pensat que existeixen situacions o experiències en la vida de gairebé qualsevol persona que la resta de mortals, per molt que ho intentin, si no les han viscut els resultarà molt difícil d’entendre, per molta empatia que tinguin. Acostumen a ser vivències dramàtiques que la gran majoria de persones, per sort, mai no hauran de patir, però algunes persones tenen la desgràcia de fer-ho. Precisament, el caràcter minoritari és el que fa que la majoria de persones no es puguin fer realment una idea del que suposa haver patit aquella situació. Només l’aconseguiran les persones que, amb anterioritat, en major o menor grau, l’han patit. Dit de manera resumida, que hi ha situacions personals minoritàries que moltes persones, per molt que ho intentin, mai no podran entendre. Ho intentaran, i això sol ja és digne de menció (perquè d’altres no faran ni l’intent), però en la majoria de casos en això es quedarà, en un intent.

Desitjo que aquesta publicació t’hagi agradat i, tant si ha estat així com si no, t’agrairia molt que comentessis què t’ha semblat. Ho pots fer a continuació.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“El plaer de llegir és doble quan es viu amb una altra persona amb qui compartir els llibres”.

Katherine Mansfield, pseudònim de Kathleen Beauchamp (1888-1923), escriptora modernista d’origen neozelandès.

T’has preguntat en alguna ocasió què significa exactament “respectar/tenir respecte”? Tant si ha estat així, com si no, et convido a continuar llegint.

La paraula respectar té diverses accepcions, però en aquesta publicació em referiré a les dues següents:

1. Tenir respecte a algú o a alguna cosa.
2. Abstenir-se de destruir, de danyar algú o alguna cosa.

Així mateix, sembla necessari saber també com es defineix la paraula respecte, la qual, entre altres accepcions, té les següents:

1. Acció de considerar alguna cosa com quelcom que hom ha de tenir en compte.
2. Consideració de l’excel·lència d’alguna persona o d’alguna cosa que ens porta a no faltar-li.
3. Consideració de la superioritat de força de quelcom que ens porta a no afrontar-ho, a no exposar-nos a la seva acció.
4. Sentiment de consideració, d’estima, envers algú per raó dels seus mèrits, de l’edat, del rang, etc.

Una vegada exposades aquestes definicions, podem començar a parlar d’una manera més àmplia sobre el respecte.

Algú podria pensar que no és necessari recordar què és el respecte perquè tothom ho sap. Potser té raó, o potser no. En moltes ocasions no es pot donar per fet tot allò que ens pot semblar lògic.

El respecte, en el sentit més ampli possible de la paraula, hauria de formar part, de manera inseparable, de la nostra forma de ser i d’actuar, és a dir, que hauria de ser la base, una base ferma, de la nostra conducta. Tant és així, que el respecte és fonamental per a una convivència justa i pacífica entre totes les persones que formem la societat. Perquè la manca de respecte és la base de molts conflictes. Es comença perdent el respecte i s’acaba en baralles, conflictes (personals, familiars…) o, fins i tot, en guerres. Per això és tan important.

Respectar es podria dir que consisteix a observar les altres persones des d’un prisma especial. No n’hi ha prou amb tolerar les altres persones, és a dir, en acceptar que existeixin, sinó que cal anar més enllà.

Respectar les altres persones significa reconèixer que també tenen drets i valorar allò que ens diferencia. És a dir, que cal respectar les altres cultures, les altres formes de pensar, les altres creences. I tot això, dut a terme per totes les persones integrants de la societat, ens permet conviure en harmonia.

La teoria, la major part de les persones la coneixem, però, malauradament, algunes persones, sigui de manera conscient o inconscient, no la posen en pràctica.

Encara que de vegades pugui semblar estrany, potser perquè estem malacostumats, la veritat és que es pot dialogar sense ofendre, es pot debatre sense cridar, es poden contraposar postures sense insultar. Tot això és possible; és més, hauria de ser habitual.

El respecte, en general, no només s’ha de tenir envers les persones desconegudes, sinó també amb les que tenim a prop, una qüestió de la qual sovint ens en podem oblidar, atès que la confiança pot fer perdre el respecte. Hauríem de començar a respectar les persones que formen part de la nostra família, les amistats, les persones que formen el veïnat, les companyes d’estudis, les companyes de feina… Aquestes persones són amb les que passem més temps al cap del dia, i potser són amb les quals perdem més sovint les maneres, a les quals ens enfrontem o cridem més aviat…

Però el respecte no s’acaba aquí. Existeix una persona a la qual hauríem de respectar per sobre de tot i de tothom, una persona fonamental en la nostra existència, en el nostre dia a dia, amb la qual més hores del dia, amb diferència, passem. Es tracta, ni més ni menys, que de nosaltres mateixos. Perquè el respecte a un mateix és la base que ens ajudarà a tenir respecte a les altres persones. Sovint, una manca de respecte per la mateixa persona pot generar falta de respecte envers les altres persones. Potser qui no es respecta a si mateix no pot respectar ningú més. Si el respecte és bàsic en la convivència amb altres persones, més ho és amb la persona amb qui més temps compartim.

Fins al moment, m’he centrat en el respecte envers altres persones, però no són els únics éssers que hauríem de respectar. Hauríem de fer el mateix amb els animals, perquè són éssers vius, que senten i pateixen; encara que ho puguin fer d’una manera diferent. I el mateix o similar es podria dir de les plantes, que també són éssers vius.

Anant més enllà, també hauríem de respectar les “coses”, perquè, com resava la definició del principi, respectar també és abstenir-se de destruir, de danyar, alguna cosa. Això estaria relacionat amb la natura, amb el medi ambient i amb tot allò que forma part del planeta Terra i fa possible la vida en ell.

L’objectiu final seria aconseguir que totes les persones del món fossin íntegres, coherents i respectuoses. Hauríem d’avançar per assolir el respecte més ampli possible, en totes les dimensions. Però, per fer-ho possible, tothom ha de posar de la seva part, el seu granet de sorra, com s’acostuma a dir. Només així, sembla que serà possible.

Si tens ganes de dir-hi la teva, pots deixar un comentari a continuació. M’agradarà conèixer la teva opinió.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“Un llibre és un somni que tens a les teves mans”.

