“Hi va haver grans cultures que no van descobrir la roda, però mai va existir una cultura que no expliqués històries” és una frase atribuïda a l’escriptora nord-americana Ursula Kroeber Le Guin (1929-2018).
Si has llegit la pàgina www.santosbalasch.cat en alguna ocasió, sabràs que al final de cada publicació hi afegeixo una frase cèlebre relacionada amb la literatura, la lectura, els llibres… Doncs aquesta frase és la que finalitzava la publicació del mes passat, titulada “Iniciació a la lectura”.
Mentre pensava en el significat d’aquesta frase, vaig començar a imaginar com podia haver estat això d’explicar històries al llarg de la història, valgui la redundància.
Si tenim en compte el que es coneix, fins al moment, de la història de la humanitat, els primers éssers humans no devien ser capaços de comunicar-se entre ells de forma oral. Potser tampoc no ho podien fer amb signes, atès que aquests no devien existir. Així que no sé pas com devien entendre’s, però d’alguna manera ho devien fer.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web http://www.santosbalasch.cat.
Al cap d’un temps, se suposa que van començar a comunicar-se mitjançant alguna mena de signes, però obviaré aquest temps i passaré directament a l’època en què ja sabien comunicar-se de forma oral.
A partir d’aquell moment, es devien començar a explicar històries. Cal tenir present que aleshores no existien ni el televisor, ni la ràdio, ni el mòbil… Res de tot això havia estat inventat. A més, de ben poc els hauria servit, atès que no existia l’electricitat.
Bromes a part, des que els éssers humans van ser capaços de comunicar-se verbalment de manera efectiva, és lògic pensar que es van començar a explicar històries. Un es pot imaginar aquests éssers asseguts al voltant d’una foguera (quan ja havien descobert el foc, és clar) narrant… Què podien explicar-se? Al principi, devien ser converses similars a les que podem tenir en l’actualitat en un bar. Devien comentar les vivències reals del dia a dia, és a dir, que si un havia caçat tres preses, que si l’altre havia caigut per un penya-segat…
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Més endavant, devien ser capaços d’inventar històries. No sé per quina raó, imagino que la primera persona que es va inventar una història devia ser mentint per intentar sortir del pas d’un atzucac. No sabrem mai si se’n va sortir i les altres persones el van creure, però això explicaria que continués inventant històries. Acabava de nàixer la ficció.
Potser es tractava d’una persona que acostumava a posar-se sovint en embolics i necessitava recórrer a aquestes invencions per evitar mals majors; així que li calia perfeccionar aquesta faceta. Sempre s’ha dit que la pràctica és força important, en moltes i diverses qüestions.
Encara no s’havia inventat l’escriptura, així que l’única manera de transmetre aquestes històries era oralment, és a dir, que una persona l’explicava a una altra o a un grup, un membre d’aquest grup l’explicava a una altra persona o un altre grup… Faltaria saber si amb aquesta manera de procedir la versió que li arribava a la darrera persona era semblant a l’original.
Si vols llegir altres publicacions de la web, en el Menú explora les diverses Categories (Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres Preferits, Literatura i cultura, Per què escric…).
Fent un salt en el temps, arribaríem a la invenció de l’escriptura. Per fi, ja no seria necessari memoritzar totes aquelles històries. El problema principal devia ser que havies d’escriure en pedra, un procés lent i feixuc. Alhora, va aparèixer la lectura, una altra gran fita. Al principi, només hi devien tenir accés les elits. Els escrits realitzats amb un cisell sobre la pedra acostumaven a ser breus. No puc imaginar-me com hauria estat escriure la novel·la “Guerra i pau”, de Lev Tolstoi, sobre pedra, ni quantes tones hauria pesat.
Per sort, la civilització egípcia va idear l’escriptura sobre papir en el tercer mil·lenni abans de Crist i es va poder disminuir de manera considerable el pes de les obres, a més de fer-les més manejables i mòbils. Al papir el va seguir el pergamí, obtingut a partir de la pell de xai, vedella o cabra. Després arribaria el paper, creat a la Xina.
Arribem a l’època medieval, quan els monjos, en els convents, eren els encarregats de realitzar còpies de les obres, com a forma de preservar tota aquella cultura. A la publicació “Els primers llibres” hi trobareu més informació.
Però el salt evolutiu definitiu va tenir lloc arran de la invenció de la impremta. Podeu llegir la publicació titulada “El primer llibre imprès” per saber més sobre aquesta qüestió. Aleshores, el nombre de llibres va anar augmentant.
Malgrat tots aquests avenços, encara hi havia persones que només podien accedir a les històries que eren transmeses via oral, atès que no havien pogut aprendre a llegir. A més, la tradició oral no ha desaparegut mai; encara es conserva en forma de narracions que s’expliquen en diferents situacions com, per exemple, en trobades familiars, en trobades d’amistats, en excursions, en acampades… Sempre és un bon moment per explicar històries, sigui al voltant d’una foguera, d’una llar de foc o d’una taula amb aliments.
En el futur, caldrà veure si els dispositius electrònics provocaran la desaparició de la tradició oral, allò que sempre ha existit i és conegut com a “explicar històries”.
“El llibre és força, és valor, és poder, és aliment; torxa del pensament i brollador de l’amor“.
Rubén Darío (1867-1916). Poeta, escriptor i periodista nicaragüenc.
M’agradaria saber què t’ha semblat aquesta publicació. Pots deixar un comentari a continuació.
