Quan pensem en un llibre, ben segur que ens ve al cap la imatge d’un llibre imprès, enquadernat, és a dir, tal com els coneixem avui en dia. Però hem de tenir en compte que no sempre ha estat així. De fet, el primer llibre imprès, la Bíblia, no va veure la llum fins a l’any 1440, gràcies a l’invent de la impremta per part de Gutenberg.
Si vols saber més sobre el primer llibre imprès, et recomano que llegeixis la següent publicació: “El primer llibre imprès”.
Si ens aturem a imaginar com devien ser els llibres abans de la invenció de la impremta, algunes persones pensaran en els llibres de l’Edat Mitjana; però el seu origen és molt més llunyà.
Mesopotàmia
Per parlar dels inicis del llibre, ens hem de remuntar fins a l’any 3500 aC, a Mesopotàmia, terme que en grec antic significa “terra entre dos rius”, una regió situada entre els rius Tigris i Eufrates. És la zona que actualment coneixem com a Orient Pròxim i, de manera aproximada, devia ocupar els territoris de l’actual Iraq i algunes zones d’Iran, Turquia i Síria.
Mapa que mostra l’extensió de Mesopotàmia. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Mesopotamia
Segons sembla, l’escriptura es va desenvolupar de manera independent a diferents àrees del món, sense contacte entre elles (si més no que se sàpiga), des de la Xina fins a Mesoamèrica; però es considera que Mesopotàmia va ser el primer lloc.
Escriptura cuneïforme
En aquella època, la zona estava habitada pels pobles assiri, acadi i sumeri. Precisament aquest últim, el poble sumeri, va ser l’inventor del primer sistema d’escriptura, la cuneïforme. En un primer moment, els sumeris utilitzaven tauletes d’argila humitejades com a suport material, però també s’han trobat inscripcions en pedra i fins i tot en metalls. Hi gravaven pictogrames que representaven paraules o objectes, fins que aquests van evolucionar cap a l’escriptura cuneïforme, una escriptura fonètica que representava fonemes i no idees i estava formada per signes amb traços triangulares. La forma d’aquests traços era deguda al fet que les gravaven amb un tall vegetal amb forma de tascó o “cunya”, d’on deriva el nom de cuneïforme. Va nàixer per la necessitat de comptabilitzar béns i transaccions, és a dir, l’origen tenia una finalitat comptable.
Escriptura cuneïforme.
Els primers documents
Entre els primers documents o “llibres” de l’època, en destaquen els següents:
o La Tauleta de Kish
És una tauleta de pedra calcària, datada cap a l’any 3500 aC i trobada a Tell al-Uhaymir, l’emplaçament de l’antiga ciutat sumèria de Kish. Es troba coberta d’escriptura cuneïforme i és considerada la mostra més antiga d’aquesta escriptura.
o El Codi d’Hammurabi
Està gravat en una estela de basalt negre de 2,25 m d’alt per 50 cm en la zona més ampla. En la zona superior està representat el rei de Babilònia, Hammurabi (1795 aC – 1750 aC). A sota hi pareixen, inscrites en caràcters cuneïformes, les lleis que regien la vida quotidiana. En conjunt són 282 lleis. Se’n poden destacar les següents característiques:
1. Encara que no va ser el primer codi legal, va ser el definit amb més claredat i va influir en les lleis d’altres cultures.
2. És un dels exemplars millor conservats d’aquesta classe de documents.
3. Representa un desenvolupat concepte d’igualtat entre els habitants de Mesopotàmia.
4. Es basa en l’aplicació de la Llei del Talió.
5. És un dels primers exemples del Principi de presumpció d’innocència, atès que suggereix que tant l’acusat com l’acusador tenen l’oportunitat d’aportar proves.
El Codi d’Hammurabi.
La Llei del Talió
En llatí lex talionis, es tracta de la denominació tradicional d’un principi jurídic de justícia retributiva, en què la norma imposava un càstig que s’identificava amb el crim comès, obtenint-se la reciprocitat.
El terme “talió” deriva de la paraula llatina tallos o tale, que significa “idèntic” o “semblant”; per això no es refereix a una pena equivalent, sinó a una pena idèntica.
L’expressió més coneguda d’aquesta llei és el passatge bíblic “Ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu”, que es troba concretament a l’Èxode 21:24.
