Per què escric (2a part)

Encara que, per si sola, aquesta entrada té plena integritat, em sembla adient suggerir que abans o després (a poder ser abans) es procedeixi a llegir la primera part (tant si no s’ha fet amb anterioritat, com si es va realitzar fa algun temps).

Continuant el que comentava en la primera part, quan fa alguns anys una persona em va preguntar per què escrivia, no vaig saber ben bé què respondre. Però sí que em va servir per qüestionar-m’ho.

En una ocasió, vaig llegir un article que explicava la importància de qüestionar-se a un mateix. Més aviat, es referia a assumptes concrets, de certa magnitud i a dur a terme aquesta acció de manera més o menys esporàdica. Com gairebé tot en aquesta vida, es tracta d’una actitud que, al meu entendre, caldria prendre’s amb mesura, és a dir, que tant si es fa poc com si es fa massa, pot resultar perjudicial. On rau el quid de la qüestió és, precisament, en saber trobar aquell punt just anomenat “certa mesura”. Malauradament, resulta ser una missió complicada.

I per què és important que cada persona es qüestioni a si mateixa? Doncs perquè aquesta acció pot fomentar que es descobreixin aspectes que ni la mateixa persona coneixia; si més no, no d’una manera plenament conscient. Aleshores, es mostrarien davant d’ella tal com són en realitat, sense barreres, sense distorsions o ocultacions.

Per això, de tant en tant, pot resultar necessari realitzar-se preguntes que, fins i tot, poden resultar incòmodes. De segur que valdrà la pena, sobretot a llarg termini.

Tal com expressava en la primera part, encara que en un primer moment aquella pregunta em va sobtar, més tard em vaig adonar que aquella persona, sense ser el seu objectiu, en el fons em va ajudar. Ho va fer perquè em va “obligar” a pensar en algunes qüestions i a plantejar-me’n unes altres.

En finalitzar aquells pensaments, vaig arribar a una conclusió. Havia arribat un moment a la meva vida en què ja no escrivia perquè m’agradava; ja no. Des de fa un temps, no sabria especificar quant, escric perquè ho necessito. Tot i semblar una afirmació exagerada, no ho és tant. No es tracta pas d’una necessitat fisiològica, com menjar, beure o dormir, és clar; s’ha d’interpretar com una necessitat més etèria, fins i tot metafísica, encara que sí fervorosa. Avui en dia, escric perquè… No resulta senzill explicar-ho amb paraules. Es tracta, més aviat, d’un sentiment, d’una forma de viure, d’existir.

Mentre llegeixo un escrit, per exemple, de vegades penso: “Aquesta coma jo no l’hauria posat en aquesta localització” (sinó abans o després, segons les circumstàncies).

Quan miro una pel·lícula i es comença a intuir el camí que seguirà l’argument, de vegades penso: “Jo no ho hauria fet d’aquesta manera”.

Alguna vegada llegeixo la sinopsi d’una pel·lícula i penso “Sembla que pot estar bé”. Al principi, l’argument sembla anar per certs camins, fins que, a partir d’un moment determinat, el guió fa un gir que no m’acaba de convèncer. Aleshores, m’adono que la idea principal, la de la sinopsi, no l’ha dirigit (la persona que ha realitzat el guió) cap a la direcció on jo l’hauria encaminat.

Tot això és normal, atès que cada persona pot pensar un desenvolupament diferent; de la mateixa manera que per anar d’un punt A fins a un punt B diverses persones poden triar camins diferents.

Un exemple que recordo molt, em va succeir amb la pel·lícula “Session 9”. L’havia vist anunciada unes quantes vegades i amb el poc que mostrava la publicitat m’havia fet una composició de com podia ser la pel·lícula. I és que, al meu entendre, ho tenia gairebé tot per ser una bona pel·lícula. La localització (l’escenari on se situa l’acció) em semblava perfecta per al tipus de pel·lícula que és, el repartiment també semblava bo…

Quan finalment la vaig veure… Potser resultaria una mica excessiu dir que em va defraudar. El que sí que puc afirmar és que “jo no l’hauria fet així”.

Sempre des del meu punt de vista (una altra persona podrà tenir una opinió diferent), el bon inici es va anar difuminant a marxes forçades quan les persones responsables del guió van tenir la brillant idea de… Però el millor serà que cadascú (si vol, és clar) visualitzi la pel·lícula i tregui les conclusions pertinents. Hi haurà a qui li agradi i a qui no.

Mirant crítiques sobre aquesta pel·lícula a internet, n’he trobat més d’una que posa l’èmfasi, precisament, en el fet que l’escenari i el repartiment eren prou bons; llàstima que el guió podia haver estat millor.

Bé, el que és una realitat és que aquesta publicació està arribant a la fi. No obstant això, atès que encara m’han quedat algunes qüestions al tinter, puc afirmar que la secció anomenada “Per què escric” tindrà, com a mínim, una tercera part.

“Llegir bons llibres és com conversar amb les millors ments del passat“.

René Descartes (1596-1650). Filòsof, matemàtic i físic francès.