Psicopatologia de la vida quotidiana

La Teoria Psicoanalítica de Sigmund Freud es basa en el fet que la major part de les activitats que realitzem els éssers humans són inconscients; només un petit percentatge les realitzem conscientment.

Encara que algunes persones puguin pensar que llegir o comentar una obra de Sigmund Freud ha de ser poc menys que un tediós malson, al final d’aquest article espero que hagin canviat d’opinió.

Sigmund Freud

Sigismund Schlomo Freud va néixer el 6 de maig de 1856 a la ciutat de Příbor (en alemany Freiburg), situada a la regió de Moràvia, aleshores integrant de l’Imperi Austríac i que en l’actualitat pertany a la República Txeca. Era el fill gran de Jacob Freud (1815–1896), comerciant de llana, i d’Amalia Freud (de soltera Nathansohn, 1835–1930).

Sigmund Freud

Encara que no va ser jueu practicant, va rebre una educació tradicional jueva.

El 1860 la família es va traslladar a Leipzig i un any després es va mudar a Viena, ciutat en què Freud viuria pràcticament tota la vida.

Era bon estudiant i el 1873 va aconseguir una plaça a l’Escola de Medicina de la Universitat de Viena. A l’Institut de Fisiologia de la Universitat de Viena, dirigit per Ernst von Brücke, es va apassionar per la fisiologia i era molt bo en la investigació de la neurofisiologia. Allí va conèixer el metge vienès Josef Breuer, amb qui faria amistat i que seria de gran rellevància tant en la seva formació com en la creació de la psicoanàlisi.

Gràcies al professor Brücke, va obtenir una beca per estudiar amb el psiquiatre Charcot a l’Hospital de la Salpêtriere de París i amb Bernheim a Nancy; grans científics que investigaven la hipnosi com un tractament per a pacients amb histèria i que van marcar de manera significativa Freud.

Després de completar la seva formació com a resident de neurologia, el 1882 va començar a treballar a l’Hospital General de Viena. Posteriorment, el 1886, va obrir la seva pròpia consulta de neuropsiquiatria. Allí tractava la histèria mitjançant la hipnosi i la catarsi, tal com havia après del seu mentor Breuer en el tractament de l’Anna O.

El cas de l’Anna O.

La pacient que va passar a la història amb el nom d’Anna O. (el seu nom real era Bertha Pappenheim) va marcar un abans i un després a la carrera de Freud. Era una pacient de Breuer que patia histèria, però tots dos (Breuer i Freud), que s’havien conegut a l’Institut de Fisiologia de la Universitat de Viena, es van fer càrrec del seu problema.

Anna O., pseudònim de Bertha Pappenheim

Als 21 anys, després d’haver hagut de cuidar del seu pare malalt, l’Anna O. va sofrir anèmia i feblesa. Postrada al llit, van sorgir malestars encara més alarmants: paràlisi, una greu pertorbació del llenguatge (parafàsia) i altres símptomes que van aparèixer després de la mort del pare i pels que va ser diagnosticada com a histèrica.

Breuer va enfocar el tractament emprant l’escolta com a principal eina. La induïa a un estat hipnòtic, l’animava que parlés i digués qualsevol cosa que li vingués a la ment i la persuadia perquè rememorés les circumstàncies prèvies a la primera aparició de cadascun dels símptomes patits.

Ella va començar a anomenar aquestes sessions, realitzades dues vegades al dia, “curació per la paraula” o “neteja de xemeneia”. Sota aquesta última accepció va quedar identificada la psicoanàlisi a la història. Breuer, per la seva banda, va anomenar aquest procediment “mètode catàrtic”.

En sortir del tràngol hipnòtic, aquests símptomes histèrics anaven millorant i desapareixent un a un. És a dir, el relat dels fets traumàtics semblava alleujar, coma  mínim parcialment, l’angoixa de la pacient. Apareixien les bases del que seria el mètode de lliure associació o associació lliure, la Teoria de la Psicoanàlisi.

Encara que la teràpia semblava funcionar, la pacient va anar elaborant una transferència afectiva amb Breuer que provocava fluctuacions en els seus estats de millora i empitjorament d’acord a si el doctor estava present o no. Davant la gelosia de l’esposa per dedicar-li massa temps a la pacient, i després d’un fals embaràs d’aquesta, enamorada del terapeuta, Breuer va optar per transferir-la a cura de Freud.

Per aquell temps, la histèria era vista com una malaltia de dones (d’aquí la seva etimologia, atès que la paraula histèria procedeix del grec hystera, que significa úter). Se suposava que de vegades fingien tenir problemes físics només amb l’objectiu de cridar l’atenció. Per contra, Breuer i Freud estaven convençuts que elles no mentien, cap dels dos pensava que es tractava d’una simulació.

