L’home a la recerca de sentit

A través de les experiències que va haver de viure en carn pròpia, l’autor ens convida a plantejar-nos una de les qüestions que més ha fet pensar la humanitat: el sentit de la vida.

Fa algun temps, una bona amiga (la Sandra) em va recomanar aquest llibre. Encara que he tardat una mica, finalment l’he llegit i m’ha semblat convenient dedicar-li aquesta publicació.

Primer de tot, seria bo comentar que, encara que en aquesta obra es faci referència a la paraula “home” en sentit global, actualment seria més correcte, emprant el llenguatge inclusiu, utilitzar la paraula “persona”, per exemple. Però no s’ha canviat per mostrar l’obra tal com va ser escrita en el seu moment.

L’autor

Viktor Emil Frankl, segon de tres germans, va néixer a Viena (Àustria) el 26 de març de 1905, en el si d’una família jueva practicant.

Quan tenia quatre anys, una nit es va despertar sobresaltat pensant en què, com tothom, algun dia havia de morir. Va ser quan va començar a preguntar-se quin sentit tenia la vida.

En aquella època, la Psicoanàlisi de Sigmund Freud començava a ser popular, fet que va influir en el seu interès per la Psicologia i la salut mental.

(Aprofito l’avinentesa per recomanar la lectura de la publicació titulada “Psicopatologia de la vida quotidiana”, sobre aquesta obra de Sigmund Freud.)

Viktor Frankl també es va interessar per la Filosofia i encara essent menor d’edat va donar algunes xerrades en què compartia les seves reflexions.

Va estudiar Medicina a la Universitat de Viena i es va especialitzar en Neurologia i Psiquiatria.

Mentre estudiava, va començar a cartejar-se amb el Sigmund Freud, qui fins i tot va arribar a publicar a la Revista Internacional de Psicoanàlisi un article enviat pel jove estudiant. Més tard, però, Frankl es va anar distanciant de les teories de Freud, que considerava massa reduccionistes i en graduar-se es va unir al grup de l’Alfred Adler, fundador de la segona escola vienesa de psicoteràpia: la Psicologia individual (la primera escola era la psicoanalítica). Segons Adler, l’ésser humà està motivat per una recerca de poder que es mou per cert complex d’inferioritat. Però Frankl no estava d’acord amb el fet que aquella fos la motivació principal de l’ésser humà; així que va fundar la tercera escola vienesa de psicoteràpia: La Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial.

El 1927 va entrar en contacte amb el pensament del Max Scheler, filòsof fonamental per comprendre l’Anàlisi Existencial i la Logoteràpia frankliana i que Frankl reconeixeria com el seu gran mestre.

Entre 1933 i 1937 va treballar a l’Hospital General de Viena. De 1937 a 1940 va practicar la psiquiatria de forma privada. De 1940 a 1942 va dirigir el departament de Neurologia de l’Hospital Rothschild, l’únic hospital de Viena on s’admetien jueus.

Viktor Frankl fotografiat el 1965. Autor: Prof. Dr. Franz Vesely (Viktor-Frankl-Archiv). Distribuïda per Wikimedia Commons sota llicència CC BY-SA 3.0 DE.

La vida als camps de concentració

Viktor Frankl pensava que a l’existència el dolor era una qüestió inevitable, que formava part de la naturalesa humana i que suposava una oportunitat de desenvolupament, d’aprenentatge i de sentit.

Aquesta visió de la vida va ser posada a prova quan, el 1942, va ser internat en un camp de concentració nazi. En tres anys, va passar per quatre camps de concentració, inclòs el d’Auschwitz.

(Trobareu més informació sobre la pujada de Hitler al poder, les causes i les conseqüències, a la publicació “El diari d’Anna Frank”).

