Per què escric (1a part)

En una ocasió, una persona em va preguntar per què escrivia. La veritat és que, suposo que fruit de les circumstàncies que envoltaven el moment, no vaig saber ben bé què respondre. Més tard, vaig començar a reflexionar sobre aquella qüestió.

La resposta senzilla podia haver estat “perquè m’agrada”. Hauria estat una resposta molt breu, però no hauria deixat de ser certa, encara que no hauria estat pas completa, ni de bon tros.

Arribats a aquest punt, em sembla que seria bo explicar les circumstàncies que van fer sorgir aquella qüestió.

D’allò ja en fa alguns anys. Feia poc temps que m’havia començat a prendre això d’escriure d’una altra manera. Fins aleshores, havia mantingut aquesta afició gairebé en secret. No mostrava els meus escrits a ningú, no sé si per vergonya o per algun altre motiu. Fos com fos, havia decidit que havia arribat el moment de compartir-ho amb altres persones. I una de les primeres formes que se’m van acudir va ser la d’enviar relats a premis literaris.

Aviat vaig poder visualitzar els primers resultats. Un dels relats va ser triat per formar part d’una antologia que es va publicar amb una selecció dels relats que havien rebut en aquella convocatòria del concurs.

Encara recordo, com si hagués succeït ahir mateix, el moment en què vaig llegir el correu electrònic mitjançant el qual em comunicaven que el relat que havia enviat formava part dels seleccionats i que integraria l’antologia. Va ser una gran alegria, atès que, fins a aquell moment, mai no havien publicat res de la meva autoria (amb una excepció puntual, l’explicació de la qual no ve al cas en aquest moment).

No havia guanyat el premi, però, com a mínim, publicarien el meu relat. I encara que no rebria cap compensació econòmica, em feia molta il·lusió. Tampoc no em donarien cap exemplar de l’obra; si la volia tenir, l’havia de comprar. No és estrany arribar a la conclusió que, per descomptat, la vaig adquirir.

Quan unes setmanes més tard la vaig tenir a les meves mans, el primer que vaig fer va ser buscar la pàgina en què apareixia el meu relat, atès que no havia vist mai el meu nom escrit al peu d’un relat publicat.

Al cap d’uns dies, vaig portar el llibre a la feina, per mostrar-lo als companys i companyes. Primer el vaig ensenyar al personal del mateix departament i després vaig anar a mostrar-lo a alguns dels caps de l’empresa. Després que aquests el veiessin, se’m va apropar un company de feina i em va preguntar si m’havien pagat per haver aparegut el relat publicat. En respondre-li amb una negació, va ser quan va deixar anar la pregunta clau: “Aleshores, per què escrius?”.

Ja he comentat al principi que en aquell moment no vaig saber què respondre. Suposo que estava tan content, i la resta de persones només m’havien felicitat, sense referir-se a altres aspectes, que aquella pregunta em va sobtar.

No recordo amb exactitud com va finalitzar la conversa. Suposo que cadascú va tornar al seu lloc de treball. Al principi, em va doldre una mica que m’hagués fet aquella pregunta, però només durant una estona, perquè després em vaig alegrar que me l’hagués fet; sobretot perquè em va “obligar” a plantejar-me certes qüestions i em va ajudar a ser conscient d’algunes altres.

Explicar les reflexions en aquesta mateixa entrada la faria massa llarga, així que tot allò formarà part d’una altra publicació que ampliarà el contingut d’aquesta.

 

Continua a “Per què escric (2a part)”.

Una llar sense llibres és com un cos sense ànima”.

Ciceró (106 aC-43 aC). Escriptor, orador i polític romà.

Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.

Què t’ha semblat la publicació?

M’agradaria saber la teva opinió.

Pots escriure un comentari a continuació.

Feu un comentari