Breuer va descobrir que els pacients histèrics no tenien molèsties físiques, sinó que, en realitat, els seus símptomes eren el resultat de l’acció permanent de certes experiències traumàtiques del passat que per la seva inadmissibilitat s’havien reprimit, encara que no oblidat. A més, en alliberar aquests pensaments reprimits, exterioritzant-los i acceptant-los de manera conscient, els símptomes desapareixien.

Posteriorment, Freud va reprendre el que Breuer no havia reconegut obertament; que en el fons de totes aquestes neurosis histèriques jeia un desig sexual.

Es va concloure que l’Anna O. havia patit abusos sexuals a la seva infància per part d’un familiar.

Encara que va tenir dos internaments i diverses recaigudes, va haver-hi un punt en el qual va aconseguir tenir sota control tots els símptomes que l’afligien i es va convertir en una figura molt respectada. Va ser una activista pels drets de la dona i dels nens (la primera dona assistent social d’Alemanya) i també escriptora i traductora de certa importància. Va morir el 1936.

L’Anna O. serà sempre recordada, no només com la inspiració de la teoria de la personalitat més influent, sinó també pels seus assoliments i per la lluita pels drets de les dones.

Onze anys després, Joseph Breuer i Sigmund Freud van publicar l’obra “Estudis sobre la histèria”, en què la psicoanàlisi ja apareix com un enfocament diferenciat i que té per cas més il·lustratiu el de l’Anna O. Hi ha qui arriba a dir, de forma simbòlica, que la histèria i l’Anna O. van inventar la psicoanàlisi.

Teoria de Sigmund Freud: la psicoanàlisi

Fascinat per la ment humana, Freud sentia especial curiositat pels casos que en aquella època eren definits com a “inexplicables”.

Abandonant la hipnosi i la catarsi, va anar enfocant-se en les “malalties dels nervis” i l’autoanàlisi, i va desenvolupar una nova tècnica, l’associació lliure, que consistia a animar als pacients a verbalitzar qualsevol producte de la ment, sense censura. Amb ella, en millorar els símptomes dels pacients, es va guanyar la reputació com a curador de la histèria.

El 1899 va publicar “La interpretació dels somnis”, amb la qual s’iniciava una disciplina teòrica i pràctica entorn de la ment humana: la psicoanàlisi.

El 1902 va obtenir el títol de professor extraordinari i el reconeixement com el creador de la psicoanàlisi.

La creació de la psicoanàlisi va modificar per complet el que es coneixia fins aleshores sobre la raó i la desraó.

Encara que no va inventar el concepte de ment conscient versus ment inconscient, sí que el va fer popular, sobretot mitjançant la “Metàfora de l’iceberg”.

Metàfora de l’iceberg

La ment conscient

És tot allò del que ens adonem en un moment particular: les percepcions presents, memòries, pensaments, fantasies i sentiments.

L’inconscient

És la font de les nostres motivacions. Tenim tendència a negar o resistir aquestes motivacions de la seva percepció conscient, de manera que només són observables de forma disfressada.

És la part més gran i inclou totes aquelles coses que no són accessibles a la nostra consciència, incloent-hi moltes que s’havien originat allí, tals com els nostres impulsos o instints.

El preconscient

És el pas intermedi entre la ment conscient i l’inconscient (aquells records que no estan disponibles al moment, però que som capaços de portar a la consciència). De més fàcil accés que l’inconscient, alberga informació bastant important sobre la nostra identitat.

Objectiu de la psicoanàlisi

És una teoria sobre el funcionament de la ment humana i una pràctica terapèutica que té per objectiu modificar el comportament. Es basa en tres fonts d’informació: l’observació directa, els records infantils i les interpretacions.

La psicoanàlisi ajuda que el pacient comprengui que el dany ve del conflicte intern, de tendències i impulsos que no accepta, i no de fora. Es tracta de fer conscient l’inconscient, atès que, si no, ho descarregarà en forma de símptomes, actes fallits i somnis. El pacient ha d’admetre aquestes tendències que prefereix ignorar enfrontant-se al conflicte per resoldre’l o, si no té solució, per aprendre a viure amb ell.

Tot té a veure amb la paraula, amb el relat que un pot construir sobre si mateix. Fa falta temps per escoltar el pacient i perquè ell s’escolti. Parlar, en si, ja és terapèutic. La paraula guareix, organitza, dissol el trauma, dona un nou sentit a allò que ens afligeix.

