Fa pocs dies, en una xarxa social, vaig llegir una frase que em va cridar l’atenció i em va fer reflexionar sobre el fet d’escriure; per què es fa, quines raons porten una persona a escriure…
La present publicació té plena integritat per si sola, però no puc deixar de suggerir que es llegeixin (abans o després) les dues parts precedents, titulades “Per què escric (1a part)” i “Per què escric (2a part)”.
La frase en qüestió venia a dir, de manera aproximada, que t’adones que escriure forma part de la teva vida quan estàs mirant una pel·lícula i t’imagines com l’hauries escrit tu, què hauries canviat…
En llegir-la, em van venir a la ment les diverses vegades en què he mirat una pel·lícula (el mateix es podria aplicar a una sèrie) i he pensat alguna cosa com: “Això jo no ho hauria fet d’aquesta manera”, “aquí hauria canviat això”, “aquí hauria afegit o tret allò”…
Pensar aquestes qüestions significa que ja et pots considerar escriptor o escriptora? No ho sé. Em sembla que pot voler dir que et venen idees a la ment que, de segur, t’agradaria escriure, exposar-les sobre el paper o a la pantalla de l’ordinador; tal vegada en forma de novel·la, potser en forma de guió. Perquè, en el fons, escriure novel·les o guions cinematogràfics tenen molts aspectes en comú; sobretot que les dues accions suposen explicar històries, sigui per ser llegides o per ser vistes.
Un altre assumpte sobre el qual de vegades reflexiono quan veig una pel·lícula, i que considero de vital importància, és el final. En algunes ocasions, excessives segons el meu gust, estic veient una pel·lícula que està bé i m’adono que falta poca estona perquè arribi a la seva fi (quan conec el metratge) i, com se sol dir “el més calent és a l’aigüera”; és a dir, que no s’entreveu pas cap a on es dirigeix el final de la trama. Aleshores, començo a tremolar (en sentit figurat) perquè intueixo que l’acabaran de qualsevol manera, és a dir, sense donar unes mínimes explicacions sobre el perquè de tot plegat.
Intentant buscar possibles justificacions a l’abrupte final, penso que pot haver estat degut a alguna de les següents causes:
- La persona encarregada de redactar el guió no tenia molt clar com havia d’acabar i algú li va dir “deixa’l estar, entrega’l com estigui i punt”.
- La producció de la pel·lícula es va adonar que el muntatge estava allargant massa la pel·lícula i es va veure forçada a tirar pel dret i acabar-la de sobte.
- Altres qüestions que ara no imagino. Si algú les coneix o les intueix, les pot explicar al final d’aquesta publicació, com a comentari.
Val a dir que tot l’esmentat per a les pel·lícules també es podria aplicar a les novel·les (no sabia com acabar-la, s’estava allargant massa…). Un final sobtat i amb poca o nul·la justificació argumental provoca que la pel·lícula o novel·la perdi força enters. Però el pitjor, si més no al meu entendre, és emprar el recurs narratiu anomenat “Deus ex machina” (sobretot si no està ben aplicat). Aquesta locució llatina es podria traduir com a “el Déu (que baixa) de la màquina” o “Déu des de la màquina”. El seu origen es remunta al teatre grec o romà i el van utilitzar, encara que amb moderació, autors com Èsquil o Sòfocles. Consistia en el fet que quan els actors es trobaven davant d’un problema o conflicte, una grua (màquina) introduïa un altre actor des de fora de l’escenari (normalment alguna divinitat) perquè solucionés el problema. Aquest recurs ja va tenir algunes crítiques en aquella època, com la coneguda d’Aristòtil sobre la manca de credibilitat del “Deus ex machina”.
En l’actualitat, no es recorre ni a grues ni a divinitats, sinó que s’aplica aquesta expressió quan un element extern a la trama resol la història sense seguir una lògica.
Aquest recurs, molt poc original, aplicat a una pel·lícula o novel·la, es donaria, per exemple, quan, cap al final, sorgeix, gairebé per art de màgia, un personatge que no havia aparegut fins al moment i que resulta ser qui ha comès l’assassinat. De vegades, en lloc d’un personatge pot ser un objecte, un passadís secret que l’espectador desconeixia, etc.
La utilització d’aquesta eina podria, fins i tot, ser interpretada com una mena d’engany cap a les persones lectores o espectadores.
Una altra qüestió digna de menció és que quan s’està redactant, l’obra també se sol “viure”, cada escriptor o escriptora a la seva manera, encara que n’hi ha que la viuen amb força intensitat. Fa temps vaig llegir l’anècdota d’un escriptor que estava escrivint i un amic el va veure plorant; així que li va preguntar què succeïa. L’escriptor va citar un nom (el d’un personatge de l’obra que escrivia) explicant que havia mort. L’amic li va recordar que ell mateix ho havia escrit. “Sí, però ha mort”, va insistir l’escriptor. Aquesta història demostra la intensitat amb què es pot “viure” allò que s’escriu.
Salvant les distàncies, en una ocasió jo havia acabat d’escriure una novel·la (que encara no ha estat publicada) i estava realitzant la correcció, quan, de sobte, em vaig trobar assegut davant l’ordinador amb el cos molt cap endavant, amb la cara a prop de la pantalla, llegint amb gran atenció l’escena en què un personatge li explicava a un altre un accident que havia patit. Quan em vaig adonar, em vaig dir a mi mateix: “Però si ja saps com acaba!”.
Continua a “Per què escric (4a part)”.
Isabel Allende (nascuda el 1942). Escriptora xilena.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Què t’ha semblat la publicació?
Voldries afegir alguna qüestió?
M’agradaria saber la teva opinió.
Per llegir altres publicacions de la web…
En el Menú, explora les diverses Categories.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.
Segueix Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.
Comparteix la web i les publicacions.