Totes les persones tenim costums. Cadascuna té els seus propis costums. Potser som éssers de costums.
De vegades, es fa la diferència entre bons costums i mals costums. Un bon costum seria, per exemple, realitzar exercici amb regularitat. Un altre, seria dur una dieta equilibrada. Respecte als mals costums, aquests podrien ser els que anomenem vicis, com fumar o menjar massa greixos.
També podríem prendre en consideració altres costums, els quals resultaria difícil qualificar de bons o mals costums, atès que no ens aporten gaire cosa, ni bona ni dolenta. Els podríem anomenar “costums innocents”.
Però no sempre són del tot innocents. I tal com intentaré demostrar tot seguit, potser els podríem definir com a mals costums, si més no, com a “innocents mals costums”. Encara que després del que exposaré, el qualificatiu d’innocents em sembla que sobrarà.
El primer d’aquests costums que em va al cap és el d’un home que tenia el costum de fer cada dia el mateix recorregut per anar a la feina. Algú pensarà: “I què pot tenir això de dolent?”. En principi, que ho faci una persona anònima no suposa res dolent. Moltes persones realitzen cada dia el mateix trajecte de casa a la feina. Però si es tracta d’una persona pública, que duu sempre escorta i que hi ha el perill de patir un atemptat… la cosa canvia. Em refereixo a Luis Carrero Blanco, president del Govern d’Espanya l’any 1973. Sembla que cada dia recorria el mateix camí, el qual era conegut pels seus enemics, fins que el 20 de desembre d’aquell any un atemptat va posar fi a la seva vida.
Però també em ve al cap un altre costum. Un costum que tenen milers de persones, a les que ben segur que aquest costum no els suposarà cap perjudici durant la seva vida. Però hi ha una persona a qui sí que va perjudicar, i molt, tant en l’àmbit personal com, sobretot, en l’àmbit professional.
És el cas de l’atleta espanyol Bruno Hortelano (nascut el 1991). Dominador durant alguns anys de la velocitat a Espanya, va obtenir com a màxim premi el fet de quedar primer als Europeus d’Atletisme de l’any 2016 a la prova dels 200 m llisos. Aquell mateix any, va ser semifinalista olímpic, també a la prova dels 200 m llisos. Tenia un futur molt prometedor a l’atletisme. Però… Què va succeir? El dia 5 de setembre de 2016, quan anava en un vehicle assegut al seient del copilot, va patir un accident. La part del seu cos que més va patir va ser la mà dreta. I això va suposar gairebé el principi del final de la seva carrera atlètica. Algú pot pensar: “Què té a veure que patís ferides a la mà dreta amb el fet de córrer?”. Doncs té a veure més del que podria semblar.
Però, primer de tot, em referiré a l’innocent mal costum, o potser no tan innocent, que ho va originar tot. Sembla que quan anava de copilot al vehicle, tenia el costum de treure la mà dreta per la finestra del vehicle. Mai no passava res, fins que un mal dia el vehicle va tenir un accident i es va lesionar alguns dits de la mà dreta. I la seva carrera atlètica es va aturar.
En principi, podia semblar que encara podia córrer, tot i tenir la mà dreta lesionada. Però cal tenir en compte que a les curses de distàncies curtes (60 m, 100 m, 200 m) és molt important la sortida, en què els atletes comencen la cursa amb les mans tocant a terra i utilitzant-les per donar-se impuls.
El Bruno Hortelano, després de nombroses operacions per intentar recuperar la mobilitat dels dits, va tornar a la competició d’alt nivell, però, tret d’algun èxit esporàdic, res ha estat com abans de l’accident. A la tornada, una sèrie de lesions (el tendó d’Aquil·les, pubàlgia…) han continuat el seu patiment. En una entrevista va comentar que l’accident també li havia provocat algun desajust múscul-esquelètic, fet que podria justificar aquestes lesions.
Què ens poden indicar aquestes històries? Que no hem de passar sempre pel mateix lloc? Que hem de vigilar on posem les mans? Potser sí, o potser no. Tal vegada només es tracta de simples coincidències. Potser són cops de mala sort. Hi haurà qui pensi que es tractaven de fets que ja estaven prefixats en l’existència d’aquestes persones, és a dir, que en el destí ja estava previst que havien de succeir.
Sigui com sigui, tant si pensem que va ser el destí, o la casualitat, o la mala sort, potser no estaria de més ser previsors i revisar els nostres “innocents mals costums”.
M’agradaria conèixer la teva opinió.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.
Karen Witemeyer, escriptora nord-americana.