L’objectiu de la psicoanàlisi és investigar aquells continguts psicològics que, romanent en una etapa inconscient, afecten el comportament i la personalitat dels subjectes, la qual cosa es manifesta en forma d’ansietats, somnis i lapses.

Funcionament de la psicoanàlisi

La clau està a l’inconscient, aquesta part de nosaltres mateixos que no coneixem, on el terapeuta busca les causes de les malalties mentals i les conductes desadaptatives.

La sanació implica fer conscients traumes reprimits i associacions inconscients de sentiments i pensaments. Entendre els conflictes interns del passat fa possible reaccionar bé davant les circumstàncies presents. És un tractament llarg, que requereix sessions setmanals durant anys. A canvi, segons els seus defensors, permet aprofundir a la ment i ajudar el pacient a conèixer-se a si mateix.

Està indicat sobretot per a les neurosis: fòbies, obsessions, problemes psicosomàtics, depressió, angoixa…

Els símptomes són producte d’un conflicte intern. Part d’aquest conflicte és inconciliable amb el subjecte que, per això, l’expulsa de la consciència en lloc de resoldre’l. L’expulsa a l’inconscient, per un mecanisme de repressió. És aleshores quan poden sorgir símptomes, atès que allò que reprimeix segueix actiu a l’inconscient, però fora del control del jo. Els símptomes són un intent malaltís de curació, perquè alleugen i permeten descarregar part del malestar del conflicte; no obstant això, produeixen un nou sofriment.

Persecució i emigració

Viena era una ciutat catòlica, per la qual cosa les teories sobre la sexualitat de Freud van suposar un gran escàndol. Encara que no va ser això el que el va impulsar a anar-se’n tot just abans de la Segona Guerra Mundial, sinó la poca seguretat que oferia Viena per als jueus.

Freud, la seva esposa i la seva filla, l’Anna, van abandonar Viena el 4 de juny de 1938, acompanyats pel personal de la casa i un metge.

Sigmund Freud va morir a Londres el 23 de setembre de 1939 del càncer bucal que se li havia diagnosticat el 1923 i pel qual va ser operat fins a 33 vegades. Aquesta malaltia li provocava dificultats auditives i afectava la seva capacitat de parlar. No obstant això, va continuar treballant i escrivint durant tota la seva vida.

El llegat

Després de la mort de Sigmund Freud, l’Anna, la filla, va continuar els seus estudis i les teories sobre la psicologia infantil. Va ser una reconeguda psicoanalista, especialment en el camp del desenvolupament psicològic.

Anna Freud

L’Anna i el seu grup van crear una guarderia i residència destinades als nens que havien viscut terribles experiències de bombardejos a la guerra i que es trobaven en una indigència absoluta. Aquestes i altres experiències van portar a l’Anna Freud i a la seva amiga Dorothy Burlingham (que van viure juntes cinquanta anys) a adonar-se de les causes que determinaven les reaccions psicopatològiques dels nens als bombardejos. Algunes d’aquestes idees van ser recollides en dos treballs titulats “La guerra i els nens” i “Nens sense família”. El seu treball va fixar les bases de la Clínica Hampstead de la postguerra (més tard rebatejada com a Centre Nacional Anna Freud per a Nens i Famílies).

Psicopatologia de la vida quotidiana

Aquesta obra, publicada el 1904, és una de les més populars de Sigmund Freud. Això es deu al fet que els temes que tracta (oblits mentals, equivocacions en la conversa…) permeten al lector apropar-se al seu contingut mitjançant la simpatia que pot ocasionar-li alguns dels exemples citats i comentats; en els quals es veurà reflectit, atès que tothom s’ha vist involucrat, en alguna ocasió, en un succés semblant.

La paraula psicopatologia fa referència a la manera d’errar humana, que revela les motivacions inconscients.

S’expliquen aquests petits actes quotidians, que succeeixen diàriament, que poden no ser una casualitat, sinó estar tenyits d’intencionalitat inconscient o preconscient, és a dir, que sembla que fem o diem alguna cosa sense voler, encara que en el fons sí que vulguem. Emergeixen de l’inconscient, reapareixent de forma distorsionada i ocasionant errors, i deixen entreveure certa informació sobre els veritables desitjos de l’individu. Per Freud, si es produeix un error és molt probable que hi hagi un conflicte intern, una repressió.

Encara que siguin errors sense importància greu (generalment de naturalesa efímera i que no deixen gran empremta a la vida de la persona), estar atents i fer-los conscients pot ser de gran ajuda.

Un funcionament psíquic fallit ha de poder explicar-se per les següents condicions:

A) No excedir els límits del normal.