En aquells moments, la influència del pensament del Max Scheler, que es fonamenta en el poder d’oposició espiritual pel que una persona pot fer front a una realitat terrible, el va ajudar a suportar les barbàries del camp d’extermini; on va perdre gairebé tota la família (mare, pare, germà, cunyat i esposa); només va sobreviure la germana, que va aconseguir fugir abans de l’internament. “Em trobava sol amb la meva existència literalment nua”, va dir posteriorment.

Encara que va observar com moltes persones al seu voltant es llevaven la vida, ell es va prometre que aprendria alguna cosa d’allò tan terrible per, posteriorment, utilitzar-la pel bé de la humanitat.

Frankl va denominar el període d’internament com el seu experimentum crucis (un experiment crucial, capaç de determinar de forma contundent si una hipòtesi és superior a la resta de teories acceptades per la comunitat científica).

Casualitat o destí?

En finalitzar la guerra, la furgoneta de rescat suís que els havia de salvar va tancar les portes tot just quan li tocava pujar a ell. Va haver d’esperar diverses hores, que li van semblar moltes més, fins que va arribar la següent. Va ser aleshores quan es va adonar que l’anterior furgoneta en realitat era un engany per dur més jueus a la mort.

Després de l’internament

Quan va estar una mica recuperat, va escriure la publicació “Un psicòleg en un camp de concentració”, a partir de la qual es va crear el llibre “L’home a la recerca de sentit”; obra traduïda a desenes d’idiomes en què relata tot el que va viure i guia les persones que busquen el sentit de la vida a intentar trobar-lo a través de la Logoteràpia.

El 1947 es va casar amb l’Eleonore Schwindt, de qui va arribar a dir que el va convertir “d’un home que patia a un home que estimava”, i amb qui va compartir la resta de la seva vida.

Va ser director de l’Hospital Policlínic de Viena durant vint-i-cinc anys.

Va escriure més d’una vintena de llibres.

Orador convincent i apassionat, va recórrer els cinc continents per difondre el missatge de la Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial.

Li van atorgar més de vint títols honoris causa en diferents universitats de tot el món.

El 2 de setembre de 1997, als 92 anys, va morir a Viena.

La seva vida es podria resumir, amb les seves pròpies paraules: “Vaig trobar el sentit de la meva vida en ajudar els altres a trobar el seu sentit”.

La Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial

Coneguda com la tercera escola vienesa de psicoteràpia, es tracta d’una teràpia centrada en el sentit, que ajuda les persones a tornar a estimar la vida i descobrir la seva capacitat per superar els moments difícils.

Tothom, en alguna ocasió, s’ha qüestionat sobre el seu propòsit a la vida o sobre per què existim; i la Logoteràpia i l’Anàlisi Existencial acompanyen les persones a la recerca de les seves pròpies respostes.

Atès que “logos” (d’origen grec) significa sentit, propòsit, la Logoteràpia és la curació a través del sentit. Per això, planteja que la primera força motivadora de l’ésser humà és la lluita per trobar un sentit a la pròpia vida.

L’Anàlisi Existencial representa la teoria i fonamentació antropològica de la Logoteràpia, implica la comprensió existencial d’allò que és l’ésser humà, com a ésser lliure.

Els 7 principis claus de la Logoteràpia són els següents:

  1. Els éssers humans són lliures per canviar la seva actitud davant la vida.
  2. Les persones es mouen per una ànsia de sentit, buscant el significat de la seva existència.
  3. Cal parar atenció als petits moments de plenitud.
  4. Cal evitar les actituds negatives que atempten contra el propi jo malgrat el patiment de la vida.
  5. És útil distanciar-se d’un mateix per veure el significat d’accions i sentiments.
  6. Cal fomentar el sentiment de transcendència.
  7. Es pot variar el focus d’atenció en un problema per veure’l des d’un altre angle.

L’obra “L’home a la recerca de sentit”

La Filosofia se centra a intentar donar respostes a les preguntes essencials de la vida, entre elles, com sinó, el sentit de l’existència.

