Aquesta obra romàntica (el títol original en anglès és “The Bridges of Madison County”) és molt coneguda, sobretot per la seva versió cinematogràfica, protagonitzada per la Meryl Streep i el Clint Eastwood.
L’autor
El nord-americà Robert James Waller va néixer a Charles City (Iowa) l’1 d’agost de 1939 i va morir a Fredericksburg (Texas) el 10 de març de 2017. Va ser professor universitari d’economia i negocis, així com fotògraf i músic.
L’obra
Es tracta d’una novel·la romàntica que va ser publicada l’any 1992.
A principis de la dècada de 1990, l’autor va fer un viatge en què va fotografiar els ponts coberts del comtat de Madison (Iowa). Sembla que aquest fet, unit a una cançó que ell mateix havia escrit uns anys abans, que tractava sobre el somni d’una dona anomenada Francesca, li van donar la idea de la novel·la. La va escriure en només onze dies i la va regalar a familiars i a algunes amistats, un dels quals va veure el potencial de l’obra i li va demanar permís per enviar-la a alguns agents literaris. La resposta no va tardar i aviat es va convertir en un best-seller. Quan es va estrenar la pel·lícula, ja havia venut 9 milions d’exemplars.
Argument
Explica la història de la Francesca Johnson, una dona casada que viu a una granja del comtat de Madison (Iowa) a la dècada de 1960. Un bon dia, mentre el seu espòs i els fills han anat a la Fira Estatal d’Illinois, coneix el Robert Kincaid, un fotògraf que visita el comtat de Madison per realitzar un reportatge fotogràfic sobre els ponts coberts de la zona.
La fins aleshores tranquil·la, fins i tot avorrida, vida de la Francesca, es veu sacsejada. De seguida s’enamoren. Quatre dies de passió. Un curt, però intens, romanç que té data de caducitat. Ell ha de marxar i ella dubta què ha de fer.
Adaptació al cinema
Va ser adaptada al cinema l’any 1995, amb la Meryl Streep i el Clint Eastwood com a protagonistes i el mateix Clint Eastwood com a director. Però la idea original no era aquesta. Steven Spielberg havia comprat els drets de la novel·la i volia dirigir ell mateix la cinta, però quan va descartar aquesta opció li va oferir a altres directors. Finalment, va ser el Clint Eastwood, que ja havia estat triat com a protagonista.
Respecte a la protagonista femenina, la Meryl Streep no va ser la primera opció. Algunes conegudes actrius van voler fer el paper, fins que la mare de Clint Eastwood, Ruth Wood, li va suggerir que l’interpretés la Meryl Streep.
Escena preferida
Atenció: Si encara no has llegit el llibre ni has vist la pel·lícula, potser hauries de saltar al següent punt, atès que tot seguit revelaré una part de la trama (allò que s’acostuma a anomenar fer espòiler).
La meva escena preferida de la pel·lícula és, sens dubte, la que podríem anomenar “escena del semàfor”, que té lloc cap al final de la pel·lícula. L’espòs i els fills de la Francesca ja han tornat a casa, el Robert ja ha marxat, i la Francesca va al poble a comprar amb el seu marit. En un moment donat, coincideixen en un semàfor, el Robert amb la seva camioneta al davant, com a primer vehicle de la fila, i rere seu ella amb el seu marit.
Durant uns segons, que es fan gairebé eterns, ella dubta sobre què hauria de fer, si saltar del vehicle i córrer cap a la camioneta d’ell, deixar-ho tot enrere (espòs, fills, casa…) i dur una vida plena d’amor; o, per contra, ha de romandre al vehicle i conformar-se amb la vida monòtona i tranquil·la que ha dut fins al moment.
Mentre el semàfor està en vermell, s’ho va pensant. I té temps gràcies al fet que el semàfor tarda una estona a canviar de vermell a verd. Per ser exactes, he cronometrat a la pel·lícula el temps que transcorre. Des que la furgoneta del Robert s’atura al semàfor en vermell, fins que aquest es posa en verd, transcorren un minut i tretze segons.
Malauradament, la ment de la Francesca no li acaba de donar el senyal necessari per obrir la porta del vehicle, el semàfor (per fi) canvia de vermell a verd… Però no, encara no està tot perdut, perquè la camioneta encara no ha arrencat. Encara és a temps de saltar del vehicle i córrer com una esperitada cap al seu vertader amor. El Robert no arranca la furgoneta de seguida. És en aquell moment, ja amb el semàfor en verd, que l’escena es torna, si pot ser, encara més dramàtica. La Francesca agafa el mànec de la porta, el mou mínimament, com si volgués obrir però sense saber si obrir o no. El mou només una mica, prement-lo amb força, esperant que el seu cervell, d’un moment a l’altre, doni per fi el senyal necessari a la mà dreta perquè l’obri d’una vegada. Però el cervell dubta de quina ordre ha de donar. Suposo que per la seva ment devia passar tota la seva vida, a càmera ràpida, com s’acostuma a dir que et passa quan et trobes en un moment crucial a la teva existència (sobretot en algun moment dramàtic).
Ella encara espera el senyal…
El marit es comença a impacientar i fa sonar el clàxon…
Aleshores, finalment, el Robert es veu obligat a fer un pensament i ja no pot esperar més. Arriba el desenllaç de l’escena. La camioneta arrenca, gira cap a l’esquerra, i es comença a allunyar de manera inexorable.
També he cronometrat aquesta estona i des que el semàfor es posa en verd fins que la furgoneta arrenca, transcorren uns llarguíssims i plens de tensió quaranta-tres segons.
La música, les mirades els gestos d’aquesta escena, tot sembla ser perfecte.