Resulta el primer intent d’establir una proporcionalitat entre el dany rebut en un crim i el càstig, fixant el límit a la venjança. Val a dir que la major part d’ordenaments jurídics s’hi van basar, sobretot a Europa durant l’Edat Antiga i l’Edat Mitjana.
En el codi d’Hammurabi, una de les versions més antigues d’aquesta llei, el principi de reciprocitat exacta s’empra amb gran claredat. Per exemple, la llei 229 establia que si una casa s’esfondrava i matava els propietaris, l’arquitecte havia de morir.
Els Escribes
L’alfabetització a Mesopotàmia era molt reduïda, atès que estava reservada a les elits, i els escribes gaudien d’un gran prestigi, sobretot per la complexitat de l’escriptura cuneïforme, que exigia un alt grau d’especialització. Es tractava d’una professió hereditària, en què l’aprenentatge començava en edats primerenques. Estaven sota la protecció de la deessa sumèria Nisaba.
La invenció de la literatura
Les activitats intel·lectuals estaven molt valorades a Mesopotàmia i a les escoles, que estaven dedicades principalment a la classe sacerdotal i eren tan nombroses com els temples, s’hi ensenyava lectura, escriptura, religió, dret, medicina i astrologia.
Sumèria és un increïble exemple del que la paraula escrita pot produir perquè, a més d’influir sobre el posterior desenvolupament dels textos litúrgics sagrats, a Mesopotàmia es va inventar la literatura.
El poble sumeri considerava que l’escriptura era un regal del déu Enlil, fet que a Babilònia també afirmarien més tard, amb la seva pròpia versió del déu Nabu.
La literatura sumèria es basa, principalment, en tres temes: mites, himnes i lamentacions.
Algunes de les obres literàries més importants serien les següents:
§ L’Enuma Elish o Poema de la Creació. Explica les idees mesopotàmiques sobre l’aparició dels primers déus i la creació de l’espècie humana per Marduk, déu de Babilònia, amb la pell del déu Kingu.
§ El Poema o Epopeia de Gilgamesh. Considerat el relat escrit més antic del món, és una obra èpica en vers sobre les peripècies d’aquest llegendari governant d’Uruk (Gilgamesh) i la seva recerca del sentit de la vida enfront de la inevitable mort. S’hi exalta l’amor, l’amistat i la feblesa de l’ésser humà enfront dels déus i hi apareixen temes fonamentals de la literatura, com el diluvi, el viatge o la por a la mort. Sembla que originàriament va ser transmès de forma oral.
La tauleta sobre el diluvi de l’Epopeia de Gilgamesh (Museu Britànic).
Els primers autors coneguts pel seu nom
El primer escriptor, en aquest cas escriptora, del món de qui es coneix el seu nom és Enheduanna (2285 aC-2250 aC), suma sacerdotessa d’Ur, que va ajudar a mantenir l’imperi del seu pare a Sumèria. Però no només és coneguda per aquest fet, sinó també per ser una consumada poetessa.
Les seves obres més importants són els tres grans himnes en alabança a la deessa Inanna, antiga deessa sumèria de l’amor, la sensualitat, la fertilitat, la procreació i la guerra: L’amant de gran cor, L’exaltació d’Inanna i La deessa dels poder temibles.
Però també va escriure 42 poemes, que relaten els seus sentiments personals sobre una sèrie de temes diferents.
Les seves obres van ser molt populars i van influir en himnes, cançons i salms posteriors, com els de l’Antic Testament (per exemple, El cantar dels cantars).
Abans del descobriment de l’obra d’Enheduanna, es pensava que el primer autor conegut pel seu nom era l’escriba babilònic Shin-Leqi-Unninni (1300 aC-1000 aC), qui va escriure la versió babilònica de l’Epopeia de Gilgamesh.
Apunta’t al Butlletí i el dia 23 de cada mes rebràs un correu amb la nova Publicació.
Consulta l’Índex de continguts, la guia per localitzar totes les publicacions de la web https://ww.santosbalasch.cat.
Wislawa Szymberska (1923-2012). Poeta polonesa. Premi Nobel de Literatura l’any 1996.
Hola Santos, moltes felicitats per aquesta iniciativa tan enriquidora i engrescadora amb aquesta web!
Moltes gràcies, Ramon.