Neil Richard Gaiman (nascut el 1960), escriptor britànic.

Actualment, existeixen certes paraules o expressions que poden ser percebudes, per algunes persones, com a antigues o obsoletes. Es tracta de paraules o expressions que es podria dir que tenen com a denominador comú que formen part d’allò que abans es denominava “educació”. “Si us plau” en seria un exemple. D’altres serien “gràcies” o “perdó”, a les quals em vaig referir en les publicacions titulades, respectivament, “Donar les gràcies” i “Demanar perdó”, les quals recomano llegir.

Però, què significa exactament “si us plau”? Es tracta d’una expressió que es fa servir per demanar amb cortesia alguna cosa, és a dir, que el seu ús més habitual és quan se sol·licita alguna cosa o que una altra persona realitzi alguna acció. És una mostra de respecte i consideració envers l’esforç de l’altra persona.

Aquesta expressió es pot verbalitzar tant si la iniciativa de la sol·licitud és teva com si prové de l’altra persona. Intentaré que s’entengui millor posant un exemple de cada opció.

1. Si la iniciativa és pròpia. És quan demanes a una persona que et faci un favor, tant si és de poca com de molta importància. Per exemple: Ajuda’m amb les bosses, si us plau.
2. Si la iniciativa prové de l’altra persona. És quan l’altra persona s’ofereix a ajudar-te. Per exemple, quan l’altra persona et diu: Vols que t’ajudi amb les bosses? I tu li respons: Sí, si us plau. En aquest context, la fórmula “si us plau” podria ser substituïda per la paraula “gràcies” i el significat seria el mateix, una mostra d’agraïment pel favor rebut.

Si ens preguntem per què sembla que ha minvat l’ús d’aquesta expressió, podríem trobar diverses causes o justificacions:

1.  Pel fet que a la societat d’avui en dia tot sembla anar més de pressa. Seria aquesta voluntat d’immediatesa, que tot es produeixi amb la celeritat més gran possible, la que ens duu a descartar l’ús de paraules o expressions com “si us plau”, amb l’objectiu d’assolir el que volem ràpidament; deixant de banda paraules que, segons algunes persones, no aporten res al discurs i poden fer perdre el temps.
2. Perquè certes formes de cortesia són vistes com a obsoletes, com a pròpies d’una altra època. Podem pensar en la multitud de petits actes protocol·laris que hem pogut observar en les pel·lícules d’època, per exemple, en aquelles basades en els costums de l’època victoriana a Anglaterra. Aleshores, cada situació tenia els seus actes o protocols, molt ben definits i fixats, els quals calia seguir fil per randa.
3. Pot ser que no es pronunciï perquè pensem que el que fa l’altra persona és la seva obligació, per exemple, perquè està treballant.
4. De vegades, no la verbalitzem perquè es tracta de persones properes, amb les quals existeix confiança (familiars, amistats…) i no ens sembla necessària.

Ben segur que existeixen més motius que han provocat aquesta disminució en l’ús de “si us plau” i altres expressions de caràcter similar. Si en coneixes algun altre, m’agradaria que l’exposessis com a comentari a aquesta publicació.

Així mateix, voldria saber què opines sobre aquesta qüestió, és a dir, si consideres que són expressions antigues, que no val la pena pronunciar o, ans al contrari, et sembla que s’haurien de continuar emprant.

Qualsevol opinió serà benvinguda.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.

---

“Els grans llibres ajuden a entendre, i ajuden a sentir-se comprès/a”.

John Michael Green (nascut el 1977), escriptor nord-americà.

“Hi va haver grans cultures que no van descobrir la roda, però mai va existir una cultura que no expliqués històries” és una frase atribuïda a l’escriptora nord-americana Ursula Kroeber Le Guin (1929-2018).

Si has llegit la pàgina www.santosbalasch.cat en alguna ocasió, sabràs que al final de cada publicació hi afegeixo una frase cèlebre relacionada amb la literatura, la lectura, els llibres… Doncs aquesta frase és la que finalitzava la publicació del mes passat, titulada “Iniciació a la lectura”.

Mentre pensava en el significat d’aquesta frase, vaig començar a imaginar com podia haver estat això d’explicar històries al llarg de la història, valgui la redundància.

Si tenim en compte el que es coneix, fins al moment, de la història de la humanitat, els primers éssers humans no devien ser capaços de comunicar-se entre ells de forma oral. Potser tampoc no ho podien fer amb signes, atès que aquests no devien existir. Així que no sé pas com devien entendre’s, però d’alguna manera ho devien fer.

---

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web http://www.santosbalasch.cat.

---

Al cap d’un temps, se suposa que van començar a comunicar-se mitjançant alguna mena de signes, però obviaré aquest temps i passaré directament a l’època en què ja sabien comunicar-se de forma oral.

A partir d’aquell moment, es devien començar a explicar històries. Cal tenir present que aleshores no existien ni el televisor, ni la ràdio, ni el mòbil… Res de tot això havia estat inventat. A més, de ben poc els hauria servit, atès que no existia l’electricitat.

Bromes a part, des que els éssers humans van ser capaços de comunicar-se verbalment de manera efectiva, és lògic pensar que es van començar a explicar històries. Un es pot imaginar aquests éssers asseguts al voltant d’una foguera (quan ja havien descobert el foc, és clar) narrant… Què podien explicar-se? Al principi, devien ser converses similars a les que podem tenir en l’actualitat en un bar. Devien comentar les vivències reals del dia a dia, és a dir, que si un havia caçat tres preses, que si l’altre havia caigut per un penya-segat…

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Més endavant, devien ser capaços d’inventar històries. No sé per quina raó, imagino que la primera persona que es va inventar una història devia ser mentint per intentar sortir del pas d’un atzucac. No sabrem mai si se’n va sortir i les altres persones el van creure, però això explicaria que continués inventant històries. Acabava de nàixer la ficció.

Potser es tractava d’una persona que acostumava a posar-se sovint en embolics i necessitava recórrer a aquestes invencions per evitar mals majors; així que li calia perfeccionar aquesta faceta. Sempre s’ha dit que la pràctica és força important, en moltes i diverses qüestions.