B) Constituir una fallada o una pertorbació momentània i temporal, transitòria.

C) No hem de percebre la menor petjada d’una motivació d’aquest, sinó perquè no hem estat atents o perquè ha actuat la casualitat.

Portada de la 1a edició (1904)

Aquesta obra està formada per multitud d’exemples, classificats en 12 grups:

I. Oblit de noms propis.

Aquests casos de falla d’una funció psíquica -de la memòria-, gens grats ni importants a la pràctica, admeten una explicació que va més enllà de la usual valoració atribuïda a tals fenòmens.

Succeeix que no només s’oblida, sinó que, a més, es recorda erròniament. Freud suposava que els noms substitutius estaven en visible connexió amb el buscat i que al costat dels senzills oblits de noms propis apareixen altres motivats per repressió.

II. Oblit de paraules estrangeres.

A diferència del lèxic habitual de l’idioma propi, els vocables d’un idioma estranger no semblen trobar-se protegits de l’oblit dins dels límits de la funció normal, sinó que totes les parts de l’oració estan igualment predisposades a ser oblidades.

Freud exposa que tots i cadascun dels casos que se sotmetin a l’anàlisi, conduiran sempre al descobriment de “casualitats” molt estranyes.

III. Oblit de noms i de sèries de paraules.

El que s’ha oblidat o deformat entra en connexió, per un camí associatiu qualsevol, amb un contingut psíquic inconscient, del que parteix aquella influència que es manifesta en forma d’oblit.

El motiu de l’oblit d’un nom pot ser una mica més subtil; tal vegada un rancor “sublimat” contra el seu portador. Les coses s’obliden quan ens remeten a alguna cosa que ens molesta.

IV. Records infantils i records encobridors.

Existeix una peculiaritat de la relació temporal entre el record encobridor i el contingut que sota ell queda ocult. El contingut del record encobridor pertany als primers anys de la infantesa, mentre que les experiències mentals per ell reemplaçades a la memòria (i que romanien gairebé inconscients), corresponen a anys molt posteriors de la vida del subjecte. Aquest tipus de desplaçament va ser anomenat retroactiu o regressiu.

El més important per a la memòria es troba cronològicament darrere del record encobridor. També pot presentar-se una tercera varietat: que el record encobridor estigui associat a la impressió per ell ocultada, no només pel contingut, sinó també per la contigüitat en el temps. Aquests seran records encobridors simultanis o contigus.

A diferència de l’oblit de noms (una pertorbació momentània) els records encobridors són alguna cosa que posseïm durant llarg temps sense que sofreixin cap pertorbació, atès que els records infantils indiferents semblen poder acompanyar-nos, sense perdre’s, a través d’un ampli període de la nostra vida.

És molt possible que aquest oblit de la infantesa ens pugui donar la clau per a la comprensió d’aquelles amnèsies que es troben a la base de la formació de tots els símptomes neuròtics.

V. Equivocacions orals.

La pertorbació del discurs que es manifesta en forma d’equivocació oral pot ser causada per la influència d’altres components del mateix discurs, com un so anticipat, un ressò o el fet de tenir la frase o el seu context un segon sentit diferent d’aquell en què es desitja emprar.

Però aquesta pertorbació també pot deure’s a influències exteriors a la paraula, frase o context, exercides per elements que no es té intenció d’expressar i de l’estímul de la qual, només per la pertorbació produïda, ens adonem.

VI. Equivocacions a la lectura i l’escriptura.

A les equivocacions a la lectura i l’escriptura poden aplicar-se les mateixes consideracions i observacions que als lapsus orals, a causa de l’íntim parentiu que existeix entre totes aquestes funcions.

VII. Oblit d’impressions i propòsits.

Cap altre grup de fenòmens és més apropiat que l’oblit de propòsits per a la demostració de la tesi que l’escassetat d’atenció no és suficient per si sola per explicar els rendiments fallits.

Un propòsit és un impuls a l’acció que ha estat aprovat, però l’execució de la qual ha quedat ajornada fins al moment propici per dur-la a terme. No obstant això, en aquest interval de temps els motius del propòsit poden patir una modificació que comporti la no execució d’aquest. Aleshores, no pot dir-se que oblidem el propòsit format, perquè el que fem és revisar-lo i ometre’l de moment.

Els casos d’omissió per oblit podien ser atribuïts sempre a una intervenció de motius desconeguts i no admesos pel subjecte mateix o a un desig contrari.

VIII. Malapteses o actes de terme erroni.

Les equivocacions orals no són alguna cosa que es manifesti aïllat dins del seu gènere, sinó que va unit als altres errors que es cometen amb freqüència en diverses activitats, errors als quals acostumem a donar arbitràriament el nom de distraccions.

