La paraula enveja prové del llatí “invidere”, composta per “in”, que significa “cap dins” i “videre”, que significa “veure”, “mirar”. Per tant, l’enveja seria mirar cap a dins, però amb mala mirada, amb hostilitat.
Altres definicions d’enveja podrien ser les següents:
– Sentiment de tristesa o enuig que experimenta una persona que no té o desitjaria tenir alguna cosa que una altra persona posseeix.
– Passió malsana que afecta més a la persona que la viu que a la persona que la desperta.
– Sentiment o estat mental en el qual existeix dolor o desgràcia per no posseir allò que té una altra persona, sigui béns, qualitats superiors o una altra classe de coses tangibles o intangibles.
En la mitologia grega, Eris era la deessa de la discòrdia i representació de l’enveja. Era filla de la venjança i de la gelosia, és a dir, era la fusió de Némesis i Ptono.
El filòsof grec Aristòtil va definir l’enveja com el dolor davant la visió de la bona fortuna d’una altra persona, provocat per aquells que tenen allò que nosaltres hauríem de tenir.
Bertrand Arthur William Russell, filòsof, matemàtic i escriptor britànic (guanyador del Premi Nobel de Literatura), va dir que l’enveja era una de les causes més potents de la infelicitat.
Jacques Lacan, psiquiatre i psicoanalista francès, deia que l’enveja no es tracta de desitjar l’objecte que una altra persona té, allò que l’altra persona és, sinó que l’enveja es dirigeix al gaudi que li suposem a l’altra persona per tenir aquell objecte i no a allò que sabem racionalment.
En l’actualitat, s’intensifica la simptomatologia relacionada amb l’enveja promoguda per imatges de gaudi i de plaer a les xarxes socials.
L’enveja és constitutiva del desenvolupament del psiquisme humà i s’ha d’encausar a processos d’integració i unificació de la nostra personalitat.
El que està clar, és que l’enveja és un sentiment, no és un diagnòstic, no és una malaltia. Es pot debatre si és una patologia, o fins a quin punt és una patologia.
És important destacar que és l’únic sentiment que no acaba amb la mort de la persona envejada. Se la segueix envejant fins i tot després de morta.
L’enveja és com un cuc que et rosega, que et va rosegant per dins durant part de la teva vida i, en un moment donat, pot ser que no puguis resistir-ho més i perdis el control de la teva conducta.
Per detectar l’enveja en nosaltres mateixos, ens podem fer les següents preguntes:
Desitjo tenir els béns materials, intel·lectuals o físics d’altres persones?
Distrec els meus pensaments en comparacions sobre allò que tenen altres persones?
Alguna vegada he desitjat que altres persones no tinguin els béns que tenen perquè jo no els tinc?
Classes d’enveja
Segons algunes persones expertes, podríem distingir dues classes d’enveja, l’enveja maliciosa i l’enveja benigna o enveja sana.
Enveja maliciosa. És una emoció desagradable que fa que es vulgui enderrocar l’altra persona.
Enveja benigna o sana. Encara que continua essent una emoció negativa, en el sentit que resulta desagradable, podria proporcionar emulació, motivació de millora, pensaments positius sobre l’altra persona i admiració. Aquesta classe d’enveja implicaria el reconeixement que altres persones són millors i faria que la persona aspirés a ser igual de bona. Cal dir que moltes persones expertes afirmen que l’enveja sana en realitat no existeix i que no és altra cosa que admiració.
L’enveja en el Cristianisme
L’enveja és considerada per l’Església catòlica com un pecat capital perquè genera altres pecats. El terme capital no es refereix a la magnitud del pecat, sinó al fet que dona origen a molts altres pecats i trenca l’amor al pròxim que proclamava Jesús.
El seixanta-quatrè Sant Pare de l’Església catòlica, Sant Gregori Magne, va ser qui va seleccionar els set pecats capitals. La supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la mandra són les set passions de l’ànima que la tradició eclesiàstica ha fixat com a “pecats capitals”. En contraposició a aquests set pecats capitals, existeixen les set virtuts, cadascuna confrontada a un pecat capital i que, en ordre, serien la humilitat (en contraposició a la supèrbia), la generositat (en contraposició a l’avarícia), la castedat, la paciència, la temprança, la caritat i la diligència.
La caritat, en oposició a l’enveja, consisteix a desitjar sempre bé a l’altra persona. I aquest desig o recerca del bé de l’altre pot arribar, fins i tot, a heroic quan es procura el bé de l’altra persona, abans o per damunt del bé propi.
La Bíblia inclou un succés fruit de l’enveja. El primer cas d’enveja que podem trobar a la Bíblia, el trobem al Gènesi. Es tracta de l’enveja que va sentir un germà sobre l’altre germà, és a dir, la història de Caín i Abel. I aquesta enveja que sentia Caín sobre Abel era tan gran que el va dur a cometre el primer homicidi de la història, segons la Bíblia.
Curació de l’enveja
Sabem que moltes malalties tenen curació. Si són físiques, amb medicaments; si són psicològiques, amb medicaments i/o psicoanàlisi. Però si l’enveja no és una malaltia, sinó un sentiment, significa això que no té cura? Les malalties s’intenten curar i els sentiments s’intenten canviar, alterar o millorar? Les persones expertes discrepen sobre aquesta qüestió.
Determinats especialistes afirmen que l’enveja és incurable. Però n’hi ha d’altres que consideren que pot modular-se, sobretot en aquells casos en què la persona envejosa ja està en tractament psicològic per altres causes. Aquestes podrien assumir les seves limitacions, apreciar el que tenen, no fixar-se sempre en les altres persones i aprendre a gestionar la frustració.
Per intentar eliminar l’enveja, si és possible, hi ha qui recomana seguir els següents quatre passos:
1. Reconèixer l’emoció i què la provoca.
2. Observar quin comportament ens genera.
3. Focalitzar-se en un mateix i no en els altres. No comparar-se.
4. Centrar-se en les fortaleses pròpies, sense menysprear l’èxit dels altres.
I tu, què opines sobre l’enveja?
M’agradaria conèixer la teva opinió.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://www.santosbalasch.cat.
“Mai no s’acaba d’aprendre a llegir. Tal vegada com mai no s’acaba d’aprendre a viure”.
Jorge Luis Borges (1899-1986). Escriptor, poeta i assagista argentí.
Molt bones reflexions sobre l’ enveja Santos.
Penso que com a sentiment/emoció,també pot causar mal a la persona sobre la qual és té enveja ,si se n’ adona i no és capaç de gestionar aquesta percepció d’ esser envejat.
Com aniríem de bé si es pogués eliminar tot tipus d’ enveja!
Hola, Elisa. Tens raó en que la persona envejada potser no sabrà què fer o com actuar. Tant de bo no existís l’enveja, però, malauradament sí existeix. Gràcies per comentar.
Molt interessant tan l’anàlisi com la recerca històrica! Gràcies! Val a dir però que jo crec que també existeix l’enveja no material: de la capacitat d’una persona de ser feliç, joventut…
Hola, Sílvia. Tens tota la raó, l’enveja pot ser tant per béns materials (vehicle, casa…), com per qüestions no materials (com la felicitat). Moltes gràcies per comentar.