Encara no s’havia inventat l’escriptura, així que l’única manera de transmetre aquestes històries era oralment, és a dir, que una persona l’explicava a una altra o a un grup, un membre d’aquest grup l’explicava a una altra persona o un altre grup… Faltaria saber si amb aquesta manera de procedir la versió que li arribava a la darrera persona era semblant a l’original.

---

Si vols llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories (Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres Preferits, Literatura i cultura, Per què escric…).

---

Fent un salt en el temps, arribaríem a la invenció de l’escriptura. Per fi, ja no seria necessari memoritzar totes aquelles històries. El problema principal devia ser que havies d’escriure en pedra, un procés lent i feixuc. Alhora, va aparèixer la lectura, una altra gran fita. Al principi, només hi devien tenir accés les elits. Els escrits realitzats amb un cisell sobre la pedra acostumaven a ser breus. No puc imaginar-me com hauria estat escriure la novel·la “Guerra i pau”, de Lev Tolstoi, sobre pedra, ni quantes tones hauria pesat.

Per sort, la civilització egípcia va idear l’escriptura sobre papir en el tercer mil·lenni abans de Crist i es va poder disminuir de manera considerable el pes de les obres, a més de fer-les més manejables i mòbils. Al papir el va seguir el pergamí, obtingut a partir de la pell de xai, vedella o cabra. Després arribaria el paper, creat a la Xina.

Arribem a l’època medieval, quan els monjos, en els convents, eren els encarregats de realitzar còpies de les obres, com a forma de preservar tota aquella cultura. A la publicació “Els primers llibres” hi trobareu més informació.

Però el salt evolutiu definitiu va tenir lloc arran de la invenció de la impremta. Podeu llegir la publicació titulada “El primer llibre imprès” per saber més sobre aquesta qüestió. Aleshores, el nombre de llibres va anar augmentant.

Malgrat tots aquests avenços, encara hi havia persones que només podien accedir a les històries que eren transmeses via oral, atès que no havien pogut aprendre a llegir. A més, la tradició oral no ha desaparegut mai; encara es conserva en forma de narracions que s’expliquen en diferents situacions com, per exemple, en trobades familiars, en trobades d’amistats, en excursions, en acampades… Sempre és un bon moment per explicar històries, sigui al voltant d’una foguera, d’una llar de foc o d’una taula amb aliments.

En el futur, caldrà veure si els dispositius electrònics provocaran la desaparició de la tradició oral, allò que sempre ha existit i és conegut com a “explicar històries”.

---

“El llibre és força, és valor, és poder, és aliment; torxa del pensament i brollador de l’amor“.

Rubén Darío (1867-1916). Poeta, escriptor i periodista nicaragüenc.

---

M’agradaria saber què t’ha semblat aquesta publicació. Pots deixar un comentari a continuació.

En aquesta reflexió no es prendrà una posició concreta respecte a la idea del títol, es posaran sobre la taula diferents perspectives per intentar reflexionar sobre la premissa.

El títol està inclòs entre les frases que pronuncia, al principi del film, el protagonista de “La caiguda de l’imperi americà”; pel·lícula canadenca de 2018, dirigida per Denys Arcand i de títol original “La chute de l’empire américain”. És la que tanca la trilogia iniciada amb “Les invasions barbares” (títol original “Les invasions barbares”) i seguida amb “L’edat de la ignorància” (títol original “L’Age des tenebres”).

L’argument que esgrimeix per justificar aquesta afirmació és que un venedor no molt intel·ligent, si vol vendre un aspirador, pot assegurar que proporcionarà la felicitat al comprador. Aleshores, aconseguirà vendes i ascendirà de categoria a la feina. En canvi, un venedor intel·ligent no assegurarà la felicitat, no vendrà el producte i l’acomiadaran de la feina. No sé si seria una persona poc intel·ligent, però sí que es podria afirmar que, en assegurar un succés que no està garantit, menteix o falta a la veritat. Per tant, es tractaria d’un individu a qui no li importa mentir si aconsegueix vendre i, potser, amb pocs escrúpols.

Pots visionar l’inici de la pel·lícula a continuació:

Aquest raonament, per si sol, pot semblar una mica pobre, fins i tot exagerat o rebuscat, però la idea que subjau en ell, i les diverses interpretacions que es poden sostraure d’aquest pensament, són algunes de les raons que m’han dut a escriure aquesta publicació.

La qüestió de l’aspirador m’ha recordat el cas real del Joan (el nom ha estat canviat per mantenir la privacitat del protagonista). En començar a treballar en una empresa asseguradora, havia de comercialitzar un producte d’estalvi que incloïa una clàusula per la qual es penalitzaven els reintegraments de part de la inversió durant els primers anys. El cap de l’oficina li va “ordenar” que no comentés aquesta condició del contracte als potencials clients, però el Joan no veia clar mentir (per al cap es devia tractar d’una simple omissió). No és d’estranyar que el Joan durés poc temps en aquella feina. Això significa que el Joan era massa intel·ligent? Qui sap. Si més no, demostra que es tractava d’una persona íntegra, amb principis i escrúpols.

Homer Simpson

Un clar exemple que confirmaria la hipòtesi de la pel·lícula seria el del Homer Simpson. Es podria al·legar que es tracta d’una sèrie de ficció. És veritat. Però també sol ser verídic allò de “la realitat supera la ficció”, és a dir, que la ficció, per molt exagerada que ens pugui semblar, de vegades es queda curta, comparada amb la realitat. A més, ha quedat demostrada, en més d’una ocasió, la capacitat profètica de la sèrie “Els Simpson”, avançant esdeveniments que amb posterioritat han tingut lloc. Un dels més recents va ser pronosticar l’arribada al poder del Donald Trump, a qui les enquestes atorgaven escasses probabilitats.