Empresonat, observant i experimentant en primera persona, impotent, les condicions de vida infrahumanes (fam, fred, incertesa…) en què havien de sobreviure, si més no intentar-ho, Viktor Frankl va concebre, en bona part, “L’home a la recerca de sentit”. Es tracta, doncs, d’una obra sorgida a partir d’una de les pitjors experiències que pot patir una persona: en el transcurs d’una guerra, ser empresonada en un camp de concentració.

En aquesta obra explica des de la vida quotidiana a Auschwitz fins a les diverses fases psicològiques per les quals passen les persones empresonades (des de l’arribada en tren fins a l’alliberament). Ho fa sense esplaiar-se en els horrors com les càmeres de gas, atès que considerava que allò ja estava prou explicat.

Segons Frankl, les persones que havien sobreviscut no tenien per què ser les millors, sinó que sovint eren les que tenien un propòsit a la vida, alguna tasca a realitzar o algú que els esperava fora.

L’obra es divideix en dues parts:

1a part. Un psicòleg en un camp de concentració

Se subdivideix en tres fases:

1a Fase. Internament al Camp.

2a Fase. La vida al Camp.

3a Fase. Després de l’alliberament.

2a part. Conceptes bàsics de Logoteràpia.

Frases significatives

Encara que se’n podrien triar moltes més, a continuació s’exposen algunes frases dignes de menció que apareixen a l’obra. Val a dir que en aquest apartat he comptat amb la inestimable col·laboració de la Sandra.

  1. Viure és patir; sobreviure és trobar sentit al patiment. En aquesta frase, que apareix al principi de l’obra, es troba el tema central de l’Existencialisme.
  2. Si la vida té algun objecte, aquest no pot ser cap altre que el de patir i morir. Però ningú no pot dir a ningú en què consisteix aquest objecte: cadascú l’ha de trobar per si mateix i acceptar la responsabilitat que la seva resposta li dicta. Si triomfa a l’afany, continuarà desenvolupant-se malgrat totes les indignitats.
  3. Qui té un perquè per viure, trobarà gairebé sempre el com. És una frase de Nietsche, a qui a Viktor Frankl li agradava citar.
  4. Si algú ens preguntés sobre la veritat de l’afirmació de Dostoievski que assegura terminantment que l’home és un ésser que pot ser utilitzat per a qualsevol cosa, contestaríem: “Cert, per a qualsevol cosa, però no ens pregunteu com”.
  5. L’humor és una altra de les armes amb què l’ànima lluita per la supervivència.
  6. Amb la fi de la incertesa venia la incertesa de la fi.
  7. L’home que es deixava vèncer perquè no podia veure cap fita futura, s’ocupava en pensaments retrospectius.
  8. Mirar el passat és una manera de contribuir a apaivagar el present i tots els seus horrors, fent-lo menys real. Però despullar el present de la seva realitat comporta certs riscos.
  9. Moltes vegades és una situació externa, excepcionalment difícil, allò que dona a l’home l’oportunitat de créixer espiritualment més enllà de si mateix.
  10. Als altres de nosaltres, al mediocre i a l’indiferent, se’ls podrien aplicar les paraules de Bismarck: “La vida és com visitar el dentista. Es pensa sempre que el pitjor encara ha de venir, quan en realitat ja ha passat”.
  11. L’emoció que constitueix patiment deixa de ser-ho tan aviat com ens formem una idea clara i precisa d’aquest. (Ètica, 5a part, “Sobre el poder de l’esperit o la llibertat humana”, frase III).
  12. Hem d’aprendre per nosaltres mateixos i després ensenyar als desesperats que en realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó si la vida espera alguna cosa de nosaltres.
  13. Hem de deixar de fer-nos preguntes sobre el significat de la vida i, en comptes d’això, pensar en nosaltres com éssers a qui la vida els inquirís contínuament i incessantment.
  14. Es va referir als molts companys que havien mort els darrers dies per malaltia o per suïcidi, però també va indicar quina havia estat la veritable raó d’aquestes morts: la pèrdua de l’esperança.
  15. Què és, de fet, l’home? És l’ésser que sempre decideix què és. És l’ésser que ha inventat les cambres de gas, però així mateix és l’ésser que hi ha entrat amb pas ferm mussitant una oració.
  16. L’home que durant anys havia cregut assolir el límit absolut del patiment es trobava ara que el patiment no tenia límits i que encara podia patir més i més intensament.
  17. Aquesta èmfasi en la capacitat de ser responsable es reflecteix a l’imperatiu categòric de la Logoteràpia: “Viu com si ja estiguessis vivint per segona vegada i com si la primera vegada ja haguessis obrat tan desencertadament com ara estàs a punt d’obrar”.
  18. Pel que fa al suprasentit, Viktor Frankl afirma: “Aquest sentit últim excedeix i sobrepassa, necessàriament, la capacitat intel·lectual de l’home; en Logoteràpia emprem per a aquest context el terme suprasentit. El que se li demana a l’home no és, com prediquen molts filòsofs existencials, que suporti la insensatesa de la vida, sinó més aviat que assumeixi racionalment la seva capacitat per aprehendre tota la sensatesa incondicional d’aquesta vida. Logos és més profund que no pas lògica”.
  19. Res no es pot desfer i res no es pot tornar a fer. Jo diria que haver estat és la manera més segura de ser.
  20. L’ésser humà no és una cosa més entre altres coses; les coses es determinen unes a les altres; però l’home, en darrer terme, és el seu propi determinant. El que arribi a ser —dins els límits de les facultats i del seu entorn— ho ha de fer per si mateix.