Pots notar el dolor, el desig i l’amor, tot alhora.
Es tracta d’una escena impressionant, perquè a la cara de la Francesca hi veus reflectida, de manera perfecta, la guerra interna que en aquell moment s’està lliurant a la seva ment.
La mà a la maneta de la porta del vehicle és un sublim colofó a una meravellosa història d’amor. És el moment de la decisió o de l’etern penediment.
I el pitjor és que la Francesca, en aquell vital moment, no pot ni plorar, no es pot desfogar, perquè té al seu costat el marit. Ha de dissimular. D’altra manera, hauria plorat fins a quedar-se sense llàgrimes.
Hauria estat egoista per part d’ella marxar amb el Robert? De vegades cal pensar en un mateix i no en els altres? Aquests i altres interrogants et queden després de veure aquesta escena.
Encara que hagis vist la pel·lícula unes quantes vegades, és normal que l’escena de la furgoneta et torni a atrapar. De sobte, t’adones que estàs en tensió, esperant que, aquesta vegada sí, la Francesca obri la porta i corri cap al Robert, deixant-ho tot enrere. Però mai no és així. Encara que sigui el que potser ens agradaria veure, no és així. No sé si mai no se li ha ocorregut a ningú fer una versió en què ella salta del vehicle i fuig amb el Robert. Seria interessant poder saber com haurien continuat les seves vides, tant la d’ella amb el Robert, com la del marit amb els fills.
L’ordre dels factors altera el producte?
Existeix el dilema, em sembla que deu ser universal, de si és millor primer llegir el llibre o primer veure la pel·lícula. Potser depèn de cada llibre o de cada pel·lícula. I em sembla que no seré jo qui acabi amb aquest dubte gairebé existencial, però donaré la meva opinió.
Si llegeixes primer el llibre, la teva ment imagina els personatges d’una determinada manera. Després, quan veus la pel·lícula, pot ser que els personatges s’assemblin o no a allò que havies imaginat. Si s’assemblen, no passa res. Però, si no s’assemblen gens, pot ser que la pel·lícula et decebi.
Per contra, si veus primer la pel·lícula, la teva ment ja té fixats els personatges i quan, posteriorment, llegeixes el llibre, no és necessari imaginar-los, perquè ja els has vist. Aleshores, no apareix un contrast entre la pel·lícula i la novel·la.
La segona part
L’any 2002, deu anys després de la publicació d’Els ponts de Madison County, el mateix autor va publicar la segona part, la continuació, amb el títol de “Els camins del record”. Es tracta de la conclusió a la història d’amor. Ambientada l’any 1981, setze anys després de la història d’amor, en ella hi ha algunes sorpreses i el Robert Kincaid trobarà un nou sentit a la seva vida.
Reflexió final
Algunes frases que m’evoca aquesta història d’amor són les següents:
L’amor pot fer patir, tant de dolor com de plaer.
La vida està plena de decisions difícils. Algunes es poden revertir al cap d’un temps, a través d’una segona oportunitat. En canvi, hi ha opcions que només passen una vegada a la vida. I són les més difícils de triar. Perquè sovint ets conscient que no es donarà una segona oportunitat. Això és el que provoca encara més pressió a l’hora de decidir. Però, com es pot renunciar a un amor així? Demostra més valentia el fet d’haver-se quedat que si hagués marxat?
Algunes frases significatives de l’obra poden ser les següents:
- Francesca: “Si marxo no trencaria el meu món, sinó el d’ells”, referint-se als fills.
- Francesca: “Us vaig dedicar la meva vida a vosaltres (els fills), deixeu que li dediqui a ell la meva mort”.
- “No vull necessitar-te, perquè no puc tenir-te”.
M’agradaria molt saber la teva opinió.
Has llegit la novel·la?
Has vist la pel·lícula?
Què t’ha fet sentir?
T’ha fet plorar?
Què hauries fet en el lloc de la Francesca? Hauries baixat de la furgoneta? Per què?
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.
“Segueix llegint. És una de les més meravelloses aventures que qualsevol persona pot tenir”.
Lloyd Alexander (1924-2007), escriptor nord-americà.
M´ha agradat molt la teva descripció de l´escena del semàfor. Vaig veure la pel·lícula i vaig llegir el llibre (en aquest ordre) i, tot i que ja en fa molts anys, m´has evocat clarament a aquell moment, tant al de la pel·lícula com al del llibre, i ho has clavat! Sens dubte, una de les meves pel·lícules i novel.la preferides. I tens tota la raó amb això de que, en molts casos, “l´ordre dels factors no altera el producte”. En aquest cas, a mi em va passar així, ja que la pel·lícula és tant sublim (pels protagonistes, la posada en escena i tot plegat), que em sembla que això em va ajudar a que m´agradés més el llibre i m´has fet agafar ganes de tornar-lo a llegir 🙂 Gràcies i salutacions des d´Alemanya!!!
M’alegra que t’hagi agradat la descripció. És una escena que em va quedar gravada a la retina, com se sol dir. Fins i tot, quan de tant en tant veig que tornen a emetre la pel·lícula per la televisió, miro a veure si enganxo aquest moment. Mai no em cansaria de veure-la, una vegada rere l’altra, en bucle. Fins i tot tinc el vídeo d’aquesta escena a l’ordinador. Es pot descarregar de Youtube.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Desconeixia l’existència d’una segona part.
Jo tampoc ho sabia.
AL meu entendre, no és tan bona com la primera part, però recomano la seva lectura, encara que només sigui per satisfer la curiositat que pot despertar el fet de voler saber com l’autor acaba la història. Gràcies pel comentari.
Com exposo a la publicació, no és tan coneguda. Gràcies per comentar.