En un capítol de la sèrie, apareix el personatge del Frank Grimes. Es tracta d’un professional consumat que, després d’una vida difícil, va aconseguir un títol en física nuclear i que comença a treballar a la central nuclear de Springfield, al mateix sector que el Homer. Aquest és un home poc intel·ligent, irresponsable, gandul, que, tot i treballar en una central nuclear, sovint fa cas omís dels avisos de perill… El Frank no es pot creure que treballi allí i la seva incredulitat s’incrementa quan sap que el Homer té una família que sembla perfecta, una casa amb jardí, dos vehicles, ha viatjat per gairebé tot el món, ha estat, fins i tot, astronauta… Aleshores, el Frank intenta ridiculitzar el Homer i, en veure que no se’n surt, embogeix per la incongruència de la situació, l’imita i fa algunes de les ximpleries que faria el Homer, fins que agafa uns cables d’alta tensió i… El final, previsible, no l’explicaré.

Tot i tractar-se d’una paròdia, qui més qui menys coneix algun “Homer Simpson”. Com ho van aconseguir aquests “Homer”? Alguns potser van tenir sort o eren al lloc adequat en el moment precís; d’altres van buscar aquesta sort fins a trobar-la; uns quants van fer fortuna en vendre l’empresa que els seus progenitors havien creat amb molt d’esforç i sacrifici; n’hi ha que no han “treballat” mai, només coneixen la “carrera” política…

Beneficis de tenir intel·ligència

És veritat que ser intel·ligent suposa un obstacle? Succeeix sempre o només en algunes ocasions?

Observar la intel·ligència com un avantatge o un obstacle, en una dicotomia estricta, sense altres alternatives, potser no és la millor idea possible.

Basar-se només en un aspecte, per exemple el laboral, per decidir si una persona ha estat exitosa, tal vegada seria simplificar en excés.

D’altra banda, la interpretació d’una vida exitosa no seria igual per a tothom. Dependria de cada persona, dels factors primordials que cadascú valorés, de la seva escala de prioritats…

Segons els experts, existeixen alguns avantatges de ser una persona intel·ligent, entre d’altres:

• Tenir interessos propis.
• No seguir els corrents que dicten la societat o les modes.
• Viure de forma més creativa i plena.
• Tenir curiositat.
• Analitzar cada detall i fer-se preguntes.
• Ser més obert de ment. Estar obert a noves propostes i oportunitats.
• Valorar les opinions de les altres persones.
• Tenir empatia.

Consideracions finals

En aquesta publicació, per no complicar i allargar massa el tema, no s’han tractat qüestions importants com:

• Què és la intel·ligència.
• Formes de valorar la intel·ligència.
• Tipus d’intel·ligència.
• Evolució de la intel·ligència al llarg de la història.
• Diferència entre ser una persona llesta i una persona intel·ligent.

---

“Llegir no és matar el temps, sinó fecundar-lo”

Herminia Catalina Brumana (1897-1954). Mestra, escriptora i periodista argentina.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Què opines sobre el títol de la publicació ? Hi estàs d’acord? Coneixes algun Homer Simpson?

---

Per llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.

---

Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Es tracta d’una expressió de pronunciació fàcil, però la seva posada en pràctica pot resultar, sobretot per a certes persones, força complicada.

Aquesta entrada tanca la tetralogia de publicacions, en forma de Reflexió, dedicades a frases fetes d’ús habitual. Les anteriors publicacions (per aquest ordre) van ser “Donar les gràcies”, “De res” i “Demanar perdó”.

La web www.enciclopèdia.cat defineix “donar la raó” com a “Reconèixer-li (a algú) com a justificat el que diu, el que ha fet, etc.”.

Existeixen persones, malauradament gairebé tothom s’hi ha topat al llarg de la vida amb alguna, que no donen mai la raó. Els motius? Més endavant els intentaré esbrinar. El que sembla estar clar és l’existència d’alguna motivació oculta que evita que aquests éssers puguin donar la raó a una altra persona que no sigui ella mateixa. Tant se val quin sigui el tema tractat, comentat o debatut. Encara que intentis explicar-li, justificar-li, mostrar-li, fins i tot amb proves, que no té la raó, tot esforç serà inútil. L’únic final possible a la conversa serà pronunciar la frase “màgica”: “Tens raó”. No existeix alternativa possible.

Hi ha ocasions en què una conversa banal amb una d’aquestes persones es pot transformar en un espectacle surrealista digne d’observar (en la distància, és clar). Fins i tot, s’atreveixen a posar en dubte fets o situacions de la teva vida personal, com si ells la coneguessin millor que la mateixa persona. Per exemple, et poden dir alguna cosa com: “L’altre dia et vaig veure conduint un vehicle descapotable”. I quan li respons que no pot ser, que no has conduït mai un vehicle descapotable… Aleshores, s’inicia una lluita (verbal) aferrissada per demostrar-te que no tens la raó. Per molt que li expliquis que no és veritat, que et sembla que ho recordaries si hagués estat real… Per molt que t’hi esforcis, no aconseguiràs fer que canviï d’opinió. Després d’una bona estona, i de diversos intents, finalment no et quedarà cap més remei que sucumbir, entonar el mea culpa i pronunciar la frase “màgica”: “Tens raó”.

Potser alguna persona s’ha sentit identificada amb el paràgraf anterior i ara mateix s’estarà interrogant a ella mateixa, preguntant-se si, potser, sense ser-ne conscient, és una persona que no dona mai la raó. Primer de tot, caldria asserenar-se. La majoria de persones poden haver compartit una conversa en què s’han entossudit a tenir la raó; fins i tot al final pot haver resultat que no la tenien, que estaven equivocades. Però amb això no n’hi ha prou per fer sonar l’alarma. Com gairebé tot a la vida, el més important és fer-ho en la justa mesura. És a dir, que això succeeixi en una ocasió, o encara que passi de tant en tant, no significa, a la força, que no es doni mai la raó. És molt diferent que un fet sigui habitual o que sigui esporàdic.

Motius per no donar la raó

Seria rellevant conèixer els motius que duen aquestes persones a actuar de la manera que ho fan, a intentar totes les trampes possibles, a fer el que calgui per no haver de donar la raó a una altra persona. A continuació, s’exposen diverses possibilitats, algunes relacionades entre si.