Reflexió personal

Algunes persones, quan han d’enfrontar-se a una obra de certes matèries (Filosofia, Psicologia…) ho fan des de la cautela, fins i tot des de la por. Poden pensar que es tractarà d’un llibre complex, escrit amb un vocabulari massa tècnic o especialitzat; que el contingut serà molt dens, difícil de pair; que el tema serà tractat de manera enrevessada, amb constants al·legories o paradoxes i un ús profús del llenguatge figurat.

Aquesta obra, a més d’estar mancada de qualsevol dels temuts components citats anteriorment, posseeix algunes meritòries característiques:

1. Es tracta d’un llibre escrit mitjançant un llenguatge senzill.

2. Les diverses parts de l’obra estan estructurades en breus capítols. La brevetat de cadascun estimula la lectura, a continuar llegint un capítol més, i un altre…

3. Cada capítol està encapçalat per un títol, que ajuda a fixar l’assumpte que serà tractat tot seguit.

4. Els capítols van donant visibilitat a diverses qüestions o situacions per les quals passaven les persones empresonades.

5. L’extensió de l’obra, al voltant de les 150 pàgines, segons l’edició, la pot fer encara més atraient.

Alguns capítols de l’obra estan escrits en primera i d’altres en tercera persona. Ignoro quin era l’objectiu de fer-ho d’aquesta manera, o si n’hi havia cap d’objectiu. Tal vegada, es tracta d’una suposició personal, certes qüestions que va viure més de prop o que el van colpir de manera personal són escrites en primera persona; i aquelles que van viure totes les persones allí tancades són narrades en tercera persona.

En resum, es tracta d’un llibre totalment recomanable.


“No es pot obrir un llibre sense aprendre alguna cosa”.

Confuci (551 aC-479 aC). Filòsof i pensador xinès.


Us heu qüestionat alguna vegada sobre el sentit de la vida?

Podeu escriure les vostres reflexions a continuació.


Si voleu llegir altres publicacions de la web, en el Menú exploreu les diverses Categories (Reflexions, Microrelats, Relats, Llibres Preferits, Literatura i cultura, Per què escric…).

Consulteu l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions.


Seguiu Santos Balasch a Facebook, Twitter i Instagram.

Compartiu la web i les publicacions.

Subscriviu-vos a la web. Rebreu els Butlletins amb les noves publicacions i les novetats.


Deixa un comentari