Se sospita de l’existència d’un sentit i una intenció rere les petites pertorbacions funcionals de la vida quotidiana dels individus sans.

IX. Actes simptomàtics i casuals.

Els actes casuals no es diferencien dels actes de terme erroni més que en el fet que menyspreen recolzar-se en una intenció conscient i, per tant, no necessiten cap excusa ni pretext per manifestar-se. Sorgeixen amb una absoluta independència i són acceptats naturalment, perquè no se sospita d’ells cap finalitat ni intenció. S’executen “sense cap idea”, per “pura casualitat” o per “entretenir en alguna cosa les mans”, i es confia que aquestes explicacions siguin suficients a aquell que vulgui investigar la seva significació. Aquests actes, com també tots els altres fenòmens esmentats, exerceixen el paper de símptomes.

En el tractament psicoanalític dels neuròtics és on es pot observar major nombre d’aquests actes, simptomàtics o casuals.

X. Errors.

Els errors de la memòria només es distingeixen dels oblits acompanyats de record erroni en el fet que l’error (el record erroni) no és reconegut com a tal, sinó acceptat com a cert.

XI. Actes fallits combinats.

Són la combinació d’un acte simptomàtic amb la pèrdua temporal d’un objecte, per exemple. Aquesta metamorfosi de l’acte fallit dona, assolint el mateix resultat, la impressió plàstica d’una voluntat que tendeix cap a una fi determinada i contradiu encara més enèrgicament la concepció que l’acte fallit sigui purament casual i no necessitat de cap explicació.

XII. Determinisme, creença en la casualitat i en la superstició. Consideracions.

Certes insuficiències dels nostres funcionaments psíquics i certs actes aparentment no intencionats es demostren motivats i determinats per motius desconeguts de la consciència quan se’ls sotmet a la recerca psicoanalítica.

Per ser inclòs en l’ordre de fenòmens als quals pot aplicar-se aquesta explicació, un funcionament psíquic fallit ha de complir les condicions següents:

A) No excedir de certa mesura fixament establerta per la nostra estimació i que designem amb els termes “dins dels límits del normal”.

B) Posseir el caràcter de pertorbació momentània i temporal. Hem d’haver executat abans el mateix acte correctament o saber-nos capaços d’executar-lo així en tota ocasió.

C) Si ens adonem del funcionament fallit, no hem de percebre la menor petjada d’una motivació d’aquest, sinó que hem d’inclinar-nos a explicar-lo per “falta d’atenció” o com a “casualitats”.

Conclusió

El llibre “Psicopatologia de la vida quotidiana” està format per una extensa llista d’exemples de cadascun dels 12 apartats en què està dividit. Alguns, tal vegada la majoria, poden resultar divertits, sobretot si no li han succeït a un mateix.

Totes aquestes classes d’errors, ja siguin verbals, gestuals, de comportament…, per Freud són una mica més que simples errors.

En un exercici d’extrema simplificació, es podria dir que tots aquests errors semblen indicar-nos, en les seves variades formes, aspectes que existeixen en el nostre inconscient, però que, per diverses raons, intentem evitar, ocultar, oblidar…

De la multitud d’exemples de l’obra, m’agradaria finalitzar exposant de manera breu un que apareix a l’apartat X- Errors i que Freud explica que li va ser relatat per un testimoni presencial.

Es tracta d’una dona que havia estat passejant amb el seu marit i dos amics d’aquest, un d’ells amant de la senyora. En arribar davant la casa del matrimoni, la senyora es va agafar del braç de l’amant i s’anava  a acomiadar del marit. Espantada en adonar-se del que estava fent, es va desprendre del braç de l’amant i va dir “Sembla mentida que pugui passar-li a un una cosa així”. Valgui dir que el marit no va donar major importància a l’escena, atès que tenia per impossible una infidelitat de l’esposa.

Aquest cas exemplifica a la perfecció que, en realitat, la dona preferia anar-se’n amb l’amant que amb el marit i, simplement, el seu inconscient va actuar i l’hi va mostrar.

De tant en tant, el nostre inconscient fa el mateix amb nosaltres, encara que, probablement, fem cas omís dels seus avisos.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


T’ha semblat interessant aquesta publicació?

M’agradaria conèixer la teva opinió.

Pots aportar les teves reflexions i comentaris a continuació.


La lectura és un exercici d’empatia; un exercici per caminar a les sabates d’una altra persona per un temps“.

Malorie Blackman (nascuda el 1962). Escriptora britànica.

Feu un comentari