Donar la raó

Es tracta d’una expressió de pronunciació fàcil, però la seva posada en pràctica pot resultar, sobretot per a certes persones, força complicada.

Aquesta entrada tanca la tetralogia de publicacions, en forma de Reflexió, dedicades a frases fetes d’ús habitual. Les anteriors publicacions (per aquest ordre) van ser “Donar les gràcies”, “De res” i “Demanar perdó”.

La web www.enciclopèdia.cat defineix “donar la raó” com a “Reconèixer-li (a algú) com a justificat el que diu, el que ha fet, etc.”.

Existeixen persones, malauradament gairebé tothom s’hi ha topat al llarg de la vida amb alguna, que no donen mai la raó. Els motius? Més endavant els intentaré esbrinar. El que sembla estar clar és l’existència d’alguna motivació oculta que evita que aquests éssers puguin donar la raó a una altra persona que no sigui ella mateixa. Tant se val quin sigui el tema tractat, comentat o debatut. Encara que intentis explicar-li, justificar-li, mostrar-li, fins i tot amb proves, que no té la raó, tot esforç serà inútil. L’únic final possible a la conversa serà pronunciar la frase “màgica”: “Tens raó”. No existeix alternativa possible.

Hi ha ocasions en què una conversa banal amb una d’aquestes persones es pot transformar en un espectacle surrealista digne d’observar (en la distància, és clar). Fins i tot, s’atreveixen a posar en dubte fets o situacions de la teva vida personal, com si ells la coneguessin millor que la mateixa persona. Per exemple, et poden dir alguna cosa com: “L’altre dia et vaig veure conduint un vehicle descapotable”. I quan li respons que no pot ser, que no has conduït mai un vehicle descapotable… Aleshores, s’inicia una lluita (verbal) aferrissada per demostrar-te que no tens la raó. Per molt que li expliquis que no és veritat, que et sembla que ho recordaries si hagués estat real… Per molt que t’hi esforcis, no aconseguiràs fer que canviï d’opinió. Després d’una bona estona, i de diversos intents, finalment no et quedarà cap més remei que sucumbir, entonar el mea culpa i pronunciar la frase “màgica”: “Tens raó”.

Potser alguna persona s’ha sentit identificada amb el paràgraf anterior i ara mateix s’estarà interrogant a ella mateixa, preguntant-se si, potser, sense ser-ne conscient, és una persona que no dona mai la raó. Primer de tot, caldria asserenar-se. La majoria de persones poden haver compartit una conversa en què s’han entossudit a tenir la raó; fins i tot al final pot haver resultat que no la tenien, que estaven equivocades. Però amb això no n’hi ha prou per fer sonar l’alarma. Com gairebé tot a la vida, el més important és fer-ho en la justa mesura. És a dir, que això succeeixi en una ocasió, o encara que passi de tant en tant, no significa, a la força, que no es doni mai la raó. És molt diferent que un fet sigui habitual o que sigui esporàdic.

Motius per no donar la raó

Seria rellevant conèixer els motius que duen aquestes persones a actuar de la manera que ho fan, a intentar totes les trampes possibles, a fer el que calgui per no haver de donar la raó a una altra persona. A continuació, s’exposen diverses possibilitats, algunes relacionades entre si.

  1. Són persones que pretenen tenir sempre el control de les situacions. Solen ser poc flexibles, de vegades maniàtiques i necessiten el reconeixement dels altres. Aquesta actitud pot amagar una personalitat insegura.
  2. Són persones molt rígides, que tenen unes creences i opinions estrictes, que si algú opina diferent d’elles, s’ho prenen com un atac directe i intenten defensar-se; quan en realitat pensar diferent no vol dir anar contra l’altra persona, ni de bon tros.
  3. Són persones que cauen en una de les trampes de l’ego, que les enganya quan se senten insegures, que fa que pensin que si no tenen la raó valen menys (una qüestió totalment falsa) i que en tenir la raó (o apropiar-se d’ella) valen més.
  4. Es tracta de persones que gaudeixen imposant les seves opinions a la resta de persones. A diferència d’alguna de les opcions anteriors, poden ser conscients que no tenen la raó i això les motiva encara més.

De segur que existeixen moltes altres opcions. Però potser la clau es troba en la primera paraula de la definició esmentada anteriorment, en el verb “reconèixer”. A alguns membres de l’espècie humana (no m’atreviria a dir si a pocs o a molts) no els agrada gens ni mica haver de “reconèixer” alguna cosa, el que sigui, a no ser que els beneficiï de manera directa. És a dir, que el seu inconscient no els permet fer-ho, no els permet reconèixer un error, que s’han equivocat, que no tenien raó… De vegades, resulta més fort que ells. Encara que ho intentessin amb totes les seves forces, no podrien, de cap manera. Per saber més sobre l’inconscient i la ment humana, recomano llegir la publicació sobre l’obra de Sigmund FreudPsicopatologia de la vida quotidiana”.

Com caldria tractar una persona que sempre vol tenir la raó? Sento dir que es tracta d’una pregunta molt complexa, que no es pot respondre en unes poques línies, així que, malauradament, no serà tractada en aquesta publicació.

Seria aconsellable deixar de veure la vida en termes de veritats absolutes. No tot és blanc o negre, sinó que existeixen múltiples tonalitats de grisos. Tothom (o gairebé tothom) té una part de raó. I moltes opinions ens poden ser útils per créixer com a persones.

Colofó

Fa algun temps, vaig ser testimoni en primera persona d’una conversa breu que pot exemplificar a la perfecció aquesta forma d’actuar. Els protagonistes van ser el David, el Carles i el Pere (els noms han estat canviats per preservar les identitats). Es tractava de tres “amics”. Aquesta darrera paraula ha estat escrita entre cometes de manera expressa, per destacar la fina línia que separa uns “amics” (el que semblen) d’uns simples “coneguts” (el que potser són en realitat).

El Carles i el Pere estaven debatent sobre un tema en concret (quin era no és rellevant en aquest moment). El Carles defensava una postura i el Pere la contrària. De sobte, el David, que feia més temps que coneixia el Pere, li va dir a aquest: “Però si tu penses igual que el Carles”. I el Pere li va respondre, amb seguretat i certa arrogància: “Sí, però no li vull donar la raó”.


La lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant, en què el llibre parla i l’ànima escolta”.

André Maurois, pseudònim d’Émile Herzog (18851967). Escriptor i assagista francès.


M’agradaria conèixer la teva opinió sobre aquesta Reflexió i sobre tota la tetralogia. Pots redactar-la a continuació.


Per llegir altres publicacions de la web…

En el Menú, explora les diverses Categories.

Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Comparteix la web i les publicacions.

Subscriu-te a la web. Rebràs els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Deixa un comentari