Saber dir no

De vegades, penso que saber dir no, quan cal, és una qualitat que, malauradament, no posseïm totes les persones. Potser es podria dir que és una mena d’art, el qual algunes persones dominen a la perfecció, mentre que d’altres desconeixen totalment.

Es tracta d’una qüestió que pot semblar supèrflua, però que no ho és tant. Perquè sovint, en el nostre dia a dia, ens trobem en diverses situacions en les quals saber dir un “no”, sobretot en el moment precís, ens pot evitar molts maldecaps futurs. Però precisament aquí rau el quid de la qüestió, en saber dir no quan “toca”, no massa aviat, quan encara no ens han proposat res, perquè semblaria massa exagerat, com si ens estiguéssim curant en salut, i quedaria massa forçat; però tampoc no és bo, potser encara és pitjor, dir que no massa tard. Perquè si, en un principi, diem que sí, després resultarà molt difícil poder dir que no. I si aconseguim dir que no, serà massa tard. I haurem perdut tota la nostra credibilitat.

Respecte al tema que tractem, podríem dir que existeixen tres classes de persones:

– Persones que sempre diuen que no. Aquestes persones tenen el costum de dir que no, tant si els demanes un favor, encara que sigui petit, com si els implores ajuda, com en altres situacions. Tenen el costum de dir que no i no les pots fer canviar de parer. Però en aquest grup podríem diferenciar dos subgrups:

– Persones que sempre diuen que no i sempre queden bé. Aquestes persones, valgui la redundància, personificarien el punt àlgid, el cim, del fet de saber dir no. Són persones que, encara que sempre diguin que no, sempre queden bé. Aquest és el punt on es produeix la quadratura del cercle, és a dir, que aconsegueixen quedar bé. Són les persones que saben portar aquest art fins al punt màxim de l’excel·lència. Serien les persones de qui haurien de prendre exemple les que formen els altres grups. Serien les persones a seguir. Serien dignes d’impartir cursos explicant com ho fan.

– Persones que sempre diuen que no, però no queden bé. Aquestes persones es troben a mig camí de l’excel·lència. Només els falta saber com quedar bé fent el que fan, és a dir, dir sempre que no. Potser amb el temps aprendran a fer-ho. Tal vegada tot depèn de la pràctica.

– Persones que mai diuen que no. Aquest grup està format per les persones que haurien d’aprendre de les que formen l’anterior grup. Perquè dir sempre que sí no pot dur a res de bo. No dir mai que no suposa que sovint altres persones s’aprofitin de tu. Perquè l’espècie humana, si més no en teoria, sembla estar feta per aprofitar-se, sempre que es pugui, de les altres persones. De vegades, resulta difícil trobar una persona que, podent-ho fer, no s’aprofiti d’una altra. Les persones d’aquest grup són les que pagarien gustosament per poder anar als cursos que podrien impartir les persones que sempre diuen que no i sempre queden bé.

– Persones que de vegades diuen que no. Aquest grup està format per les persones que diuen que no quan convé. Són les que saben triar el moment en què és necessari dir no.

Respecte al fet de saber dir no, hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat. Em sembla que es tracta d’una forma d’actuar inherent a l’espècie humana. Suposem el cas d’una persona que sempre diu que sí, que pertany al grup de persones que no saben dir no. I tothom que la coneix sap a la perfecció, per experiència pròpia, que mai de la vida, però que mai, mai, dirà no. Tothom sap que mai diu no i tothom espera que continuï sent així. A ningú li passa pel cap que algun dia pugui dir no. Què succeirà si, un bon dia, pels motius que siguin (la lluna, un eclipsi, una alineació planetària…) no se li ocorre altra cosa que dir no? Déu nos en guard! Segons el tarannà de l’espècie humana, em sembla que això és el pitjor, o gairebé, que es pot fer a la vida. Si això succeeix, tothom (o gairebé tothom) reaccionarà de la mateixa manera. Tothom se li tirarà a sobre, com si hagués comès un delicte, però no un petit delicte, sinó gairebé el delicte més gran que pugui existir. Però, per quina raó reaccionaran així les altres persones? Que no té dret a dir que no? En principi, semblaria que, com la resta de persones, sí que té dret a dir no; però la idiosincràsia humana sembla negar-li aquesta possibilitat. Per què? Potser perquè, a còpia de dir sempre que sí, havia establert un precedent que s’havia convertit en una mena de llei, gairebé una llei divina, que no podia saltar-se.

I tu, què opines?

T’has trobat mai en alguna de les situacions comentades?

A quin grup de persones creus que pertanys?


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.


Quan una persona escriu se n’adona del difícil que és escriure fins i tot una novel·la dolenta”.

Esther Tusquets (1936-2012), editora i escriptora espanyola.

4 comentaris a “Saber dir no”

  1. Jo perteneixo al grup que gràcies a Deu, sempre escolto abans de dir “NO ” i faig una reflexió ho comento amb mi mateixa o demano opinió, i espero que m’entenguin el perque dic que ” NO. “

    Respon
  2. Per desgràcia formo part del grup que no sap dir que NO.
    Interessant hi hagués un aprenentatge per poder saber dir NO quan és la millor opció i no sigui massa tard.

    Respon

Feu un comentari