1. Són persones que pretenen tenir sempre el control de les situacions. Solen ser poc flexibles, de vegades maniàtiques i necessiten el reconeixement dels altres. Aquesta actitud pot amagar una personalitat insegura.
2. Són persones molt rígides, que tenen unes creences i opinions estrictes, que si algú opina diferent d’elles, s’ho prenen com un atac directe i intenten defensar-se; quan en realitat pensar diferent no vol dir anar contra l’altra persona, ni de bon tros.
3. Són persones que cauen en una de les trampes de l’ego, que les enganya quan se senten insegures, que fa que pensin que si no tenen la raó valen menys (una qüestió totalment falsa) i que en tenir la raó (o apropiar-se d’ella) valen més.
4. Es tracta de persones que gaudeixen imposant les seves opinions a la resta de persones. A diferència d’alguna de les opcions anteriors, poden ser conscients que no tenen la raó i això les motiva encara més.

De segur que existeixen moltes altres opcions. Però potser la clau es troba en la primera paraula de la definició esmentada anteriorment, en el verb “reconèixer”. A alguns membres de l’espècie humana (no m’atreviria a dir si a pocs o a molts) no els agrada gens ni mica haver de “reconèixer” alguna cosa, el que sigui, a no ser que els beneficiï de manera directa. És a dir, que el seu inconscient no els permet fer-ho, no els permet reconèixer un error, que s’han equivocat, que no tenien raó… De vegades, resulta més fort que ells. Encara que ho intentessin amb totes les seves forces, no podrien, de cap manera. Per saber més sobre l’inconscient i la ment humana, recomano llegir la publicació sobre l’obra de Sigmund Freud “Psicopatologia de la vida quotidiana”.

Com caldria tractar una persona que sempre vol tenir la raó? Sento dir que es tracta d’una pregunta molt complexa, que no es pot respondre en unes poques línies, així que, malauradament, no serà tractada en aquesta publicació.

Seria aconsellable deixar de veure la vida en termes de veritats absolutes. No tot és blanc o negre, sinó que existeixen múltiples tonalitats de grisos. Tothom (o gairebé tothom) té una part de raó. I moltes opinions ens poden ser útils per créixer com a persones.

Colofó

Fa algun temps, vaig ser testimoni en primera persona d’una conversa breu que pot exemplificar a la perfecció aquesta forma d’actuar. Els protagonistes van ser el David, el Carles i el Pere (els noms han estat canviats per preservar les identitats). Es tractava de tres “amics”. Aquesta darrera paraula ha estat escrita entre cometes de manera expressa, per destacar la fina línia que separa uns “amics” (el que semblen) d’uns simples “coneguts” (el que potser són en realitat).

El Carles i el Pere estaven debatent sobre un tema en concret (quin era no és rellevant en aquest moment). El Carles defensava una postura i el Pere la contrària. De sobte, el David, que feia més temps que coneixia el Pere, li va dir a aquest: “Però si tu penses igual que el Carles”. I el Pere li va respondre, amb seguretat i certa arrogància: “Sí, però no li vull donar la raó”.

---

“La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant, en què el llibre parla i l’ànima escolta”.

André Maurois, pseudònim d’Émile Herzog (1885–1967). Escriptor i assagista francès.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

M’agradaria conèixer la teva opinió sobre aquesta Reflexió i sobre tota la tetralogia.

---

Per llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.

---

Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Aquesta frase podria estar, d’alguna manera, relacionada amb la Reflexió titulada “Donar les gràcies”. Les dues, segons algunes persones, en l’actualitat podrien trobar-se en perill d’extinció.

La idea d’escriure una Reflexió sobre el fet de demanar perdó va sorgir mentre redactava la publicació titulada “Donar les gràcies”; la lectura de la qual recomano. Va ser fruit d’una tendència a l’associació, que es pot aplicar tant a expressions, com a objectes, persones, situacions…

Algunes expressions senzilles utilitzades per demanar perdó poden ser: “Ho sento”, “disculpa”, “et demano perdó”, “perdona”, “perdoneu” o, simplement, “perdó”. Però, abans de res, caldria saber què vol dir demanar perdó. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), perdó és l’acció de perdonar i perdonar és absoldre (algú) d’un càstig (deixar passar sense castigar una falta, delicte…) o no guardar malvolença (mala voluntat) envers algú. Per tant, demanar perdó seria voler que no se’ns castigui per allò que hem fet malament.

Una qüestió similar seria disculpar-se, però, segons els experts, existeix una diferència destacable entre les dues. Disculpar-se significa donar raons o proves que descarreguin de la culpa, és a dir, treure’ns la culpa, mostrar que no es tenia la culpa; ja fos perquè havia estat un fet involuntari o perquè la culpable era una altra persona. En canvi, perdonar ve del llatí i està format pel prefix per (que indica una acció total) i el verb donare (que vol dir regalar o donar). Per tant, perdonar voldria dir donar totalment. Resumint, demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa, i esperar que et regalin allò que has de tornar.

Vist així, no és d’estranyar que a algunes persones els costi tant demanar perdó, atès que, de manera implícita, aquesta sol·licitud inclou el fet d’assumir que s’ha tingut la culpa. I això de reconèixer que s’és culpable… Això sí que li costa a l’espècie humana. Però també cal tenir en compte que no tothom és sabedor d’aquesta diferència, és a dir, que quan es demana perdó no s’acostuma a tenir present tot això.

De manera breu, la culpa es pot definir com una experiència desagradable que se sent en trencar les regles (culturals, religioses, etc.). També com un estat afectiu en què la persona experimenta conflicte per haver fet alguna cosa que pensa que no hauria d’haver fet (o per no haver fet alguna cosa que pensa que sí que hauria d’haver fet). Atès que la culpa es considera un concepte propi de la cultura judeocristiana, també es pot parlar de responsabilitat.

Des del punt de vista de l’assumpció de la culpa o responsabilitat, podríem distingir quatre possibilitats:

1. No demanar perdó perquè es pensa que no es té la culpa. Faltaria saber si es té raó o es tracta d’un pensament erroni.
2. No demanar perdó, encara que se sàpiga que es té la culpa. Seria la forma d’actuar més poc lògica.
3. Demanar perdó, tot i ser conscient que no es té la culpa. Es dona quan s’intenta expressar disculpa en general, per exemple, quan s’interromp un discurs o si es topa amb algú al carrer sense voler.
4. Demanar perdó sabent que s’és culpable. Sembla l’actuació més lògica.

