Esport i Salut

Aquesta publicació es podria considerar com la continuació de la del mes passat, titulada Alimentació, Literatura i Salut, que recomano llegir.

L’esport, en general, seria el tercer suport fonamental de la salut, juntament amb l’alimentació i la literatura. Mai no està de més citar l’expressió clàssica “mens sana in corpore sano”, que es podria traduir com “una ment sana (es troba) en un cos sa”. Doncs bé, la part del cos sa, a més d’una alimentació equilibrada, també requeriria la pràctica d’esport.

Quan ens passa per la ment començar a fer esport, ben segur que també se’ns ocorren unes quantes “excuses”. La feina i els fills solen ser les més comunes. Algunes seran reals, d’altres no tant. En primer lloc, seria necessari destriar el gra de la palla, és a dir, rebutjar les que són meres elucubracions En segon lloc, hauríem d’analitzar, amb calma, les que tenen certa base real.

De les que formen part del segon grup, n’hi haurà que seran fàcils de refutar, però ens quedaran algunes que, sobretot al principi, ens semblaran difícils de rebatre i que cada persona necessitarà un procés més o menys feixuc per estudiar-les.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


Un cop hàgim estat capaços de deixar de banda els pretextos i estiguem plenament convençuts a endinsar-nos en el beneficiós món de la pràctica esportiva, ens quedaran encara alguns serrells per ajustar. Un d’ells serà quin nivell esportiu ens interessa. El normal serà adoptar un model d’esport d’esbarjo, és a dir, no amb la intenció de convertir-nos en professionals, i encara menys d’un dia per l’altre. Però aquesta qüestió és molt personal. No són estranys els casos en què una pràctica esportiva en mode aficionat amb el pas del temps s’ha anat transformant en professional, o gairebé.

Es podria pensar que per ser professional cal ser una persona jove, amb molt de temps per anar progressant i millorant les marques. Doncs no té per què ser així. Si una persona es fixa com a objectiu assolir la professionalitat en l’esport que més li agrada o que més bé se li dona… doncs endavant. No és necessari tancar-nos cap porta des d’un bon principi. Existeixen casos de persones que, per exemple, han començat a córrer passats els quaranta anys i al cap d’un temps han estat campions de marató, en categoria sènior. No obstant això, el més habitual serà que ens ho prenguem com una afició i com una manera de mantenir la forma física i, per tant, gaudir de bona salut.

Un altre assumpte, potser el més important que haurem de dilucidar, serà elegir quin esport realitzarem. Aquest serà l’últim entrebanc a superar. Un dels esports més complets és, sens dubte, la natació, atès que obliga a moure gairebé tot el cos i es realitza dins un mitjà, l’aigua, que per les seves característiques ens fa sentir més àgils, menys pesants. Potser és el primer esport que recomanen les persones expertes.

Malgrat ser un esport tan ben considerat, no és el preferit de tothom. Si sou d’aquelles persones a qui l’aigua no els acaba d’agradar, només per beure-la, i preferiu mantenir-vos a certa distància d’ella, com acostumen a fer els gats, no patiu, existeixen diverses alternatives. Segons sembla, una de les raons que explicaria el comportament d’aquests felins es podria deure al fet que els seus ancestres vivien al desert i no tenien molta relació amb l’aigua.

L’alternativa principal a nedar seria córrer, perquè es tracta d’un esport també molt complet i que gairebé tothom, més o menys, sap realitzar, és a dir, que, en principi, no requereix un aprenentatge previ. Però aquesta qüestió no significa que puguem arrencar a córrer de cop i volta. Bé, poder, ho podríem fer. Seria més correcte dir que no és recomanable, perquè precisament la seva senzillesa pot esdevenir ben aviat el seu major inconvenient. Moltes persones, potser a certa edat, quan els fills ja són grans i els pica el cuc de l’esport, comencen a córrer sense pensar en diverses qüestions fonamentals, algunes de les quals es comenten tot seguit:

1. La forma física. Després d’haver estat quaranta anys sense fer gaire exercici, no resulta aconsellable voler córrer de seguida la Marató de Barcelona, encara que sigui al nivell del mar; tot i que seria pitjor la Marató de Ciutat de Mèxic. Començar a córrer necessita un procés en què de manera gradual es vagi agafant la forma física. A internet es poden trobar entrenaments per iniciar-se.