Demanar perdó se sol associar a la humilitat per reconèixer que s’ha comès un error i al fet que la persona mostra intenció de rectificar o compensar, d’alguna manera, aquest error.

En Psicologia, es valora tant el fet de demanar perdó (que no sempre implica que l’ofensor no hagi de compensar d’alguna manera el seu error) com la capacitat de saber perdonar, que estaria relacionada amb l’empatia, la compassió i la redempció. El perdó pot servir a l’ofensor per alliberar-se de la culpa i a la persona ofesa per alliberar-se de possibles sentiments de rancor.

Però, per què moltes vegades no es demana perdó? Tot seguit s’esmenten diverses hipòtesis:

• Perquè es consideri que pot fer perdre poder o estatus. Algunes persones s’ho prenen com una mena d’humiliació pública, perquè representa haver de reconèixer que s’han equivocat.
• Perquè suposa una pèrdua d’autoestima, en reconèixer que es va obrar malament i, potser, es va causar un dany.
• Per témer que se li demani una compensació.

De segur que existeixen altres justificacions.

Sigui com sigui, de la mateixa manera com es va comentar en la Reflexió “Donar les gràcies”, és important que la demanda de perdó sigui sincera i espontània, no només una fórmula automàtica per intentar evitar responsabilitats.

Una qüestió a part, seria conèixer les motivacions que duen certes personalitats, per exemple, del món de la política, a no expressar gaire sovint el perdó, i encara menys de manera pública.

---

“Els llibres són les abelles que porten el pol·len d’una intel·ligència a una altra”.

James Russell Lowell  (1819-1891). Poeta, crític, editor i diplomàtic nord-americà.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Pots exposar la teva opinió a continuació.

---

Per llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.

---

Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

A simple vista, sembla que aquesta frase no pugui donar massa de si, és a dir, que d’ella se’n pot comentar poca cosa, si més no, per dedicar-li una Reflexió amb cara i ulls. Res més lluny de la realitat. I ho intentaré demostrar tot seguit.

La present entrada és la continuació natural de la publicada el mes anterior, titulada “Donar les gràcies”, la lectura de la qual es recomana, preferiblement abans de llegir la present publicació.

He de reconèixer que, en principi, aquesta publicació no estava prevista; però una usuària de Facebook que va llegir l’entrada “Donar les gràcies” em va donar la idea. Encara que no esmento el seu nom (per qüestions de privacitat), aprofito per donar-li les gràcies.

Tot i tenir ja escrit l’esborrany de la que havia de ser la publicació d’aquest mes (que publicaré més endavant), no va suposar un problema canviar els plans; ans al contrari, em va agradar que la idea sorgís d’una lectora. Això demostra que els suggeriments són benvinguts en aquesta web i que tota aportació és d’agrair.

Em va semblar una bona idea escriure sobre aquesta frase a continuació de “Donar les gràcies” perquè, d’alguna manera, suposava tancar la conversa, atès que sol ser habitual que, quan una persona dona les gràcies a una altra, aquesta li respongui “de res”. Però, encara que aquesta sigui, segurament, la resposta més comuna, no és l’única possibilitat. Existeixen alternatives que, segons algunes teories, serien preferibles.

La web www.enciclopèdia.cat defineix “de res” com a “Expressió per a llevar valor a la cosa de què hom rep un agraïment”. Precisament en aquesta definició rau el quid de la qüestió, concretament en les paraules “llevar valor”.

La majoria de possibles respostes a la paraula “gràcies” formen part d’un dels següents dos grups:

• Respostes clàssiques o que tendeixen a treure importància a l’acció realitzada. Algunes de les més habituals serien: De res, a tu/a vostè, no és res/no ha estat res, només faltaria, no et preocupis, no es mereixen…
• Respostes més positives o que no treuen valor a l’acció duta a terme. Es podrien emprar frases com: Gràcies a tu/a vostè, ha estat un plaer, amb molt de gust, m’ha agradat fer-ho, ho he fet de cor, agraeixo el teu agraïment…

Quina diferència hi ha entre els dos grups? Segons alguns corrents de desenvolupament personal, quan una persona et dona les gràcies s’hauria d’evitar respondre alguna de les frases que formen part del primer grup. Al·leguen que si es respon “de res” (per exemple), s’està desaprofitant una energia molt poderosa, la de la gratitud. El poder de l’agraïment i el valor de l’acció que l’ha provocat, no s’haurien de menysprear. Pronunciar “de res” és com dir “no he fet res”, treu valor a allò que s’ha fet i deixa que es perdi tota l’energia creada per l’agraïment. En canvi, les respostes del segon grup produeixen un efecte multiplicador de l’energia positiva de l’agraïment.

A més, les respostes del primer grup són mecàniques, es pronuncien de manera automàtica, sense pensar, i això fa que la persona no prengui consciència del que ha tingut lloc, de la força positiva d’aquell agraïment.

Normalment, el que s’agraeix és un favor rebut, una ajuda, un gest, un suport tàcit o implícit, un comentari, una crítica constructiva, unes paraules amables… Tal com es va comentar a la publicació “Donar les gràcies”, sempre resulta agradable rebre gratitud per alguna acció que s’ha dut a terme. De la mateixa manera, també resultaria preferible que nosaltres mateixos valoréssim allò que hem fet. No es tractaria d’una qüestió de fatxenderia o de donar-se importància. Tampoc no tindria a veure amb una pujada d’autoestima pel fet de saber que s’ha realitzat alguna cosa correctament, tal vegada la “bona obra del dia”. Estaria més relacionat amb el fet que si no ho valorem i responem un simple “de res”, es podria interpretar que s’està menyspreant l’agraïment. Aquesta podria ser una interpretació del que en desenvolupament personal es descriu com una pèrdua de l’energia de l’agraïment.

No cal dir que cada persona és lliure de respondre de la manera que desitgi a qualsevol mostra d’agraïment. Fins i tot, pot no respondre. Cada persona pot fer el que vulgui amb aquesta “energia” que se suposa que es desprèn de la gratitud. Es pot aprofitar o es pot deixar perdre. Encara que, si hem de fer cas del que va postular Antoine-Laurent de Lavoisier (1743-1794, químic, biòleg i economista francès, considerat com el “pare de la química moderna”), “l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma”. Es tracta del primer principi de la termodinàmica, conegut com a “Llei de Lavoisier”.

---

“Llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït”.

Santa Teresa de Jesús (1515-1582). Religiosa, mística i escriptora espanyola.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

T’ha semblat interessant aquesta Reflexió? A partir d’ara, intentaràs emprar les respostes del segon grup?

---

Per llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.

---

Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

El fet de donar les gràcies pot ser tan sols una expressió pronunciada de manera automàtica (gairebé sense pensar) o pot ser quelcom més.

La intenció d’aquesta publicació és exposar una sèrie d’idees, per tal de fomentar la reflexió sobre aquesta qüestió.

Fa alguns dies, vaig llegir a Twitter un fil que tenia com a eix vertebrador el tema de la gratitud. L’havia iniciat una persona que es dedica a confeccionar recursos pedagògics. Comentava que rebia moltes peticions de persones que desitjaven tenir aquells recursos per tal de posar-los en pràctica a l’aula. Algunes persones els sol·licitaven de manera respectuosa, educada; però existia un segment (no sé quin percentatge) que quan els demanaven gairebé li exigien.

La persona que generava aquelles eines es queixava que, de vegades, després d’enviar el recurs o recursos sol·licitats no rebia cap més comunicació, és a dir, que ni tan sols li donaven les gràcies, no mostraven cap mena d’agraïment. I això que els enviava de manera gratuïta.

Aquesta queixa em va fer reflexionar sobre la situació actual dels agraïments, és a dir, sobre el fet de donar les gràcies. Però, abans de continuar, seria bo tenir present el significat exacte d’aquesta expressió.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), donar les gràcies (a algú) significa atribuir-li un resultat favorable, un mèrit.

En el cas que exposat, el mèrit seria haver creat una sèrie de recursos pedagògics. Però el quid de la qüestió, el que més dubtes ocasionava a qui creava i remetia els recursos, era saber per què algunes persones no li agraïen. De segur que no existeix una sola causa, sinó que es tracta d’un conjunt de raons.

En primer lloc, essent benèvols, es podria pensar que, una vegada obtingut el recurs, aquelles persones s’han oblidat d’agrair-li. Senzillament, s’han despistat. Tal vegada, s’han quedat mirant les musaranyes (aprofito per recomanar la lectura de la publicació que tractava aquesta qüestió: “Mirar les musaranyes”). Perquè quan navegues per internet, sovint comences buscant alguna cosa determinada que t’interessa, d’allí vas a una altra pàgina, després saltes a una altra qüestió… I així de manera successiva fins que, al cap d’una estona, acabes en una pàgina que tracta un tema que poca o nul·la relació té amb el que buscaves en un principi. I aleshores et preguntes com has arribat fins allí. Aquesta possibilitat explicaria i justificaria la manca d’agraïment en resposta a l’enviament dels recursos.

En segon lloc, existeix l’opció que no li hagin agraït per una raó psicològica que, en major o menor mesura, afecta els éssers humans; la hipòtesi que afirma que no s’acostuma a valorar allò que s’ha obtingut de manera gratuïta. Aquesta opció també explicaria, però no sé si justificaria, la manca d’agraïment.

En tercer lloc, es podria pensar que no es tracta pas d’un menyspreu cap a la tasca del creador dels recursos, ni d’una badada, sinó que les xarxes socials, en tractar-se de converses o intercanvis curts i ràpids, tendeixen a obviar l’agraïment o altres qüestions que, potser, ja es considerarien implícites. Això vindria a dir que el fet de no mostrar de manera explícita l’agraïment no ha de significar, obligatòriament, que aquelles persones no li estiguin agraïdes.

En quart lloc, potser aquelles persones formen part d’un grup que té com una de les regles fonamentals de comportament el fet de tenir prohibit expressar agraïment.

Podrien existir altres opcions, però la majoria resultarien menys agradables o simpàtiques que les esmentades fins al moment.

Una altra qüestió, relacionada amb l’anterior encara que totalment diferenciada, seria si és lògic que aquella persona estigués esperant les mostres d’agraïment.

No hi ha dubte que rebre gratitud per alguna cosa que hem fet sempre resulta agradable, ens fa sentir bé i, fins i tot, ens pot estimular a continuar endavant. Però segur que hi ha qui ens aconsellaria que no hem de comptar necessàriament amb aquell agraïment. Sobretot, no hem de dependre d’ell. Per què? Doncs perquè si sempre estem pendent de les mostres de gratitud d’altres persones, estarem en alt grau exposats a la frustració, quan aquestes mostres no facin acte de presència. Respecte a aquesta qüestió, el conegut Dale Carnegie (escriptor, psicòleg, orador…) va expressar: “Esperar gratitud de la gent és desconèixer la naturalesa humana”. Segons sembla, com a mínim en aquest assumpte, no tenia en gaire bona consideració els éssers humans.

Així doncs, no hem de fer favors a ningú? Tampoc no caldria arribar a aquest extrem. Potser el millor seria, quan fem un favor, no acostumar-nos a esperar una mostra d’agraïment. Una altra cosa, ben diferent, és que sigui fàcil de fer o de pensar.

A gairebé tothom li deu haver succeït que en alguna ocasió ha fet un favor i no ha rebut la gratitud que havia previst rebre. Significa això que aquella persona era una desagraïda? Potser sí, atès que aquesta mena de persones també existeixen; però no forçosament ha de ser així. Tal vegada, aquella persona no ens ho va agrair en aquell mateix moment, però un temps més tard ens va fer un favor o ens va ajudar en alguna altra qüestió. I aquesta ajuda, d’alguna manera, vindria a compensar el nostre anterior favor.

Hi ha qui pensarà que si allò ho fem amb convicció, no és necessari esperar la gratitud. Si arriba, ens farà il·lusió, és clar; però si no arriba, tampoc no ens hem de frustrar, sinó que ens ha de reconfortar la sensació d’haver fet el que volíem fer i ens semblava que calia fer. El primer és estar bé amb un mateix.

No obstant això, no està de més mostrar agraïment. Pel que tinc entès, no fa mal a ningú ni costa gaire esforç.