2. El terreny. Per entrenar, no és el mateix fer-ho sobre un bon paviment que fer-ho en un terreny de grava, irregular, amb sots… El nostre cos ho notarà.

3. El material. La roba, per exemple, ha de ser còmoda. Però el component més important és el calçat. S’aconsella que sigui específic i adequat per a cada persona. Com acostuma a dir un fisioterapeuta que conec, la qüestió més important del calçat és, sens dubte, que quan te l’emprovis et quedi com un guant; si no és així, encara que sigui de molt bona qualitat, no us el compreu, perquè els peus no estaran perfectament subjectes i això podria causar lesions.

4. El recorregut. Aquesta és una qüestió més psicològica que física. És recomanable que el recorregut o circuit tingui forma circular. Pot semblar una nimietat, però no ho és. L’alternativa és un circuit d’anada i tornada. I està demostrat que pot arribar a cansar més psicològicament, atès que passes dues vegades pel mateix indret, una a l’anada i una altra a la tornada. Hi ha qui sosté que és millor anar variant el recorregut, precisament per no cansar-se de fer sempre el mateix. Però en aquest cas existeix una possible solució, es tracta de recórrer sempre el mateix camí, però cronometrant el que tardem i, a poc a poc, anar fixant-nos objectius cada vegada de major dificultat, tant parcials com totals. D’aquesta manera, el possible inconvenient es pot transformar en un avantatge i ens permetrà notar millor el nostre progrés.

Però el fet de córrer suposa alguns inconvenients que, potser per desconeixement, sovint no es tenen en compte. Un de significatiu seria el fet que suposa una multitud d’impactes que poden perjudicar algunes parts del cos, sobretot la pelvis. D’aquesta qüestió moltes persones no se n’adonen si no tenen cap problema físic, però si el tenen, resulta important.

Per això, en comptes de córrer, podem caminar. Seria una opció amb molt menor impacte pel cos i també molt sana. Hi haurà qui pugui pensar que caminar no consumeix calories, o que no ajuda a mantenir-se en forma. Tot depèn del ritme. Com em va dir en una ocasió el mateix fisioterapeuta que he citat abans, la caminada no ha de ser com si anessis a comprar, aturant-te a tots els aparadors, sinó a un cert ritme. Es pot començar a un ritme suau i, amb el temps, anar incrementant-lo. Pot ajudar el fet de recórrer sempre el mateix circuit. Les diverses qüestions comentades per al fet de córrer (forma física, material…) també serien aplicables a l’acció de caminar.

També existeix una altra alternativa, que podríem considerar a mig camí entre córrer i caminar: la marxa nòrdica. Es tracta d’un esport que consisteix a caminar amb dos bastons, va néixer a Finlàndia, com una forma d’entrenament per als esquiadors de fons a l’estiu, i és una manera de caminar on s’inclou no només l’acció de les cames, sinó també la part superior del cos. Estaria a mig camí entre córrer i caminar perquè s’exerciten més músculs que només caminant i té l’avantatge del menor impacte que córrer; un fet important a prendre en consideració.

Conclusió

Existeixen altres esports, però el més important és practicar-ne algun, sigui quin sigui. Això sí, sempre s’han de tenir en compte els condicionants físics de cada persona.


Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web http://www.santosbalasch.cat.


Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.


El record que deixa un llibre és més important que el propi llibre”.

Gustavo Adolfo Bécquer(1836-1870). Poeta espanyol.


Practiques algun esport? Quan vas començar? Per què el practiques? Quins avantatges li trobes?

2 comentaris a “Esport i Salut”

Feu un comentari