Per finalitzar, caldria pensar si en l’actualitat es dona les gràcies d’igual manera que fa uns anys, o si, per contra, ja no s’acostumen a fer tantes mostres d’agraïment. Podria tenir això alguna cosa a veure amb la situació comentada de Twitter? Suposo que hi haurà opinions per a tots els gustos.

---

Aquesta publicació té una continuació (o resposta) a “De res”. Recomano llegir-la.

---

“En algun lloc d’un llibre hi ha una frase esperant-nos per donar-li sentit a l’existència”.

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616). Novel·lista, poeta i dramaturg espanyol.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

Què t’ha semblat aquesta publicació? Penses que actualment es dona les gràcies poques vegades?

M’agradaria saber la teva opinió.

---

Et convido a llegir altres publicacions de la web.

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.

---

Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Aquesta expressió significa estar absort en pensaments sense utilitat o estar distret d’allò que de veritat importa; si més no, aquesta és la definició més habitual.

Les musaranyes

El vocable “musaranya” procedeix del llatí mus araneus (una cosa així com “ratolí aracnoide” o “ratolí aranya”). Però, què són les musaranyes? Pel seu nom, es podria arribar a pensar que deuen tenir alguna relació amb els aràcnids. Doncs res més lluny de la realitat.

Les musaranyes són petits mamífers que es caracteritzen pels ulls menuts i un llarg musell amb bigotis molt sensibles. Són similars als ratolins, però estan emparentades amb els talps. I al món existeixen més de 250 espècies de musaranyes.

La musaranya comuna fa entre 5,4 i 8,45 cm, als quals cal afegir la cua, d’entre 2,8 i 5 cm. El pes pot anar des dels 4,7 fins als 12 grams.

Són els mamífers més actius que hi ha, amb un metabolisme de ritme frenètic, atès que el cor els batega unes 800 vegades per minut. Mantenir un metabolisme que crema calories desesperadament les obliga a menjar a tota hora (ingereixen l’equivalent al seu propi pes en insectes diàriament) perquè si passen més de quatre hores sense menjar, poden arribar a morir.

Origen de l’expressió

L’origen de l’expressió idiomàtica és incert, així que existeixen diverses teories al respecte.

Sembla que es podria haver originat quan alguns pagesos que estaven treballant al camp es distreien, veient com les musaranyes sortien de sota terra cap a l’exterior. Llavors, se’ls deia que estaven (literalment) mirant les musaranyes i, per tant, estaven perdent el temps en comptes de treballar, atès que les musaranyes no tenen una activitat útil o important, així que la seva presència al camp es considera intranscendent. Amb el temps, l’ús d’aquesta expressió s’ha generalitzat en altres àmbits i s’aplica a tothom que està absort en pensaments sense importància, sense fer res de profit. En ser unes bestioles petites, es pot pensar que l’expressió fa referència al fet que pensar en les musaranyes vol dir pensar en coses petites, sense importància, en comptes de pensar en coses més significatives. En l’actualitat, sembla que es fa servir més l’expressió “pensar en les musaranyes”. Però a mi m’agrada més la forma “mirar les musaranyes”. Aquesta forma s’emprava més antigament, fins i tot apareix en obres com “El Quixot”, de Cervantes o “Conte de contes”, de Quevedo, per posar dos exemples.

Nombrosos lingüistes han buscat l’origen d’aquesta frase feta i algun lexicògraf assenyala que l’expressió “pensar en les musaranyes” seria relativament moderna i podria utilitzar-se per a aquelles persones que estan pensant en les muses, atès que fonèticament musaranya i musa són semblants. És evident que quan una persona espera la inspiració sembla estar distreta.

Una altra accepció de musaranya és “espècie de petit núvol que se sol posar davant els ulls”, com una mena de núvol que imaginem a l’aire.

Reflexió personal

He de confessar que quan era petit m’havia sentit a dir, en més d’una ocasió, aquesta frase (em sembla que en la forma “mirar les musaranyes”). Aleshores, no me les imaginava de cap manera en concret, però pensava que alguna relació amb els aràcnids havien de tenir, sobretot pel nom. No va ser fins un temps més tard que vaig buscar la paraula musaranya en una enciclopèdia (en aquella època encara no era comú l’ús d’internet i les enciclopèdies eren eines molt útils, no només servien per agafar pols) i vaig descobrir com eren en realitat.

Quan de petit les mirava, no recordo què pensava, però tinc una teoria al respecte. No m’agrada pensar que només estava distret, sense un motiu de pes, sense un objectiu. Em nego a acceptar que estava pensant en nimietats. Vull pensar (m’agrada pensar-ho) que des de petit el que estava fent era deixar volar la imaginació, és a dir, que devia imaginar històries diverses, com les que integren aquesta web. Devia interaccionar (mentalment, és clar) amb les muses que ja començaven a alimentar la meva imaginació.

Des d’aleshores, d’alguna manera, m’he sentit unit a aquestes bestioles petites, innocents, fràgils, però, alhora, tal vegada inspiradores.

Curiositats

En alguns països d’Amèrica (Xile, Cuba, El Salvador, Hondures, República Dominicana…) “fer musaranyes” significa fer gestos amb la cara, fer ganyotes. I en certes zones, específicament, són els gestos que es fan abans de posar-se a plorar (fer el bot o el petarrell).

No puc finalitzar aquesta publicació sense esmentar que el 19 de juny és el Dia Mundial de la Musaranya, que es va originar i establir l’any 1996 en una comunitat de Jalisco, Mèxic, on es venera la musaranya com a símbol de bon auguri i abundància en tots els aspectes de la vida.

---

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

---

T’ha agradat aquesta Reflexió? M’agradaria conèixer la teva opinió.

T’han dit en alguna ocasió aquesta expressió?

L’has pronunciat alguna vegada?

Tens alguna anècdota relacionada amb aquesta expressió idiomàtica?

Si és així, si us plau, explica-me-la.

Pots deixar la teva Reflexió a continuació.

---

“Llegim al llit perquè la lectura es troba a mig camí entre la vida i el somni”.

Anna Quindlen, autora, periodista i columnista d’opinió nord-americana.